Arxiu de la categoria ‘General’

Tots pendents d’un sol home

dilluns, 27/06/2011
Valls. Completes i S.Joan 2011 062.jpg

Imatge de Sergi Sanchez

En anteriors articles hem pogut veure com el món casteller es mou sempre envoltat de tòpics ineludibles. Avui, gràcies a la Colla Vella dels Xiquets de Valls, exposarem un d’aquells més curiosos ja que els mateixos valors d’aquesta tradició en contradiuen frontalment la seva existència. Una de les bases importants del fet casteller diu que “ningú no és imprescindible” però la meva experiència, i situacions com la viscuda a Valls aquest cap de setmana, em fa pensar que això no sempre és del tot real.

En una colla, és importantíssima la participació de tothom, i com més gent hi prengui par millor. És cert que hi ha posicions més crítiques que d’altres però un error en qualsevol d’elles pot ser fatal per a la consecució d’un castell. Des de l’enxaneta a les crosses, passant pels segons o els laterals del castell, tothom ha de mantenir la concentració i disciplina per fer de cada estructura un èxit.

Però què passa quan falta un casteller? La teoria diu que no res doncs ningú no és imprescindible. En una entitat que supera el centenar de membres (i en alguns cassos concrets també el mig miler), sempre hauríem de trobar recanvis per a totes les posicions. El fet que una colla no s’estructuri com una cadena sinó com una xarxa, fa que si una baula es trenca tot l’entramat col·labori en mantenir l’empresa del grup.

Durant el darrer pont, a Valls, s’han viscut les actuacions que marquen oficialment l’inici de la temporada de la ciutat. Enguany, la vigília de Sant Joan, la diada de completes, passava al format antic (sense rondes establertes), per tal de centrar el protagonisme en l’actuació del dia 25. Tot i així, la Colla Vella dels Xiquets de Valls va capgirar els seus plans degut a la impossibilitat de comptar amb un dels seus homes clau per a la diada gran i va optar per alçar les seves màximes estructures el dijous a la nit.

És veritat que hi ha posicions més difícils de substituir que unes altres però em resulta incomprensible que una colla del recorregut i prestigi de la Vella dels Xiquets de Valls es vegi tant afectada per la manca d’un sol component. És assequible que segons quines estructures no es puguin resoldre en pocs assajos, però l’espectacular salt qualitatiu que va separar les dues jornades fa sorprendre a propis i estranys. De l’estrena de dos castells, un d’ells el primer nou de la temporada, vam passar a la clàssica de vuit, gairebé dos esglaons per sota.

Cal aplaudir el gest de prudència del nou cap de colla del camises rosades però si la situació actual els fa dependre d’un sol casteller caldrà també donar-los un important toc d’atenció. O les coses canvien o haurem d’estar pendents del calendari laboral d’aquest vallenc per conèixer les aspiracions de la colla de cara a les grans diades d’enguany.

Canviem 10 anys de castell per un monument

dimecres, 22/06/2011
monument_castellers_01.jpg

Arxiu de l'Ajuntament de Barcelona

Avui correré un risc gairebé innecessari per donar-vos a conèixer la meva opinió sobre una de les notícies de la setmana en el fet casteller, doncs tinc la intenció de barrejar castells i política amb la situació econòmica del moment. Sí, sí, ara mateix em sento com un inconscient funàmbul a punt de fer un doble mortal amb tirabuixó al trapezi d’un circ d’aquells de carpa tradicional, sense xarxa i amb els lleons afamats veient-me volar per sobre dels seus caps. Si parlar de castells ja suposa un risc implícit, no em vull pas imaginar què en pot sortir de la barreja…

El fet és que aquesta setmana hem conegut la notícia que l’equip de Trias, futur alcalde de Barcelona, ha demanat que s’aturin les obres destinades al monument casteller que s’havia d’enlairar a la plaça de Sant Miquel, a tocar de l’edifici de l’ajuntament. Fins aquí, hom respira resignat però comprensiu si be al seguir llegint descobrim que l’ordre s’hauria donat simplement per proposar un canvi d’emplaçament i que els treballs es reprendran un cop es resolgui aquest punt.

