Entrades amb l'etiqueta ‘2011’

No oblidem que som castellers

dilluns, 28/02/2011

Prop d’un miler de castellers s’han trobat aquest cap de setmana a Granollers en la que ha estat ja la desena edició del torneig de futbol sala casteller. Sense faixa ni camisa, sense castells -potser sí algun espadat-, en sabatilles esportives i camacurta, hem oblidat per unes hores els nostres orígens per transformar-nos en competitius jugadors de futbol.

Un any més, la feina de la colla organitzadora ha fet que que les 32 colles assistents només s’haguessin de preocupar de jugar i passar-ho bé. Hi ha haurà hagut petites errades, sempre n’hi ha, però el més important ha de ser que no perdre de vista que, en el fons, tots som castellers.

torneig

Dinar del desè torneig de futbol casteler

A la pista ens transformem, volem guanyar a tota costa i ens encarem després d’una jugada calenta amb l’àrbitre de torn, però molts cops oblidem que aquests són només companys que accepten un complicat paper en tot aquest entramat. Discutim les decisions i els errors de la organització però pocs sabem el sacrifici que cal fer per organitzar un esdeveniment d’aquesta magnitud. Demanem més i més cada any però cada cop es fa més complicat trobar colles disposades a muntar aquests torneigs.

En deu anys ha pujat el nivell organitzatiu i esportiu. Les colles s’han uniformat i el torneig s’ha institucionalitzat. Ningú no s’imaginaria ja una temporada sense el futbol casteller. Ara, amb l’experiència, potser caldria buscar de nou els orígens, ser menys exigents i comprensius i, potser (només potser), tornar a passar-s’ho bé a la pista i fora d’ella, deixant un pèl de banda el resultat al marcador. La rivalitat és positiva en tots els camps, però el nostre són les places i el resultat ha de ser enlairar els més alts castells possibles.

Tòpics castellers II

divendres, 18/02/2011

Aquesta setmana, tot sopant entre amics, va sorgir un dels tòpics que es fan servir per captar joves castellers a les colles: “hi ha gresca, alcohol i noies maques!”. De seguida algú va traduir-ho a la seva versió femenina: “hi ha gresca, alcohol i tios bons!”, va dir. Totes dues són més o menys certes, com qualsevol reclam irracional dels que puguin rutllar pel sistema boca-orella, però totes dues són poc concretes també. Els castellers saben mutar hàbilment per acollir el màxim nombre d’adeptes a les seves formacions, d’aquí el gran poder integrador d’aquesta activitat.

Entre els joves, ara arriba una bona oportunitat per enganxar-se a una colla ja que el proper cap de setmana es posa en marxa el torneig de futbol sala casteller: “Esport, gent jove, bon rotllo, concerts i molta gresca”. Tot i que venim de les Festes Decennals de la Candela que es fan cada deu anys i que són tota “Una tradició ancestral i una manera de viure la cultura i el folklore”. Això sí, tot plegat sempre passa per l’assaig de cada colla: “Un lloc ideal per gaudir d’una saludable activitat en família”.

Sovint enganxa: “Poder viatjar cada cap de setmana i conèixer gent d’arreu”, tot i que, si parlem de gent d’arreu, el que sempre s’ha dit és que: “Es tracta d’una gran activitat per a la integració social dels immigrants”.

Com podreu entendre, les colles castelleres no es formen només amb gent jove, ni amb esportistes, tampoc tots son bojos de la cultura tradicional ni practiquen els castells en família. A vegades les colles actuen poc o ho fan només a la seva zona d’influència més propera i molt sovint proven, sense massa èxit, d’integrar persones vingudes de cultures molt diferents a la nostra.

Un món de tòpics que a vegades ens fan dibuixar un somriure caçat al vol quan passem al costat d’algú que explica als seus amics el que significa fer castells.

Tòpics castellers I

dissabte, 5/02/2011

El fet casteller ha tornat a batre rècords reunint 57 formacions en una gran trobada difícil de repetir. La invasió de pantalons blancs, faixes i camises multicolors va ser absoluta durant tot diumenge passat a Valls i l’organització parlava de prop de deu mil castellers. Això, si no em fallen els càlculs, voldria dir que cada colla va desplaçar entre 150 i 175 camises, xifra que se’m fa complicada d’assimilar. Sigui com sigui, hi ha diades en les que es gaudeix a plaça i jornades en les que cal adelitar-se de tot allò que les envolten i, en aquesta ocasió, prefereixo quedar-me essencialment amb l’embolcall.

M’apassiona respirar l’ambient de les grans diades i això s’aconsegueix en els petits detalls. L’arribada ja amaga moltes sensacions; avançar per l’autopista els autocars de les colles, buscar lloc per aparcar i desfilar fins al lloc de trobada coincidint amb un lent però constant degoteig casteller; per cert, castellers només detectables per uns sospitosos pantalons blancs i alguna bossa en la que s’hi amaguen unes faixes curosament embolicades, per la resta, en aquestes èpoques d’any, només jaquetes fosques, com la resta de vianants.

públic

Públic i castellers barrejats a mitja jornada

Una tasca ineludible, ha de ser sempre treure el cap entre els vidres dels forns i bars més matiners per adonar-se’n del salt generacional casteller. Al forn pares i mares compren una pasta als fills mentre els joves esmorzen aquell modern croissant amb cacaolat. Als bars, alguns panxuts sexagenaris comparteixen forquilla i ganivet amb els més valents de la dècada dels noranta. També cal acostar-se a la plaça abans de l’horari marcat doncs sempre hi ha el petit destacament que s’hi deixa caure, ni que sigui només de passada de comprar el pa.

