Quant costa el silenci?

dilluns, 25/11/2013

Cada tres dies, una dona és assassinada a Itàlia per la seva parella. Cada 26 minuts una dona italiana rep algun tipus de maltractament físic o psicològic per part d’un home. No obstant això, en la majoria de casos, la denuncia és inexistent. Més del 70% de les dones al món ha estat víctima almenys una volta en la vida, declarava aquest matí des de l’Unió Europea Ban Ki-moon. Les xifres fan por.

Cent vint-i-cinc víctimes, cent vint-i-cinc dones amb noms i cognoms van perdre la seva vida l’any passat a Itàlia. El perfil és clar, dones d’entre 25 i 54 anys, en la majoria casos assassinades per part del seu company, ex-company o amant. L’índex de risc es situa entre les dones de 25 a 34 anys.

Avui, Dia Internacional contra la violència vers les dones, la lluita pren força a Itàlia. La majoria d’iniciatives es realitzen sobretot a nivell polític, recordant les lleis que protegeixen la dona, unes lleis, però que a la pràctica resulten ineficaces ja que no han aconseguit evitar el descens del número de víctimes mortals. Des del 2006 és actiu un número de telèfon gratuït (1522)  per les dones italianes que són objecte de violència o assetjament. Milers de manifestacions recorren, també, avui els carrers d’Itàlia amb un lema en comú “Basta!”. Els familiars i amics de les víctimes, plens de rabia i dolor, reclamen denuncia i força. Força i més força per lluitar contra una de les més dures de les batalles. Una guerra, però, que malauradament no només es disputa una volta a l’any, sinó cada dia.

Milions de “Scarpe rosse” (sabates vermelles) inunden també avui algunes places italianes. L’objectiu, recordar totes les dones que ja no les podran calçar mai més. Ja que en molts casos el silenci costa una vida.

 

 

“E quando arrivo a casa…”

dimecres, 13/11/2013

 

És pels sabors i olors que es descobreix i es troba a faltar un país. Pasta, pizza, gelats i cafè.  Els sabors d’Itàlia traspassen fronteres i un cop arriben al paladar són difícils d’igualar. Un bon cappuccio amb escuma i un xic de cacau amb una brioix en un petit bar – pastisseria de tota la vida. Un rissoto milanès amb vistes a la Madonnina. Una cotoleta a la milanesa de la “nonna”. Un bon gelat artesanal amb productes de temporada. Una taula de formatges de diversa índole, tots però made in Italy. Una pizza com les que mai trobarem a Espanya. Un bon vi de la Toscana.

El menjar és un culte pels milanesos, un plaer del que gaudir cada dia, però, sobretot el cap de setmana. Els estrangers però, sembla que no sempre tractem tan bé el menjar italià. És per això, que els italians indignats de Barilla han creat un decàleg d’aquells petits grans errors que els estrangers cometem amb els seus benvolguts productes. Eccoli.

1. A Itàlia el “cappuccino” es pren per esmorzar. Mai, mai en qualsevol altre moment del dia. En cas contrari, sereu identificats immediatament com a estrangers amb una d’aquelles mirades i somriures per sota del nas de superioritat. Beure un caputxino desprès de dinar pot ser considerat un pecat capital, la llet i l’escuma arruïnarien el sabor d’un bon àpat.

2. Si no voleu matar d’un ensurt a un italià, no cuineu la pasta amb oli. La pasta es prepara amb aigua i sal. Qualsevol altre element que vulgueu afegir haurà d’esperar a que la pasta estigui llesta. Sempre, al dente.

3. La pasta o el risoto són un plat únic, no un acompanyament. Res de cuinar o demanar una mica d’arròs amb carn o peix.

4. Cap restaurant italià serveix la pasta amb pollastre, a excepció dels xinesos. En cas contrari, no es tractarà d’un negoci italià.

5. Els espaguetis a la bolonyesa no existeixen. Com a molt trobem le “tagliatelle” amb ragú a la bolonyesa, però us asseguro que no és el mateix.

6.El kepchup a Itàlia només es menja per acompanyar les creïlles o l’hamburguesa.