Més enllà de les apreciacions estilístiques, que se’n podrien fer i moltes, l’escultura en qüestió farà 30 metres d’alçada -més fins i tot que l’antic edifici de l’ajuntament- i suposarà un cost de 600.000 euros. De seguida vaig veure en l’horitzó la gran tisora que resta impertorbable sobre els nostres caps en aquests temps de crisi, però no! Sembla que els futurs governants estan més preocupats de les vistes que trobaran cada dia quan mirin per la finestra dels sues despatxos que no pas de l’important despesa que suposa l’homenatge als castellers.

Tot i que és comprensible que el nou alcalde vulgui canviar quatre taules de lloc, em sorprèn cap a on s’està orientant aquest escriptori, serà prudència o només una estratègia per guanyar temps alhora que es tempteja el territori?

No fa gaire discutíem, abocats per la situació econòmica que ens envolta, sobre la inclusió o no de publicitat a les camises com a fons d’ingressos al món casteller. Només aturant la construcció d’aquest monument –acte abastable i lluny de qualsevol polèmica social- Barcelona podria sufragar el fet casteller durant gairebé 10 anys.

A vegades em fa l’efecte que els polítics es compliquen la vida amb decisions innecessàries i poc populars i quan tenen la possibilitat real de retallar despeses s’embarquen en discussions paisatgístiques no gaire profitoses. Personalment m’afecta que em toquin els impostos o que retallin el meu benestar social però abaixo el cap, indulgent, i em miro els peus. Ara, no entenc que es retalli el pressupost de segons quines competències per emmirallar-se en qüestions banals com l’emplaçament d’un monument amb el que es podria pagar el sou anual de 20 funcionaris.

 

La bola màgica castellera

dilluns, 9/05/2011

Aquest cap de setmana els Castellers de Vilafranca han descarregat el primer quatre de vuit amb agulla de la temporada però, més enllà del que han fet, la notícia arriba d’allò que no s’ha vist a plaça; del que, simplement, han anunciat que faran. En aquest aspecte, els castells no estan lluny de cap altra activitat seguida mediàticament. Tot i ser poques les rodes de premsa organitzades per les colles, cada cap de setmana es pot comptar amb una bona previsió dels castells que es podran veure a plaça. A més, com qui fa l’alineació d’un equip de futbol, els analistes ens ocupem d’omplir els buits que deixen les colles.

Els verds, per exemple, han anunciat a Sants un dels castells que volen realitzar el proper diumenge. En aquest cas ho han fet d’una manera molt poc subtil ja que el seu cap de colla ha donat per descarregat el tres de vuit de la tercera ronda tot cridant “la setmana que ve el farem de nou!!”. La plaça feia estona que s’omplia amb el rumor que el tres seria acompanyat per un inèdit set de vuit. Ara, com a analista, jo li hauria d’afegir un tercer castell, oi? Quina penseu vosaltres que serà la tercera carta dels Castellers de Vilafranca?

Però els pronòstics no només els descobrim a plaça, una part molt important de la informació arriba de part de les colles en forma de nota de premsa. Seria el cas, per exemple, dels Castellers de Sant Cugat que diumenge obriran un nou front d’expectació a la plaça d’Octavià. No es tracta d’una primícia sinó tot el contrari. Ja fa setmanes que els de la camisa verd Collserola anuncien als quatre vents que atacaran el carro gros per Sant Ponç.

Quins creieu que seran els castells més importants del proper cap de setmana?

Actualització:Segons va anunciar ahir David Miret a la roda de premsa de presentació de temporada, els castells que duran a plaça diumenge seran 7d8, 3d9f, 4d8a i el pilar dependrà de l’estat d’un dels membres que diumenge passat presentava molèsties després del 4d8a descarregat a Sants.

Efecte Candela?

dijous, 14/04/2011

Ja fa uns dies que el tema de conversa recurrent a les places és l’inici fulgurant de la present temporada. Els Castellers de la Sagrada Família van fer la seva millor actuació de la història al mes de febrer, els Castellers de Sant Cugat descarregaven la seva màxima estructura de l’any passat al mes de març, els Castellers de la Vila de Gràcia i els de Sabadell s’han apuntat els quatres de vuit més matiners de la seva història a l’abril, els Capgrossos de Mataró han aconseguit el tres de vuit més d’hora que mai, els Minyons de Terrassa ja han descarregat el pilar de sis… I tot plegat sense oblidar el dos de vuit folrat que van descarregar els Castellers de Vilafranca a la diada de la Candela o l’aparició de noves formacions aquí i allà. Què és el que està passant?
 

La temporada passada va ser molt profitosa, sobretot per a les colles mitjanes, però el tret de sortida del 2011 fa posar els pels de punta. “Efecte Candela?” pregunten alguns; “Conseqüència de la temporada passada!” indiquen altres. Crec que errem en la pregunta, “és sostenible aquesta progressió?”.
 

A començament d’any vaig pensar que la temporada prometia moltes emocions però cada dia que passa em puja més la mosca al nas. No heu tingut mai aquella estranya sensació que es produeix quan tot va anormalment bé? Prefereixo ser un pel pessimista i endur-me una sorpresa a finals d’any que pensar que tot està rodat i el camí fa baixada.
 

Sí que és veritat que la cita vallenca de la Candela ha fet que algunes colles hagin desconnectat poc enguany, però si analitzem els millors resultats obtinguts fins ara veurem que han arribat de la mà de formacions que habitualment comencen abans la temporada i, per tant, de les que s’han pogut veure menys afectades per aquest factor. Així doncs, caldrà buscar respostes personalitzades per a cada cas i segurament trobarem respostes en l’esforç iniciat l’any 2010.
 

En general, no crec que es prepari un any senzill per a les colles en progressió. La major part d’aquestes formacions es troben a les portes del seu sostre casteller i això els deixarà poc marge de moviment. Superar els registres any rere any és molt difícil però no ens pot passar per alt que la temporada just acaba de començar i, de no aconseguir fites superiors, es pot fer molt llarga i feixuga.
 

Les colles han acceptat el repte. Les seves naus ha partit amb vent a popa. Algunes han esquivat els primers esculls i d’altres ja es troben a alta mar. Ara només l’horitzó, a banda d’alguna nit estrellada, guiarà els seus timonells. Sabran trobar el camí que els dugui a les seves Ítaques? Tant de bo que no permetin que els cants de sirenes, que ja han començat a sonar, destorbin el seu rumb.

David Miret, un nou Guardiola?

dilluns, 4/04/2011

Si llegiu aquest blog haureu notat ja que els castells estan de moda. Però quan dic “de moda” vull dir “de moda”. Bé, com el Barça! Cada dia hi ha més mitjans de comunicació interessats en el tema i enguany es preveu el seguiment mediàtic més important viscut fins ara. Però si el Barça és l’equip de les estrelles, els Castellers de Vilafranca són la colla del moment.

Si bé Pep Guardiola, entrenador del Futbol Club Barcelona, va ser guardonat com a català de l’any 2009, ara li toca el torn al fet casteller. Un grup de Facebook proposa la imatge de David Miret, cap de colla dels Castellers de Vilafranca, per ser nominat català del l’any 2010.

El guardó consta de tres fases. La primera, absolutament oberta, recull qualsevol nom proposat al web de l’organització. El dia 17 d’abril es donaran a conèixer les 10 persones més votades i d’aquí se’n descartaran set fins a determinar els tres finalistes del premi.

Però David Miret no seria pas el primer casteller honorífic. Lluís Feliu, l’actual cap de colla dels Capgrossos de Mataró, va ser triat Premianenc de l’any 2009 i Carles Guanyabens, president sortint de la mateixa formació, va ser finalista a la nominació de mataroní de l’any 2010. Serà aquest el moment dels verds?

Qui farà l’espadat?

dijous, 31/03/2011

pilars.jpeg Aquesta temporada està passant quelcom diferent al món casteller. Habitualment, entitats de tot tipus, públiques o privades, s’acosten a les colles per demanar la seva participació en algun tipus d’homenatge o acte social. El caràcter públic i obert dels castells fa que tothom en demani la seva participació i que, molts cops, les colles es vegin obligades moralment a prendre part en activitats molt distants al seu escenari habitual. Enguany però són els castellers els homenatjats gràcies al reconeixement de la UNESCO com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat però ens falta una cosa, l’espadat.

Degut a la dificultat de mobilitzar un gran nombre de castellers, a vegades a hores poc habituals o en un termini curt de temps, l’estructura més emprada en els reconeixements i homenatges acostuma a ser el pilar; i un dels recursos habituals que fem servir els cronistes per no repetir inhumanament aquesta paraula és el mot “espadat”. Però d’espadats, a més, n’hi ha de molts tipus.

Tot i ser l’estructura més simple del món casteller, és també la tècnicament més complicada i la que més variants pot tenir. A cada categoria de castells li correspon un espadat dos pisos inferiors i el folre s’hi aplica a partir dels 7 pisos a diferència de les torres que comencen als 8 i la resta d’estructures que no el necessiten fins a les nou alçades.

De pilars en podem veure caminant o caminats (s’obre la polèmica), amb porró, de dol, amb una sola mà al segon, aixecats per sota, sense mans del segon al terç, alçats a la veracreu, girats o amb figuereta. Els podem veure individuals, de dos en dos, en forma de vano o portats al balcó. Els Sagals n’han fet un a cada població d’Osona, els Castellers de Badalona un a cada barri, els Capgrossos de Mataró en fan tants de simultanis com anys té la colla o els Castellers de Caldes de Montbui en faran un per cada any en diferents indrets de la població.

Però qui farà pilars als castellers quan aquests siguin homenatjats?

“Renovar-se o morir”

dimarts , 29/03/2011

ELPATIDIGITAL.jpg

“Renovar-se o morir” és una d’aquelles cites importants que hem de tenir molt present tots aquells que produïm un mateix producte durant un termini llarg de temps. Les colles castelleres també tenen present aquesta màxima en la constant actualització de les noves tecnologies. No hi són totes les que estan, però totes les que hi són han hagut de millorar la seva presència a la xarxa, adaptant-se a les noves tendències. E-mail, web, fòrums, xarxes socials, interacció…

 

El contacte oficial de les colles amb els seus membres acostuma a comptar amb dos o tres fronts, a banda del contacte directe a assaig i a plaça. El principal és el comunicat en forma de carta. A poc a poc, les colles han anat substituint les missives trameses per correu postal pels correus electrònics o, fins i tot, per l’enviament massiu de missatgeria mòbil. Aquest és un pas lògic en un món en el que cada cop es fa servir menys la carta i la postal.

En segon lloc, les colles compten amb l’espai web com a aparador al món forà. Inicialment, el seu objectiu era el de mostrar l’activitat de la formació al públic tot i que, amb l’entrada en joc dels fòrums i la possibilitat d’una actualització àgil i còmode, els webs han esdevingut un canal bidireccional d’informació i l’objectiu inicial s’ha anat relegant a un segon pla. Fins al punt que, avui en dia, hi ha colles que descuiden seccions tant importants en els seus webs com la fitxa tècnica, la història de la colla o les dades referents a l’agenda i els resultats.

Finalment, la major part de les colles compten amb una publicació interna en forma de revista. Es tracta d’un espai destinat a l’activitat interna, destinada als castellers. Algunes revistes, a més, informen sobre l’actualitat del món casteller o compten amb seccions especialitzades on es tracten els castells des d’un punt de vista tècnic, històric o científic. Si bé, durant molts anys, aquest format només havia mostrat millores tècniques, enguany fa el salt a la xarxa de la mà dels Xics de Granollers. “El pati digital” manté el nom de la antiga revista de la colla “El pati” i modernitza el model de publicació interna com ningú no ho havia fet encara. Serà aquest el futur més immediat de la màxima “renovar-se o morir”?

