L’eròtica de la màfia

diumenge, 7/07/2013

Em conviden a sopar a El Poblet, un dels restaurants del famós cuiner Quique Dacosta a València. Com que el sarau és l’anomenat Gelato World Tour, gran part del menu es basa en el “gelat gastronòmic”, és a dir, gelats de sabors com l’all o la rúcula o, fins i tot, gelat calent que, en sí mateix, resulta gairebé una contradicció filosófica.

Més enllà de l’aspecte gastronòmic, el sopar em permet practicar el meu italià macarrònic amb gelaters i periodistes transalpins. Una de les converses més interessants –en castellà, val a dir- es produeix amb una bloguera siciliana que treballa a Madrid. Tot i que intuisc el que passarà, no puc estar-me de dir-li que tinc moltes ganes de visitar la seua terra i, en especial, Corleone i Forza d’Agro i Savoca, els dos pobles on es varen rodar realment les escenes sicilianes d’El Padrí i les seues seqüeles.

La xica arrufa el nas i es queixa amargament del tòpic i de la mitificació de la màfia i la Cosa Nostra fora d’Itàlia i, en especial, de Sicília. Diu que l’ofén eixa relació quasi immediata i, fins i tot, critica una coneguda cadena de restaurants de menjar pseudoitalià per triar el nom de “La mafia se sienta a la mesa”. Per a ella, és com si algú muntara un restaurant de pintxos bascos i l’anomenara “ETA se sienta a la mesa”. Així de clar i contundent.

Ignore els detalls de la seua vida personal i familiar i si ha patit les conseqüències del predomini mafiós en primera persona. En tot cas, mire de ser diplomàtic i li explique que entenc la seua postura i, fins i tot, li reconec que Gomorra, el conegut llibre de Roberto Saviano sobre el tema, em va corprendre fins al moll de l’os. Amb tot, no puc estar de dir que ha d’entendre la visió de qui només ha pres contacte amb eixe món mitjançant el cinema de Hollywood i que, en el fons, això atrau a molts visitants a l’illa mediterrània.

Com a comparació, li parle de la guerra civil espanyola. Per a molts historiadors, sobretot estrangers, es tracta de “l’última guerra romántica d’Europa”. Com diu l’historietista Carlos Jiménez en el pròleg del seu còmic 36-39. Malos tiempos, però, per als qui la patiren, va ser, simplement, la guerra. I sé de què parle.

Un dels meus besavis va morir a la batalla de l’Ebre sense cap heròica i un altre va patir dos condemnes a mort que, finalment, es commutaren per l’exili forçós. Una besàvia va passar deu anys a una presó de Canàries per “roja” i sa filla, la meua iaia, sent només una xiqueta, es va tirar tota la guerra buscant quelcom per mejar ella i son germà menut, fins que l’arreplegaren unes monges del convent de la Divina Infantita que encara existeix a Guadix, provincia de Granada.

De lluny, però, va ser una guerra per la llibertat contra el feixisme que s’estenia per tota Europa i, en aquest cas, per l’Espanya posterior al maleït 18 de juliol de 1936. Tanmateix, de lluny, la màfia és Vito Corleone acaronant un gat, seleccionant unes taronges abans de patir un atemptat davant la mirada atónita de l’inútil de Fredo, la vendetta furiosa de Sentino Corleone, els acords de Bruccia la terra o l’amor trencat de Michael Corleone amb Apollonia. “Hi ha traidors per totes bandes”, ja sabeu.

L’eròtica de la màfia és, però, una qüestió del cinema, de la pantalla gran i de la genialitat de Francis Ford Coppola i Mario Puzo. La realitat, en canvi, és molt més dura i, amb seguretat, sense cap mística posible. Només centenars de rius de sang travessant Sicília, una illa condenada a anar per sempre més de la mà del crim organitzat.

Sant Jordi, amb Estellés en la memòria

dijous, 25/04/2013

El passat 23 d’abril, dia de Sant Jordi, vaig tindre el plaer de participar en l’acte d’homenatge a Vicent Andrés Estellés que es va organitzar en el centre cultural Octubre de València i que va presentar Reis Juan. En concret, vaig llegir un fragment del llibre Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas, que vaig publicar en 2008 junt a Hèctor Sanjuan.
A banda del plaer de compartir cartell i una estona ben agradable amb gent com Carmina Andrés, Gemma Pasqual, Núria Cadenes, Rafa Xambó, Xavi Aliaga, Mercè Climent o Xavi Sarrià, entre altres, vaig poder llegir un fragment que em feia especial il•lusió. És aquell que parla de la connexió entre les diverses veus que, en temps i formats diferents, han aparegut al País Valencià, mantenint ben viva la flama de la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre país, com els Obrint Pas o el mateix Estellés.
Tot i que vaig haver de retallar el fragment triat per qüestió de temps –érem gairebé 50 autors que hi vam participar!-, ací vos deixe el que finament vaig llegir. Espere que us agrade.

“El disc Terra s’articula al voltant d’un disseny potentíssim. […] Sobre un fons de color sèpia, apareix una xiqueta llatinoamericana de molt curta edat, carregada amb un fardell que sosté amb prou feines amb els dos bracets minúsculs, plantada en mig del no-res sobre una terra aspra i eixuta, amb cabells d’atzabeja, rostre adust i ulls foscos i tristos que parlen d’un passat dificil i un futur incert.

La caràtula es completa amb uns versos del Mural del País Valencià, la grandíssima obra poètica de Vicent Andrés Estellés: “Recorreria a genollons / els indrets de tota la terra / em fregaria amb terra els ulls / i menjaria només terra”. I és que el fill del forner, el que feia versos, l’enorme poeta de Burjassot que arreplegà el seu testimoni directament de la mà d’Ausiàs March, té una presència molt important en un disc que va ser l’excusa d’Obrint Pas per a fer visibles als grans pensadors i activistes culturals del País Valencià com el mateix Estellés, Ovidi Montllor, Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner o Enric Valor, als quals l’administració autonòmica s’ha esforçat a silenciar i fer caure en l’oblit. Obrint Pas es rebel•la contra el menyspreu i els ret un homenatge explícit i cridat als quatre vents amb la cançó “No hem oblidat”: “Amb la nit han fet callar / tot el que ens vas ensenyar / el preu de no renunciar. / Assumint el teu esguard, / hem escollit avançar / decidits a no oblidar / que allò que val és la consciència / de no ser res si no s’és poble / de no ser res si no s’és lliure”.

En aquesta darrera cançó, no costa gens trobar referències explícites i, fins i tot, fragments del conegut poema d’Estellés, inclòs al Llibre de meravelles, com també a l’interior del llibret del disc, que s’obri amb els últims cinc versos d’aquest mateix poema i es tanca amb les paraules de Joan Fuster: “O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble”.

L’autòpsia de Canal 9

dilluns, 18/02/2013

La massacre laboral i ideològica que el PPCV ha executat a Radiotelevisió Valenciana (RTVV) ha ocupat una gran part de la meua activitat periodística en els darrers temps. Com altres observadors de la vida pública del País Valencià, he escrit i he analitzat la desfeta de Canal 9, la qual cosa s’ha traduït en diversos articles des de l’any 2011 ençà, on he tingut la desgraciada oportunitat de fer l’autòpsia de l’ens públic.

El tema m’ha preocupat per dos motius. El primer, perquè com a valencià conscient nacionalment i lingüística em sembla una tragèdia el desmantellament del que hauria pogut estar el nostre mitjà de comunicació de referència. Un mitjà potent en la nostra llengua que, en el món actual, és tan necessaria com valuós. El segon, perquè després de més de quinze anys conreant la professió periodística, hi tinc un bon grapat d’amics i companys que estime i admire i que ara estan pagant les conseqüències d’una gestió desficaciada.

