Arxiu de la categoria ‘General’

Una gamma superior de castells

diumenge, 6/01/2013

7d9f

La denominació “gamma extra” és un convencionalisme que la premsa castellera va fomentar per anomenar els castells de dificultat superior als bàsics de nou. Com passa sovint, allò que un dia va servir per facilitar-nos la vida a aficionats i comunicadors, ara ens la complica per la seva manca d’actualització. El fet casteller ha seguit creixent d’una manera certament inesperada i en expandir-se pel capdamunt ha desvirtuat un bon grapat de castells de gran dificultat.

L’aparició de construccions superiors al dos emmanillat, el cinc amb folre o el quatre amb agulla ha fet que la gamma extra s’anés engreixant sense distinció. A poc a poc hem anat ficant en el mateix sac estructures de màxima dificultat com el dos de vuit sense folre, castells nous com el set de nou folrat i construccions exòtiques com el nou de vuit. Ara la bèstia és a punt d’explotar enmig d’una estèril discussió per decidir quina part de l’animal és millor per al paladar.

En l’actualitat la gamma extra compta amb un total de quinze estructures diferents (que s’han fet o provat algun cop a plaça) a cada una d’elles més espectacular que l’anterior. L’errada no és, doncs, provar de valorar-ne la dificultat, sinó que partim d’una discussió viciada d’origen. És més difícil el nou de vuit o el tres aixecat per sota que el tres i el quatre de nou? no hi ha espai per al dubte! El problema és que entre el dos de nou amb folre i manilles i el tres o el quatre de nou sense folre hi ha tot un abisme.

És l’hora, doncs, d’actualitzar conceptes i ampliar les nostres mires. Ha aparegut una gamma superior del no res i cal definir-la amb claredat per no tornar a caure en la mateixa errada. No és complicat dividir l’actual gamma extra en dos sense ferir gaires sensibilitats fent servir el tres de nou amb agulla per frontera; i un cop separats aquests castells en dos grups el debat s’aigualeix per si sol. Són comparables el quatre de nou amb agulla i el dos de vuit sense folre? Jo crec que no i el millor per no confondre el públic és distingir-los amb claredat.

La rivalitat al món casteller (II)

dissabte, 28/01/2012
3d10minyons

Mosaic del primer 3d10fm dels Minyons de Terrassa (Imatge: Sergi Castells)

En algunes circumstàncies, la rivalitat entre colles castelleres és beneficiosa i positiva. Quan la lluita contra un mateix no és suficient al·licient per a la superació del grup, trobar un rival en el camí pot ajudar a plantejar noves fites. Una ben entesa rivalitat per proximitat geogràfica pot, a més, fer doblar els esforços de captació de gent i d’activitat social dins la colla. Però què passa quan es traspassen els límits?

Al llarg de l’any podem veure com castellers o aficionats s’increpen per mitjà de les xarxes socials. La darrera temporada, un moment de tensió entre les dues colles grans tarragonines va propiciar el llançament d’una ampolla d’aigua al castell rival. Fins i tot, en diferents moments de la història dels castells s’han viscut batusses i baralles fruit d’una rivalitat mal portada.

En un altre apartat, no menys reprovable, es troben les trapellades entre colles. Des de deixar un feix de llenya a les portes del local d’una colla després d’una diada especialment accidentada a defecar-hi literalment passant per dibuixar una línia vermella al terra de la plaça del Blat per diferenciar els espais de cada formació, el món casteller ha viscut molts tipus de barrabassades. La darrera ha estat a Terrassa: el mosaic commemoratiu del primer tres de deu amb folre i manilles descarregat de la història situat al carrer Major s’ha despertat amb les camises dels Minyons de Terrassa (originalment malves) pintades de color verd.

La pinya, pròpia o suficient?

diumenge, 9/10/2011

Quan les colles fan tallers a les escoles, als nouvinguts o a les empreses expliquen que el castell es composa d’unes parts bàsiques que podríem dividir en tronc, pinya i canalla. El tronc és la part visible del castell i la canalla en són els membres més menuts encarregats de coronar el castell. La pinya és la base de qualsevol estructura i de la seva solidesa depèn l’èxit final de l’execució. És aquesta part de tota construcció la que il·lustra, potser de manera més visible, els valors de companyonia i treball en equip. Mà a mà, pit amb pit, la pinya dona cabuda a tot tipus de perfils físics.

A diferència del tronc i la canalla, formats només per castellers de cada colla, la pinya esdevé un espai obert a la col·laboració. Exceptuant les rivalitats més fortes, les colles s’ajuden les unes a les altres d’una manera més o menys desinteressada. La seguretat a l’hora d’alçar torres humanes és  primordial i la consciencia col·lectiva fa que mai no faltin camises a la base d’un castell. Aquesta, a més, és també la porta d’entrada de molts aficionats a aquesta activitat. Seguint les indicacions dels castellers tothom pot entrar a la pinya d’un castell i això la fa, de vegades, tant atractiva als espectadors.

IMG_6909.JPG Sense l’ajuda entre les colles seria gairebé impossible imaginar que una formació pogués executar castells de màxima envergadura com el tres de deu amb folre i manilles o el cinc de nou folrat però on estan els límits de la col·laboració?

Està clar que les posicions més compromeses de la pinya han de quedar cobertes per castellers propis però es fa complicat definir quines són aquestes. Quants cordons de pinya són necessaris per alçar un castell de sis pisos, i un de set? Quins són els mínims exigibles per una colla que ataca un castell de vuit? Ha de trepitjar el folre d’un castell superior les camises dels seus propis castellers?

Avui, a Figueres, he descobert que els límits són difusos. El que per a mi semblava una obvietat, per a molts castellers era un preu excessiu i se m’ha plantejat un dilema complicat de resoldre. Si un castell té prou pinya per a ser executat, cal penalitzar-lo perquè la base no dugui el color de la camisa que la resta del castell? Personalment crec en una sèrie de fronteres pactades tàcitament pel global del fet casteller però situacions com la d’avui em fan pensar, com en el conflicte palestí-israelià, que cada un ha dibuixat aquestes línies vermelles a un lloc ben diferent.

Carles Esteve deixa el Quarts de Nou

dijous, 6/10/2011

Dissabte a la diada del Mercadal van veure la llum els primers comentaris i rumors respecte la possible sortida de Carles Esteve, gran estadístic casteller (www.moncasteller.cat), de l’equip de Quarts de Nou (TVC) del qual ha format part els últims anys. Avui el mateix Carles ha confirmat els rumors via Twitter amb un breu però contundent missatge: “He deixat el @quartsdenou #tv3 perquè no m’han pagat les factures de juliol, agost i setembre. Vaig avisar però no van fer cas.
#castellers”
 

A Reus, Carles Esteve i Josep Torrenyo (Amb T de Torre) van donar veu al streaming que van habilitar els Xiquets de Reus per seguir la diada del Mercadal online. Van començar llavors a córrer els primers rumors ja que el programa “Quarts de nou” també es trobava cobrint la important diada. Avui la notícia s’ha fet realitat i ha destapat la versió de l’implicat.

La duresa del missatge no ha deixat indiferent a ningú i no han trigat a aparèixer reaccions de suport a les xarxes socials. Avui, malauradament, l’informador és notícia al món casteller.

Casc a sisens?

dissabte, 1/10/2011
4d9netassaig.jpg

Imatge: Faceboock dels Castellers de Vilafranca

Els Castellers de Vilafranca volen afrontar a la diada del Mercadal un dels castells màxims del món casteller, el quatre de nou sense folre. Per si sola, aquesta notícia passaria, fins i tot, una mica desapercebuda si no fos per les imatges que han anat publicant sobre el progrés del castell a assaig. La darrera -l’estructura sobre la pinya, amb xarxa i casc a l’alçada de sisens- va generar un comentari que em va fer plantejar-me un seguit de qüestions.

Què passaria si els verds fessin aquest castell amb casc a un dels pisos del tronc?
Doncs res i tot alhora. Evidentment això donaria molt a parlar i potser impulsaria un nou gir a la seguretat passiva del fet casteller. L’estudi dels actuals cascs va nàixer sota la pressió d’algunes colles com els Xicots de Vilafranca o els Castellers de Sants que van fer servir utensilis similars a plaça com a mitjà de prevenció. La utilització del casc en una posició fins ara insòlita, podria plantejar una passa més en la cursa per fer més segura aquesta activitat.

Seria tant greu que això passés?
El món dels castells, com molts altres, lluita per mantenir un equilibri entre la tradició i la modernitat, el folklore i… bé, ja sabeu! Tot i així, fa anys que aquesta expressió folklòrica advoca per la seguretat i qualsevol millora real serà benvinguda. Això suposaria estudiar-ne els pros i els contres, evidentment, però si el resultat és positiu segur que la rebuda també ho serà.

Per què no s’ha fet fins ara?
El primer casc va ser dissenyat només pels pisos d’acotxador i enxaneta, els dos superiors de totes les estructures menys la del pilar. L’estudi cercava un casc que fes més segura la pràctica dels castells però un punt molt important en aquest procés va ser evitar que dur-lo fos molest i compliqués les passes dels menuts. Un cop aconseguit el primer objectiu, calia seguir protegint la canalla. En aquest cas, fer un casc per al pis de dosos es complicava precisament per aquesta prioritat en la manejabilitat. Plantejar el casc més avall sembla impensable però la reduïda mida del pis de sisens del quatre de nou sense folre dels vilafranquins fa pensar que l’utilització del casc de dosos no impediria la pràctica normal de l’activitat.

Evidentment, tot plegat és fum en l’aire. Reflexions i idees que passen pel meu cap. Potser, fins i tot, em semblaria una decisió estrambòtica en qualsevol altre estructura però el fet de trobar-ho per primer cop en el castell posseïdor de la pitjor de les caigudes em fa plantejar-me que potser algun dia això podria ser realitat. Evidentment, desconec la intenció dels verds, qui només empro de fil conductor d’aquest article, però crec que seria bo obrir un espai per a la reflexió.

Per Sant Fèlix castells, a Vilafranca i a l’Ara!

dilluns, 29/08/2011

La diada de Sant Fèlix es preveu molt interessant. Sigui perquè els verds i els malves estan a un nivell màxim o perquè les colles vallenques presenten dubtes, sigui perquè dimarts és dia laborable o només per la possibilitat de veure fins a vuit castells de gamma extra en una mateixa jornada, jo de vosaltres no em perdria el gran esdeveniment casteller.

Aquest any, el diari Ara ha apostat de valent pels castells i publicarà demà dimarts un especial casteller amb la prèvia de la diada que podrà servir de referent tant al públic més avesat com també al neòfit casteller.

Tant si aneu a plaça com si us quedeu a casa seguint la jornada pels diferents mitjans que així ho faran possible, no us perdeu demà l’especial casteller que, possiblement, il·lustrarà la portada de l’Ara estiu!

Fitxatges de Canalla (el gran tabú)

dijous, 25/08/2011

regals.jpg Des de que vaig començar a tenir prou coneixement del món casteller, em va quedar força clar que hi havia una sèrie de temes que calia evitar si no es vol entrar en conflictes. Les colles castelleres s’esforcen de valent per donar una imatge d’entitats simpàtiques i obertes, per justificar la seguretat de la seva activitat i la vessant cultural de la mateixa però a vegades crec que perden massa temps en ocultar tot allò que crea divergències o que simplement no els agrada.

Alguns d’aquests tabús castellers podrien ser les lesions, les tensions internes dins les colles o a en el si de la junta de la Coordinadora, la rivalitat entre formacions o els fitxatges castellers. Qüestions que existeixen arreu, sí, i que no tenen per què ser dolentes. De fet, convertir-les en tabú les transforma directament en accions impròpies de cara a l’opinió pública molt abans de donar l’opció a que es generi una idea al respecte.