Havia de venir el Monzó…

dijous, 24/03/2011

Fa uns dies que pensava que la temporada començava a rodar; no tant pels castells que ja s’hi han vist, que déu n’hi do, sinó per tot el que se n’està arribant a parlar. Amb el reconeixement dels castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, calia esperar que aquest, el nostre, món guanyés en presència (ni que fos només mediàtica) però ningú no podia esperar que a quatre dies de l’inici baixés s’excel·lència -tothom en peu- Quim Monzó i ens dediqués uns minuts de la seva atenció.

I què ha succeït? Doncs allò que tothom espera quan llegeix un article d’aquesta magnitud signat per un personatge no habitual… que parlar de castells és molt complicat i els castellers tenim la pell molt fina, massa fina. Però si voleu que us digui la veritat, a mi personalment l’escrit del company Quim m’ha decebut molt. Evidentment, explica allò que hom pot pensar d’aquesta tradició quan la veu des de fora però crec que es queda molt curt en les seves reflexions. On ha quedat el seu humor càustic? I la brometa fàcil de la possibilitat d’arrambar-se a una castellera a la pinya? O al baixar d’un castell! Fins i tot ha mesurat molt bé les dimensions parlant de cascs i de publicitats… Jo esperava un Monzó més explosiu, més punxegut, més Monzó; la veritat és que no ens desvetlla res que no haguem parlat tots plegats durant la darrera setmana.

Si més no, el que queda clar, és que el món casteller ha avançat a marxes forçades, superant molts obstacles i guanyant posicions a tots els nivells. Ara sortim a la tres enlloc de la trenta-tres, parlen de nosaltres a gairebé tots els diaris i les televisions espanyoles ens dediquen alguns minuts. Però, són realment els castells com els volem fer veure? És més, són els castells com es veuen des de fora?

A vegades em fa l’efecte que ens costa ubicar-nos en el moment sociocultural que estem vivint. Em sembla que ens costa definir la nostra activitat perquè no ens hem aturat mai a descriure-la. Tradició o esport? Publicitat o subvenció? Modernitat o història? Jo pregunt, i per què no totes? Crec que tots els factors són combinables en una o altra mesura, només cal que perdem unes hores plantejant-nos on som i on volem anar. Cal que reflexionem sense prejudicis, començant des de zero, sense oblidar els dos cents anys d’història però mirant sempre endavant.

L’únic error que podem cometre, un altre cop, és seguir caminant i avançant sense mirar, sense tenir abans tots aquests dubtes resolts. I tu? Com veus els castells?

Els castellers es mouen

dilluns, 21/03/2011
xics.JPG

Els Xics de Granollers caminant una pinya de 4d6a

Avui, durant la diada d’inici de temporada dels Castellers de Sabadell he viscut una d’aquelles situacions divertides, alhora que surrealistes, del món casteller. Hi ha figures més o menys espectaculars, colles més o menys organitzades i diades més o menys àgils però sempre hi ha situacions incontrolables, o no, que et fan sortir de plaça somrient.

Durant la tercera ronda, quan els Xics de Granollers es disposaven a bastir el quatre de sis amb agulla, quelcom ha fet canviar els plans dels bordeus. Amb tothom a lloc, preparats per tancar la pinya, una veu ha suggerit canviar l’emplaçament del castell. Coneixedors de l’esforç que suposa formar una soca, les prop de cent persones han format en rotllana per desplaçar-se tres o quatre metres a la dreta, cercant una de les columnes de la façana de l’Ajuntament com a punt de referència. Els castellers, fent petites i ràpides passetes, han desfilat com si  de l’exèrcit romà que lluitava contra els irreductibles gals d’Astèrix es tractés.