7. L’ensalada cèsar no és italiana, per molt que l’haja inventada un italià.

8. A Itàlia ningú menja les “fetucchine Alfredo”, una pasta així no forma part de la cuina mediterrània.

9.Les estovalles a quadres blanques i vermelles no existeixen. Almenys, no per tot arreu, com els famosos films americans ens han fet creure.

10. I el més important de tot, el menjar italià naix per ser compartit amb els sers estimats. La cuina és el lloc més important a una casa italiana.

Així, la típica frase que tots coneixem de “e quando arrivo a casa un Nescafé cappuccino…” podem dir que no és tan italiana com pensàvem. Doncs, cap italià quan arriba a casa es prepara el cappuccino, sempre i quan, no sigui l’hora d’esmorzar.

 

Vint-i-dos: moda i calcio

dimarts , 29/10/2013

Moda i calcio. Els dos grans gegants d’Itàlia s’uneixen per una bona causa: la violència contra les dones. Més enllà dels estereotips, la moda es reinventa per donar força al calcio femení. Es tracta de reivindicar no només la moda diària, el made in Italy o el futbol femení, sinó sobretot d’exigir i redissenyar el paper de les dones.

Així, l’Inter femminile i la dissenyadora Francesca Severi s’han proposat disputar aquesta dura batalla. Totes juntes i mitjançant la nova equipació traspassen tots aquests ideals. Moda sobre el terreny de joc, feta de tot cor i per jugar amb el cor, sempre però amb el número vint-i-dos. La dissenyadora reivindica la bellesa, la moda, però també l’esport i els hàbits saludables. Comoditat per la dona, feminitat. Es busca una dona casual, esportiva, dinàmica i femenina, ja que “les dones sempre seran dones, en qualsevol professió”, assegura Francesca Severi.

Les nezoazzurres clamen que se’ls valore com al que són: futbolistes, dones que viuen i gaudeixen la seva gran passió: el calcio. Lluiten cada dia per tenir més atenció mediàtica, per ser reconegudes, per que se les valore i no siguin menyspreades al món del calcio per ser dones. Regina Baresi, capitana de l’Inter femminile, insisteix amb la idea de que el “calcio és un esport considerat masculí però que apassiona a tantes dones”. La seva història commou. L’Inter femminile, sap més que ningú que els somnis es compleixen a base d’esforços i passions. Elles han aconseguit arribar a la Serie A i encara que sembla que les cosses per les nezoazzurres comencen a complicar-se, no es rendeixen. Tenen clar que no es tracta d’una feina fàcil. No obstant això, no estan disposades a que ningú, ni res, les aturi.

La dissenyadora Maria Grazia Severi treballa amb col·laboració a l’Associació Pangea per la defensa dels drets i contra tota la violència a les dones en qualsevol part del món. Així, amb la nova equipació, l’Inter femminile es converteix automàticament amb l’ambaixador d’aquesta causa, a tots els nivells. Les seves jugadores saben que es una gran responsabilitat i un gran honor.  Així, amb el cor i la passió que aquest representa per la moda i el calcio, fan força davant la violència a les dones.

El calcio sempre ens deixa grans històries. El 22 de maig del 2010, l’Inter va aconseguir l’inimaginable, ser campió d’Europa. Des d’aleshores el 22 és i serà el número de la fortuna. Amb la nova equipació, les nezoazzurres només desitgen fer possible aquest nou repte, sempre però amb el cor i el vint-i-dos. Els impossibles possibles.

La donna

dimecres, 25/09/2013

Pum. Pum. Pum. Hi ha qui diu que si s’escolta amb atenció entre els carrers de la ciutat de la moda, entre el rum-rum dels tramvies, cotxes, turistes i bicicletes, es distingeix el soroll de milers de tacons que trepitgen amb força la ciutat. Són elles, les dones, les heroïnes italianes que tiren endavant cada dia no només les seves llars, sinó un país sencer.

Segurament, el turista que està de pas per la ciutat no se n’adona o si ho fa, en la majoria de casos no hi donarà gaire importància. Hi ha que endinsar-se dins la ciutat i la cultura italiana per comprovar com sense dubte la dona milanesa- italiana- és la superdonna.

