Entrades amb l'etiqueta ‘Coordinadora’

Fitxatges de Canalla (el gran tabú)

dijous, 25/08/2011

regals.jpg Des de que vaig començar a tenir prou coneixement del món casteller, em va quedar força clar que hi havia una sèrie de temes que calia evitar si no es vol entrar en conflictes. Les colles castelleres s’esforcen de valent per donar una imatge d’entitats simpàtiques i obertes, per justificar la seguretat de la seva activitat i la vessant cultural de la mateixa però a vegades crec que perden massa temps en ocultar tot allò que crea divergències o que simplement no els agrada.

Alguns d’aquests tabús castellers podrien ser les lesions, les tensions internes dins les colles o a en el si de la junta de la Coordinadora, la rivalitat entre formacions o els fitxatges castellers. Qüestions que existeixen arreu, sí, i que no tenen per què ser dolentes. De fet, convertir-les en tabú les transforma directament en accions impròpies de cara a l’opinió pública molt abans de donar l’opció a que es generi una idea al respecte.

Personalment crec que són temes a tractar d’una manera oberta. El món casteller necessita que es normalitzin alguns d’aquests aspectes si vol apropar-se definitivament al seu públic. Si ens limitem a tancar segons quines preguntes amb aquell típic “es que el món casteller es molt més complicat del que et penses” mai arribarem a normalitzar una activitat que encara, a ulls de segons qui, sembla arcaica, folklòrica o sectària.

Ahir em vaig sorprendre molt quan vaig pujar al cotxe i a mitja entrevista radiofònica a Francesc Moreno “Melilla”, ex-cap de colla dels Castellers de Vilafranca, i a Llatzer Magrinyà, cap de canalla de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, l’imitador del programa els va preguntar sobre els premis a la canalla. Potser el periodista no sabia ben bé quin tema estava traient però  la conversa va generar una tensió immediata:

Alfonso: Y hay sobornos en el mundo de los nens?
Es decir -es que yo esto lo he oído- si subes a dalt te regalo una bicicleta!
Melilla: Puede ser
Alfonso: Si subes a dalt te regalo una play Station!
Melilla: Puede ser

Mentre Francesc Moreno intentava canviar el tema, Llatzer va acceptar parlar-ne destapant una de les grans fonts de conflictes del món casteller.

Llatzer: Jo no diria suborns però diria que seduccions sí que n’hi ha. I ja no dins de la pròpia colla, d’una colla a alguna altra també hi ha seduccions perquè la canalla canviï de colla.
Alfonso: Fichajes!
Llatzer: Sí, hi ha coses d’aquestes.
Melilla: Si, home.

Quan els components del programa van mostrar la seva sorpresa, els dos castellers van córrer a matisar els comentaris.

Llatzer: Jo t’explicat el que hi ha, no he dit que ho fem nosaltres.

David Miret, català de l’any 2010

dimarts , 24/05/2011

Fa uns minuts el món casteller ha rebut un dels moltíssims guardons que enguany elevaran el fet cultural català a un lloc de prestigi. El premi ‘Català de l’any’ ha destacat l’esforç de David Miret, cap de colla dels Castellers de Vilafranca, per sobre de personalitats de primera línia com Montserrat Caballé, els Amics de les Arts, Xavi Hernàndez o Mireia Belmonte; això sense citar els merescuts finalistes Joan Pere Barrat, responsable del primer transplantament de cara, i Emili Teixidor, autor de la novel·la ‘Pa negre’. No ho dubteu pas, el castells estan de moda!

davidmiret.JPG

David Miret, cap de colla dels Castellers de Vilafranca

Però, per què de sobte els castellers omplen planes als diaris? Per què mitjans que no havien apostat per la cultura, enguany es posen camisa castellera? Què ha fet diferent el món casteller aquest 2011? Les colles segueixen enlairant castells, torres i pilars; segueixen portant el nom de les seves ciutats arreu del principat i el nom del principat arreu del món. L’esforç que suposa avui plantar un tres de sis, un dos de set, un quatre de vuit o un castell de nou pisos segueix sent el mateix que el d’ara fa un any; els mateixos sentiments, el mateix compromís. Què ha canviat doncs? Només una cosa ens fa diferents, un diploma, un tros de paper que diu que la UNESCO a finals de la temporada passada va posar la seva mà sobre els nostres caps i va beneir el fet casteller amb el títol de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Ara els castellers són ‘guais’! Tothom reconeix la seva tasca oficialment i en sis mesos porten tants premis que ja n’han perdut el compte.

Durant la candidatura d’aquest premi català de l’any, però, m’he guardat una petita reflexió que no he volgut fer pública fins ara i que, a jutjar pel que llegeixo a les xarxes socials, sembla una opinió més extensa del que es podia pensar. Per què el català del 2011 ha de representar una colla en concret? Per què s’ha personalitzat en la figura del David Miret? No podíem haver generalitzat emprant, per exemple, la imatge del president de la coordinadora?

Doncs bé, em responc a mi mateix i a tot aquell inconformista casteller que s’hagi deixat dur per la crítica fàcil. El premi català de l’any partia d’una primera fase en què tothom podia proposar candidatures. Els verds van ser prou hàbils com per apostar pel seu cap de colla, per la seva imatge com a colla i la seva força com a marca. No cal buscar més enllà, David Miret, una gran persona per sobre de tot, ha arrasat en aquest premi ‘Català de l’any’ des de l’inici i molt especialment en aquesta fase final en què s’ha endut el 60% del total dels vots.

Em sap greu que un dels premis de més renom que rebran enguany els castells sigui a tall personal en una activitat col·lectiva com ho és aquesta però no em queda més que felicitar el just guanyador i alegrar-me’n per la publicitat que rebrà la resta del grup. No és només català de l’any per estar al capdavant de la colla puntera del moment sinó pel seu caràcter proper i amable. David Miret s’ha sabut guanyar la seva gent i ells l’han dut a rebre aquesta nit un guardó que segur que no oblidarà mai.

Felicitats David!

Les camises al 2.0

diumenge, 27/03/2011

gausacs_verds.jpg En un futur no gaire llunyà es parlarà de la identitat digital com es parla ara d’emissor, receptor i missatge a l’explicar els punts claus de la comunicació. A l’era informacional esdevé tant important allò que fem i diem dins la xarxa com la manera d’actuar a la vida real. La sociabilització i convivència al món virtual i al físic s’estan fusionant i per això als informadors ens és de molta utilitat seguir de prop el món casteller 2.0.

El que succeí ahir és una clara prova d’això que us explico. Després d’uns dies d’important agitació degut a la polèmica iniciada al voltant de l’ús de la publicitat a les camises, les colles agrupades a la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya es van trobar a l’assemblea anual per parlar d’aquest i d’altres punts de gran importància per l’organització del món casteller. Degut al reclam mediàtic, els mitjans de comunicació vam rebre un recordatori de la privacitat de l’acte en què se’ns oferia fer una roda de mitjans gràfics (fotògrafs i televisions) abans de l’inici i l’atenció un cop finalitzada.

No caldria esperar gaire per veure les primeres fotografies enllaçades al perfil d’alguna colla castellera. I als volts de les vuit de la tarda, RAC1 i Lamalla.cat es feien ressò de la negativa de les colles a dur publicitat a la camisa gràcies a una piulada, curiosament, dels Castellers de Vilafranca.

Després de l’assemblea, a més, vam poder conèixer més detalls de la decisió presa a Tarragona a l’assistir a una ciberdiscussió mantinguda entre els perfils dels Castellers de Sant Cugat i el de Castellers de Vilafranca que va mostrar la tensió viscuda en la reunió d’ahir.

Havia de venir el Monzó…

dijous, 24/03/2011

Fa uns dies que pensava que la temporada començava a rodar; no tant pels castells que ja s’hi han vist, que déu n’hi do, sinó per tot el que se n’està arribant a parlar. Amb el reconeixement dels castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, calia esperar que aquest, el nostre, món guanyés en presència (ni que fos només mediàtica) però ningú no podia esperar que a quatre dies de l’inici baixés s’excel·lència -tothom en peu- Quim Monzó i ens dediqués uns minuts de la seva atenció.

