Arxiu de la categoria ‘Patrimoni de la Humanitat’

Un concurs de colles de seny

dilluns, 3/10/2011

IMG_6707.JPG Després d’un setmana jugant a buscar frases fetes de l’argot futbolístic aplicades al món dels castells amb el company Pau Albornà, presentador del nou programa casteller d’ETV “Quarta ronda”, ahir va arribar l’hora de la veritat. Al final el Concurs de Castells de Torredembarra va ser el més competit que mai s’havia viscut però l’ambient i la companyonia van ésser exemplars. La rivalitat entre colles va ser tant ensucrada en alguns moments que fins i tot era fàcil perdre la perspectiva de la jornada.

Els resultats del concurset van ser espectaculars. Sis colles van aconseguir descarregar el castell que en la meitat de les edicions ha decidit el guardó final, el cinc de set. Tres formacions, a més, el van superar: els Castellers del Poble Sec i els Nois de la Torre van descarregar els primers set de set de la seva història i els Castellers d’Esplugues van apuntar-se el tres de set aixecat per sota i van coronar el dos de set. A més Torredembarra va veure estrenar sis castells que no s’havien aconseguit mai per part de les respectives colles.

La col·laboració a les pinyes va ser exemplar, tant que fins i tot es va viure un dels moments més especials de la jornada quan els Castellers d’Esplugues van fer us de la ronda de repetició per decidir el resultat final del concurs. Els cargolins es disposaven a tancar la seva pinya de dos de set quan un nombrós grup de Nois de la Torre -fins a aquell moment guanyadors virtuals del concurs- van atansar-se decididament a donar un cop de mà.

Tot i els punts i el reglament, els concurs de Tarragona i de Torredembarra respiren aires diferents. Diumenge, les colles petites van donar una lliçó al món casteller estrenant setze construccions que no s’havien intentant en el que va de temporada. Ho van fer amb gran dosi de força i equilibri però va predominar el seny per fer que només cinc dels prop de cinquanta castells fessin llenya després de l’aleta.

David Miret, català de l’any 2010

dimarts , 24/05/2011

Fa uns minuts el món casteller ha rebut un dels moltíssims guardons que enguany elevaran el fet cultural català a un lloc de prestigi. El premi ‘Català de l’any’ ha destacat l’esforç de David Miret, cap de colla dels Castellers de Vilafranca, per sobre de personalitats de primera línia com Montserrat Caballé, els Amics de les Arts, Xavi Hernàndez o Mireia Belmonte; això sense citar els merescuts finalistes Joan Pere Barrat, responsable del primer transplantament de cara, i Emili Teixidor, autor de la novel·la ‘Pa negre’. No ho dubteu pas, el castells estan de moda!

davidmiret.JPG

David Miret, cap de colla dels Castellers de Vilafranca

Però, per què de sobte els castellers omplen planes als diaris? Per què mitjans que no havien apostat per la cultura, enguany es posen camisa castellera? Què ha fet diferent el món casteller aquest 2011? Les colles segueixen enlairant castells, torres i pilars; segueixen portant el nom de les seves ciutats arreu del principat i el nom del principat arreu del món. L’esforç que suposa avui plantar un tres de sis, un dos de set, un quatre de vuit o un castell de nou pisos segueix sent el mateix que el d’ara fa un any; els mateixos sentiments, el mateix compromís. Què ha canviat doncs? Només una cosa ens fa diferents, un diploma, un tros de paper que diu que la UNESCO a finals de la temporada passada va posar la seva mà sobre els nostres caps i va beneir el fet casteller amb el títol de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Ara els castellers són ‘guais’! Tothom reconeix la seva tasca oficialment i en sis mesos porten tants premis que ja n’han perdut el compte.

Durant la candidatura d’aquest premi català de l’any, però, m’he guardat una petita reflexió que no he volgut fer pública fins ara i que, a jutjar pel que llegeixo a les xarxes socials, sembla una opinió més extensa del que es podia pensar. Per què el català del 2011 ha de representar una colla en concret? Per què s’ha personalitzat en la figura del David Miret? No podíem haver generalitzat emprant, per exemple, la imatge del president de la coordinadora?

Doncs bé, em responc a mi mateix i a tot aquell inconformista casteller que s’hagi deixat dur per la crítica fàcil. El premi català de l’any partia d’una primera fase en què tothom podia proposar candidatures. Els verds van ser prou hàbils com per apostar pel seu cap de colla, per la seva imatge com a colla i la seva força com a marca. No cal buscar més enllà, David Miret, una gran persona per sobre de tot, ha arrasat en aquest premi ‘Català de l’any’ des de l’inici i molt especialment en aquesta fase final en què s’ha endut el 60% del total dels vots.

Em sap greu que un dels premis de més renom que rebran enguany els castells sigui a tall personal en una activitat col·lectiva com ho és aquesta però no em queda més que felicitar el just guanyador i alegrar-me’n per la publicitat que rebrà la resta del grup. No és només català de l’any per estar al capdavant de la colla puntera del moment sinó pel seu caràcter proper i amable. David Miret s’ha sabut guanyar la seva gent i ells l’han dut a rebre aquesta nit un guardó que segur que no oblidarà mai.

Felicitats David!

David Miret, un nou Guardiola?

dilluns, 4/04/2011

Si llegiu aquest blog haureu notat ja que els castells estan de moda. Però quan dic “de moda” vull dir “de moda”. Bé, com el Barça! Cada dia hi ha més mitjans de comunicació interessats en el tema i enguany es preveu el seguiment mediàtic més important viscut fins ara. Però si el Barça és l’equip de les estrelles, els Castellers de Vilafranca són la colla del moment.

Si bé Pep Guardiola, entrenador del Futbol Club Barcelona, va ser guardonat com a català de l’any 2009, ara li toca el torn al fet casteller. Un grup de Facebook proposa la imatge de David Miret, cap de colla dels Castellers de Vilafranca, per ser nominat català del l’any 2010.

El guardó consta de tres fases. La primera, absolutament oberta, recull qualsevol nom proposat al web de l’organització. El dia 17 d’abril es donaran a conèixer les 10 persones més votades i d’aquí se’n descartaran set fins a determinar els tres finalistes del premi.

Però David Miret no seria pas el primer casteller honorífic. Lluís Feliu, l’actual cap de colla dels Capgrossos de Mataró, va ser triat Premianenc de l’any 2009 i Carles Guanyabens, president sortint de la mateixa formació, va ser finalista a la nominació de mataroní de l’any 2010. Serà aquest el moment dels verds?

Havia de venir el Monzó…

dijous, 24/03/2011

Fa uns dies que pensava que la temporada començava a rodar; no tant pels castells que ja s’hi han vist, que déu n’hi do, sinó per tot el que se n’està arribant a parlar. Amb el reconeixement dels castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, calia esperar que aquest, el nostre, món guanyés en presència (ni que fos només mediàtica) però ningú no podia esperar que a quatre dies de l’inici baixés s’excel·lència -tothom en peu- Quim Monzó i ens dediqués uns minuts de la seva atenció.

I què ha succeït? Doncs allò que tothom espera quan llegeix un article d’aquesta magnitud signat per un personatge no habitual… que parlar de castells és molt complicat i els castellers tenim la pell molt fina, massa fina. Però si voleu que us digui la veritat, a mi personalment l’escrit del company Quim m’ha decebut molt. Evidentment, explica allò que hom pot pensar d’aquesta tradició quan la veu des de fora però crec que es queda molt curt en les seves reflexions. On ha quedat el seu humor càustic? I la brometa fàcil de la possibilitat d’arrambar-se a una castellera a la pinya? O al baixar d’un castell! Fins i tot ha mesurat molt bé les dimensions parlant de cascs i de publicitats… Jo esperava un Monzó més explosiu, més punxegut, més Monzó; la veritat és que no ens desvetlla res que no haguem parlat tots plegats durant la darrera setmana.