Ni madones ni madoninos. La dona milanesa treballa, cuida als fills, s’encarrega de les feines de la casa i, a més, està perfecta les 24 hores del dia. Elegant, amb classe, natural. El seu complement indispensable, unes bones sabates italianes, “glamour” sí, però pràctic i còmode, que el dia és llarg.

Més enllà de les cançons i estereotips, la dona italiana és molt més que “bella” o “movile” o un “pericolo” com des de fa segles fins i tot els grans compositors ens han volgut fer creure.

L’home italià mogut a base d’impulsos animals instaurats en la societat, mira a la dona i la tracta com un simple objecte sexual. Els rols ja estan instaurats l’home es considera superior a la dona. Per sort, però, no tots els homes italians són així.

La imatge de la dona en la publicitat i en la major part dels mitjans de comunicació italians no ajuda gaire a canviar aquesta concepció. Poc a poc, però, la dona comença a entrar en alguns àmbits com la política i a alçar la veu per clamar i reclamar la igualtat. Així, personatges públics com Josefa Idem, ex ministra d’Igualtat, Esports i Polítiques Juvenils, o Cecile Kyenge, ministra d’Integració, lluiten per una Itàlia igualitària, sense diferències de sexe o raça. Amb tacons, maquillatge i vestit- perquè una cosa no treu l’altra- disposades a enfrontar-se i esquivar els terrorífics vilans encallats en un segle passat.

És ell, el dissenyador que crea els millors vestits per a ella. És ell, el fotògraf que la emmarca de per vida. Ell és, el que farà tot i més per ella. Però és ella, qui alhora de la veritat decideix i decidirà. Perquè més enllà de la dona com a model i de la setmana de la moda a Milà, hi ha un exèrcit de dones italianes- amb tacons o sense- disposat a conquerir la ciutat i el país per la igualtat, que viuen i sobreviuen.

Calcio 007

dilluns, 16/09/2013

 

Quan semblava que al calcio italià estava ja tot inventat i només calia reinventar-lo per renovar-lo i millorar-lo, apareix el calcio 007.

Divendres. Blogiasco, una petita ciutat genovesa, aparentment tranquil·la, propera a la costa Ligure. En mig d’una zona allunyada de sorolls l’equip de la Sampdoria s’entrena i prepara la seva tàctica per al partit de diumenge contra el Gènova. Menys de 48 hores per a un dels derbis més importants del calcio italià. De sobte, entre els matolls, els futbolistes senten un estrany soroll. Podria ser el vent o un animal, però no. Es tracta del calcio 007, un futbol brut, ple d’espionatges i estratègies per derrotar al rival.

Luca De Pra, entrenador juvenil del Gènova i net de Giovanni De Pra, el millor porter de la història del club, vestit de camuflatge, amagat enmig de les muntanyes. Espionatge pur i dur, com en les millors pel·lícules. Calcio 007 en l’enfrontament genovès. Una batalla en la que els dos equips de Gènova s’enfronten des de fa més de mig segle, tot amb l’estadi Luigi Ferraris com a protagonista.

Ràpidament, el Gènova contrarestava la informació, filtrada a la premsa en poques hores, i enviava un comunicat on assegurava que ningú del club havia enviat a Luca De Pra a espiar la sessió d’entrenament a Blogiasco, “va ser una iniciativa personal”. Enrico Preziosi, president del Gènova i fundador de la coneguda marca Giochi Preziosi, afegia que “mai abans s’havia fet i que no era part del modus operandi del club”. Així, De Pra era suspès temporalment de les seves funcions al club.

Segons publicava La Gazzeta dello Sport van ser els mateixos tifossos els que van detectar les primeres sospites entre els arbustos. Giorgio Ajazzone, director esportiu de la Sampdoria, i , Alberto Marangon, cap de comunicació, van anar a veure que estava passant. La seva sorpresa va ser trobar amagat i vestit de camuflatge De Pra, qui al veure’s sorprès va intentar escapar. Massa tard. Operació avortada.

Des de la Sampdoria, l’episodi s’ha viscut amb grans dosis d’humor. “Sabem que el derbi és una qüestió de nervis, de tàctica i estratègia, però francament, mai havíem pogut esperar que podria convertir-se en un assumpte d’espionatge”. Així, el club emetia divendres a la nit el següent comunicat:

“Com si fos el nou Rambo, amagat entre les rames del turó, Luca de Pra, entrenador de porters del Gènova i home de noble ascendència futbolística, no ha estat capaç de contrarestar el cos d’intel·ligència de la Sampdoria. No obstant això, no hi hagut presa de presoners, ni cap gota de sang. Un cop localitzat i enxampat amb les mans empastifades, l’espia rival ha estat posat en llibertat per a tornar a la seva base”.

Ahir a la nit es va disputar el polèmic derbi, tots els ulls estaven fixats amb la tàctica i els jocs d’ambdós clubs. El resultat 3-0 per al Gènova, qui va trepitjar amb força al Sampdoria, aquest cop, però amb un joc net i sense camuflatge. Ara caldrà veure fins on arriba aquest calcio 007 i si només ha estat un episodi puntual o si es convertirà en pràctica habitual. Pel bé del futbol esperem que es quedi amb una simple anècdota.

Itàlia 2024?

dilluns, 9/09/2013

Itàlia podria tornar a presentar la seva candidatura per celebrar les Olimpíades del 2024. “Itàlia és un país grandiós, però quan tenim problemes és quan treballem millor”, així Enricco Letta, primer ministre italià anunciava ahir a la nit la possibilitat de que Itàlia sigui candidata per als Jocs Olímpics del 2024.

El gran debat, però, es situa en la ciutat candidata. Romà o Milà? La polèmica està servida. Ràpidament Ignazio Mario, alcalde de Roma, ha proposat la capital, “ja que compleix amb tots els requisits necessaris”. La candidatura de Roma representaria, segons les paraules del polític, una extraordinària oportunitat de creixement econòmic per la ciutat. Amb les Olimpíades a Roma, la ciutat recuperaria un altre cop el seu rol internacional i nacional com a capital del país. Només cal fer la vista enrere per veure que va significar els JJOO l’any 1960. Els Jocs són un esdeveniment que “unifica la nació i aixeca la moral del país”, ha expressat Piero Gnudi, ex ministre d’Esports.

Però, des de Milà, són molts els que aposten per la ciutat. “Milà compta amb les estructures de l’Expo 2015: un estadi i una piscina, desprès del 2016, tindrem encara més canvis”, exposava ràpidament Antonio Rossi, campió olímpic de canoa i assessor per l’Esport de la Lombardia. Així Rossi, ha manifestat la seva alegria desprès de les primeres paraules del primer ministre italià. Maroni, president de la Lombardia, també ha donat el seu suport a la ciutat: les Olimpíades 2024 podrien ser una extraordinària ocasió per nosaltres i per reivindicar el nostre paper com a capital no només econòmica del país.

Roma o Milà, una lluita entre capital històrica i econòmica per conquerir el títol de capital esportiva. Tot això, en un moment en el que Itàlia no es troba en el seu major esplendor polític i financer. L’anterior govern de Monti, donades les circumstàncies econòmiques va decidir retirar la candidatura per als Jocs del 2020, ara, però, sembla que s’obrin noves possibilitats. Potser ha arribat el moment per a intentar-ho de nou o bé, només per somniar.

Milano Color Run: “Be healthy. Be happy. Be you”

dilluns, 2/09/2013

Durant els mesos d’estiu Milà s’esvaeix, desapareix, tothom marxa i la ciutat es queda deserta. Són fins i tot pocs els turistes que s’atreveixen a trepitjar els seus carrers. Els més aventurers, els que decideixen romandre, visitar-la o gaudir-la durant el mes d’agost o els que no tenen més remei, s’han enfrontat a les altes temperatures, obres intempestives i al gran mosquit tigre.

Però agost s’ha acabat, comença setembre i amb ell, la ciutat es reactiva, com una explosió de colors, Milà torna a esser Milà, la ciutat de les mil cares i tons. Milers de colors i persones donen vida al cor d’Itàlia. Milà acomiada aquest dissabte l’estiu i les vacances amb una gran explosió de colors.