I què ha succeït? Doncs allò que tothom espera quan llegeix un article d’aquesta magnitud signat per un personatge no habitual… que parlar de castells és molt complicat i els castellers tenim la pell molt fina, massa fina. Però si voleu que us digui la veritat, a mi personalment l’escrit del company Quim m’ha decebut molt. Evidentment, explica allò que hom pot pensar d’aquesta tradició quan la veu des de fora però crec que es queda molt curt en les seves reflexions. On ha quedat el seu humor càustic? I la brometa fàcil de la possibilitat d’arrambar-se a una castellera a la pinya? O al baixar d’un castell! Fins i tot ha mesurat molt bé les dimensions parlant de cascs i de publicitats… Jo esperava un Monzó més explosiu, més punxegut, més Monzó; la veritat és que no ens desvetlla res que no haguem parlat tots plegats durant la darrera setmana.

Si més no, el que queda clar, és que el món casteller ha avançat a marxes forçades, superant molts obstacles i guanyant posicions a tots els nivells. Ara sortim a la tres enlloc de la trenta-tres, parlen de nosaltres a gairebé tots els diaris i les televisions espanyoles ens dediquen alguns minuts. Però, són realment els castells com els volem fer veure? És més, són els castells com es veuen des de fora?

A vegades em fa l’efecte que ens costa ubicar-nos en el moment sociocultural que estem vivint. Em sembla que ens costa definir la nostra activitat perquè no ens hem aturat mai a descriure-la. Tradició o esport? Publicitat o subvenció? Modernitat o història? Jo pregunt, i per què no totes? Crec que tots els factors són combinables en una o altra mesura, només cal que perdem unes hores plantejant-nos on som i on volem anar. Cal que reflexionem sense prejudicis, començant des de zero, sense oblidar els dos cents anys d’història però mirant sempre endavant.

L’únic error que podem cometre, un altre cop, és seguir caminant i avançant sense mirar, sense tenir abans tots aquests dubtes resolts. I tu? Com veus els castells?

La camisa no es taca, però…

dimarts , 15/03/2011

Avui el món casteller es tira les mans al cap després que  el diari El Punt hagi anunciat l’interès d’una colla per dur publicitat a la camisa. Tot i el desmentit de la colla, es parla de fractura i la preocupació creix per moments quan es coneix l’abast de la notícia. La junta de la Coordinadora mana parar màquines i ordena els punts de la propera reunió. Per un moment, el món casteller no només ha oblidat el conflicte armat de Líbia sinó, fins i tot, els greus problemes a la central nuclear de Fukujima.

Dir ara allò de “això jo ja m’ho veia a venir” seria totalment avantatgista, oi? Però el fet és que ara fa uns mesos ja sorgia el tema en aquestes pàgines després que el dia dels Sants Innocents vestís als verds amb diferents logos publicitaris. El fet és que els verds ja porten un logotip a les seves camises, el de Kukri Sports, la companyia fabricant d’aquestes peces de roba. Evidentment, qualsevol dirà ràpid que simplement es tracta de la marca del fabricant, com qui porta uns Levi’s blancs per fer castells, però la signatura de convenis comercials entre ambdues entitats, lluny de diluir la situació la fa sortir a flor.

Sigui com sigui, no ens enganyem, els castellers no es posen les mans al cap sinó a la butxaca. No es tracta d’un problema d’orgull per la camisa ni de pseudotradicionalismes rancis, en aquest cas l’incident posa en risc quelcom molt més important que la imatge dels castells, la seva estabilitat econòmica.

Una de les tasques principals de la coordinadora és la de la gestió i negociació de l’assegurança que aixopluga totes les colles que hi són vinculades. Amb l’objectiu que el preu disminueixi i les colles no se n’hagin de fer càrrec, la Coordinadora va aconseguir un gran acord de esponsorització amb la cervesera Damm. Si bé en aquests anys no s’ha aconseguit mai que la Coordinadora (totes les colles castelleres) acceptés dur la seva publicitat a la camisa, sí que la podem trobar-la a qualsevol plaça i a molts webs de les colles. A més, això permet que, a dia d’avui, TVC compti amb un programa especialitzat sobre la pràctica dels castells (fruit d’un conveni a tres bandes). A canvi, les colles han d’acceptar la reprociprocitat del contracte, respectant la camisa impol·luta de publicitat.