Si més no, el que queda clar, és que el món casteller ha avançat a marxes forçades, superant molts obstacles i guanyant posicions a tots els nivells. Ara sortim a la tres enlloc de la trenta-tres, parlen de nosaltres a gairebé tots els diaris i les televisions espanyoles ens dediquen alguns minuts. Però, són realment els castells com els volem fer veure? És més, són els castells com es veuen des de fora?

A vegades em fa l’efecte que ens costa ubicar-nos en el moment sociocultural que estem vivint. Em sembla que ens costa definir la nostra activitat perquè no ens hem aturat mai a descriure-la. Tradició o esport? Publicitat o subvenció? Modernitat o història? Jo pregunt, i per què no totes? Crec que tots els factors són combinables en una o altra mesura, només cal que perdem unes hores plantejant-nos on som i on volem anar. Cal que reflexionem sense prejudicis, començant des de zero, sense oblidar els dos cents anys d’història però mirant sempre endavant.

L’únic error que podem cometre, un altre cop, és seguir caminant i avançant sense mirar, sense tenir abans tots aquests dubtes resolts. I tu? Com veus els castells?

50 nous articles castellers per a la Viquipèdia

dissabte, 12/03/2011

viquipedia.png Repassant una mica entre notes i llibres per escriure un d’aquells articles que mai ve de gust fer, el relacionat amb la mort de Lluís Solsona i Llorens (publicat a lamalla.cat), vaig anar re-descobrint com d’important ha estat la seva contribució al món casteller i vaig entristir al descobrir que ningú li havia dedicat encara una plana a la Viquipèdia catalana. En segons quins aspectes, els castellers hem fet un important salt cap a la utilització de les noves tecnologies però encara ens queda un important marge de millora.

Bussejant per la Viquipèdia he descobert que alguns periodistes com Carles Capdevila, Antoni Bassas o Ramón Pellicer tenen la seva pròpia plana. Alguns esportistes com Andrés Iniesta, Carlos Kameni, Forlín, Leo Messi, Xavi Hernández o l’entrenador de moda Pep Guardiol també gaudeixen d’aquest reconeixement. Fins i tot la Belén Esteban o el Pare Apel·les tenen un espai en el que s’explica la seva obra i vida. En canvi, personatges com Lluís Solsona o formacions els Castellers de Santa Coloma o la recentment estrenada Colla Jove de Barcelona encara no tenen un lloc a l’enciclopèdia interactiva més coneguda d’internet. Cada dia apareixen noves colles universitàries però només quatre es poden trobar a la Viquipèdia.

M’agradaria aprofitar, conjuntament amb el Canal Castellers de lamalla, un seguit d’esdeveniments per fer una crida que espero que us sembli prou atractiva. Dissabte 19 de març, la Viquipèdia catalana celebra el seu desè aniversari al local dels Castellers de Barcelona i un dels seus objectius consisteix en aconseguir que durant el dia contribueixin com a editors del web 2.000 persones.

Fem créixer el fet casteller tots plegats! Proposeu aquí els articles que creieu que han de tenir el seu espai a la Viquipèdia i posem-hi el nostre granet de sorra el proper dissabte iniciant tota una revolució.

Aconseguirem entre tots una cinquantena de nous articles?

23F casteller, el ‘boom’ dels ’90

dimecres, 23/02/2011

En un dia tant assenyalat com el d’avui tots els diaris i mitjans de comunicació parlen d’una efemèride que a ningú li passa per alt. Tal dia com aquest, fa 30 anys, el coronel Antonio Tejero va irrompre a l’hemicicle espanyol al crit de “Todo el mundo al suelo” però nosaltres ens quedarem amb una visió molt més pacífica per explicar el que va simbolitzar el ‘boom casteller’ dels ’90, tota una irrupció a les vides de milers de catalans. Tot plegat, ni més ni menys, perquè avui fa exactament 15 anys que els Castellers de Sant Cugat es van inscriure al registre d’entitats, afegint-se així a la llista de colles que avui centren la nostra atenció.
 

