Entrades amb l'etiqueta ‘Patrimoni de la Humanitat’

David Miret, català de l’any 2010

dimarts , 24/05/2011

Fa uns minuts el món casteller ha rebut un dels moltíssims guardons que enguany elevaran el fet cultural català a un lloc de prestigi. El premi ‘Català de l’any’ ha destacat l’esforç de David Miret, cap de colla dels Castellers de Vilafranca, per sobre de personalitats de primera línia com Montserrat Caballé, els Amics de les Arts, Xavi Hernàndez o Mireia Belmonte; això sense citar els merescuts finalistes Joan Pere Barrat, responsable del primer transplantament de cara, i Emili Teixidor, autor de la novel·la ‘Pa negre’. No ho dubteu pas, el castells estan de moda!

davidmiret.JPG

David Miret, cap de colla dels Castellers de Vilafranca

Però, per què de sobte els castellers omplen planes als diaris? Per què mitjans que no havien apostat per la cultura, enguany es posen camisa castellera? Què ha fet diferent el món casteller aquest 2011? Les colles segueixen enlairant castells, torres i pilars; segueixen portant el nom de les seves ciutats arreu del principat i el nom del principat arreu del món. L’esforç que suposa avui plantar un tres de sis, un dos de set, un quatre de vuit o un castell de nou pisos segueix sent el mateix que el d’ara fa un any; els mateixos sentiments, el mateix compromís. Què ha canviat doncs? Només una cosa ens fa diferents, un diploma, un tros de paper que diu que la UNESCO a finals de la temporada passada va posar la seva mà sobre els nostres caps i va beneir el fet casteller amb el títol de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Ara els castellers són ‘guais’! Tothom reconeix la seva tasca oficialment i en sis mesos porten tants premis que ja n’han perdut el compte.

Durant la candidatura d’aquest premi català de l’any, però, m’he guardat una petita reflexió que no he volgut fer pública fins ara i que, a jutjar pel que llegeixo a les xarxes socials, sembla una opinió més extensa del que es podia pensar. Per què el català del 2011 ha de representar una colla en concret? Per què s’ha personalitzat en la figura del David Miret? No podíem haver generalitzat emprant, per exemple, la imatge del president de la coordinadora?

Doncs bé, em responc a mi mateix i a tot aquell inconformista casteller que s’hagi deixat dur per la crítica fàcil. El premi català de l’any partia d’una primera fase en què tothom podia proposar candidatures. Els verds van ser prou hàbils com per apostar pel seu cap de colla, per la seva imatge com a colla i la seva força com a marca. No cal buscar més enllà, David Miret, una gran persona per sobre de tot, ha arrasat en aquest premi ‘Català de l’any’ des de l’inici i molt especialment en aquesta fase final en què s’ha endut el 60% del total dels vots.

Em sap greu que un dels premis de més renom que rebran enguany els castells sigui a tall personal en una activitat col·lectiva com ho és aquesta però no em queda més que felicitar el just guanyador i alegrar-me’n per la publicitat que rebrà la resta del grup. No és només català de l’any per estar al capdavant de la colla puntera del moment sinó pel seu caràcter proper i amable. David Miret s’ha sabut guanyar la seva gent i ells l’han dut a rebre aquesta nit un guardó que segur que no oblidarà mai.

Felicitats David!

Qui farà l’espadat?

dijous, 31/03/2011

pilars.jpeg Aquesta temporada està passant quelcom diferent al món casteller. Habitualment, entitats de tot tipus, públiques o privades, s’acosten a les colles per demanar la seva participació en algun tipus d’homenatge o acte social. El caràcter públic i obert dels castells fa que tothom en demani la seva participació i que, molts cops, les colles es vegin obligades moralment a prendre part en activitats molt distants al seu escenari habitual. Enguany però són els castellers els homenatjats gràcies al reconeixement de la UNESCO com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat però ens falta una cosa, l’espadat.

Degut a la dificultat de mobilitzar un gran nombre de castellers, a vegades a hores poc habituals o en un termini curt de temps, l’estructura més emprada en els reconeixements i homenatges acostuma a ser el pilar; i un dels recursos habituals que fem servir els cronistes per no repetir inhumanament aquesta paraula és el mot “espadat”. Però d’espadats, a més, n’hi ha de molts tipus.

Tot i ser l’estructura més simple del món casteller, és també la tècnicament més complicada i la que més variants pot tenir. A cada categoria de castells li correspon un espadat dos pisos inferiors i el folre s’hi aplica a partir dels 7 pisos a diferència de les torres que comencen als 8 i la resta d’estructures que no el necessiten fins a les nou alçades.

