Calcio: art, passió i esperança als estadis italians

 

90 minuts, una pilota, un rectangle verd i 22 jugadors. Concentració màxima, serietat extrema, professionalitat i perfecció. Tot estudiat, tot calculat, tot mil·limetrat. 90 minuts per traçar una autèntica obra d’art. El calcio és especial. És més que un codi social, és una llengua més a través de la qual els italians teixeixen la seva història. És bogeria, corrupció, diners, força, lluita, passió, és un càlcul matemàtic, una proporció. És esperança.

Florència, any 1530, Carles V vol conquerir la ciutat italiana. La rodeja i adverteix als florentins que no poden celebrar els seus tradicionals carnavals, arribant-los a amenaçar amb una pluja de foc. Els florentins, però, sense dubtar-ho gens ni mica, decideixen desafiar-lo amb un partit de calcio. Italians contra espanyols. Per afegir-li un plus de complicació els italians decideixen que jugaran, primer cop, tan sols amb els peus i no amb les mans. Calcio en estat pur, pot ser per primer cop. Comença un xoc de civilitzacions, una guerra més, disputada però en 90 minuts on l’arma més letal és el gol.

Aquesta és només una de les mil anècdotes amb la que els italians s’autoatorgen l’origen del calcio. El calcio, però, té moltes més històries. És impossible parlar d’Itàlia sense parlar de futbol i és impossible parlar de la seva política sense fer-ho de calcio, economia o història. Cap país viu el futbol com Itàlia i això és una cosa que s’observa clarament als seus estadis. L’afició es brinda als seus herois, esquadres grans i petites, totes poden guanyar. El resultat és qüestió de sort, tot es decideix a l’últim minut. La guerra es disputa dins i fora del camp. Amb el calcio els italians tornen a l’època medieval, dividits com a país, com a societat, però alhora més units que mai. Avis, pares, fills i néts, la passió es transmet de generació en generació. El calcio els fa batejar el cor. Les victòries els donen esperança, coratge. Perquè, si per alguna cosa és caracteritza el calcio italià, és perquè la història ha demostrat que no hi ha res impossible.

Tàcticament, el calcio italià es caracteritza per la seva línia defensiva. Els jugadors són els nous gladiadors, homes forts, valents, alts, unes autèntiques feres amb una execució exemplar, un esquema tàctic i una exigència extrema a nivell físic. En cada partit els jugadors corroboren que el futbol també pot ser un art i el calcio italià, sens dubte, ho és. La història així ho confirma. Giuseppe Meazza; Luigi Riva- i la força desorbitada del seu “peu esquerre”; Roberto Baggio, conegut com “Il Divino”, amb la seva tècnica i predilecció pel joc alegre i imaginatiu, totalment oposat a l’estricte estil imperant del calcio; Dino Zoff o Gianluigi Buffon entre d’altres han fet simplement art, han despertat passions.

Es parla que el Barça dels últims anys fa art amb la pilota, és per això que des d’Itàlia se l’admira i se’l veu com un autèntic rival. Un heroi atrapat en un cos de nen. Guanyar el partit de dimarts per als milanesos és molt més del que mai haguessin pogut imaginar. Juguen contra l’extraterrestre Barça. El club més exitós del món contra el més dur. Una guerra, que encara que a priori els milanesos tenen guanyada, no abaixen la guàrdia, saben que no hi ha res fàcil, en el calcio tot pot canviar a l’últim minut.

El  AC Milà ja s’enlaira cap a Barcelona, concentrat, preparat per a dissenyar una nova obra d’art. Al seu equipatge porten l’esperança i la passió, en definitiva, el calcio en estat pur. Saben que tot és possible.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús