Entrades amb l'etiqueta ‘Publicitat’

Les camises al 2.0

diumenge, 27/03/2011

gausacs_verds.jpg En un futur no gaire llunyà es parlarà de la identitat digital com es parla ara d’emissor, receptor i missatge a l’explicar els punts claus de la comunicació. A l’era informacional esdevé tant important allò que fem i diem dins la xarxa com la manera d’actuar a la vida real. La sociabilització i convivència al món virtual i al físic s’estan fusionant i per això als informadors ens és de molta utilitat seguir de prop el món casteller 2.0.

El que succeí ahir és una clara prova d’això que us explico. Després d’uns dies d’important agitació degut a la polèmica iniciada al voltant de l’ús de la publicitat a les camises, les colles agrupades a la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya es van trobar a l’assemblea anual per parlar d’aquest i d’altres punts de gran importància per l’organització del món casteller. Degut al reclam mediàtic, els mitjans de comunicació vam rebre un recordatori de la privacitat de l’acte en què se’ns oferia fer una roda de mitjans gràfics (fotògrafs i televisions) abans de l’inici i l’atenció un cop finalitzada.

No caldria esperar gaire per veure les primeres fotografies enllaçades al perfil d’alguna colla castellera. I als volts de les vuit de la tarda, RAC1 i Lamalla.cat es feien ressò de la negativa de les colles a dur publicitat a la camisa gràcies a una piulada, curiosament, dels Castellers de Vilafranca.

Després de l’assemblea, a més, vam poder conèixer més detalls de la decisió presa a Tarragona a l’assistir a una ciberdiscussió mantinguda entre els perfils dels Castellers de Sant Cugat i el de Castellers de Vilafranca que va mostrar la tensió viscuda en la reunió d’ahir.

Havia de venir el Monzó…

dijous, 24/03/2011

Fa uns dies que pensava que la temporada començava a rodar; no tant pels castells que ja s’hi han vist, que déu n’hi do, sinó per tot el que se n’està arribant a parlar. Amb el reconeixement dels castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, calia esperar que aquest, el nostre, món guanyés en presència (ni que fos només mediàtica) però ningú no podia esperar que a quatre dies de l’inici baixés s’excel·lència -tothom en peu- Quim Monzó i ens dediqués uns minuts de la seva atenció.

I què ha succeït? Doncs allò que tothom espera quan llegeix un article d’aquesta magnitud signat per un personatge no habitual… que parlar de castells és molt complicat i els castellers tenim la pell molt fina, massa fina. Però si voleu que us digui la veritat, a mi personalment l’escrit del company Quim m’ha decebut molt. Evidentment, explica allò que hom pot pensar d’aquesta tradició quan la veu des de fora però crec que es queda molt curt en les seves reflexions. On ha quedat el seu humor càustic? I la brometa fàcil de la possibilitat d’arrambar-se a una castellera a la pinya? O al baixar d’un castell! Fins i tot ha mesurat molt bé les dimensions parlant de cascs i de publicitats… Jo esperava un Monzó més explosiu, més punxegut, més Monzó; la veritat és que no ens desvetlla res que no haguem parlat tots plegats durant la darrera setmana.

Si més no, el que queda clar, és que el món casteller ha avançat a marxes forçades, superant molts obstacles i guanyant posicions a tots els nivells. Ara sortim a la tres enlloc de la trenta-tres, parlen de nosaltres a gairebé tots els diaris i les televisions espanyoles ens dediquen alguns minuts. Però, són realment els castells com els volem fer veure? És més, són els castells com es veuen des de fora?

A vegades em fa l’efecte que ens costa ubicar-nos en el moment sociocultural que estem vivint. Em sembla que ens costa definir la nostra activitat perquè no ens hem aturat mai a descriure-la. Tradició o esport? Publicitat o subvenció? Modernitat o història? Jo pregunt, i per què no totes? Crec que tots els factors són combinables en una o altra mesura, només cal que perdem unes hores plantejant-nos on som i on volem anar. Cal que reflexionem sense prejudicis, començant des de zero, sense oblidar els dos cents anys d’història però mirant sempre endavant.

L’únic error que podem cometre, un altre cop, és seguir caminant i avançant sense mirar, sense tenir abans tots aquests dubtes resolts. I tu? Com veus els castells?

Tòpics castellers II

divendres, 18/02/2011

Aquesta setmana, tot sopant entre amics, va sorgir un dels tòpics que es fan servir per captar joves castellers a les colles: “hi ha gresca, alcohol i noies maques!”. De seguida algú va traduir-ho a la seva versió femenina: “hi ha gresca, alcohol i tios bons!”, va dir. Totes dues són més o menys certes, com qualsevol reclam irracional dels que puguin rutllar pel sistema boca-orella, però totes dues són poc concretes també. Els castellers saben mutar hàbilment per acollir el màxim nombre d’adeptes a les seves formacions, d’aquí el gran poder integrador d’aquesta activitat.

Entre els joves, ara arriba una bona oportunitat per enganxar-se a una colla ja que el proper cap de setmana es posa en marxa el torneig de futbol sala casteller: “Esport, gent jove, bon rotllo, concerts i molta gresca”. Tot i que venim de les Festes Decennals de la Candela que es fan cada deu anys i que són tota “Una tradició ancestral i una manera de viure la cultura i el folklore”. Això sí, tot plegat sempre passa per l’assaig de cada colla: “Un lloc ideal per gaudir d’una saludable activitat en família”.

Sovint enganxa: “Poder viatjar cada cap de setmana i conèixer gent d’arreu”, tot i que, si parlem de gent d’arreu, el que sempre s’ha dit és que: “Es tracta d’una gran activitat per a la integració social dels immigrants”.

Com podreu entendre, les colles castelleres no es formen només amb gent jove, ni amb esportistes, tampoc tots son bojos de la cultura tradicional ni practiquen els castells en família. A vegades les colles actuen poc o ho fan només a la seva zona d’influència més propera i molt sovint proven, sense massa èxit, d’integrar persones vingudes de cultures molt diferents a la nostra.

Un món de tòpics que a vegades ens fan dibuixar un somriure caçat al vol quan passem al costat d’algú que explica als seus amics el que significa fer castells.

La camisa no es taca!

dimecres, 29/12/2010

La tècnica dels Sagals d’Osona ha plegat en ple per fundar la Colla Joves Agals d’Osona, els Castellers de Vilafranca estrenaran un avió personalitzat, els Minyons de Terrassa han ampliat seccions per fer de trabucaires o practicar la dansa del ventre, la Fura dels Baus col·locarà la primera pedra del nou local dels Castellers de la Vila de Gràcia i els castells seran més internacionals que mai gràcies a una important agència de noticies internacional.

El món casteller s’ha capgirat per unes hores fent gala d’un gran sentit de l’humor. El dia dels Sants Innocents s’ha mostrat molt original tot i que una notícia ha sobresortit entre la resta precisament al aparèixer repetida en tres espais diferents.

publicamisa.jpg

La camisa, com la samarreta del Barça, diuen que no es pot tacar amb publicitat. Durant molts anys, aquesta peça de roba ha estat el diferencial entre colles, pel seu color i per l’escut. Però no sempre ha estat així.

Inicialment, els grups castellers no vestien uniformats. Els pantalons blancs de l’actualitat eren les calces llargues del moment i fins i tot alguns castellers ocupaven les seves posicions amb la boina ben calada. Durant una època, les camises dels Nens del Vendrell van destacar al afegir-hi una peça de roba blanca en la que remarcaven no ser Xiquets (el nom amb el que antigament es coneixien les colles castelleres) sinó Nens.

L’actualitat tendeix a estandarditzar i normativitzar. A vegades caient en un pseudopurisme, molts trenquen llances aquí i allà. Tot i la defensa acèrrima de la camisa, ahir els verds van vestit dos logos diferents, el de la defensa de la festa major de Vilafranca com a Patrimoni de la Humanitat i el de la organització Qatllar Fundation. Els Castellers de Barcelona, també han cercat petrodòlars optant, en aquest cas, per la línia aèria Qatar Airways.

Sembla que molts obliden que els verds, en les camises de nova fornada, ja llueixen publicitat doncs la marca fabricant d’aquestes peces va decidir aparèixer-hi ocupant un espai en aquest preuat tros de roba.