De pilars en podem veure caminant o caminats (s’obre la polèmica), amb porró, de dol, amb una sola mà al segon, aixecats per sota, sense mans del segon al terç, alçats a la veracreu, girats o amb figuereta. Els podem veure individuals, de dos en dos, en forma de vano o portats al balcó. Els Sagals n’han fet un a cada població d’Osona, els Castellers de Badalona un a cada barri, els Capgrossos de Mataró en fan tants de simultanis com anys té la colla o els Castellers de Caldes de Montbui en faran un per cada any en diferents indrets de la població.

Però qui farà pilars als castellers quan aquests siguin homenatjats?

Havia de venir el Monzó…

dijous, 24/03/2011

Fa uns dies que pensava que la temporada començava a rodar; no tant pels castells que ja s’hi han vist, que déu n’hi do, sinó per tot el que se n’està arribant a parlar. Amb el reconeixement dels castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, calia esperar que aquest, el nostre, món guanyés en presència (ni que fos només mediàtica) però ningú no podia esperar que a quatre dies de l’inici baixés s’excel·lència -tothom en peu- Quim Monzó i ens dediqués uns minuts de la seva atenció.

I què ha succeït? Doncs allò que tothom espera quan llegeix un article d’aquesta magnitud signat per un personatge no habitual… que parlar de castells és molt complicat i els castellers tenim la pell molt fina, massa fina. Però si voleu que us digui la veritat, a mi personalment l’escrit del company Quim m’ha decebut molt. Evidentment, explica allò que hom pot pensar d’aquesta tradició quan la veu des de fora però crec que es queda molt curt en les seves reflexions. On ha quedat el seu humor càustic? I la brometa fàcil de la possibilitat d’arrambar-se a una castellera a la pinya? O al baixar d’un castell! Fins i tot ha mesurat molt bé les dimensions parlant de cascs i de publicitats… Jo esperava un Monzó més explosiu, més punxegut, més Monzó; la veritat és que no ens desvetlla res que no haguem parlat tots plegats durant la darrera setmana.

Si més no, el que queda clar, és que el món casteller ha avançat a marxes forçades, superant molts obstacles i guanyant posicions a tots els nivells. Ara sortim a la tres enlloc de la trenta-tres, parlen de nosaltres a gairebé tots els diaris i les televisions espanyoles ens dediquen alguns minuts. Però, són realment els castells com els volem fer veure? És més, són els castells com es veuen des de fora?

A vegades em fa l’efecte que ens costa ubicar-nos en el moment sociocultural que estem vivint. Em sembla que ens costa definir la nostra activitat perquè no ens hem aturat mai a descriure-la. Tradició o esport? Publicitat o subvenció? Modernitat o història? Jo pregunt, i per què no totes? Crec que tots els factors són combinables en una o altra mesura, només cal que perdem unes hores plantejant-nos on som i on volem anar. Cal que reflexionem sense prejudicis, començant des de zero, sense oblidar els dos cents anys d’història però mirant sempre endavant.

L’únic error que podem cometre, un altre cop, és seguir caminant i avançant sense mirar, sense tenir abans tots aquests dubtes resolts. I tu? Com veus els castells?

50 nous articles castellers per a la Viquipèdia

dissabte, 12/03/2011

viquipedia.png Repassant una mica entre notes i llibres per escriure un d’aquells articles que mai ve de gust fer, el relacionat amb la mort de Lluís Solsona i Llorens (publicat a lamalla.cat), vaig anar re-descobrint com d’important ha estat la seva contribució al món casteller i vaig entristir al descobrir que ningú li havia dedicat encara una plana a la Viquipèdia catalana. En segons quins aspectes, els castellers hem fet un important salt cap a la utilització de les noves tecnologies però encara ens queda un important marge de millora.

Bussejant per la Viquipèdia he descobert que alguns periodistes com Carles Capdevila, Antoni Bassas o Ramón Pellicer tenen la seva pròpia plana. Alguns esportistes com Andrés Iniesta, Carlos Kameni, Forlín, Leo Messi, Xavi Hernández o l’entrenador de moda Pep Guardiol també gaudeixen d’aquest reconeixement. Fins i tot la Belén Esteban o el Pare Apel·les tenen un espai en el que s’explica la seva obra i vida. En canvi, personatges com Lluís Solsona o formacions els Castellers de Santa Coloma o la recentment estrenada Colla Jove de Barcelona encara no tenen un lloc a l’enciclopèdia interactiva més coneguda d’internet. Cada dia apareixen noves colles universitàries però només quatre es poden trobar a la Viquipèdia.