Personalment crec que són temes a tractar d’una manera oberta. El món casteller necessita que es normalitzin alguns d’aquests aspectes si vol apropar-se definitivament al seu públic. Si ens limitem a tancar segons quines preguntes amb aquell típic “es que el món casteller es molt més complicat del que et penses” mai arribarem a normalitzar una activitat que encara, a ulls de segons qui, sembla arcaica, folklòrica o sectària.

Ahir em vaig sorprendre molt quan vaig pujar al cotxe i a mitja entrevista radiofònica a Francesc Moreno “Melilla”, ex-cap de colla dels Castellers de Vilafranca, i a Llatzer Magrinyà, cap de canalla de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, l’imitador del programa els va preguntar sobre els premis a la canalla. Potser el periodista no sabia ben bé quin tema estava traient però  la conversa va generar una tensió immediata:

Alfonso: Y hay sobornos en el mundo de los nens?
Es decir -es que yo esto lo he oído- si subes a dalt te regalo una bicicleta!
Melilla: Puede ser
Alfonso: Si subes a dalt te regalo una play Station!
Melilla: Puede ser

Mentre Francesc Moreno intentava canviar el tema, Llatzer va acceptar parlar-ne destapant una de les grans fonts de conflictes del món casteller.

Llatzer: Jo no diria suborns però diria que seduccions sí que n’hi ha. I ja no dins de la pròpia colla, d’una colla a alguna altra també hi ha seduccions perquè la canalla canviï de colla.
Alfonso: Fichajes!
Llatzer: Sí, hi ha coses d’aquestes.
Melilla: Si, home.

Quan els components del programa van mostrar la seva sorpresa, els dos castellers van córrer a matisar els comentaris.

Llatzer: Jo t’explicat el que hi ha, no he dit que ho fem nosaltres.

Les caixes i els castells

dijous, 14/07/2011

penedes.JPG Un dels temes que tenia pendents de comentar d’un temps cap aquí ha demanat prèviament d’un petit passeig per Google. Per posar-nos en situació, avui parlarem de caixes d’estalvi i de bancs i encara que se’ns pugui fer estrany ho farem en clau castellera. Tots coneixem la situació actual de la banca catalana i espanyola, les fusions i els canvis d’estratègia o la privatització però, com pot afectar tot plegat al món casteller?

Abans de seguir, doncs, us explicaré allò que el gran cercador m’ha explicat sobre economia. La diferència bàsica entre bancs i caixes és que els primers són empreses amb ànim de lucre. Això vol dir que els beneficis d’un banc es reparteixen entre propietaris i accionistes mentre que les caixes tenen per objectiu prestar un servei a la societat i retornar-ne la renda derivada. Així, les caixes no estan dirigides pels propietaris sinó que compten amb uns gestors que han de passar comptes directament a la comunitat autonòmica on tenen la seu. L’altra part important, i la que ens interessa en aquest article, és que les caixes tenen l’obligació de destinar un mínim d’un 50% dels seus beneficis a reserves obligatòries, la resta del rendiment s’ha de destinar obligatòriament a Obra Social (cultura, esport, sanitat, conservació del patrimoni…).

El passat any 2010, les caixes van destinar a Obra Social 482 milions d’euros, el que supera en molt els 302 milions d’Euros que apareixen en el pressupost del 2011 de la Generalitat de Catalunya destinats a cobrir les despeses totals, no només la inversió, del Departament de Cultura. Què passarà amb aquesta injecció econòmica si privatitzem les caixes?
El passat cap de setmana, la plaça de Santa Eulàlia d’Esparreguera es va convertir en plaça de nou sota l’atenta mirada de les pancartes de Caixa Penedès. Solsona va celebrar un segon bateig de mans dels Minyons de Terrassa i Unnim; i fa només unes setmanes els Castellers de Terrassa van aterrar a Olesa, com fan en els darrers anys, també amb la publicitat d’aquesta entitat bancària. Com aquestes colles, moltes altres treuen un benefici directe o indirecte de les diferents caixes catalanes i qui més qui menys aguanta la respiració mentre fa ballar la calculadora al ritme dels ajuntaments i les caixes.

