Entrades amb l'etiqueta ‘Patrimoni Immaterial de la Humanitat’

Un concurs de colles de seny

dilluns, 3/10/2011

IMG_6707.JPG Després d’un setmana jugant a buscar frases fetes de l’argot futbolístic aplicades al món dels castells amb el company Pau Albornà, presentador del nou programa casteller d’ETV “Quarta ronda”, ahir va arribar l’hora de la veritat. Al final el Concurs de Castells de Torredembarra va ser el més competit que mai s’havia viscut però l’ambient i la companyonia van ésser exemplars. La rivalitat entre colles va ser tant ensucrada en alguns moments que fins i tot era fàcil perdre la perspectiva de la jornada.

Els resultats del concurset van ser espectaculars. Sis colles van aconseguir descarregar el castell que en la meitat de les edicions ha decidit el guardó final, el cinc de set. Tres formacions, a més, el van superar: els Castellers del Poble Sec i els Nois de la Torre van descarregar els primers set de set de la seva història i els Castellers d’Esplugues van apuntar-se el tres de set aixecat per sota i van coronar el dos de set. A més Torredembarra va veure estrenar sis castells que no s’havien aconseguit mai per part de les respectives colles.

La col·laboració a les pinyes va ser exemplar, tant que fins i tot es va viure un dels moments més especials de la jornada quan els Castellers d’Esplugues van fer us de la ronda de repetició per decidir el resultat final del concurs. Els cargolins es disposaven a tancar la seva pinya de dos de set quan un nombrós grup de Nois de la Torre -fins a aquell moment guanyadors virtuals del concurs- van atansar-se decididament a donar un cop de mà.

Tot i els punts i el reglament, els concurs de Tarragona i de Torredembarra respiren aires diferents. Diumenge, les colles petites van donar una lliçó al món casteller estrenant setze construccions que no s’havien intentant en el que va de temporada. Ho van fer amb gran dosi de força i equilibri però va predominar el seny per fer que només cinc dels prop de cinquanta castells fessin llenya després de l’aleta.

David Miret, català de l’any 2010

dimarts , 24/05/2011

Fa uns minuts el món casteller ha rebut un dels moltíssims guardons que enguany elevaran el fet cultural català a un lloc de prestigi. El premi ‘Català de l’any’ ha destacat l’esforç de David Miret, cap de colla dels Castellers de Vilafranca, per sobre de personalitats de primera línia com Montserrat Caballé, els Amics de les Arts, Xavi Hernàndez o Mireia Belmonte; això sense citar els merescuts finalistes Joan Pere Barrat, responsable del primer transplantament de cara, i Emili Teixidor, autor de la novel·la ‘Pa negre’. No ho dubteu pas, el castells estan de moda!

davidmiret.JPG

David Miret, cap de colla dels Castellers de Vilafranca

Però, per què de sobte els castellers omplen planes als diaris? Per què mitjans que no havien apostat per la cultura, enguany es posen camisa castellera? Què ha fet diferent el món casteller aquest 2011? Les colles segueixen enlairant castells, torres i pilars; segueixen portant el nom de les seves ciutats arreu del principat i el nom del principat arreu del món. L’esforç que suposa avui plantar un tres de sis, un dos de set, un quatre de vuit o un castell de nou pisos segueix sent el mateix que el d’ara fa un any; els mateixos sentiments, el mateix compromís. Què ha canviat doncs? Només una cosa ens fa diferents, un diploma, un tros de paper que diu que la UNESCO a finals de la temporada passada va posar la seva mà sobre els nostres caps i va beneir el fet casteller amb el títol de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Ara els castellers són ‘guais’! Tothom reconeix la seva tasca oficialment i en sis mesos porten tants premis que ja n’han perdut el compte.

Durant la candidatura d’aquest premi català de l’any, però, m’he guardat una petita reflexió que no he volgut fer pública fins ara i que, a jutjar pel que llegeixo a les xarxes socials, sembla una opinió més extensa del que es podia pensar. Per què el català del 2011 ha de representar una colla en concret? Per què s’ha personalitzat en la figura del David Miret? No podíem haver generalitzat emprant, per exemple, la imatge del president de la coordinadora?

Doncs bé, em responc a mi mateix i a tot aquell inconformista casteller que s’hagi deixat dur per la crítica fàcil. El premi català de l’any partia d’una primera fase en què tothom podia proposar candidatures. Els verds van ser prou hàbils com per apostar pel seu cap de colla, per la seva imatge com a colla i la seva força com a marca. No cal buscar més enllà, David Miret, una gran persona per sobre de tot, ha arrasat en aquest premi ‘Català de l’any’ des de l’inici i molt especialment en aquesta fase final en què s’ha endut el 60% del total dels vots.

Em sap greu que un dels premis de més renom que rebran enguany els castells sigui a tall personal en una activitat col·lectiva com ho és aquesta però no em queda més que felicitar el just guanyador i alegrar-me’n per la publicitat que rebrà la resta del grup. No és només català de l’any per estar al capdavant de la colla puntera del moment sinó pel seu caràcter proper i amable. David Miret s’ha sabut guanyar la seva gent i ells l’han dut a rebre aquesta nit un guardó que segur que no oblidarà mai.

Felicitats David!

Qui farà l’espadat?

dijous, 31/03/2011

pilars.jpeg Aquesta temporada està passant quelcom diferent al món casteller. Habitualment, entitats de tot tipus, públiques o privades, s’acosten a les colles per demanar la seva participació en algun tipus d’homenatge o acte social. El caràcter públic i obert dels castells fa que tothom en demani la seva participació i que, molts cops, les colles es vegin obligades moralment a prendre part en activitats molt distants al seu escenari habitual. Enguany però són els castellers els homenatjats gràcies al reconeixement de la UNESCO com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat però ens falta una cosa, l’espadat.

Degut a la dificultat de mobilitzar un gran nombre de castellers, a vegades a hores poc habituals o en un termini curt de temps, l’estructura més emprada en els reconeixements i homenatges acostuma a ser el pilar; i un dels recursos habituals que fem servir els cronistes per no repetir inhumanament aquesta paraula és el mot “espadat”. Però d’espadats, a més, n’hi ha de molts tipus.

Tot i ser l’estructura més simple del món casteller, és també la tècnicament més complicada i la que més variants pot tenir. A cada categoria de castells li correspon un espadat dos pisos inferiors i el folre s’hi aplica a partir dels 7 pisos a diferència de les torres que comencen als 8 i la resta d’estructures que no el necessiten fins a les nou alçades.

De pilars en podem veure caminant o caminats (s’obre la polèmica), amb porró, de dol, amb una sola mà al segon, aixecats per sota, sense mans del segon al terç, alçats a la veracreu, girats o amb figuereta. Els podem veure individuals, de dos en dos, en forma de vano o portats al balcó. Els Sagals n’han fet un a cada població d’Osona, els Castellers de Badalona un a cada barri, els Capgrossos de Mataró en fan tants de simultanis com anys té la colla o els Castellers de Caldes de Montbui en faran un per cada any en diferents indrets de la població.

Però qui farà pilars als castellers quan aquests siguin homenatjats?

Havia de venir el Monzó…

dijous, 24/03/2011

Fa uns dies que pensava que la temporada començava a rodar; no tant pels castells que ja s’hi han vist, que déu n’hi do, sinó per tot el que se n’està arribant a parlar. Amb el reconeixement dels castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, calia esperar que aquest, el nostre, món guanyés en presència (ni que fos només mediàtica) però ningú no podia esperar que a quatre dies de l’inici baixés s’excel·lència -tothom en peu- Quim Monzó i ens dediqués uns minuts de la seva atenció.

I què ha succeït? Doncs allò que tothom espera quan llegeix un article d’aquesta magnitud signat per un personatge no habitual… que parlar de castells és molt complicat i els castellers tenim la pell molt fina, massa fina. Però si voleu que us digui la veritat, a mi personalment l’escrit del company Quim m’ha decebut molt. Evidentment, explica allò que hom pot pensar d’aquesta tradició quan la veu des de fora però crec que es queda molt curt en les seves reflexions. On ha quedat el seu humor càustic? I la brometa fàcil de la possibilitat d’arrambar-se a una castellera a la pinya? O al baixar d’un castell! Fins i tot ha mesurat molt bé les dimensions parlant de cascs i de publicitats… Jo esperava un Monzó més explosiu, més punxegut, més Monzó; la veritat és que no ens desvetlla res que no haguem parlat tots plegats durant la darrera setmana.