M’agradaria aprofitar, conjuntament amb el Canal Castellers de lamalla, un seguit d’esdeveniments per fer una crida que espero que us sembli prou atractiva. Dissabte 19 de març, la Viquipèdia catalana celebra el seu desè aniversari al local dels Castellers de Barcelona i un dels seus objectius consisteix en aconseguir que durant el dia contribueixin com a editors del web 2.000 persones.

Fem créixer el fet casteller tots plegats! Proposeu aquí els articles que creieu que han de tenir el seu espai a la Viquipèdia i posem-hi el nostre granet de sorra el proper dissabte iniciant tota una revolució.

Aconseguirem entre tots una cinquantena de nous articles?

Patrimoni, i ara què?

dijous, 9/12/2010

El 16 de novembre de 2010 serà una d’aquelles dates que passaran a la història del món casteller amb lletres d’or. Pocs minuts abans que toquessin els tres quarts de quatre de la tarda el comitè intergovernamental per a la salvaguarda del Patrimoni Immaterial de la Humanitat (sí, molts ens hem hagut d’aprendre el nom complert per poder parlar-ne amb propietat) va aprovar la inclusió d’aquesta tradició catalana a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO posant fi a un camí que començà a forjar-se fa prop de tres anys.

Inici o final del camí?

patrimoni.JPG

Logo de la candidatura "Castells Patrimoni de la Humanitat"

Els companys Moixiganguers d’Igualada van aprofitar la proximitat de la decisió per organitzar, el 5 de novembre, una taula rodona amb dos temes candents que acabarien per fusionar-se durant la decisiva jornada, la “Candidatura dels Castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat” i “El 2.0 al món casteller”. D’aquella jornada se’n van extreure conclusions però també qüestions d’aquelles complicades de respondre. Una paraula d’en Carles Esteve em va captivar resumint, alhora, molts dels temes que s’havien posat sobre la taula, “responsabilitat”. D’aconseguir el reconeixement de la UNESCO el camí no arribaria a la seva fi sinó a un nou inici. Caldria explotar aquest esdeveniment des de la responsabilitat de les colles castelleres i de la Coordinadora en la seva representació, però caldria sobretot cercar el nou camí d’entre la bosquina.

El paper de la premsa

Aquell dimarts 16 de novembre, molts seguírem l’actualitat des de les nostres feines mitjançant el Twitter, per exemple. Les 2.0 ens van permetre estar al corrent de l’esdeveniment, informar-nos i rebre respostes en els moments més complicats però a Nairobi (Kenya), entre cognoms il·lustres com Benach, Tresserras o Fontdevilla, hi trobàvem un personatge desconegut per a molts, l’editor de la revista ‘Castells’ Jordi Rogé. Tres anys enrere, va ser la premsa, i en aquest cas la revista ‘Castells’, qui en promogué la candidatura. Després d’un gran ‘bom’ que col·lapsà els mitjans durant tres o quatre dies, els castells han recuperat el seu lloc habitual.

Enguany hem vist com els castells feien el salt del Canal 33 a la TV3, hem vist torres humanes a la BBC i, trencant fronteres per dur la nostra cultura a l’Àsia, hem llegit successos del món casteller en un diari estrany per a molts com el Shangai Daily. També l’estat espanyol ha mostrat puntualment el seu interès pels castells però a Catalunya només dues ràdios generalistes (Catalunya Ràdio i COM ràdio) inclouen un programa especialitzat a les seves graelles, tant sols dues televisions nacionals (TVC i XTVL) segueixen les jornades castelleres  setmanalment i alguns diaris ja fa anys que han deixat de banda aquesta pràctica.

Els mitjans de comunicació son el mirall de l’actualitat però molts cops s’han d’encarregar d’una feina que no els hi és pròpia, qui mourà fitxa primer, els castellers o la premsa?

S’acaba la temporada i és ara quan toca seguir treballant. Ara la pilota és a la teulada de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya o, el que és el mateix, dels milers de castellers representats en la decisió de la UNESCO. De la seva habilitat dependrà que el reconeixement de l’activitat castellera no caigui en l’oblit que han patit per exemple els organitzadors i seguidors de la Patum de Berga, condecorada al 2005.