En aquest post, arreplegaré alguns d’aquests articles, i ho faré a tall d’homenatge de gent com Reis Juan, Ernest Parra, Pau Gómez, Miquel Àngel Picornell, Adelaida Ferre, Esperança Camps, Jesús López, Xelo Miralles, Amàlia Garrigós i tants i tants altres grans professionals afectats, d’una o altra manera, per l’ERO. Per tots ells, aquest humil recull que mira d’explicar què ha passat i com és possible haver arribat a aquesta situació.

El primer article que vaig escriure sobre la qüestió data de 2011, quan encara feia informació pura i dura al diari digital Economia Digital. Era una peça sobre les retallades que preparava la Generalitat amb l’excusa i l’aixopluc de la crisi econòmica i on ja avançava que RTVV seria una de les empreses públiques més afectades.

Un temps després, ja des de la meua columna d’opinió “Café a un euro”, vaig fer un article anomenat “En el jacuzzi con Zaplana”, on vaig incloure una propina, un xicotet text extra on assenyalava que l’afinitat ideològica amb el PPCV seria un dels factors claus per a triar qui era i qui no era acomiadat de RTVV. El temps, desgraciadament, m’ha donat la raó.

El primer article, però, dedicat íntegrament a l’ERO de Canal 9 i Ràdio 9 va ser “Los despojos de RTVV, atados y bien atados”. En l’esmentat text, parlava de l’entramat que s’estava creant per a executar el desmantellament de l’ens públic però, això sí, sempre protegint als veritables culpables del desastre.

Després, a “Así son los verdugos de 1.198 trabajadores”, vaig fer un recompte dels representants del PP al Consell d’Administració de RTVV. És a dir, explicava qui eren els que signarien els acomiadaments i tot el seu historial de submissió i endolls pel sol fet de ser militants de la causa del PP. Hi ha alguns casos que donen, literalment, fàstic,

A “¿Cómo se esfumó el dinero en Canal 9?”, en canvi, em centrava en explicar les causes de la desfeta econòmica de l’ens públic. Hi posava exemples dels diners de tots balafiats en pagar a perodistes i opinadors panxacontents per a deformar la realitat sempre en favor dels ocupants de la Generalitat i mirava de donar algunes claus de per què Canal 9 està absolutament en ruïnes.

No podia, però, deixar de parlar d’un dels màxims responsables de tot plegat i braç executor de l’ERO que, a més a més, va abandonar el vaixell abans de certificar-se el crim: José López Jaraba. A “Jaraba, el capitán y las ratas”, explicava com l’ex director general va preparar l’acomiadament massiu i, unes setmanes abans, va fugir deixant-ho tot empantanat; abans, però, també vaig tindre un record per a Lola Johnson, ex consellera i una de les executores de la manipulació informativa de Canal 9.

Finalment, la darrera setmana he publicat “Canal 9 colapsa la justicia”, on assenyale que l’ERO tindrà conseqüències com l’allau de denúncies pel seu caràcter injust i, probablement, il•legal. Seran milers de processos que s’uniran als tres que ja n’hi ha oberts i que afecten RTVV. Des d’un cas d’assetjament sexual fins a connexions amb la trama corrupta de Gürtel.

Ha sigut una tasca humil que pretén denunciar el que ha passat i, sobretot, donar suport als companys que han patit la manipulació barroera de Canal 9 i Ràdio 9 des de dins i ara, damunt, paguen les conseqüències de la gestió nefasta dels qui ens (des)governen des de fa ja massa temps. Per tots ells, aquesta autòpsia a un cadàver que encara té els voltors damunt.

De la independència de Catalunya (I): els arguments

dilluns, 24/09/2012

La històrica Diada de l'11 de setembre de 2012

La primera victòria de l’independentisme català ha estat ocupar el lloc central en la política del país. Ara per ara, tot el debat polític català –des de les retallades socials fins a la possible convocatòria d’eleccions anticipades, passant per la creació o no d’un front sobiranista o el posicionament futur de forces com CiU o el PSC- s’ha de llegir en clau d’independència. A favor o en contra. Romandre ambigu o alié al debat ha passat a ser impossible o, com a mínim, un camí directe cap al suïcidi o la marginalitat política.

D’això, no en són aliens a Espanya. En un altre moment i amb unes altres circumstàncies, la manifestació de la Diada hauria sigut menystinguda en els mitjans oficials del règim. Com a molt, s’hauria qualificat d’“algarabía”, com ja va intentar el president Rajoy en un exercici de miopia política sense precedents, o com un bram “de los cuatro nacionalistas de siempre”. Però vet ací que ajuntar un milió i mig de persones al carrer no és gens fàcil i que, a més a més, aquesta fita ha provocat la segona gran victòria de l’independentisme: guanyar un espai propi en els mitjans de comunicació internacionals, inclosos els principals diaris i televisions europeus i nord-americans, i, a més, fer-ho amb el vent de cara, és a dir, amb un clima d’opinió cada colp més favorable.

L’escenari, doncs, és completament nou. I la reacció a l’auge indepedentista, tant a favor com en contra, també. En els darrers dies, la centralitat del sobiranisme dins del debat polític ha deixat una bona collita d’arguments per a justificar-ne el recolzament o l’oposició que, en molts casos, denoten per sí mateixos el canvi de paradigma.

Catalunya, nou estat d'Europa

Dins de l’independentisme, per exemple, el salt qualitatiu dels arguments és evident. Ara ja no es debat l’estratègia per a convéncer la societat de la idoneitat d’assolir un estat propi, sinó que més haviat es parla de com s’hi arribarà i, sobretot, del dia després. Temes com l’estatus del castellà dins del nou estat, la divisió territorial, les relacions amb altres nacions –especialment, és clar, amb Espanya-, l’entrada a la Unió Europea, les conseqüències de la independència sobre les empreses implantades al territori, etcètera… parlen d’un sobiranisme madur que, sense donar per fet allò que encara no ha passat, ja pensa en el dia a dia que s’haurà de resoldre a partir de l’endemà.

Des dels sectors contraris a la independència i, en especial, des de Madrid, una volta superat el sutrac de la Diada, tant els mitjans de comunicació com els think tanks de l’Espanya indivisible també s’han posat a la feina de llançar missatges per mirar d’apaivagar l’entusiasme sobiranista. En concret, des de l’11-S ençà, ens han bombardejat amb tres tipus bàsics d’arguments: els ridículs, els de la por i els del mea culpa.

Els arguments ridículs, com n’indica el nom, no mereixen ni esmerçar un minut en rebatir-los. Pensar que l’independentisme pot perdre adeptes pel fet que el Barça haja d’abandonar la lliga espanyola per jugar una hipotètica competició catalana és senzillament absurd i, a més a més, palesa un desconeixement de les motivacions reals de l’independentisme. Tampoc cal fer esment d’altres “inconvenients” del trencament amb Espanya, com la pèrdua de determinats festius. Tot plegat, bajanades de qui no té res a oferir.

El coronel Alaman, el rostre sinistre de l'amenaça desesperada

Els arguments de la por, en canvi, malden per evitar la independència a colp d’amenaça. En aquest apartat, hi troben diverses submodalitats com l’amenaça directa, amb la invocació al famós article vuité de la Constitució que, evidentment, només un boig podria fer efectiu; ací es podria incloure també la hipotètica suspensió de l’autonomia catalana, si bé fins i tot el Govern espanyol es pregunta què caram faria després per a desfer l’embolic.

L’amenaça econòmica, en canvi, intenta “convéncer” els catalans de la necessitat de romandre a l’estat espanyol amb una aparença d’objectivitat i, fins i tot, de paternalisme. “Mireu que, si marxeu, us quedareu fora de la Unió Europea”, “haureu de deixar l’euro”, “el vostre nivell econòmic estarà al nivell de Xipre”, etcètera, etcètera. Arguments tots que, d’altra banda, es poden contradir amb la mateixa contundència ja que, entre altres coses, el procés d’independència obri un ventall d’opcions que, a hores d’ara, ningú no pot predir amb exactitud.

En tot cas, les postures economicistes dels defensor de la unitat espanyola –Catalunya, inclosa- pateixen la incongruència que el seu propi discurs conté de fons. D’una banda, s’obstinen en acusar els catalans de ser la rèmora d’Espanya, negant l’espoli fiscal i apel•lant al deute autonòmic o la mala praxis político-economica dels successius Governs; sembla, però, que aquest argument no s’adiu amb el suposat daltabaix econòmic que Espanya patiria si Catalunya s’independitza. En què quedem, doncs? Catalunya espolia o és espoliada? El fet que la hipotètica independència els faça tremolar i traure foc pels queixals dóna una idea de per on va la veritat.

Arribats a aquest punt, hi apareix el tercer argumentari que, a diferència de les amenaces de l’estil de l’article vuité o les estupideses com l’adéu del Barça a la lliga de futbol, mira de mostrar una cara amable. Són els arguments del mea culpa, aquells que admeten que cal fer alguna cosa i proposen un model federal i, fins i tot, una reforma constitucional per a millorar “l’encaix” dels catalans dins d’Espanya. Hi arriben tard, però.

Joan Maragall: "Escolta, Espanya". Ningú no va respondre mai...

Els intents d’aquest encaix han sigut nombrosos al llarg de la història i, des de l’establishment espanyol, s’han boicotejat miserablement. Ningú no va escoltar Castelao fora de Galícia quan proposava aquest model per a resoldre el trencaclosques plurinacional de l’estat espanyol, com ningú no va fer cas quan Joan Maragall va llançar el famós crit: “escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana”. Després, l’alçament feixista del 36 va trencar els avanços que s’havien fet en aquest sentit durant la II República i, ja en l’actual democràcia, ni les tímides propostes de Zapatero de repensar una Espanya “plurinacional”, ni el nou Estatut sorgit del Parlament català van ser respectats.

La via federal –i l’autonòmica, no cal dir-ho- són ja vies mortes. Un munt de ferralla abandonada per la qual ja no ha de passar cap tren. Arribat el moment de la veritat, Espanya no té resposta, ni model, ni cap projecte abellidor que puga acomboiar Catalunya a seguir la unió forçosa que manté amb un estat que mai no l’ha mirat amb bons ulls i que només hi veia un territori per espoliar. “Por justo derecho de conquista”, com deien…

Els intents de buscar un encaix de Catalunya a última hora sonen a aquella vella promesa de “canviaré” que algú fa quan l’han enxampat en falta però que ningú no compleix. I, a més, si ja ofereixen un canvi constitucional i un estat federal és perquè saben que Catalunya està en condicions d’assolir una constitució pròpia i la independència. I, tot i que és cert que qualsevol canvi d’aquesta magnitud té els seus riscos, també resulta il•lusionant i l’oportunitat de fer quelcom nou i millor.

A més a més, encara estic esperant que algú m’esmente un país que, després d’obtindre la independència, haja volgut tornar enrere. No n’hi ha. No existeix. Serà, dic jo, per alguna cosa…

L’últim dia

dijous, 31/05/2012

La casualitat ha volgut que el meu darrer dia a Benimaclet, després de nou anys molt intensos, haja coincidit amb una notícia negra per al periodisme: el tancament del diari digital L’Informatiu. Durant dos anys i dos mesos, he col·laborat gairebé cada setmana amb aquest mitjà amb vora un centenar d’articles d’opinió, entrevistes i informacions esparses i l’obituari del mestre de periodistes Emili Gisbert. I mai -mai!- m’han tocat ni una línia, ni una lletra, ni tan sols una cometa. L’Informatiu ha estat un mitjà que ha fet Periodisme amb majúscules i el lloc on he pogut exercir la meua primera vocació amb més llibertat i sense cap entrebanc. La miopia d’alguns, però, i un sistema fet perquè el peix gran engula el petit ens ha fet despertar del somni.

Des d’un pis mig buit a Benimaclet, esperant tot allò que ha de vindre de nou, escric aquestes ratlles com una mena de pròleg a la darrera columna que he tingut la sort d’escriure a L’Informatiu. No trobe millor manera d’acomiadar-me que reproduint “Tancar la porta”, l’esmentat article, així com agrair a Juan E. Tur i els seus col·laboradors tot l’esforç, les hores furtades a la son i a la família, els diners invertits i els somnis compartits en un projecte que va il·lusionar a milers i milers de valencians i que avui hem de posar en el cabàs d’allò que podríem ser i no ens hi atrevim.

Amb tot, i ho repetiré una i mil voltes, que quede clar: un final només és, al capdavall, l’inici d’una nova aventura…

Tancar la porta

Recorde que fosquejava la primera vegada que vaig xafar Benimaclet. Era una vesprada de tardor, amb un ventijol humit de jaqueta obligatòria, i l’aire estava amerat de l’olor a carn rostida de la casa argentina de menjars. El carrer Emili Baró tenia un to grisenc, melancòlic, amb la llum esmorteïda dels fanals dibuixant el camí que fuig cap a Alboraia. Una simfonia d’espetecs metàl•lics anunciava que els comerços ja tancaven les portes mentre a la dreta, perdent-se pels carrerons estrets, una parella d’ancians s’endinsava pel laberint d’allò que un dia va ser el primer poble al nord de la ciutat de València.
Durant nou anys, Benimaclet ha sigut ma casa. El lloc on acabaren les històries velles i començaren de noves. El refugi on tornar després de voltar pel món. El barri tranquil que t’abraça en les hores fosques on es creuen, com diria Sabina, el borratxo i el matiner. Benimaclet, el lloc buscat i viscut amb els cinc sentits.

Benimaclet sap a entrepà del Terra –en concret, al Mariola-, a mistela entre amics, a cassalla per costum. Té el regust d’orenga d’una pizza de Don Carlo i l’amargor d’un café al bar de Sara, amb el futbol com a banda sonora al rerefons. Benimaclet s’escolta: és la dolçaina de Blay acompanyant unes albades de matinada, la festa al carrer de les falles populars i combatives, el xivarri boirós de la plaça del Glop, el lladrucs dels gossos, les rialles d’uns xiquets enjogassats o una cançó d’Obrint Pas.

Benimaclet són les antenes de les cases baixes, i les façanes de colors, i els llençols estesos als balcons que voleien com la bandera d’un país remot i encara per descobrir, i el verd digne de l’horta que resisteix entre el gris del ciment, i el fum d’un cigarro, i la tomba de Carles Salvador, i el sabor d’un bes, i les llàgrimes vessades, i els somriures compartits, i la dona gran que et saluda quan passes per la porta de sa casa, i el passeig fins Cals Bessons, i les nits de dijous, i els matins de diumenge, i els apunts de Filologia, i les pàgines de Del Sud, i el tramvia que fa de frontera amb la resta del món…

Ara, dolçament, mirant-me les claus de casa, les claus que no he de ficar mai més dins la butxaca, Benimaclet comença a fer-se’m record. Una mirada color sèpia a la joventut usada i abusada. I una forta enyorança futura de la finestra oberta per Estellés. “Benimaclet ací, enllà veus Alboraia…”. No he escoltat mai les sirenes del port, però. Potser avui el soroll de Benimaclet s’ho empassa tot. Qui sap.

El destí vol que, a més a més, aquest camí que arriba al final coincidisca amb un altre recorregut que també s’acaba. Potser encara no m’enteneu, però aviat sabreu què vull dir. Això sí, a l’hora de tancar la porta, de sentir per darrera vegada el batec de fusta que ressona pel replà buit, hom comprén sense dubtes que ha arribat el final irremeiable. I somriu. Perquè, al capdavall, un final només és el principi d’una altra aventura.

(Publicat a L’Informatiu, el 24 de maig de 2012)

València submissa

dilluns, 16/04/2012

Existeixen dues Valències. O, per a ser més exactes, dos Països Valencians. Un, rebel i combatiu, es resisteix a morir d’inanició en meitat del paradís de la corruptel•la i el balafiament; és el País Valencià de la #primaveravalenciana, el que porta anys denunciant la política suïcida del PP, el que no oblida –ni renega- de les seues arrels, de la seua cultura o de la seua llengua. L’altre País Valencià, però, el que amaga el seu nom sota la marca mediocre, artificial i grissa de «Comunidad Valenciana», sembla tindre més ressò en la majoria de l’aparell mediàtic.

Reprenent la metàfora orwel•liana, hom té la sensació que hi ha algú, en alguna banda, que s’entesta a esborrar el primer País Valencià dels mitjans i a substituir-lo pel segon, per la València submissa del PP. Després dels fets de la #primaveravalenciana, amb els carrers tranquils i la València postfallera, de nou, cofoia i panxacontenta, el País Valencià torna a ser el lloc dels Fabra, dels Camps lisèrgics navegant en barca per l’Albufera, dels continents sense contingut amb marca de Calatrava, de la submissió més absoluta a Madrid.

La València submissa no s’altera, no es mou, tot s’ho empassa. Els nostres polítics tenen estómac per empassar-se la traició del govern espanyol que, en un acte de centralisme barat, ha sigut l’únic estat europeu en votar en contra del Corredor Mediterrani perquè –ai las!- no passa per Madrid, eixe melic immens d’on tot ha d’eixir i on tot ha d’arribar. El president Fabra s’ha menjat el marró amb delit, en un acte clar de coprofàgia política, com també calla quan Rajoy ens nega el deute històric que el govern central té amb el País Valencià, aquell deute que li reclamaven a ZP dia rere dia. O quan accepta sense dubtar ni un segon les retallas en Educació o Sanitat sense saber què suposaran per als seus ciutadans, els valencians que creuen tindre sotra el control ideològic etern i als qui miren com un Gran Germà provincià que busca l’adhesió d’un poble que menysprea.

El PP, amb Fabra al capdavant, és l’exponent de la València submissa, del gos que només sap obeir l’amo i llepar-li la mà quan li tira les restes de l’àpat que acaba de fotre’s. Afortunadament, malgrat el que plantege la caverna mediàtica, aquesta no és l’única València i, poc a poc, això es veu, es respira. Ja vaig dir en el seu dia que, després de la #primaveravalenciana, vindrien nous hiverns, però que la semilla ja està plantada i en una terra que hem assaonat amb esforç contra vents i ruixats.

Ara només ens cal tindre la pedagogia suficient per a plantejar-li als valencians el dubte capbdal: a quina València, a quin País Valencià, volen pertànyer? Al submís o al combatiu? Al que paga i calla o al que alça la veu i fa tremolar els qui fins fa quatre dies pensaven que això era el seu cortijo particular.

Mentre la València submissa agonitza, una altra de rebel va naixent. Només cal alimentar-la.

Obrint la porta de l’habitació 101

dijous, 15/03/2012

És possible que siga necessari justificar per què algú que enceta un blog l’any 2012 pren com a fil conductor un llibre publicat seixanta anys abans. O, tal volta, no. Qualsevol que haja llegit amb ulls crítics 1984, l’obra mestra de George Orwell, s’adonarà que els plantejaments de l’autor anglés són tan esfereïdorament actuals i reals que, per uns moments, hom pensa que ha deixat el camp de la literatura i se n’ha passat a les profecies o, fins i tot, que està llegint un diari d’avui mateix.
Cal dir que, si algú encara agafa 1984 com una crítica exclusiva a l’estalinisme, s’enganya de cap a cap, ja que Orwell s’endinsa fins al moll de l’os de la manipulació del poder –de qualsevol poder-, tot i que el seu Big Brother prenga uns trets físics que recorden al georgià que va dominar la Unió Soviètica amb mà de ferro. La clau del llibre, al meu parer, no rau en la denúncia puntual o momentània d’aquest o aquell règim, sinó en l’anàlisi minuciosa dels mecanismes que el poder empra per a perpetuar-se i que el novel•lista va capir amb una gran lucidesa.
L’habitació 101, un dels elements més pertorbadors de 1984 que dóna nom a aquest nou projecte, era el lloc més terrible del món, el darrer càstig, allà on els pitjos malsons es feien realitat. «Tothom sap, en el fons, què hi ha a l’habitació 101», diuen al llibre, «però ningú no vol admetre-ho»; hi ha, senzillament, allò a què ens dóna por enfrontar-nos i que, per tal d’evitar-ho, renunciaríem a qualsevol cosa: a parlar, a pensar, a la llibertat, a la dignitat…
El Gran Germà, encarnació del poder a 1984, no accepta matisos, ni relativismes. O se l’estima o s’hi està en contra. O acceptes allò establert o el dit acusador t’assenyala com un antisistema, un radical, un element perillós a eradicar o, en un estat disfressat de democràcia, almenys, a arraconar. La cosa, com veiem, ja sona molt més actual.
I, per arribar a aquest punt de control, a aquesta dicotomia de formar part del sistema o ser-ne l’enemic, hi ha un element fonamental: el llenguatge. Per a mi, el gran valor de la distopia orwel•liana, allò que l’eleva a categoria d’obra d’art, és la creació de l’IngSoc, la neollengua, un idioma creat a partir de la depauperació de l’anglés amb l’objectiu de reduir el llenguatge i els seus conceptes i, per tant, la capacitat de pensament del poble. «La neollengua es diferenciava de la resta de llenguatges en què el seu vocabulari s’empetitia en lloc d’eixamplar-se (…) Com més petita era l’àrea a triar, més petita era la temptació de pensar».
A banda de reduir el marge de pensament crític i, per tant, de disidència, una qüestió que es pot aconseguir empobrint l’educació de la majoria social –l’atac a l’escola pública, de nou, ens connecta el temps actual amb 1984-, la neollengua també va crear una sèrie de termes que avui s’apliquen a tort i a dret sense que ni tan sols ens n’adonem. És el cas, per exemple, del doblepensar, la facultat de sostindre dues opinions contràries sabent que ho són i, malgrat tot, creure-se-les.
El doblepensar és avui el pa nostre de cada dia. Doblepensar és declarar-se «ciutadà del món» i, alhora, comportar-se com un autèntic nacionalista espanyol; defensar que una pujada d’impostos ens conduirà al desastre i, una volta arribes al poder, no deixar ni un tribut per augmentar; dir que en democràcia totes les idees es poden defensar i, després, condemnar l’independentisme per anticonstitucional; defensar que la constitució espanyola és intocable i modificar-la amb nocturnitat i traïdoria; criticar la corrupció i emparar els corruptes al teu partit… i, així, podríem seguir pàgines i pàgines.
Tot aquell que no combregue amb això, qui no accepte arguments contradictoris sense qüestionar-se’ls, podrà ser acusat de vidapròpia, un altre terme orwel•lià perfectament homologable al segle XXI, i de crimental. De fet, tot en 1984 sembla escrit fa quatre dies, com qui diu. O no ens sonen terriblement actuals algunes consignes del partit, com ara «La guerra és la pau» (Líbia, Iraq, Palestina, Àfrica…) o «La llibertat és l’esclavitut» (lliure mercat, acomiadament lliure…).
La neollengua, de fet, s’estén a tort i a dret. La neollengua de l’any 2012 no inclou el concepte «classe treballadora», sinó la disgregadora «classe mitjana»; no parla d’«acomiadament lliure» i «manca de drets», sinó de «flexibilitat laboral» i «nou escenari»; diu «crisi» quan hauria de dir «lladronici sistemàtic». La neollengua busca, al capdavall, empetitir el vocabulari, restar-li matisos i, de retruc, desactivar la capacitat crítica.
Contra tot això, cal mantindre un discurs ferm i propi, una actitud de denúncia i de rebel•lia. I aquesta nova plataforma sembla un lloc més que adient. Per tot això, és hora d’obrir la porta de l’habitació 101 i dir-li al Big Brother que no estem disposats a callar. Que tota la seua parafernàlia mediàtica, la que avui ens diu que som enemics d’Euràsia i, demà, d’Oceania, no ens espanta. Que encara som molts els que alcem la veu contra un stablishment que, en seixanta anys, ha canviat de forma i de mètode però manté la mateixa essència sinistra.