Arriba la Milano Color Run. La Milano Color Run és una corsa de 5 km no cronometrada que es desenvoluparà al voltant de la zona de San Siro. Amants del running, corredors ocasionals, amics i amigues, famílies, turistes, tot aquell que hi vulgui hi pot participar. Els requisits inscriure’s a la pàgina web, vestir de blanc i sobretot tenir ganes de somriure i passar-ho bé fent una mica d’exercici. Amb equip o individualment, tots els participants inicien la corsa amb un petit sac de color que al final del recorregut han de fer explosionar. Creuar la línia de meta és haver superat milers d’explosions de colors durant 5 km. Per fer-ho de la millor manera es recomana portar ulleres de sol o piscina i, per als més petits de la casa o vulnerables, cobrir la boca amb un mocador o màscara.

The Color Run està considerada la corsa més feliç del planeta. Una corsa plena de colors, per celebrar la vida sana i la felicitat. Un fenomen mundial, sota l’eslògan “Be healthy. Be happy. Be you”,  que més d’un milió de persones ja ha realitzat en tot el món.

Així que tant com si viviu a la ciutat, com si esteu de pas, el proper cap de setmana no dubteu en donar la benvinguda al mes de setembre amb una mica de color i bon exercici. I si Milà us agafa una mica lluny, busqueu a les vostres ciutats. Està previst que The Color Run arribi a Madrid l’any vinent, així que, aneu entrenant.

Per a més informació:

http://thecolorrun.it/

 

La fi del Berlusconisme?

divendres, 2/08/2013

Il Cavaliere condemnat. Es tracta d’una condemna definitiva i irrevocable, contra la qual ja no es pot presentar cap recurs. A les 19.30, els cinc jutges de la secció de vacances del Tribunal Suprem italià confirmaven la condemna de quatre anys de presó per evasió fiscal contra Silvio Berlusconi que ja abans havien dictat el tribunal de primera i segona instància.

Prescripcions, arxivaments, noves lleis… L’Ex Primer italià ha estat processat en 34 ocasions en els últims 20 anys, sempre, però, havia aconseguit eixir airós de tots els judicis. El seu expedient judicial net, sense cap mena de taca, ni condemna. Fins ahir.

Entendre la sentència que van dictar ahir els jutges era gairebé impossible. Pocs minuts desprès, experts i advocats confirmaven i traduïen el que una gran part d’Itàlia desitjava, però pocs imaginaven. Silvio Berlusconi condemnat a quatre anys de presó. No obstant això, en cap cas Il Cavaliere serà enviat a la presó. Per entendre el perquè cal tenir en compte dos parèntesis de la llei italiana. En primer lloc, té més de setanta anys i en segon lloc, gràcies a un indult, els quatre anys de presó es redueixen immediatament a un. Així, que passarà amb l’any restant de la condemna? Doncs, per molt que no el passarà entre reixes, haurà de complir-lo amb una pena accessòria: arrest domiciliari o serveis socials, amb tot el que això significa. Un any sense entrevistes, trucades sota l’autorització dels jutges de vigilància penitenciaria… S’acaba el volar per a l’ànima més lliure d’Itàlia o almenys, això sembla.

Respecte a la inhabilitació política, l’altra part que s’inclou en la sentencia, el Tribunal Suprem ha ordenat que el cas torni al Tribunal de segona instància i que sigui ell el que dicti el període pel qual ha de esser inhabilitat. No hem d’oblidar que el delicte de frau fiscal prescriu a setembre, per tant, són molts els que pensen que en aquest sentit la inhabilitació política serà una fantasia.

Per la seva banda, Berlusconi continua considerant-se innocent.  Els seus advocats anunciaven escassos minuts desprès de saber el veredicte, que apel·laran la confirmació de la condemna, portant-la a instàncies europees. “Valorarem i perseguirem qualsevol iniciativa útil, incloses les seus europees, per fer que aquesta injusta sentència sigui radicalment reformada”, afirmaven. Poques hores desprès, Il Cavaliere en un vídeo missatge emès per TG4 titllava la seva sentència “d’injusta”. “20 anys de sacrifici i aquest és el premi. Així és com Itàlia reconeix el sacrifici i treball dels seus millors ciutadans”. Al mateix temps afegia que no tirarà tan fàcilment la tovallola. Així, un cop més, insistia amb la tornada del seu antic partit, Forza Itàlia.  A les mans de Berlusconi s’obri un nou debat: la successió del PDL. Marina Berlusconi, la seva filla gran, sembla ser el nom que ara sona més fort.

La creïlla calenta, però, es troba en mans del govern. El més important per als italians es saber que passarà amb la fràgil coalició de centre-esquerra que cada dia es troba més al límit. Enricco Letta demana “serenitat”. Però el que és evident és que l’actual govern necessita al PDL per a seguir endavant. Per la seva banda, Berlusconi assegurava ahir en el vídeo missatge que “almenys per ara, no pensa forçar la caiguda de l’Executiu”. El PD haurà de decidir si vol seguir governant com si res hagués passat amb el PDL, partit encara a hores d’ara liderat per Berlusconi, a qui ahir la justícia va dictar culpable. Així, la idea d’unes eleccions anticipades cobra avui més força que mai.

La sentència dictada ahir pel Tribunal Suprem Itàlia és, sens dubte, un fet històric que pot significar la fi del Berlusconisme, a més, d’un punt i a part en el sistema judicial italià. Nous aires arriben a Itàlia.

Ara, la gran pregunta dels italians és: aconseguirà sobreviure un cop més Il Cavaliere? I el que és més important encara, sobreviurà l’actual executiu italià? De moment, la inestable Itàlia és com una antiga embarcació que es mou entre ona i ona en un mar enterbolit en una gran nit de tempesta. Caldrà esperar per saber qui sobreviu i qui sucumbeix. Com en les millors històries, continuarà.

Una de cada cinc famílies italianes en situació pobresa

diumenge, 21/07/2013

Ja són més de 9,5 milions els italians en situació de pobresa, és a dir, 15,8% de la població, una de cada cinc famílies.

Amb un augment del 25% en l’últim any, la pobresa arriba a Itàlia i ho fa trepitjant fort. La crisi econòmica afecta durament als italians, l’atur i l’augment dels impostos per reforçar les finances públiques sembla no ajudar gaire. En l’últim any, l’índex de pobresa extrema- és a dir, aquelles persones que no poden adquirir els bens i serveis essencials i necessaris per a una vida “digna”- a Itàlia ha passat a ser del 5,7% de la població al 8%, superant així el record del 2005.

Aquesta situació, però, s’accentua sobretot al sud. Així doncs, segons les últimes enquestes de l’Istat, gairebé la meitat de les persones en situació de pobresa (26,3%) resideix al Mezzogiorno, mentre al nord aquest percentatge es redueix al 6,2%.

Una altra de les xifres preocupants que revela aquest informe colpeja els menors d’edat. Així, el 5,8% dels infants del Sud es troba en situació de pobresa. A nivell nacional, les famílies en aquesta situació són el 6,8%. Respecte a les llars amb tres o més fills, aquelles en situació de pobresa extrema, són ja el 16,2%. Si es tracta de tres fills menors d’edat, augmenta al 17,1%. Així doncs, no es d’estranyar que en l’últim any 3,7 milions d’italians hagin demanat algun tipus d’ajuda  per menjar.

I Espanya? Doncs, si a Itàlia el 15,8% de la població es troba en situació de pobresa a Espanya ho està el 21,8%. Unes xifres que sens dubte han de fer reflexionar. Hi ha alguna cosa que no funciona, hi ha alguna cosa que no s’està fent bé si en ple segle XXI la fam i els sense sostres augmenten a un nivell alarmant.

 

Lampedusa, l’illa dels oblidats

dimarts , 9/07/2013

Lampedusa és una petita illa de 20,2 km², terrenys àrids i escassa aigua. Situada a 205 km de Sicília i a 113 de la Tunísia, política i administrativament pertany a Itàlia, geogràficament, a Àfrica. Lampedusa, però, és molt més que tot això. És, segurament, un dels problemes més importants i oblidats d’Itàlia.

El cas de Lampedusa va esclatar l’estiu passat amb les Olimpíades de Londres. Il Corriere publicava que l’atleta Samia Yusuf Omar, participant somali en els Jocs Olímpics de Pequín 2008, havia perdut la seva vida al intentar arribar de Líbia a Itàlia, per deixar enrere la Somàlia en guerra i aconseguir el seu somni. El somni de Samia Yusuf Omar, de només disset anys, era tan sols el de poder ser lliure i decidir el seu futur. El d’ella, com el de tants altres, va morir ofegat a les costes italianes.