A partir de la segona meitat dels anys noranta, el nombre de colles es va multiplicar ràpidament, eixamplant les fronteres d’aquesta cultura essencialment cap al nord. Un clar exemple, i gairebé un important tret de sortida, va ser l’any 1996 quan es van fundar 13 noves colles.
 
decennals (9).JPG

Capgrossos de Mataró, Castellers d’Altafulla, Castellers de Caldes de Montbui, Castellers de Rubí, Castellers de Sant Cugat del Vallès, Castellers de Sant Feliu de Llobregat i Marrecs de Salt, segueixen en actiu al principat mentre els Al·lots de Llevant i els Castellers de Mallorca ho fan a les illes.
 

En canvi, Castellers de l’Albera, Castellers de Martorell, Castellers de Sant Andreu de la Barca, Vailets de Ripollet han cessat la seva activitat castellera sense arribar al quinzè aniversari.
 

Si fem un cop d’ull al llistat de les noves colles (en aquest cas, les del 1996) podrem veure de seguida que el patró d’arrelament del fet casteller no respon mai a un sol paràmetre. L’èxit dels castells a les zones de Tarragona no té per què reproduir-se a qualsevol part del territori català. El que a Sant Cugat, per exemple, funciona bé (la seva colla es mou a la part alta de la gamma de set i truca de nou a la porta dels castells de vuit), no té per què fer-ho igual a Rubí (els Castellers de Rubí sovintegen les construccions de sis pisos i tenen dificultats per trencar el seu sostre cap als castells de set). Fins i tot, a vegades, una sobreexplotació en una zona concreta en dificulta el creixement; el Baix Llobregat ha arribat a comptar amb una desena de colles petites en actiu (només els Castellers de Cornellà, fundats abans del boom, han entrat puntualment a la gamma de vuit) mentre que el Maresme resisteix amb una sola formació, els Capgrossos, que acaba de coronar-se com a colla de gamma extra.
 

Ara tenim castells des de la Catalunya Nord a les illes passant per les terres de llevant i acabant, on van néixer, a les terres del Camp de Tarragona. Amb més o menys èxit, els castellers han anat plantant llavors pel territori. En quinze anys hem pogut descobrir quines zones eren realment hermes o quines amagaven magnífics oasis. Hem viscut evolucions meteòriques i grans fiascos, èpoques d’or i reajustaments, però el més important és que actualment el fet casteller gaudeix d’unes bones arrels que el nodreixen de cara a la nova primavera que està començant a florir.

De castells i d’olles mediàtiques

dimecres, 19/01/2011

En plena societat informacional, la comunicació i la imatge exterior cobren un valor molt important. La publicitat, en un món cada cop més globalitzat, sovint n’és la punta de llança i el món casteller no n’està exclòs.

El “simple” reconeixement del fet casteller com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat va ser un bon carburant per elevar la flama mediàtica. Altres fets puntuals són molt rellevants però cap genera una combustió tant intensa just a les portes de tancar una temporada.

Amb la flama ben alta, però, cal que s’activin els mecanismes perquè l’olla faci xup xup. Sense que algú hi posi una bona cassola i els ingredients ideals, el foc sols ens servirà per a escalfar-nos (que tampoc va malament en èpoques hivernals).

Per a les colles però, la d’atiar el foc ja és, per si sola, una tasca complicada. Perquè ens fem una idea, el món casteller compta amb prop de 60 colles castelleres. D’aquestes, el focus general d’atenció se centra habitualment en el 10% de les formacions. Així doncs, ja tenim un diferencial important que equivaldria a la tria dels millors arbres per encendre el foc, però no oblidem que la resta d’arbres segueixen creixent, buscant un raig de sol i un pel d’oxigen.

Amb un calendari que compta amb prop de 8 mesos d’activitat -6 dels quals de màxima intensitat- la colla que vol sobresortir ha de fer bé els deures per no quedar tapada en el sotabosc. Només que cada colla actuï 20 cops al llarg de la temporada, l’activitat castellera generaria prou informació com per explicar més de 3 exhibicions diàries. A banda d’això, hem pogut comprovar la quantitat de moviments paral·lels d’un món altament actiu com ho és aquest.

D’entre aquests milers de branques nascudes de 60 arbres, la premsa n’hem de triar les que facin més bona flama i, a vegades, caiem en el parany de buscar l’arbre més gran encara que aquest estigui un pel verd i calgui deixar-lo assecar.

Els que ho heu provat sabreu doncs que és molt complicat fer foc amb dues pedres. La cassola i els ingredients ja els poso jo tot i que segur que si el foc fa la flama vermellosa o treu massa fum ho podrem arreglar gràcies al frondós bosc que segur que ens depara la nova temporada que apunt està de començar.

2010 casteller vist des del desert

divendres, 31/12/2010

Se’m faria estrany no acabar l’any com la resta de blogs, webs i mitjans de comunicació, fent un repàs de la temporada 2010 però la veritat és que se’m fa igual d’estrany fer aquest resum el dia de cap d’any. Quan em van donar l’oportunitat de fer realitat aquest espai, dues idees van assaltar la meva ment. La primera em va arribar en forma de sentiment de responsabilitat, doncs per a mi aquest diari esdevenia un projecte molt interessant, jove però molt ambiciós. La segona va trepitjar la primera, em va mirar a la cara i em va cridar que estava boig, “com se t’ocorre començar un blog casteller just quan la temporada acaba de finalitzar i tothom publica ja les valoracions de l’any?!!”.
 
Diuen els canons més tradicionalistes que la temporada castellera comença per Sant Joan (juny) i acaba per Santa Úrsula (octubre). Les colles nascudes en l’expansió van trobar en la diada de Sant Jordi (abril) un bon punt d’inici i actualment la realitat de cada formació ha estirat el calendari tot el que ha volgut. Generalment les colles barcelonines, i l’esparreguerina, fan els primers castells ja per Santa Eulàlia (febrer) i algunes no tanquen la temporada gairebé fins al mes de desembre. Al període comprés entre desembre i febrer, els companys del programa radiofònic “Plaça de 9”, de ràdio Mollet, li diuen “la travessa del desert”.
 
Tot i així, resumiré l’any amb una notícia, dues diades i un bon grapat d’accèssits.
 
Els Castells, Patrimoni de la Humanitat
 
Evidentment, aquest any ha estat protagonitzat per una gran notícia, el 16 de novembre els castells eren proclamats Patrimoni Immaterial de la Humanitat, però si ho tenim tant present és precisament per la seva proximitat. Si repasseu el resum del calendari, veureu aquest èxit ens va sorprendre a la “photofinish” 2010.
 
Històric Tots Sants
 
És de justícia destacar la diada de Tots Sants, a Vilafranca, com la jornada més prolífica de l’any. El dia 1 de novembre, els Castellers de Lleida van intentar per primer cop una construcció de nou pisos (tot i que no va reeixir), els Castellers de Sants van descarregar el primer quatre de nou amb folre que duien a plaça i els Capgrossos de Mataró feien el salt als castells de gamma extra descarregant el primer dos de nou amb folre i manilles de la seva història; però qui realment va brillar aquell dia van ser els Castellers de Vilafranca. Els verds van signar la segona millor actuació de la història, la millor que s’ha fet mai amb tots els castells descarregats. Van assolir un castell del qual no es tenia constància que s’hagués descarregat mai, el dos de vuit sense folre, i van mostrar un gran ventall atacant el mateix dia quatre castells de gamma extra: un d’ells net, dos amb folre i un d’emmanillat.
 
El concurs, en 3D i en HD
 
Un altre dels grans esdeveniments del món casteller és el biennal Concurs de Castells de Tarragona. Els periodistes sempre comencem els anys parells pronosticant una gran temporada ja que algunes colles tenen molt present aquesta data al organitzar la seva planificació. El 2010 ha estat un any de crisi i de retallades i, per una raó o per una altra, el concurs també ha patit la tisorada. Enguany han estat només catorze colles, de les prop de seixanta existents, les participants al certamen sent aquesta una raó més que ha afavorit la competitivitat entre la vintena de formacions amb opció a prendre-hi part. Cal recordar aquest concurs perquè els Castellers de Vilafranca l’han dominat per cinquè cop consecutiu però tant o més important és el fet que aquest esdeveniment ha significar el salt dels castells a la TV3 (i a la TV3 HD) i futurament a la gran pantalla en format 3D.
 
Mencions d’honor
 
No voldria pas tancar aquest resum sense destacar algunes colles més de les que, a vegades, no se’n parla gaire; tot plegat, evidentment, amb permís de les moltes formacions que segur que em deixaré. El 2010 ha estat l’any de la revàlida de l’evolució de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona. Han superat l’examen amb excel·lència i s’han atrevit fins i tot a temptejar el següent esglaó portant el cinc de nou amb folre al concurs. Els Nens del Vendrell han donat la campanada aconseguint el dos folrat després d’alguns intents infructuosos. Cal fer una especial menció als Castellers de la Vila de Gràcia que van començar l’any accelerant, es van plantar a la meitat de la temporada amb els millors resultats de la seva història i la van acabar muntant folres al local per marcar un nou horitzó. Però també les colles més petites han fet la seva feina; és el cas dels Castellers de Sabadell que han aconseguit els seus primers castells de vuit pisos o dels Moixiganguers d’Igualada que han descarregat el carro gros al primer intent. També celebren un gran any colles com els Castellers d’Esplugues i els del Poble Sec però el que més sorprèn es tornar a veure néixer noves formacions com la Colla Castellera Jove de Barcelona, la Colla Jove Xiquets de Vilafranca, Ses Talaies de Formentera o els futurs Castellers de Solsona. Per no allargar-me més, em deixo, conscientment, un bon reguitzell de colles que han millorat registres i a les que he anat felicitant al llarg de l’any, doncs enguany han estat poques les formacions que han acabat el 2010 igual o pitjor que com ho van fer al 2009.
 

Castells, la nova ruta de la seda

dimarts , 14/12/2010

A l’expansió castellera del segle passat li seguí el ‘boom’ dels noranta. El nombre de colles es doblà arribant a territoris inesperats o de poca tradició folklòrica (la Catalunya nord, les illes o zones com el Baix Llobregat) però, paral·lelament neix també una nova ampliació, la internacionalització dels castells. A meitat dels noranta, casals catalans a l’estranger (Mèxic, Argentina i Canadà) cerquen subvencions per mantenir la seva cultura a terres emigrades, neixen així les primeres colles transoceàniques.

Fa uns anys, els Castellers de Vilafranca van reobrir el debat sobre la internacionalització dels castells. El projecte passava la frontera de la tutela o monitorització de les colles a distància per acostar-se més a un model d’exportació de la cultura dels castells. La colla penedesenca col·laborà en la fundació dels Castellers de Lo Prado a Xile, hi envià ambaixadors i formadors i al 2008 fins i tot i viatjà en una gira pel país fins al moment inimaginable.

Tot i que una aventura similar al Brasil va resultar poc exitosa, degut a la manca de finançament, a dia d’avui Xile compta amb quatre colles castelleres actives.

El viatge, al maig de 2010, de la Colla Vella dels Xiquets de Valls a la Xina presentà una nova sorpresa al món casteller amb la creació d’una altra formació a l’estranger, la primera al continent asiàtic, que fou capaç d’alçar castells de sis pisos amb aproximadament un mes d’assaig.

El recent èxit dels pioners xilens al descarregar la seva primera construcció de set pisos (el tres de set) coincidint amb la nova visita dels Castellers de Vilafranca a Xile, junt a la proclamació dels castells com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, ens fa pensar que aviat caldrà abordar el tema de la internacionalització de nou. De manera positiva i sense deixar de banda la tradició a la terra que va veure néixer i créixer les torres humanes caldria debatre quin paper volem tenir en l’actual expansió.

Patrimoni, i ara què?

dijous, 9/12/2010

El 16 de novembre de 2010 serà una d’aquelles dates que passaran a la història del món casteller amb lletres d’or. Pocs minuts abans que toquessin els tres quarts de quatre de la tarda el comitè intergovernamental per a la salvaguarda del Patrimoni Immaterial de la Humanitat (sí, molts ens hem hagut d’aprendre el nom complert per poder parlar-ne amb propietat) va aprovar la inclusió d’aquesta tradició catalana a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO posant fi a un camí que començà a forjar-se fa prop de tres anys.

Inici o final del camí?

patrimoni.JPG

Logo de la candidatura "Castells Patrimoni de la Humanitat"

Els companys Moixiganguers d’Igualada van aprofitar la proximitat de la decisió per organitzar, el 5 de novembre, una taula rodona amb dos temes candents que acabarien per fusionar-se durant la decisiva jornada, la “Candidatura dels Castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat” i “El 2.0 al món casteller”. D’aquella jornada se’n van extreure conclusions però també qüestions d’aquelles complicades de respondre. Una paraula d’en Carles Esteve em va captivar resumint, alhora, molts dels temes que s’havien posat sobre la taula, “responsabilitat”. D’aconseguir el reconeixement de la UNESCO el camí no arribaria a la seva fi sinó a un nou inici. Caldria explotar aquest esdeveniment des de la responsabilitat de les colles castelleres i de la Coordinadora en la seva representació, però caldria sobretot cercar el nou camí d’entre la bosquina.

El paper de la premsa

Aquell dimarts 16 de novembre, molts seguírem l’actualitat des de les nostres feines mitjançant el Twitter, per exemple. Les 2.0 ens van permetre estar al corrent de l’esdeveniment, informar-nos i rebre respostes en els moments més complicats però a Nairobi (Kenya), entre cognoms il·lustres com Benach, Tresserras o Fontdevilla, hi trobàvem un personatge desconegut per a molts, l’editor de la revista ‘Castells’ Jordi Rogé. Tres anys enrere, va ser la premsa, i en aquest cas la revista ‘Castells’, qui en promogué la candidatura. Després d’un gran ‘bom’ que col·lapsà els mitjans durant tres o quatre dies, els castells han recuperat el seu lloc habitual.

Enguany hem vist com els castells feien el salt del Canal 33 a la TV3, hem vist torres humanes a la BBC i, trencant fronteres per dur la nostra cultura a l’Àsia, hem llegit successos del món casteller en un diari estrany per a molts com el Shangai Daily. També l’estat espanyol ha mostrat puntualment el seu interès pels castells però a Catalunya només dues ràdios generalistes (Catalunya Ràdio i COM ràdio) inclouen un programa especialitzat a les seves graelles, tant sols dues televisions nacionals (TVC i XTVL) segueixen les jornades castelleres  setmanalment i alguns diaris ja fa anys que han deixat de banda aquesta pràctica.

Els mitjans de comunicació son el mirall de l’actualitat però molts cops s’han d’encarregar d’una feina que no els hi és pròpia, qui mourà fitxa primer, els castellers o la premsa?

S’acaba la temporada i és ara quan toca seguir treballant. Ara la pilota és a la teulada de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya o, el que és el mateix, dels milers de castellers representats en la decisió de la UNESCO. De la seva habilitat dependrà que el reconeixement de l’activitat castellera no caigui en l’oblit que han patit per exemple els organitzadors i seguidors de la Patum de Berga, condecorada al 2005.