Si els consistoris (principal mercat casteller) retallen els pressuposts per a cultura i l’Obra Social minva forçada per la crisi, i perilla en funció de possibles privatitzacions, els castellers hauran de fer us de tota la seva creativitat alhora de buscar els fons necessaris per garantir la seva existència. Quines seran les futures fonts d’ingressos de les colles?

El primer dilluns

dilluns, 4/07/2011

Si en algun moment heu pensat que els 140 caràcters del Twitter són molt poc espai, no us podeu imaginar com empetiteix una plana de diari quan has d’explicar quatre castells de nou, dos gammes extra, algunes construccions de vuit i els sets més destacats sense que ningú se senti menys valorat…

Per aquelles coses que passen a última hora, el diari va decidir dedicar la plana sencera als castells però fins i tot així, van haver d’actuar les tisores per encabir-hi tot allò que volia dir.

A la pràctica, vam dedicar la part central de l’article als Minyons de Terrassa gràcies als èxits aconseguits amb el dos de nou i el pilar de vuit, ambdós amb folre i manilles. Els egarencs van elevar el llistó casteller i molts mirem el calendari comptant els dies que queden d’aquí a la diada de les Santes a Mataró. Els Capgrossos també van aparèixer a l’inici de l’article destacant els dos castells bàsics de nou que només verds i malves han aconseguit fins ara. Però no vaig voler oblidar la resta de colles que van destacar. Des de la Jove de Tarragona, una gran colla amb dues catedrals, als Castellers de Terrassa, passant pels Sagals d’Osona, els Castellers de Lleida, els gausacs, els Xiquets de Reus i els saballuts… moltes colles per a molt poc espai!!

Sigui com sigui, el resultat ja està al carrer. Amb els lògics retocs de muntatge i una enorme fotografia del dos emmanillat, el diari Ara ja té castells.

Com vaig prometre, m’agradaria obrir ara un espai a la reflexió i la crítica. Totes les valoracions, positives però també negatives, seran escoltades. Amb la vostra ajuda podrem fer créixer aquesta secció.
 

Què t’ha semblat el primer article casteller de la edició impresa de l’Ara?

Castells de paper

dimecres, 29/06/2011

Quan vaig conèixer per primer cop el projecte del diari ARA, de seguida vaig entendre que havia de ser una plataforma ideal per a la projecció del món casteller. El seu format i ideologia feien impensable que no pogués ser així. Hem trigat uns mesos d’ajustament i posada en marxa, temps durant el qual ens hem pogut conèixer mitjançant aquest blog. ARA sí, us puc dir que finalment fem el salt a l’edició impresa!
 

A partir d’aquest dilluns, el diari apostarà decididament per la informació castellera. Tindrem una columna setmanal reservada al resum del cap de setmana i potser, de tant en tant, us podrem donar alguna sorpresa en format d’articles especials.

Vol dir això que el blog desapareix? Doncs no! En principi, aquest espai seguirà sent un espai de reflexió, aprenentatge i, sobretot, d’opinió. Un espai on us seguiré explicant tot allò que em vingui al cap i on podreu replicar-me lliurement com hem fet fins ara.

Així doncs, seguint la dinàmica participativa del Gamma extra m’agradaria preguntar-vos a vosaltres, com voldríeu que fos la secció castellera dins l’edició impresa? Què creieu que és imprescindible i què seria més qüestionable? Apostem per una diada en profunditat o mirem de dedicar el nostre espai a parlar d’aquelles colles que no surten gaire als mitjans? Apostem pels rànkings o podrem explicar els castells sense aquesta necessitat? No us talleu, és la vostra oportunitat!