L’òpera més bella

Ni Aida, ni Macbeth, ni Nabucco, ni el Rigoletto, ni la Traviata. “Delle mie opere, quella che mi piace di più è la Casa che ho fatto construire a Milano per accogliervi i vecchi artisti di canto non favoriti dalla fortuna. Credimi, amico, quella Casa è veramente l’opera mia più bella”. Amb aquestes paraules Giuseppe Verdi explica al seu amic Giulio Monteverde la seva òpera més bella: la Casa Verdi.

Casa Verdi és una institució, és més que un lloc, és una comunitat unida per una passió: la música. Única al món, és una residència d’ancians per a artistes italians retirats als qui la vida i la fortuna no els ha somrigut. És la seva última obra, a la que dedica els últims dos anys de la seva vida, l’òpera de la que es sent més orgullós. L’essència del compositor, tan bella com desconeguda.

Tot bon milanès sap on és la Casa Verdi. Qui ho desconeix és perquè no viu la ciutat. És curiós veure la naturalitat amb la que els turistes i els transeünts parlen de la Casa Verdi. Així, passejar per via Manzoni es converteix amb un autèntic plaer per a l’oïda i la vista a mesura que un s’apropa al número 29.

Amplis finestrals, espais oberts, mobles amb olor a fusta antiga, entrar a la Casa Verdi és submergir-se en la bella Itàlia del segle XIX, és viatjar en el temps. Té un toc íntim i solemne, d’elegància. És un lloc per sorprendre, ple de vida. La música i la dansa inunden totes les estances. L’art és per tot arreu. Directors d’orquestra, cantants, ballarines, tots conviuen i comparteixen les seves passions. Intenten ensenyar als joves tot allò que saben, transmetent així els seus coneixements de generació en generació, per tal que mai s’oblidin i perdurin en la memòria.

No és una simple residència o una òpera més, és el lloc on reposar desprès de tota una vida dedicada a la música, on segurament molts voldríem passar els últims dies de vida. Però no tothom pot ser resident de la Casa Verdi. La llista d’espera és llarga i els requisits no són pocs. La crisi l’ha colpejat però ho ha fet poc, tal i com explica el seu director Antonio Magnocavallo en una entrevista a La Stampa, aquest any els seus comptes han tornat a registrar superàvit. Doncs, encara que Casa Verdi és una residència privada, els ancians només han de pagar el 20% del valor total. La resta prové dels diners de la venda dels drets d’autor de Verdi, d’una subvenció pública de 240.000 euros anuals i sobretot de les donacions privades. Per a ells tot és poc per tal d’evitar la mort de la Casa Verdi. Es tracta de perdurar l’essència de Verdi, ídol nacional i ànima d’Itàlia, fins i tot, dos-cents anys després del seu naixement.

La Casa Verdi és un indret més de l’Itàlia desconeguda, que forma part de la seva història. Els milanesos la comparen amb la memòria, que tant ens agradaria tenir sempre intacta, custodiar-la i mantenir-la amb afecte. És un lloc per descobrir, ple de vida, d’històries, on el temps s’atura i les hores passen. Un monument d’extraordinari valor artístic on gaudir del plaer d’entrar i escoltar la història que mai es desgasta, que mai es fa vella: la vida, l’òpera més bella.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús