Quan no sàpigues on vas, ves-hi amb temps!

O… com arribar a una plaça que no apareix als plànols.

evarist.JPG
Tot i que, a vegades sóc una mica desastre amb els horaris, sempre que puc miro d’arribar als llocs amb temps sobrant encara que després hagi de matar l’estona mirant aparadors o fent dos cafès. Dissabte no en va ser l’excepció tot i el llarg trajecte que m’havia de dur a Reus, a la plaça Evarist Fàbregas per presenciar la Diada del Pallol.

Baixant per l’autopista, poc abans d’arribar a Reus, vaig passar dos autocars de la mateixa companyia que anaven sospitosament junts. Per costum sempre em tombo per veure si és la colla de torn i, en efecte, vaig poder ratificar que es tractava dels Castellers de la Vila de Gràcia. “Vas bé de temps!” vaig pensar. Així doncs, vaig seguir les instruccions del navegador i vaig aparcar molt a prop del lloc indicat.

Com que no havia de córrer, vaig endreçar una mica el cotxe, vaig preparar la càmera de fotos (algun dia us n’explicaré alguna de fotos també) i em vaig prendre un analgèsic pel refredat. Com que em conec de molt de temps, abans de baixar del cotxe fins i tot vaig confirmar que el lloc on em trobava coincidia amb l’indicat al web dels Xiquets de Reus, que a més tenien enllaçat el mapa de la zona. Vaig agafar els fòtils i vaig començar a caminar!

Al arribar a la cantonada, i mentre mirava cap a on havia de tirar, va passar-me pel costat un dels autocars dels graciencs. Vaig pensar en seguir-los perquè segurament ells sabrien millor on havíem d’anar però encara no havia girat el primer quan sento a un dels conductors cridant el meu nom. Al costat un casteller em preguntava si sabia on era la plaça i dos més ja baixaven de l’autocar a saludar.

reus.JPG Forçats per les circumstàncies del trànsit, els autocars van reprendre la marxa una mica a l’aventura i jo vaig fer el mateix convençut que no devia ser gaire lluny. Després d’un parell d’indicacions, una d’elles d’una castellera dels Xiquets de Reus que passejava un gosset (“mira, és tot recte!”… una avís: no feu mai cas quan algú us digui que “és tot recte”), i mig quilòmetre més enllà, vaig trobar la pista clau. Si mai et creues amb un casteller amb la faixa a la mà i fent via segurament voldrà dir que: o bé va a buscar el pa abans de l’actuació (sí, també m’ha passat!) o bé tira cap a plaça. En aquest cas la vaig encertar!

Un cop a plaça, comentant amb els companys graciencs vam arribar a la conclusió que tots havíem anat a parar al Carrer d’Evarist Fàbregas i no a la plaça (que no apareixia ni al Google maps, ni al Tom Tom, ni al mateix web de la colla amfitriona).

A meitat de la segona ronda encara vaig tenir temps de rebre la trucada del realitzador d’una televisió penedesenca per preguntar-me on era l’actuació. En efecte! el seu càmera feia estona que caminava perdut per l’altra banda de la ciutat.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús