61 dies desprès…

Seixanta-un dies desprès, el malson del resultat de les eleccions legislatives continua perseguint els italians i és que han necessitat, ni més ni menys, que seixanta-un dies per formar un nou executiu. Itàlia ingovernable, plena de lluites, traïcions i buits de poder. Itàlia, una creïlla calenta que van passant-se d’uns als altres. Itàlia a punt d’explotar.

Fa una setmana un nou súperheroi va intentar salvar el país dels malvats voltors que vaticinen dia sí i dia també l’apocalipsi italiana. Giorgio Napolitano, un súperheroi de 87 anys i amb una llarga i intensa carrera política, va sacrificar el seu esperat i merescut descans per rescatar el seu país, la seva pàtria. “No podia renunciar, per molt que em costes acceptar-ho”. Així, i amb llàgrimes inundant el seu discurs, va posar a tots els polítics al seu lloc.

Napolitano, reelegit president de la República, però es va buscar un nou heroi per a ajudar-lo a rescatar el país, per intentar formar un govern i dibuixar poc a poc el futur polític i econòmic d’Itàlia. En altres paraules, li va passar la creïlla calenta a Enricco Letta, qui tenia la difícil missió d’aconseguir que tots els líders polítics es posessin d’acord. Missió complerta. Amb menys d’una setmana Letta ha aconseguit formar un executiu en el que destaca sobretot la decisió d’incloure Angelino Alfano com a viceprimer ministre i ministre d’Interior, la mà dreta de Berlusconi.

 

Enricco Letta inclou en el seu discurs de centre-esquerra, totes les exigències de centre-dreta. El nou govern de Letta, també europeista, promet la congelació de l’IVA, la reducció de la financiació pública dels partits polítics, i sobretot, la supressió del sistema bicameral i de la llei electoral que han portat a l’Itàlia ingovernable.

El nou executiu està format per una llista de 21 ministres, en la que per primera vegada s’inclouen set dones (32%), tots, representants de les principals forces polítiques italianes. Un govern que per als italians és jove, doncs la mitjana d’edat és de 53 anys (cal recordar que durant l’executiu de Mario Monti era de 64). Es tracta a més d’un nou govern geopolític, una mica de cada casa. Però per a tots aquells que no coneguin alguns dels seus ministres i per fer-se’n una idea, Enricco Letta procedeix de corrents democratacristianes progressistes; Angelino Alfano, mà dreta de Berlusconi, ja va ser ministre de Justícia. Durant el càrrec va impulsar algunes de les polèmiques mesures que protegien Il Cavalieri. Fabrizio Saccomanni és des de 2006 director general del Bankitalia. Emma Bonino, de 65 anys, ex comissaria europea, és una líder històrica del Partit Radical, moviment que va promoure gran avanços en matèria de drets civils. Mario Mauro, ministre de Defensa, és membre del moviment catòlic Comunió i Liberalisme. Un panorama, sens dubte, pintoresc, que a priori sembla representar tota la societat italiana, la paciència de la qual ja està gairebé extinta. Italians i italianes veuen cada dia el circ que protagonitza la classe política, incapaç de posar-se ni tan sols d’acord per salvar el seu país.

Però si per alguna cosa han servit aquestes eleccions és per a que els polítics italians i el seu sistema quedin un cop més retrats, demostrant que necessiten un canvi d’arrel. Pier Luigi Bersani, secretari del PD, ha acabat dimitint desprès d’haver esmicolat l’esquerra italiana, vencedora de les eleccions del passat febrer. Silvio Berlusconi, Il Cavaliere, surt vencedor un cop més. Aquestes eleccions li han donat més força i raó i no hem d’oblidar l’ampli somriure en assabentar-se que Giorgio Napolitano continuava com a President de la República Italiana. Beppe Grillo ha intentat revolucionar Itàlia a cop d’Estat- o el que jo vull o res-, una marxa sobre Roma, com en els temps de Mussolini. Finalment, Mario Monti, ha quedat evidenciat com una titella més, desaparegut al llarg d’aquests dies. Ningú l’ha vist, ningú l’ha sentit.

Caos, bloqueig i desequilibri gairebé dos mesos i mig després. És evident que Itàlia necessita un canvi en el seu sistema polític, una oxigenació, més transparència i democràcia. Ara és l’ocasió per intentar canviar-ho i sembla que el nou executiu ho vol intentar, caldrà comprovar si seixanta-un dies desprès i amb una mica de cada casa, quelcom ha canviat o si el malson del resultat de les eleccions legislatives de febrer perseguirà els italians una bona temporada més.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús