Arxiu de la categoria ‘Tòpics’

La rivalitat al món casteller (II)

dissabte, 28/01/2012
3d10minyons

Mosaic del primer 3d10fm dels Minyons de Terrassa (Imatge: Sergi Castells)

En algunes circumstàncies, la rivalitat entre colles castelleres és beneficiosa i positiva. Quan la lluita contra un mateix no és suficient al·licient per a la superació del grup, trobar un rival en el camí pot ajudar a plantejar noves fites. Una ben entesa rivalitat per proximitat geogràfica pot, a més, fer doblar els esforços de captació de gent i d’activitat social dins la colla. Però què passa quan es traspassen els límits?

Al llarg de l’any podem veure com castellers o aficionats s’increpen per mitjà de les xarxes socials. La darrera temporada, un moment de tensió entre les dues colles grans tarragonines va propiciar el llançament d’una ampolla d’aigua al castell rival. Fins i tot, en diferents moments de la història dels castells s’han viscut batusses i baralles fruit d’una rivalitat mal portada.

En un altre apartat, no menys reprovable, es troben les trapellades entre colles. Des de deixar un feix de llenya a les portes del local d’una colla després d’una diada especialment accidentada a defecar-hi literalment passant per dibuixar una línia vermella al terra de la plaça del Blat per diferenciar els espais de cada formació, el món casteller ha viscut molts tipus de barrabassades. La darrera ha estat a Terrassa: el mosaic commemoratiu del primer tres de deu amb folre i manilles descarregat de la història situat al carrer Major s’ha despertat amb les camises dels Minyons de Terrassa (originalment malves) pintades de color verd.

Tots pendents d’un sol home

dilluns, 27/06/2011
Valls. Completes i S.Joan 2011 062.jpg

Imatge de Sergi Sanchez

En anteriors articles hem pogut veure com el món casteller es mou sempre envoltat de tòpics ineludibles. Avui, gràcies a la Colla Vella dels Xiquets de Valls, exposarem un d’aquells més curiosos ja que els mateixos valors d’aquesta tradició en contradiuen frontalment la seva existència. Una de les bases importants del fet casteller diu que “ningú no és imprescindible” però la meva experiència, i situacions com la viscuda a Valls aquest cap de setmana, em fa pensar que això no sempre és del tot real.

En una colla, és importantíssima la participació de tothom, i com més gent hi prengui par millor. És cert que hi ha posicions més crítiques que d’altres però un error en qualsevol d’elles pot ser fatal per a la consecució d’un castell. Des de l’enxaneta a les crosses, passant pels segons o els laterals del castell, tothom ha de mantenir la concentració i disciplina per fer de cada estructura un èxit.

Però què passa quan falta un casteller? La teoria diu que no res doncs ningú no és imprescindible. En una entitat que supera el centenar de membres (i en alguns cassos concrets també el mig miler), sempre hauríem de trobar recanvis per a totes les posicions. El fet que una colla no s’estructuri com una cadena sinó com una xarxa, fa que si una baula es trenca tot l’entramat col·labori en mantenir l’empresa del grup.

Durant el darrer pont, a Valls, s’han viscut les actuacions que marquen oficialment l’inici de la temporada de la ciutat. Enguany, la vigília de Sant Joan, la diada de completes, passava al format antic (sense rondes establertes), per tal de centrar el protagonisme en l’actuació del dia 25. Tot i així, la Colla Vella dels Xiquets de Valls va capgirar els seus plans degut a la impossibilitat de comptar amb un dels seus homes clau per a la diada gran i va optar per alçar les seves màximes estructures el dijous a la nit.

És veritat que hi ha posicions més difícils de substituir que unes altres però em resulta incomprensible que una colla del recorregut i prestigi de la Vella dels Xiquets de Valls es vegi tant afectada per la manca d’un sol component. És assequible que segons quines estructures no es puguin resoldre en pocs assajos, però l’espectacular salt qualitatiu que va separar les dues jornades fa sorprendre a propis i estranys. De l’estrena de dos castells, un d’ells el primer nou de la temporada, vam passar a la clàssica de vuit, gairebé dos esglaons per sota.

Cal aplaudir el gest de prudència del nou cap de colla del camises rosades però si la situació actual els fa dependre d’un sol casteller caldrà també donar-los un important toc d’atenció. O les coses canvien o haurem d’estar pendents del calendari laboral d’aquest vallenc per conèixer les aspiracions de la colla de cara a les grans diades d’enguany.

El “nou” format casteller a debat

dimarts , 26/04/2011

Xiquets de Tarragona i Xiquets del Serrallo en ronda conjunta Després d’uns dies de vacances, dissabte va tenir lloc allò que alguns anomenen “l’inici oficiós de la temporada castellera”, la jornada de Sant Jordi. La coincidència d’aquesta diada amb la festivitat de la Setmana Santa no només ha passat factura als llibreters sinó que també ha marcat el cap de setmana casteller que ha quedat orfe de jornades habituals com l’egarenca però, dins la poca activitat generada, ens hem de quedar forçosament amb el canvi de format protagonitzat per les colles de la ciutat de Tarragona.

D’una banda, crec que cal començar a abolir algunes nomenclatures que fem servir els cronistes. Marcar una diada al calendari perquè comenci la temporada sembla una mica absurd quan repassem tot allò que hem viscut enguany. Tenim colles que han superat els seus registres històrics, altres que ja han passat la barrera que es van marcar en finalitzar la temporada passada i algunes que estan a punt de tocar les seves màximes fites al mes d’abril. Amb aquest panorama em sembla un pèl agosarat parlar ara de l’inici de la temporada.
Deixant això de banda, i entenent que cada formació té el seu calendari, anem a Tarragona, on les colles tot just comencen a treure la pols de la camisa. Una de les cites importants del dia de Sant Jordi té lloc a la Rambla Nova tarragonina, amb la participació de les quatre colles de la ciutat i, enguany, amb un “nou” format.
La dinàmica ha fet que en l’actualitat les diades castelleres comptin amb tres rondes de castells i les seves respectives repeticions en cas de no completar-ne algun d’ells, tot plegat finalitzat per una ronda conjunta de pilars de comiat. En els darrers anys, algunes jornades han traslladat les rondes de repetició al final de l’actuació per escurçar-ne la seva durada. Tarragona ha apostat enguany per un nou format que recupera alguns aspectes del segle XIX buscant agilitzar una Diada de Sant Jordi programada en horari de vespre d’un dissabte molt carregat d’actes.

La Colla Jove Xiquets de Tarragona alçant un pilar de cinc L’actuació de dissabte comptava amb un horari d’inici i final. Les colles havien d’alçar els seus tres castells a partir de les vuit i començar la ronda de pilars a tres quarts de nou. L’horari establert acabaria obligant a les formacions a alçar algunes de les seves construccions de manera conjunta, augmentant l’espectacularitat de cara a la graderia i agilitzant molt la durada de l’exhibició. Però, i de cara al casteller o l’aficionat casteller?

D’entrada, l’execució simultània de castells sempre resulta interessant però també en dificulta el seguiment acurat de cada una de les construccions. També ha de ser molt important la tria de l’escenari; aquest format resulta molt vistós a la plaça de braus de Tarragona però, i ja ho vam poder veure a les decennals vallenques, no resulta tant atractiu en un escenari lineal com ho pot ser un carrer estret o una rambla delimitada per l’arbreda. Finalment, a nivell casteller crec que cal analitzar bé què suposa aquest format. Habitualment totes les colles formen les pinyes amb els seus castellers però també amb aficionats i seguidors; a més, el matalàs de seguretat s’eixampla i es nodreix de la bona fe dels castellers que decideixen col·laborar a la pinya veïna. En moments puntuals i amb segons quins objectius, les colles es podran permetre l’execució d’aquestes rondes conjuntes però quan els objectius siguin importants, la concentració necessària i el volum de camises de seguretat a la pinya requerirà d’una atenció màxima que es faria complicada d’obtenir d’aquesta manera.

Sóc dels que prefereix no tancar portes i mirar endavant. El que queda clar és que aquest format (en aquest cas, 13 castells i 16 pilars en 45 minuts) és molt més atractiu pel públic i, deixeu-me dir-ho també, molt més televisiu però, és aquest el futur que volem pels castells? Si us plau, castellers, ajudeu-me responent aquesta pregunta entre tots. Què en dieu els aficionats, preferiríeu les diades de 45 minuts contra el format tennístic de les actuals exhibicions castelleres?

Tòpics castellers II

divendres, 18/02/2011

Aquesta setmana, tot sopant entre amics, va sorgir un dels tòpics que es fan servir per captar joves castellers a les colles: “hi ha gresca, alcohol i noies maques!”. De seguida algú va traduir-ho a la seva versió femenina: “hi ha gresca, alcohol i tios bons!”, va dir. Totes dues són més o menys certes, com qualsevol reclam irracional dels que puguin rutllar pel sistema boca-orella, però totes dues són poc concretes també. Els castellers saben mutar hàbilment per acollir el màxim nombre d’adeptes a les seves formacions, d’aquí el gran poder integrador d’aquesta activitat.

Entre els joves, ara arriba una bona oportunitat per enganxar-se a una colla ja que el proper cap de setmana es posa en marxa el torneig de futbol sala casteller: “Esport, gent jove, bon rotllo, concerts i molta gresca”. Tot i que venim de les Festes Decennals de la Candela que es fan cada deu anys i que són tota “Una tradició ancestral i una manera de viure la cultura i el folklore”. Això sí, tot plegat sempre passa per l’assaig de cada colla: “Un lloc ideal per gaudir d’una saludable activitat en família”.

Sovint enganxa: “Poder viatjar cada cap de setmana i conèixer gent d’arreu”, tot i que, si parlem de gent d’arreu, el que sempre s’ha dit és que: “Es tracta d’una gran activitat per a la integració social dels immigrants”.

Com podreu entendre, les colles castelleres no es formen només amb gent jove, ni amb esportistes, tampoc tots son bojos de la cultura tradicional ni practiquen els castells en família. A vegades les colles actuen poc o ho fan només a la seva zona d’influència més propera i molt sovint proven, sense massa èxit, d’integrar persones vingudes de cultures molt diferents a la nostra.

Un món de tòpics que a vegades ens fan dibuixar un somriure caçat al vol quan passem al costat d’algú que explica als seus amics el que significa fer castells.

La rivalitat al món casteller

dimecres, 16/02/2011

Es fa molt complicat defensar una posició concloent respecte la definició de l’activitat castellera. Dijous passat vaig mullar-me a considerar-la com a esport folklòric o d’oci per separar-la dels matisos de l’esport competitiu que implicarien un enfrontament que no és habitual al món casteller. Tot i així, cal matisar que els castells neixen i creixen gràcies a les diferents rivalitats esdevingudes des dels inicis i que els sistemes de puntuació i competició actuals són relativament moderns.

La versió més acceptada sobre el naixement del fet casteller diu que les actuals construccions descendeixen de l’antic ‘Ball de valencians’ que finalitzava amb una petita torreta o construcció humana. La rivalitat entre els diferents grups de balladors per alçar la torreta més gran faria que finalment aquesta activitat se separés del ball inicial passant a definir aquestes torretes amb el nom de castells.

És famosa la sempre present rivalitat entre les dues colles vallenques però no és la única que existeix en l’actualitat. Els Castellers de Terrassa i els Minyons de Terrassa, els Capgrossos de Mataró i els Castellers de Badalona, els Castellers de Barcelona i els de Sants, els Castellers d’Esparreguera i els Moixiganguers d’Igualada o les colles de la ciutat de Tarragona també mantenen les seves disputes particulars.

Les dues raons principals que afavoreixen la disputa entre colles són la proximitat geogràfica i la paritat de nivells. Això fa que, a banda dels concursos de castells, els enfrontaments entre dues colles rivals es visquin a mode de competició.

