Mar Alarcón: “Busquem una forma de viure més social, sostenible i racional”

dimarts , 27/10/2015

L’economia col·laborativa té múltiples cares, i el lloguer de vehicles entre particulars és una d’elles. A Espanya, SocialCar és la plataforma líder des de 2011, i gràcies a ella milers de persones obtenen cada mes ingressos extra per llogar el seu vehicle quan no l´utilitzen. Entrevistem a la seva CEO, Mar Alarcón, per conèixer més a fons aquesta iniciativa de P2P Carsharing a la qual cada vegada recorren més guapos i pobres.

img_Mar_SocialCar

Què és SocialCar?
SocialCar és una plataforma online de lloguer de cotxes entre particulars. Tot aquell que tingui un vehicle i no l´utilitzi habitualment, pot llogar-ho a altres persones a través de la web. La relació entre conductor i propietari és directa i transparent, i nosaltres simplement oferim suport a nivell legal, assegurança, validació de conductors, atenció al client…

Com va sorgir la idea?
Després de viure a l’estranger, el meu marit i jo vam decidir tornar a Espanya. Vam comprar-nos un cotxe i al cap d’un temps ens vam adonar que l´utilitzàvem molt poc i que gairebé sempre estava parat. Anteriorment ja havíem emprès i ens encantava l’àmbit social, així que vam començar a investigar… En 2010 vam començar a treballar en el projecte i en 2011 vam néixer com a empresa de P2P Carsharing.

Carpooling, CarSharing, Ridesharing…. Pots aclarir-nos aquests conceptes?
El concepte Carpooling o Ridesharing és el mateix. Fa referència a quan diverses persones comparteixen cotxe per fer el mateix viatge. Aquí parlem de compartir un trajecte i la companyia més coneguda és BlaBlaCar. D’altra banda, el CarSharing és un model de lloguer de cotxes on els vehicles són propietat d’una empresa o cooperativa que gestiona el servei. Aquí els lloguers solen ser molt curts, per exemple, per hores. Finalment, està el CarSharing Peer-to-Peer (P2P), que és on encaixa SocialCar. Aquí els cotxes són propietat de particulars que posen a disposició d’altres persones els seus vehicles, a canvi del pagament d’un lloguer.

Quins avantatges ofereix SocialCar enfront de les companyies tradicionals?
Per començar, està la varietat de vehicles. Tenim milers d’ells: turismes, furgonetes, cotxes de luxe, cotxes elèctrics… Cap companyia tradicional té una oferta tan àmplia. Després està el preu de lloguer, que sol ser un 30% més econòmic que en les empreses tradicionals. D’altra banda, arribem a poblacions on ningú arriba, i al poble més remot pot haver-hi algú que lloga el seu cotxe. Més enllà està la pròpia experiència: el consum col·laboratiu enganxa. Compartir senta bé.

Per què creus que enganxa?
Les iniciatives de consum col·laboratiu com Airbnb o SocialCar provoquen, en principi, certes reticències en els usuaris. Però una vegada superada la desconfiança inicial, quan proves, repeteixes. Compartir recursos entre persones, de tu a tu, té alguna cosa especial. Et fa sentir bé, coneixes gent, et sents lliure i en el nostre cas, a més, ajudes a cuidar el medi ambient. Molts ciutadans busquem una nova forma de viure més social, sostenible i racional.

Com ajuda SocialCar a cuidar el medi ambient?
Fomentem el desenvolupament sostenible ja que ajudem a reduir les emissions de CO2. Sobre aquest tema tenim dades molt interessants. Per exemple, és molt significatiu el que passa amb les persones que lloguen el seu cotxe a SocialCar i l´acaben venent. El 40% no compren un vehicle nou i passen a ser conductors de la nostra plataforma, és a dir, llogueters. El 60% restant es compra un vehicle nou, que contamina molt menys que el que tenien anteriorment. En un cas i en l’altre, el medi ambient és el gran beneficiat, especialment a les grans ciutats.

Parlant de ciutats, com contribueix SocialCar a millorar-les?
Primer, perquè augmentem les opcions de transport de la ciutat sense augmentar la flota dels vehicles i sense ocupar més espais d’aparcament: és el que anomenem “mobilitat intel·ligent”. També facilitem la cohesió social ja que molts acaben llogant el cotxe al seu veí i establint una relació de confiança amb ell.

Una pregunta obligada: com pot ajudar SocialCar als guapos i pobres?
Per començar pot ajudar-los a nivell econòmic. Qui té un cotxe pot aconseguir ingressos extres llogant-ho. D’altra banda, qui no el té, pot estalviar-se la seva compra i accedir a lloguers molt econòmics. Finalment, crec que els valors que envolten a projectes d’economia col·laborativa com el nostre encaixen a la perfecció amb la ideologia dels guapos i pobres: sostenibilitat, tecnologia, medi ambient, cohesió social, comunitat…

Quin és la clau de l’èxit de SocialCar?
Primer has de tenir una plataforma que funcioni bé i que satisfaci una necessitat latent. Després has de captar oferta i que aquesta oferta sigui atractiva per als teus usuaris. I finalment has de treballar per generar confiança dins de la teva comunitat oferint seguretat, legalitat, valoracions dels usuaris…. A més, en el nostre cas, crec que el context ha ajudat molt: en aquest sentit destacaria la irrupció de models col·laboratius a la Xarxa i la difícil situació econòmica que viu gran part del país.

I tu? Tens el teu cotxe llogat?
Per descomptat! Des del primer dia. Així va sorgir la idea. Actualment és una bona manera de conèixer el servei que oferim i les necessitats que tenen els nostres conductors. D’altra banda, com et deia, és una experiència que enganxa.

Guapos, pobres i emprenedors

dilluns, 20/04/2015

Existeix una raça heroica que lluita per sobreviure fent el que li agrada contra viento y marea. Són els emprenedors guapos i pobres.

El temporal al qual s’enfronten avui té diferents noms. Per exemple quota d’autònoms: paguen 265 € davant els 50 d’Holanda (entre 13 i 58 € paguen els anglesos). Després està l’IVA, o millor dit, el binomi d’avançament d’IVA i els habituals terminis de pagament (entre 60 i 90 dies els més habituals, més en certs sectors i mai si tens mala sort). També pateixen, habitualment, la manca de recursos o un pagament molt baix pels seus serveis. Tot i entregar valor, normalment queda poc marge.

De talent i ganes de treballar en sobren, però sembla que aquest emprenedor es debat entre l’èxit i el fracàs constant: igual demà triomfa, que igual demà plega. El premi? Ser el teu propi jefe, ser lliure i fer el que t´agrada (tot i que el 50% del temps s´acabin fent coses que no agraden tant). A més, es treballaran totes les hores del món, es col·laborarà gratis en certs projectes i s’imposarà la dictadura del tapper i el descontrol vital, sigui a casa, a un coworking o viatjant sense parar.

Però, de quins emprenedors parlem?

Podríem entendre com a emprenedors a tots els freelance i petits empresaris, pluriempleats, empleats temporals i qualsevol que no tingui una estabilitat laboral sostinguda en el temps. Portat a l’extrem podríem dir que és emprenedor qui, a més de la seva feina, lloga el seu pis a través de Airbnb.

Sí, la crisi ha propiciat l’augment de freelances i autònoms i a certs perfils professionals només li queda la sortida de l’autoocupació. Per una altra banda, sembla que el mercat laboral ens empeny a tenir una feina de mitja jornada, a treballar de freelance a la tarda i practicar el consum col·laboratiu a la nit. És més: avui les nostres carreres s’assemblen més a les d’un emprenedor: de tenir una feina de per vida hem passat a tenir-ne 10, o 20. I aquesta tendència no fa més que créixer.

Si no ets emprenedor, vés-te preparant.

Guapos, pobres i pares

dilluns, 30/03/2015

El principal repte dels pares guapos no és assumir la despesa econòmica extra d’un fill quan difícilment arriben a final de mes. El repte és aconseguir això i, a més, donar al nou nat el millor del millor… La pregunta és, com s’ho fan?

Bé, la part econòmica no és senzilla. Segons dades oficials un fill costa aproximadament una mitja de 700 € mensuals fins als 18 anys. Total: 150.000 € (font:CEACCU). Per aconseguir aquests diners, els guapos i pobres començaran a mirar el cèntim com feien els seus pares. Canviaran de companyia telefònica, banc o del que faci falta. Reciclaran mobles, roba i joguines. Intentaran guanyar més diners (si és que això és possible). Tiraran de bocata i tapper quan faci falta (al mateix temps que alimenten al seu fill amb productes ecològics). I sobretot, aquells amb més sort, es deixaran ajudar per la família en múltiples formats: regals, cangurs, dinars familiars, vacances pagades, diners en efectiu… Sí, diners en efectiu; com si rebessin una paga setmanal; com si no fossin pares independents dels seus pares.

Això pel que fa a la part econòmica. Després ve la part emocional. Això que diem donar-li el millor. I qui no vol donar el millor al seu fill? Segur que aquesta premissa va ser la mateixa que van seguir els pares dels pares guapos, però abans eren uns altres temps. Avui no hi ha límits per trobar el millor: el millor metge, el millor col·legi, el millor coixí, la millor crema, el millor aire… Això, inevitablement, sumirà als pares guapos en puntuals frustracions. No ens enganyem: el millor del millor només és privilegi d’uns quants.

Alguns, els més aventurats, recorreran a decisions dràstiques com canviar de pis (ocupant un de la família), marxar de la ciutat, marxar del país, canviar de professió o acollir-se als acomiadaments de la seva empresa i després, amb la indemnització i l’atur, pensar què fer amb la seva vida.

Però sobretot recorreran a l’amor incondicional, al creixement personal, a no pensar en el demà, a relativitzar els diners i a la dita que els fills vénen amb un pa sota el braç.

El problema és que avui també venen amb un iPad.

Ep! No us preocupeu. Tinc un amic (comercial) que després de ser pare ha marxat a viure a Perpinyà i ara guanya un 50% més.

Tan fàcil i difícil com això.

Guapos i pobres: 10 anys després

dimecres, 18/03/2015

Fa 10 anys vaig publicar el llibre Guapos y pobres: retrato de una nueva clase social. En ell anunciava l´aparició d´un nou col-lectiu de persones cosmopolites que tenen entre 20 i 45 anys, viuen a la ciutat, tenen feina, experiència, formació i talent però no arriben a final de mes. Normalment el seu càrrec i feina semblen envejables (de vegades també ho és el seu look). En canvi, tot i que no ho sembla, viuen al límit de la pobresa.

Fa 10 anys ja explicava que són moderns, ecologistes, consumidors de cultura, solidaris i crítics amb el sistema (però no contraris el capitalisme). Afegia que vivien la seva situació econòmica amb filosofia, bon humor (i un as a la màniga) i que, davant de tot, prioritzaven el creixement personal debatint-se entre ell i la pura supervivència.

Clar que d´això fa una dècada. Abans de la crisi. Abans que existís la paraula “mileurista”.  Com deu estar aquest col-lectiu ara?

Bé, per començar han hagut de fer front a imprevistos econòmics com el descens salarial, l´augment de l´IVA, les retallades dels serveis públics o l´augment de la factura elèctrica (67% des de 2008). La majoria també han patit forts canvis al seu entorn personal i a les seves empreses (amb l´estrés que això comporta) i més d´un s´ha trobat en mig d´un ERE o ha canviat radicalment de panorama professional sigui fent-se freelance o emigrant a un altre país.

De fet, sembla que a aquest col-lectiu sobradament preparat li ha agafat la crisi quan començava a desenvolupar-se, a crèixer, a tenir cert èxit… Per una altra banda, és tan lenta la recuperació econòmica que sembla que el final de la crisi els agafarà al final de la seva carrera, quan comenci la seva decadència professional, quan el mercat els comenci a marginar per la seva edat.

Ep! Que ningú s´espanti. Els guapos i pobres continuen lluitant amb optimisme, tot i que el futur es vegi més fosc que abans. Tot i que hi hagi més rics, més pobres i més desigualtat social. Tot i que els casos de corrupció política i financera els envoltin. Tot i això (i molt més) els guapos i pobres segueixen trobant motius per l´esperança sigui al consum col-laboratiu, a les xarxes socials, a Podemos, als moviments independentistes, o a aquell amic que li va tan bé a Londres.

10 anys després, per diferents motius, ara sembla un bon moment per reflexionar sobre aquests temes, tornar a parlar dels guapos i pobres i fer-ho inaugurant aquest blog. Curiosament, tot coincideix amb l´estrena d´un musical basat en el meu llibre…

10 anys després. Com si celebréssim una aniversari. Com si tornéssim a fer una foto del mateix lloc per veure els canvis que s´han produït, què s´ha oxidat, què ha florit…

Que la força ens acompanyi.

Per molts anys.