En altres casos, el desnivell d’una plaça pot fer que l’equip de pinyes decideixi passar les rengles més altes a la part inferior del lloc. Quan la pinya ja és gairebé tancada, la millor opció passa per girar-la, mantenint la situació de cada una de les rengles respecte a la resta i generant un quadre plàstic similar al de les nedadores sincronitzades voltant a una de les noies que, amb el cap sota l’aigua, fa tombar la seva cama a l’aire i en el sentit contrari al gir de les seves companyes. Sabeu què vull dir?

Però també hi ha moviments molt particulars. En aquelles grans diades en que desplaçar-se per plaça sembla una fita impossible, les colles se separen com el Mar Roig al pas de grans fileres d’aficionats que decideixen col·laborar en la formació de les seves soques.

Per últim, una pràctica cada cop més habitual és la que s’estableix al toc de les gralles en finalitzar una actuació. Com si d’una corneta es tractés, els grallers manen a formar a joves i valents a filera de a dos. Alhora, els castellers iniciaran un estrany ritual en forma polca. La que cada cop sembla una dansa més tradicional, ve d’una peça forana i es gesta en forma de ball impropi dels antics xiquets valencians. Si més no, atrau al públic i engresca la jovenalla, motius més que suficients per no criticar-la encarnitzadament.

La camisa no es taca, però…

dimarts , 15/03/2011

Avui el món casteller es tira les mans al cap després que  el diari El Punt hagi anunciat l’interès d’una colla per dur publicitat a la camisa. Tot i el desmentit de la colla, es parla de fractura i la preocupació creix per moments quan es coneix l’abast de la notícia. La junta de la Coordinadora mana parar màquines i ordena els punts de la propera reunió. Per un moment, el món casteller no només ha oblidat el conflicte armat de Líbia sinó, fins i tot, els greus problemes a la central nuclear de Fukujima.

Dir ara allò de “això jo ja m’ho veia a venir” seria totalment avantatgista, oi? Però el fet és que ara fa uns mesos ja sorgia el tema en aquestes pàgines després que el dia dels Sants Innocents vestís als verds amb diferents logos publicitaris. El fet és que els verds ja porten un logotip a les seves camises, el de Kukri Sports, la companyia fabricant d’aquestes peces de roba. Evidentment, qualsevol dirà ràpid que simplement es tracta de la marca del fabricant, com qui porta uns Levi’s blancs per fer castells, però la signatura de convenis comercials entre ambdues entitats, lluny de diluir la situació la fa sortir a flor.

Sigui com sigui, no ens enganyem, els castellers no es posen les mans al cap sinó a la butxaca. No es tracta d’un problema d’orgull per la camisa ni de pseudotradicionalismes rancis, en aquest cas l’incident posa en risc quelcom molt més important que la imatge dels castells, la seva estabilitat econòmica.

Una de les tasques principals de la coordinadora és la de la gestió i negociació de l’assegurança que aixopluga totes les colles que hi són vinculades. Amb l’objectiu que el preu disminueixi i les colles no se n’hagin de fer càrrec, la Coordinadora va aconseguir un gran acord de esponsorització amb la cervesera Damm. Si bé en aquests anys no s’ha aconseguit mai que la Coordinadora (totes les colles castelleres) acceptés dur la seva publicitat a la camisa, sí que la podem trobar-la a qualsevol plaça i a molts webs de les colles. A més, això permet que, a dia d’avui, TVC compti amb un programa especialitzat sobre la pràctica dels castells (fruit d’un conveni a tres bandes). A canvi, les colles han d’acceptar la reprociprocitat del contracte, respectant la camisa impol·luta de publicitat.

Que una colla trenqui el tracte no ha de provocar la fractura comercial, en tot cas, això forçaria a la formació a abandonar la Coordinadora. Ara cal plantejar-se si, això hauria de ser un inconvenient per la Damm, per la colla en qüestió i per a la resta de colles, i si el format de actual de Coordinadora és vigent i actual. De fet, i això és encara més interessant, el tema reobre el debat sobre els drets d’imatge de les colles castelleres (que en definitiva és el que està en joc en aquest acord comercial) i em fa pensar en els constants conflictes de la lliga espanyola de futbol que fan trontollar l’inici de temporada any rere any.