Rival: Que disputa a algú alguna cosa | Que aspira a igualar o ultrapassar algú.

Tòpics castellers I

dissabte, 5/02/2011

El fet casteller ha tornat a batre rècords reunint 57 formacions en una gran trobada difícil de repetir. La invasió de pantalons blancs, faixes i camises multicolors va ser absoluta durant tot diumenge passat a Valls i l’organització parlava de prop de deu mil castellers. Això, si no em fallen els càlculs, voldria dir que cada colla va desplaçar entre 150 i 175 camises, xifra que se’m fa complicada d’assimilar. Sigui com sigui, hi ha diades en les que es gaudeix a plaça i jornades en les que cal adelitar-se de tot allò que les envolten i, en aquesta ocasió, prefereixo quedar-me essencialment amb l’embolcall.

M’apassiona respirar l’ambient de les grans diades i això s’aconsegueix en els petits detalls. L’arribada ja amaga moltes sensacions; avançar per l’autopista els autocars de les colles, buscar lloc per aparcar i desfilar fins al lloc de trobada coincidint amb un lent però constant degoteig casteller; per cert, castellers només detectables per uns sospitosos pantalons blancs i alguna bossa en la que s’hi amaguen unes faixes curosament embolicades, per la resta, en aquestes èpoques d’any, només jaquetes fosques, com la resta de vianants.

públic

Públic i castellers barrejats a mitja jornada

Una tasca ineludible, ha de ser sempre treure el cap entre els vidres dels forns i bars més matiners per adonar-se’n del salt generacional casteller. Al forn pares i mares compren una pasta als fills mentre els joves esmorzen aquell modern croissant amb cacaolat. Als bars, alguns panxuts sexagenaris comparteixen forquilla i ganivet amb els més valents de la dècada dels noranta. També cal acostar-se a la plaça abans de l’horari marcat doncs sempre hi ha el petit destacament que s’hi deixa caure, ni que sigui només de passada de comprar el pa.

A la diada de la Candela, a més, el punt de trobada inicial del cercavila esdevé un centre neuràlgic que acull mil petites reunions: la dels tècnics de cada colla que esmolen els llapis i escalfen les llibretes, la de la canalla que fa la primera corredissa després d’unes hores d’autocar i la dels coneguts de diferents colles que es retroben passada l’aturada hivernal.

A plaça, el públic ja espera les colles amb aquell neguit tant català que fa que tinguem sempre un ull sobre el rellotge. Els que arriben puntuals, normalment, son els que s’han programat així el cap de setmana, però la plaça s’acabarà d’omplir amb aquells despistats que han quedat captivats al passar i veure tant magne espectacle. Al voltant sempre hi ha qui ha dut als coneguts a veure l’actuació i els explica amb més o menys traça com és això d’alçar torres humanes. Alguns estrangers esperen a que es tanqui la pinya per col·locar-se davant del mentre el company de viatge li tira unes fotos que quedaran per la posteritat. A vegades, destres traductors transmeten el seu saber mentre els alumnes, propis i afegits, el miren bocabadats.

Després del darrer espadat, encara hi ha moments d’aquells per fruir amb l’ambient casteller. De tornada a casa, o al cotxe, sempre podem trobar als protagonistes, que caminen amb la faixa a la mà mentre comenten la jugada. Satisfets i traient pit, molts no es trauran ja la camisa fins al final del jorn o de les festes de la vila.

Els castells son, a vegades, tant previsibles com el conegut que et pregunta si fas d’enxaneta al descobrir la teva afició castellera. Vivim en un país ple de tòpics i aquests només en son alguns dels que podem trobar un diumenge qualsevol en una plaça quina sigui. Només espero que ningú s’hagi sentit ofès per tant maldestre catalogació i que qui tingui dubtes en una exhibició castellera no deixi de preguntar ja que segur que hi trobarà sempre algú disposat a donar-li un cop de mà.