Arxiu de la categoria ‘Colles de Tarragona’

Quan no sàpigues on vas, ves-hi amb temps!

diumenge, 22/05/2011

O… com arribar a una plaça que no apareix als plànols.

evarist.JPG
Tot i que, a vegades sóc una mica desastre amb els horaris, sempre que puc miro d’arribar als llocs amb temps sobrant encara que després hagi de matar l’estona mirant aparadors o fent dos cafès. Dissabte no en va ser l’excepció tot i el llarg trajecte que m’havia de dur a Reus, a la plaça Evarist Fàbregas per presenciar la Diada del Pallol.

Baixant per l’autopista, poc abans d’arribar a Reus, vaig passar dos autocars de la mateixa companyia que anaven sospitosament junts. Per costum sempre em tombo per veure si és la colla de torn i, en efecte, vaig poder ratificar que es tractava dels Castellers de la Vila de Gràcia. “Vas bé de temps!” vaig pensar. Així doncs, vaig seguir les instruccions del navegador i vaig aparcar molt a prop del lloc indicat.

Com que no havia de córrer, vaig endreçar una mica el cotxe, vaig preparar la càmera de fotos (algun dia us n’explicaré alguna de fotos també) i em vaig prendre un analgèsic pel refredat. Com que em conec de molt de temps, abans de baixar del cotxe fins i tot vaig confirmar que el lloc on em trobava coincidia amb l’indicat al web dels Xiquets de Reus, que a més tenien enllaçat el mapa de la zona. Vaig agafar els fòtils i vaig començar a caminar!

Al arribar a la cantonada, i mentre mirava cap a on havia de tirar, va passar-me pel costat un dels autocars dels graciencs. Vaig pensar en seguir-los perquè segurament ells sabrien millor on havíem d’anar però encara no havia girat el primer quan sento a un dels conductors cridant el meu nom. Al costat un casteller em preguntava si sabia on era la plaça i dos més ja baixaven de l’autocar a saludar.

reus.JPG Forçats per les circumstàncies del trànsit, els autocars van reprendre la marxa una mica a l’aventura i jo vaig fer el mateix convençut que no devia ser gaire lluny. Després d’un parell d’indicacions, una d’elles d’una castellera dels Xiquets de Reus que passejava un gosset (“mira, és tot recte!”… una avís: no feu mai cas quan algú us digui que “és tot recte”), i mig quilòmetre més enllà, vaig trobar la pista clau. Si mai et creues amb un casteller amb la faixa a la mà i fent via segurament voldrà dir que: o bé va a buscar el pa abans de l’actuació (sí, també m’ha passat!) o bé tira cap a plaça. En aquest cas la vaig encertar!

Un cop a plaça, comentant amb els companys graciencs vam arribar a la conclusió que tots havíem anat a parar al Carrer d’Evarist Fàbregas i no a la plaça (que no apareixia ni al Google maps, ni al Tom Tom, ni al mateix web de la colla amfitriona).

A meitat de la segona ronda encara vaig tenir temps de rebre la trucada del realitzador d’una televisió penedesenca per preguntar-me on era l’actuació. En efecte! el seu càmera feia estona que caminava perdut per l’altra banda de la ciutat.

El “nou” format casteller a debat

dimarts , 26/04/2011

Xiquets de Tarragona i Xiquets del Serrallo en ronda conjunta Després d’uns dies de vacances, dissabte va tenir lloc allò que alguns anomenen “l’inici oficiós de la temporada castellera”, la jornada de Sant Jordi. La coincidència d’aquesta diada amb la festivitat de la Setmana Santa no només ha passat factura als llibreters sinó que també ha marcat el cap de setmana casteller que ha quedat orfe de jornades habituals com l’egarenca però, dins la poca activitat generada, ens hem de quedar forçosament amb el canvi de format protagonitzat per les colles de la ciutat de Tarragona.