Que una colla trenqui el tracte no ha de provocar la fractura comercial, en tot cas, això forçaria a la formació a abandonar la Coordinadora. Ara cal plantejar-se si, això hauria de ser un inconvenient per la Damm, per la colla en qüestió i per a la resta de colles, i si el format de actual de Coordinadora és vigent i actual. De fet, i això és encara més interessant, el tema reobre el debat sobre els drets d’imatge de les colles castelleres (que en definitiva és el que està en joc en aquest acord comercial) i em fa pensar en els constants conflictes de la lliga espanyola de futbol que fan trontollar l’inici de temporada any rere any.

Patrimoni, i ara què?

dijous, 9/12/2010

El 16 de novembre de 2010 serà una d’aquelles dates que passaran a la història del món casteller amb lletres d’or. Pocs minuts abans que toquessin els tres quarts de quatre de la tarda el comitè intergovernamental per a la salvaguarda del Patrimoni Immaterial de la Humanitat (sí, molts ens hem hagut d’aprendre el nom complert per poder parlar-ne amb propietat) va aprovar la inclusió d’aquesta tradició catalana a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO posant fi a un camí que començà a forjar-se fa prop de tres anys.

Inici o final del camí?

patrimoni.JPG

Logo de la candidatura "Castells Patrimoni de la Humanitat"

Els companys Moixiganguers d’Igualada van aprofitar la proximitat de la decisió per organitzar, el 5 de novembre, una taula rodona amb dos temes candents que acabarien per fusionar-se durant la decisiva jornada, la “Candidatura dels Castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat” i “El 2.0 al món casteller”. D’aquella jornada se’n van extreure conclusions però també qüestions d’aquelles complicades de respondre. Una paraula d’en Carles Esteve em va captivar resumint, alhora, molts dels temes que s’havien posat sobre la taula, “responsabilitat”. D’aconseguir el reconeixement de la UNESCO el camí no arribaria a la seva fi sinó a un nou inici. Caldria explotar aquest esdeveniment des de la responsabilitat de les colles castelleres i de la Coordinadora en la seva representació, però caldria sobretot cercar el nou camí d’entre la bosquina.

El paper de la premsa

Aquell dimarts 16 de novembre, molts seguírem l’actualitat des de les nostres feines mitjançant el Twitter, per exemple. Les 2.0 ens van permetre estar al corrent de l’esdeveniment, informar-nos i rebre respostes en els moments més complicats però a Nairobi (Kenya), entre cognoms il·lustres com Benach, Tresserras o Fontdevilla, hi trobàvem un personatge desconegut per a molts, l’editor de la revista ‘Castells’ Jordi Rogé. Tres anys enrere, va ser la premsa, i en aquest cas la revista ‘Castells’, qui en promogué la candidatura. Després d’un gran ‘bom’ que col·lapsà els mitjans durant tres o quatre dies, els castells han recuperat el seu lloc habitual.

Enguany hem vist com els castells feien el salt del Canal 33 a la TV3, hem vist torres humanes a la BBC i, trencant fronteres per dur la nostra cultura a l’Àsia, hem llegit successos del món casteller en un diari estrany per a molts com el Shangai Daily. També l’estat espanyol ha mostrat puntualment el seu interès pels castells però a Catalunya només dues ràdios generalistes (Catalunya Ràdio i COM ràdio) inclouen un programa especialitzat a les seves graelles, tant sols dues televisions nacionals (TVC i XTVL) segueixen les jornades castelleres  setmanalment i alguns diaris ja fa anys que han deixat de banda aquesta pràctica.

Els mitjans de comunicació son el mirall de l’actualitat però molts cops s’han d’encarregar d’una feina que no els hi és pròpia, qui mourà fitxa primer, els castellers o la premsa?

S’acaba la temporada i és ara quan toca seguir treballant. Ara la pilota és a la teulada de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya o, el que és el mateix, dels milers de castellers representats en la decisió de la UNESCO. De la seva habilitat dependrà que el reconeixement de l’activitat castellera no caigui en l’oblit que han patit per exemple els organitzadors i seguidors de la Patum de Berga, condecorada al 2005.