Si més no, el que queda clar, és que el món casteller ha avançat a marxes forçades, superant molts obstacles i guanyant posicions a tots els nivells. Ara sortim a la tres enlloc de la trenta-tres, parlen de nosaltres a gairebé tots els diaris i les televisions espanyoles ens dediquen alguns minuts. Però, són realment els castells com els volem fer veure? És més, són els castells com es veuen des de fora?

A vegades em fa l’efecte que ens costa ubicar-nos en el moment sociocultural que estem vivint. Em sembla que ens costa definir la nostra activitat perquè no ens hem aturat mai a descriure-la. Tradició o esport? Publicitat o subvenció? Modernitat o història? Jo pregunt, i per què no totes? Crec que tots els factors són combinables en una o altra mesura, només cal que perdem unes hores plantejant-nos on som i on volem anar. Cal que reflexionem sense prejudicis, començant des de zero, sense oblidar els dos cents anys d’història però mirant sempre endavant.

L’únic error que podem cometre, un altre cop, és seguir caminant i avançant sense mirar, sense tenir abans tots aquests dubtes resolts. I tu? Com veus els castells?

50 nous articles castellers per a la Viquipèdia

dissabte, 12/03/2011

viquipedia.png Repassant una mica entre notes i llibres per escriure un d’aquells articles que mai ve de gust fer, el relacionat amb la mort de Lluís Solsona i Llorens (publicat a lamalla.cat), vaig anar re-descobrint com d’important ha estat la seva contribució al món casteller i vaig entristir al descobrir que ningú li havia dedicat encara una plana a la Viquipèdia catalana. En segons quins aspectes, els castellers hem fet un important salt cap a la utilització de les noves tecnologies però encara ens queda un important marge de millora.

Bussejant per la Viquipèdia he descobert que alguns periodistes com Carles Capdevila, Antoni Bassas o Ramón Pellicer tenen la seva pròpia plana. Alguns esportistes com Andrés Iniesta, Carlos Kameni, Forlín, Leo Messi, Xavi Hernández o l’entrenador de moda Pep Guardiol també gaudeixen d’aquest reconeixement. Fins i tot la Belén Esteban o el Pare Apel·les tenen un espai en el que s’explica la seva obra i vida. En canvi, personatges com Lluís Solsona o formacions els Castellers de Santa Coloma o la recentment estrenada Colla Jove de Barcelona encara no tenen un lloc a l’enciclopèdia interactiva més coneguda d’internet. Cada dia apareixen noves colles universitàries però només quatre es poden trobar a la Viquipèdia.

M’agradaria aprofitar, conjuntament amb el Canal Castellers de lamalla, un seguit d’esdeveniments per fer una crida que espero que us sembli prou atractiva. Dissabte 19 de març, la Viquipèdia catalana celebra el seu desè aniversari al local dels Castellers de Barcelona i un dels seus objectius consisteix en aconseguir que durant el dia contribueixin com a editors del web 2.000 persones.

Fem créixer el fet casteller tots plegats! Proposeu aquí els articles que creieu que han de tenir el seu espai a la Viquipèdia i posem-hi el nostre granet de sorra el proper dissabte iniciant tota una revolució.

Aconseguirem entre tots una cinquantena de nous articles?

#castellers

dissabte, 22/01/2011

Quan intento explicar a algú que Twitter és una eina de microblogging i veig la cara resultant me’n adono que, tot i que la frase sintetitzi molt bé el significat, he triat un mal camí d’inici. Si, a més, la cara persisteix després d’explicar que es tracta d’una plataforma que et permet fer publicacions però que aquestes són d’un màxim de 140 caràcters, podem arribar a la conclusió que es tracta d’un error de contextualització.

Molts dels que vam descobrir l’eina en els seus inicis (octubre del 2006) la vam descartar per la seva limitació, no es podien publicar ni fotografies ni vídeos, era poc personalitzable i no permetia una extensió important. Sense gaires dubtes, els servidors de blogs van guanyar la partida mentre alguns, fins i tot, mantenien l’espai web.

La ràpida proliferació de les línies de dades per a telefonia mòbil ha fet tothom porti el Facebook a la butxaca i que, en un d’aquells girs cíclics que fa la vida, tornem a cercar la senzillesa i el pragmatisme a internet. Així com sovint només llegim els titulars dels diaris sense parar a aprofundir continguts d’allò que no ens interessa especialment, Twitter esdevé un pràctic aparador de titulars, d’amics, coneguts i famosos.