A la diada de la Candela, a més, el punt de trobada inicial del cercavila esdevé un centre neuràlgic que acull mil petites reunions: la dels tècnics de cada colla que esmolen els llapis i escalfen les llibretes, la de la canalla que fa la primera corredissa després d’unes hores d’autocar i la dels coneguts de diferents colles que es retroben passada l’aturada hivernal.

A plaça, el públic ja espera les colles amb aquell neguit tant català que fa que tinguem sempre un ull sobre el rellotge. Els que arriben puntuals, normalment, son els que s’han programat així el cap de setmana, però la plaça s’acabarà d’omplir amb aquells despistats que han quedat captivats al passar i veure tant magne espectacle. Al voltant sempre hi ha qui ha dut als coneguts a veure l’actuació i els explica amb més o menys traça com és això d’alçar torres humanes. Alguns estrangers esperen a que es tanqui la pinya per col·locar-se davant del mentre el company de viatge li tira unes fotos que quedaran per la posteritat. A vegades, destres traductors transmeten el seu saber mentre els alumnes, propis i afegits, el miren bocabadats.

Després del darrer espadat, encara hi ha moments d’aquells per fruir amb l’ambient casteller. De tornada a casa, o al cotxe, sempre podem trobar als protagonistes, que caminen amb la faixa a la mà mentre comenten la jugada. Satisfets i traient pit, molts no es trauran ja la camisa fins al final del jorn o de les festes de la vila.

Els castells son, a vegades, tant previsibles com el conegut que et pregunta si fas d’enxaneta al descobrir la teva afició castellera. Vivim en un país ple de tòpics i aquests només en son alguns dels que podem trobar un diumenge qualsevol en una plaça quina sigui. Només espero que ningú s’hagi sentit ofès per tant maldestre catalogació i que qui tingui dubtes en una exhibició castellera no deixi de preguntar ja que segur que hi trobarà sempre algú disposat a donar-li un cop de mà.

Més de 50 castells simultanis a Valls

dimecres, 5/01/2011
decennals.jpg

Arxiu web oficial

A l’anterior article, vàrem fer un repàs breu al calendari casteller. Val a dir que, de manera genèrica i com a referència ens pot anar bé però ja anunciàvem que les exigències de l’entorn de cada colla poden allargar o escurçar la seva activitat. Un clar exemple era el de les formacions que surten a plaça el dia de Santa Eulàlia, pel fet de ser aquesta la patrona de les seves localitats. Un altre exemple, aquest a nivell global, el trobem en la diada de les Festes Decennals de la Candela a Valls.

Des de fa prop de set-cents anys, la capital de l’Alt Camp ret honors a la Mare de Déu de la Candela. La història diu que aquesta va fer que s’acabés la pesta del segle XIV i que va intercedir divinament en la plaga de la llagosta del 1687 i en la malaltia de la constel·lació de 1783. Així doncs, l’any 1791 es va signar un document en què es prenia el compromís de celebrar una processó extraordinària en el seu honor un cop cada deu anys. Sent Valls el bressol del món casteller, no trigarien a veure-s’hi construccions humanes.

Un dels actes d’aquesta festa és la Trobada de Colles Castelleres dels Països Catalans, moment en què les formacions locals conviden  la resta del món casteller a prendre-hi part. Això fa que les temporades en què se celebren les Decennals vallenques, els castellers despertin de la seva letargia hivernal abans de l’estipulat i, de rebot, que la premsa especialitzada s’hagi de treure ràpid la son de les orelles.

Segons informacions de l’organització, enguany (30 de gener) hi prendran part un total de 54 colles i 6.465 castellers. La trobada resulta una cita ineludible pel món casteller ja que, a banda de l’enlairament d’espadats a l’emblemàtica plaça del Blat (on només les colles locals hi poden actuar*), serà l’única oportunitat en què es podran veure 54 castells alçats de manera simultània al davant del monument dels Xiquets de Valls.

A banda d’aquest esdeveniment, altres dues cites de la nostra història propera compten amb una gran participació en format simultani. Al setembre de l’any 2002, en el marc de la celebració de l’Any Gaudí, 47 colles es van reunir a la Sagrada Família per alçar els seus castells en sèries de rondes conjuntes. A l’inici del boom dels 90, 16 colles van alçar les seves construccions simultàniament (algunes d’elles fent castells de germanor) davant de tot el món, l’esdeveniment no era ni més ni menys que la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona ‘92.

*L’any 1972 els Castellers de Barcelona van prendre part en la Firagost, sent així l’única colla forana que ha realitzat una actuació complerta a la plaça del Blat de Valls.