D’una banda, crec que cal començar a abolir algunes nomenclatures que fem servir els cronistes. Marcar una diada al calendari perquè comenci la temporada sembla una mica absurd quan repassem tot allò que hem viscut enguany. Tenim colles que han superat els seus registres històrics, altres que ja han passat la barrera que es van marcar en finalitzar la temporada passada i algunes que estan a punt de tocar les seves màximes fites al mes d’abril. Amb aquest panorama em sembla un pèl agosarat parlar ara de l’inici de la temporada.
Deixant això de banda, i entenent que cada formació té el seu calendari, anem a Tarragona, on les colles tot just comencen a treure la pols de la camisa. Una de les cites importants del dia de Sant Jordi té lloc a la Rambla Nova tarragonina, amb la participació de les quatre colles de la ciutat i, enguany, amb un “nou” format.
La dinàmica ha fet que en l’actualitat les diades castelleres comptin amb tres rondes de castells i les seves respectives repeticions en cas de no completar-ne algun d’ells, tot plegat finalitzat per una ronda conjunta de pilars de comiat. En els darrers anys, algunes jornades han traslladat les rondes de repetició al final de l’actuació per escurçar-ne la seva durada. Tarragona ha apostat enguany per un nou format que recupera alguns aspectes del segle XIX buscant agilitzar una Diada de Sant Jordi programada en horari de vespre d’un dissabte molt carregat d’actes.

La Colla Jove Xiquets de Tarragona alçant un pilar de cinc L’actuació de dissabte comptava amb un horari d’inici i final. Les colles havien d’alçar els seus tres castells a partir de les vuit i començar la ronda de pilars a tres quarts de nou. L’horari establert acabaria obligant a les formacions a alçar algunes de les seves construccions de manera conjunta, augmentant l’espectacularitat de cara a la graderia i agilitzant molt la durada de l’exhibició. Però, i de cara al casteller o l’aficionat casteller?

D’entrada, l’execució simultània de castells sempre resulta interessant però també en dificulta el seguiment acurat de cada una de les construccions. També ha de ser molt important la tria de l’escenari; aquest format resulta molt vistós a la plaça de braus de Tarragona però, i ja ho vam poder veure a les decennals vallenques, no resulta tant atractiu en un escenari lineal com ho pot ser un carrer estret o una rambla delimitada per l’arbreda. Finalment, a nivell casteller crec que cal analitzar bé què suposa aquest format. Habitualment totes les colles formen les pinyes amb els seus castellers però també amb aficionats i seguidors; a més, el matalàs de seguretat s’eixampla i es nodreix de la bona fe dels castellers que decideixen col·laborar a la pinya veïna. En moments puntuals i amb segons quins objectius, les colles es podran permetre l’execució d’aquestes rondes conjuntes però quan els objectius siguin importants, la concentració necessària i el volum de camises de seguretat a la pinya requerirà d’una atenció màxima que es faria complicada d’obtenir d’aquesta manera.

Sóc dels que prefereix no tancar portes i mirar endavant. El que queda clar és que aquest format (en aquest cas, 13 castells i 16 pilars en 45 minuts) és molt més atractiu pel públic i, deixeu-me dir-ho també, molt més televisiu però, és aquest el futur que volem pels castells? Si us plau, castellers, ajudeu-me responent aquesta pregunta entre tots. Què en dieu els aficionats, preferiríeu les diades de 45 minuts contra el format tennístic de les actuals exhibicions castelleres?

La rivalitat al món casteller

dimecres, 16/02/2011

Es fa molt complicat defensar una posició concloent respecte la definició de l’activitat castellera. Dijous passat vaig mullar-me a considerar-la com a esport folklòric o d’oci per separar-la dels matisos de l’esport competitiu que implicarien un enfrontament que no és habitual al món casteller. Tot i així, cal matisar que els castells neixen i creixen gràcies a les diferents rivalitats esdevingudes des dels inicis i que els sistemes de puntuació i competició actuals són relativament moderns.

La versió més acceptada sobre el naixement del fet casteller diu que les actuals construccions descendeixen de l’antic ‘Ball de valencians’ que finalitzava amb una petita torreta o construcció humana. La rivalitat entre els diferents grups de balladors per alçar la torreta més gran faria que finalment aquesta activitat se separés del ball inicial passant a definir aquestes torretes amb el nom de castells.

És famosa la sempre present rivalitat entre les dues colles vallenques però no és la única que existeix en l’actualitat. Els Castellers de Terrassa i els Minyons de Terrassa, els Capgrossos de Mataró i els Castellers de Badalona, els Castellers de Barcelona i els de Sants, els Castellers d’Esparreguera i els Moixiganguers d’Igualada o les colles de la ciutat de Tarragona també mantenen les seves disputes particulars.

Les dues raons principals que afavoreixen la disputa entre colles són la proximitat geogràfica i la paritat de nivells. Això fa que, a banda dels concursos de castells, els enfrontaments entre dues colles rivals es visquin a mode de competició.

Rival: Que disputa a algú alguna cosa | Que aspira a igualar o ultrapassar algú.