Com si es tractés d’una xarxa social, quan triem un usuari a seguir, els seus missatges (piulades o tweets) apareixeran a la nostra plana personal o al nostre gestor en ordre cronològic invers. Així, cada usuari confecciona la seva “portada” amb els “titulars” dels usuaris desitjats. L’altra utilitat bàsica és la d’etiquetar els missatges mitjançant marques (hashtags). Recuperant un d’aquells símbols incompresos dels nostres teclats (#) podem categoritzar tot allò que piulem a Twitter permetent senzilles cerques temàtiques.

En breu afegirem un llistat de les formacions 2.0 amb els perfils de les colles castelleres i dels mitjans relacionats que esperem que sigui de servei públic.

De castells i d’olles mediàtiques

dimecres, 19/01/2011

En plena societat informacional, la comunicació i la imatge exterior cobren un valor molt important. La publicitat, en un món cada cop més globalitzat, sovint n’és la punta de llança i el món casteller no n’està exclòs.

El “simple” reconeixement del fet casteller com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat va ser un bon carburant per elevar la flama mediàtica. Altres fets puntuals són molt rellevants però cap genera una combustió tant intensa just a les portes de tancar una temporada.

Amb la flama ben alta, però, cal que s’activin els mecanismes perquè l’olla faci xup xup. Sense que algú hi posi una bona cassola i els ingredients ideals, el foc sols ens servirà per a escalfar-nos (que tampoc va malament en èpoques hivernals).

Per a les colles però, la d’atiar el foc ja és, per si sola, una tasca complicada. Perquè ens fem una idea, el món casteller compta amb prop de 60 colles castelleres. D’aquestes, el focus general d’atenció se centra habitualment en el 10% de les formacions. Així doncs, ja tenim un diferencial important que equivaldria a la tria dels millors arbres per encendre el foc, però no oblidem que la resta d’arbres segueixen creixent, buscant un raig de sol i un pel d’oxigen.

Amb un calendari que compta amb prop de 8 mesos d’activitat -6 dels quals de màxima intensitat- la colla que vol sobresortir ha de fer bé els deures per no quedar tapada en el sotabosc. Només que cada colla actuï 20 cops al llarg de la temporada, l’activitat castellera generaria prou informació com per explicar més de 3 exhibicions diàries. A banda d’això, hem pogut comprovar la quantitat de moviments paral·lels d’un món altament actiu com ho és aquest.

D’entre aquests milers de branques nascudes de 60 arbres, la premsa n’hem de triar les que facin més bona flama i, a vegades, caiem en el parany de buscar l’arbre més gran encara que aquest estigui un pel verd i calgui deixar-lo assecar.

Els que ho heu provat sabreu doncs que és molt complicat fer foc amb dues pedres. La cassola i els ingredients ja els poso jo tot i que segur que si el foc fa la flama vermellosa o treu massa fum ho podrem arreglar gràcies al frondós bosc que segur que ens depara la nova temporada que apunt està de començar.

Una porta al món casteller!

divendres, 26/11/2010

Just a les portes d’unes merescudes vacances, obrim la paradeta d’aquest Gamma extra. Aquí no es parlarà de política -o no gaire-, ni de societat -bé, poc-, ni d’economia -o això espero-, aquest espai parlarà de castells però sobretot del gran món que els envolta.

Segur que durant les darreres setmanes heu sentit molt a parlar de castells, de castellers o del reconeixement de la UNESCO com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Molts n’estareu molt orgullosos, altres simplement contents i uns quants encara us pregunteu que carai es allò del folre i les manilles.  Aquest espai és per tots plegats!

Sense pretensions, intentaré ser pedagògic. Disculpeu-me, però, si en alguns moments dedico aquestes línies al públic especialitzat ja que, com ja veureu, som molts els que vivim sempre enganxats als castells.

Intentaré seguir molt els vostres comentaris i és per això que aprofito aquest primer escrit per cedir-vos tot el protagonisme. Què busqueu en aquest espai? De què us agradaria que parlem? Què en penseu dels castells? Sou castellers? De quines colles?

Aquest blog tindrà els comentaris habilitats i us demano que no us talleu en comentar i criticar però, això sí, que ho feu amb respecte. Un blog és l’essència de les 2.0, aprofitem-les!