Són molt pocs els que coneixen la tràgica història de Lampedusa. Sorprenentment, aquest cap de setmana el papa Francesc en el seu viatge a l’illa i en el seu crit contra l’indiferència, ha tocat un problema fonamental del nostre dia a dia i de la nostra societat: la immigració. Una corona de flors sobre el mar, recordava als milers d’immigrants que han mort en busca d’una vida millor. Però, no només això, sinó que aconseguia la focalització mediàtica, almenys durant uns dies sobre un dels grans drames actuals: màfia, immigració, mort i oblit.

Les seves contundents paraules han aconseguit traslladar el problema a l’escena política. Així, l’allau de crítiques al pontífex no s’ha fet esperar. Ahir, Fabrizio Cicchitto, diputat del Pdl i president de la Comissió Exterior de Montecitorio,  declarava que “una cosa és la predicació religiosa i l’altra la gestió per part de l’Estat sobre un fenomen tant difícil, complex i insidiós”. Aquesta tarda, Erminio Boso, polític de la Lliga del Nord, llançava una nova bomba de rellotgeria al manifestar obertament: “Sóc feliç quan s’enfonsa una pastera. Si. (…) No m’importa gens això que ha fet el Papa, és més, que demanen a ell els diners i el terreny per posar els extracomunitaris que arriben”.

Cecili Kyenge, la ministra d’Integració i Cooperació Internacional, en canvi, ha demostrat el seu recolzament a les paraules del Papa, afegint, a més, “el compromís de convertir-les en projecte polític”.

Mentrestant, la vida i la mort a la costa italiana no s’aturen. Aquesta última setmana es calcula que gairebé sis-cents immigrants han posat en risc la seva vida. Des de fa anys, les autoritats civils de Lampedusa reclamen més atenció sobre un drama diari que sembla oblidat.

La llei italiana actual és clara. Un cop l’immigrant arriba a Lampedusa capturen la seva impremta digital, certificant, així, la seva presència. A partir d’aquest moment, la seva vida pot convertir-se en el seu pitjor malson. Legalment, hauria de ser acollit en el sistema Sprar del Ministeri d’Interior i l’ANCI. Però el sistema Sprar preveu, només aquest any, 3.700 llocs, que haurien d’arribar a 5.000. En tot cas, insuficients per a les més de 7.400 sol·licituds d’asil que ja han arribat en el que va d’any, segons asseguren les últimes xifres de les Nacions Unides per els Refugiats. Les xifres de l’Eurostat, apunten que l’any passat 15.715 persones van demanar refugi a Itàlia. 13.900 d’aquestes sol·licituds van ser denegades. La majoria provenien d’immigrants de països com Pakistan, Nigèria i Afganistan.

D’altra banda, qui es quedi fora del sistema Sprar pot ser acollit en els Cara, Centres per a refugiats, durant un màxim de 35 dies. Qui en canvi no arriba a obtenir ni l’assistència Sprar ni la del Cara, segons la llei, ha de rebre una retribució econòmica. Almenys així ho dicta la llei. La realitat, però, tal i com denuncien des del CIR, el Comitè Italià dels Refugiats, és molt diferent: “No els donen ni informació, com els han de donar diners”. Així, molts, un cop capturades les seves empremtes es troben atrapats en un país que no els accepta, però que tampoc els deixa sortir.

Mentre ningú no faci res, el problema dels refugiats no deixa d’augmentar. Davant la falta de reacció de les autoritats italianes i europees, l’alcaldessa de Lampedusa, Giusi Nicoli, fa gairebé cinc mesos, enviava una carta a l’Unió Europea on es preguntava: Com ha de ser de gran el cementeri de la meva illa? Doncs, en les últimes dos dècades, més de 25.000 persones han perdut la vida a Lampedusa, 2.700 només l’any 2011. La immigració és un viatge ple d’esperances, que més 25.000 cops i només a les costes italianes ha estat la fi de tota esperança, però sobretot, ha estat oblit.