Havia de venir el Monzó…

Fa uns dies que pensava que la temporada començava a rodar; no tant pels castells que ja s’hi han vist, que déu n’hi do, sinó per tot el que se n’està arribant a parlar. Amb el reconeixement dels castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, calia esperar que aquest, el nostre, món guanyés en presència (ni que fos només mediàtica) però ningú no podia esperar que a quatre dies de l’inici baixés s’excel·lència -tothom en peu- Quim Monzó i ens dediqués uns minuts de la seva atenció.

I què ha succeït? Doncs allò que tothom espera quan llegeix un article d’aquesta magnitud signat per un personatge no habitual… que parlar de castells és molt complicat i els castellers tenim la pell molt fina, massa fina. Però si voleu que us digui la veritat, a mi personalment l’escrit del company Quim m’ha decebut molt. Evidentment, explica allò que hom pot pensar d’aquesta tradició quan la veu des de fora però crec que es queda molt curt en les seves reflexions. On ha quedat el seu humor càustic? I la brometa fàcil de la possibilitat d’arrambar-se a una castellera a la pinya? O al baixar d’un castell! Fins i tot ha mesurat molt bé les dimensions parlant de cascs i de publicitats… Jo esperava un Monzó més explosiu, més punxegut, més Monzó; la veritat és que no ens desvetlla res que no haguem parlat tots plegats durant la darrera setmana.

Si més no, el que queda clar, és que el món casteller ha avançat a marxes forçades, superant molts obstacles i guanyant posicions a tots els nivells. Ara sortim a la tres enlloc de la trenta-tres, parlen de nosaltres a gairebé tots els diaris i les televisions espanyoles ens dediquen alguns minuts. Però, són realment els castells com els volem fer veure? És més, són els castells com es veuen des de fora?

A vegades em fa l’efecte que ens costa ubicar-nos en el moment sociocultural que estem vivint. Em sembla que ens costa definir la nostra activitat perquè no ens hem aturat mai a descriure-la. Tradició o esport? Publicitat o subvenció? Modernitat o història? Jo pregunt, i per què no totes? Crec que tots els factors són combinables en una o altra mesura, només cal que perdem unes hores plantejant-nos on som i on volem anar. Cal que reflexionem sense prejudicis, començant des de zero, sense oblidar els dos cents anys d’història però mirant sempre endavant.

L’únic error que podem cometre, un altre cop, és seguir caminant i avançant sense mirar, sense tenir abans tots aquests dubtes resolts. I tu? Com veus els castells?

6 comentaris

  • Ignacio Ferrer

    24/03/2011 11:45

    En quant a l’article de’n Monzó, no tant decepció com sí realitat: quan no ets al món dels castells, no saps per on començar, i dius el que creus més neutre i socialment acceptable, com per exemple, que et resulti obvi que es degui posar publicitat a la camisa.

    El segon tema (la publi, la canalla i tot això) es debatrà a l’assemblea de dissabte. I tindrem hooooores per parlar-ne COM A ENTITATS POPULARS QUE SOM.

    Felicitats pel blog. Era realment just i necessari.

  • Tro(b/v)ador del Sant Graal

    24/03/2011 12:08

    No crec que la publicitat tingui que pasar per la camisa , els pantalons o la faixa … Els publicistes han de treballar i fer servir l’imaginació es la seva feina !!!! . Nosaltres majoritariament a la pinya i al tronc .
    ..i no serè jo qui els hi dongui idees .

  • albert grau

    24/03/2011 12:12

    El per què de tot plegat

    En Quimet era la quarta generació d’una família d’escriptors. A casa seva sempre havia vist llibres i llibres, notes i tinta. La literatura es respirava en totes les estances d’aquella llar. En Quimet se li va veure el talent molt ràpidament, si be venia d’una nissaga d’intel•lectuals poc avesats a aparèixer davant l’opinió pública, ell tenia un altre tarannà. Va contractar una secretària perquè li organitzés l’agenda, va contractar un estilista per cuidar la seva imatge i va contractar un cap de màrketing per fer difusió de la seva obra i la dels seus avantpassats. Com que el pis de tota la vida se li va quedar petit amb els treballadors i la documentació, va comprar amb un crèdit hipotecari una casa el doble de gran que la que tenia per obrir-hi una botigueta i posar despatxos per els seus empleats. Va obrir una sucursal a Xile i una a la India, hi programava viatges amb els seus empleats i demanava subvencions als estaments de l’Administració local i nacional per ajudar-lo a fer aquests, exposant que feia difusió de la cultura catalana. Però va arribar la crisis, i els seus llibres costaven més de vendre’s i les Administracions no podien seguir fent les despeses d’abans. Per poder mantenir aquest nivell de despesa corrent, va tenir la MODERNA idea de posar propaganda en els lloms dels llibres, a les portades i a la solapa de les seves americanes quan l’entrevistaven per TV3. Ara, hi llueix CACAOLAT!!!

    En Jaume, el seu germà, segueix fent literatura en el seu pis.

  • Alfons Morillas

    24/03/2011 12:15

    Hola, Efren,

    Parlant del Monzó, crec que “el perquè de tot plegat” està precisament en el que esmentes: la necessitat de parar-se a reflexionar, de pensar com s’han d’encaixar els castells en el moment actual. Cal una adaptació als nous temps, redefinir aspectes que fins ara no s’havien plantejat. Una reflexió conjunta del món casteller per consensuar on estem i cap a on es vol anar.

    http://www.pinyesicastells.blogspot.com

  • Pau

    24/03/2011 13:06

    Enhorabona pel post. Clar i concís.

    Així com el de la vanguardia, que sense ser un article d’opinió deixa clar què ha passat realment. http://www.lavanguardia.es/vida/20110321/54130595731/los-castellers-debaten-insertar-publicidad-en-la-camiseta.html.

    Ànims amb el bloc!

  • per l’albert

    24/03/2011 14:14

    La moderna idea us l’han ofert a vosaltres!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús