Obrint la porta de l’habitació 101

És possible que siga necessari justificar per què algú que enceta un blog l’any 2012 pren com a fil conductor un llibre publicat seixanta anys abans. O, tal volta, no. Qualsevol que haja llegit amb ulls crítics 1984, l’obra mestra de George Orwell, s’adonarà que els plantejaments de l’autor anglés són tan esfereïdorament actuals i reals que, per uns moments, hom pensa que ha deixat el camp de la literatura i se n’ha passat a les profecies o, fins i tot, que està llegint un diari d’avui mateix.
Cal dir que, si algú encara agafa 1984 com una crítica exclusiva a l’estalinisme, s’enganya de cap a cap, ja que Orwell s’endinsa fins al moll de l’os de la manipulació del poder –de qualsevol poder-, tot i que el seu Big Brother prenga uns trets físics que recorden al georgià que va dominar la Unió Soviètica amb mà de ferro. La clau del llibre, al meu parer, no rau en la denúncia puntual o momentània d’aquest o aquell règim, sinó en l’anàlisi minuciosa dels mecanismes que el poder empra per a perpetuar-se i que el novel•lista va capir amb una gran lucidesa.
L’habitació 101, un dels elements més pertorbadors de 1984 que dóna nom a aquest nou projecte, era el lloc més terrible del món, el darrer càstig, allà on els pitjos malsons es feien realitat. «Tothom sap, en el fons, què hi ha a l’habitació 101», diuen al llibre, «però ningú no vol admetre-ho»; hi ha, senzillament, allò a què ens dóna por enfrontar-nos i que, per tal d’evitar-ho, renunciaríem a qualsevol cosa: a parlar, a pensar, a la llibertat, a la dignitat…
El Gran Germà, encarnació del poder a 1984, no accepta matisos, ni relativismes. O se l’estima o s’hi està en contra. O acceptes allò establert o el dit acusador t’assenyala com un antisistema, un radical, un element perillós a eradicar o, en un estat disfressat de democràcia, almenys, a arraconar. La cosa, com veiem, ja sona molt més actual.
I, per arribar a aquest punt de control, a aquesta dicotomia de formar part del sistema o ser-ne l’enemic, hi ha un element fonamental: el llenguatge. Per a mi, el gran valor de la distopia orwel•liana, allò que l’eleva a categoria d’obra d’art, és la creació de l’IngSoc, la neollengua, un idioma creat a partir de la depauperació de l’anglés amb l’objectiu de reduir el llenguatge i els seus conceptes i, per tant, la capacitat de pensament del poble. «La neollengua es diferenciava de la resta de llenguatges en què el seu vocabulari s’empetitia en lloc d’eixamplar-se (…) Com més petita era l’àrea a triar, més petita era la temptació de pensar».
A banda de reduir el marge de pensament crític i, per tant, de disidència, una qüestió que es pot aconseguir empobrint l’educació de la majoria social –l’atac a l’escola pública, de nou, ens connecta el temps actual amb 1984-, la neollengua també va crear una sèrie de termes que avui s’apliquen a tort i a dret sense que ni tan sols ens n’adonem. És el cas, per exemple, del doblepensar, la facultat de sostindre dues opinions contràries sabent que ho són i, malgrat tot, creure-se-les.
El doblepensar és avui el pa nostre de cada dia. Doblepensar és declarar-se «ciutadà del món» i, alhora, comportar-se com un autèntic nacionalista espanyol; defensar que una pujada d’impostos ens conduirà al desastre i, una volta arribes al poder, no deixar ni un tribut per augmentar; dir que en democràcia totes les idees es poden defensar i, després, condemnar l’independentisme per anticonstitucional; defensar que la constitució espanyola és intocable i modificar-la amb nocturnitat i traïdoria; criticar la corrupció i emparar els corruptes al teu partit… i, així, podríem seguir pàgines i pàgines.
Tot aquell que no combregue amb això, qui no accepte arguments contradictoris sense qüestionar-se’ls, podrà ser acusat de vidapròpia, un altre terme orwel•lià perfectament homologable al segle XXI, i de crimental. De fet, tot en 1984 sembla escrit fa quatre dies, com qui diu. O no ens sonen terriblement actuals algunes consignes del partit, com ara «La guerra és la pau» (Líbia, Iraq, Palestina, Àfrica…) o «La llibertat és l’esclavitut» (lliure mercat, acomiadament lliure…).
La neollengua, de fet, s’estén a tort i a dret. La neollengua de l’any 2012 no inclou el concepte «classe treballadora», sinó la disgregadora «classe mitjana»; no parla d’«acomiadament lliure» i «manca de drets», sinó de «flexibilitat laboral» i «nou escenari»; diu «crisi» quan hauria de dir «lladronici sistemàtic». La neollengua busca, al capdavall, empetitir el vocabulari, restar-li matisos i, de retruc, desactivar la capacitat crítica.
Contra tot això, cal mantindre un discurs ferm i propi, una actitud de denúncia i de rebel•lia. I aquesta nova plataforma sembla un lloc més que adient. Per tot això, és hora d’obrir la porta de l’habitació 101 i dir-li al Big Brother que no estem disposats a callar. Que tota la seua parafernàlia mediàtica, la que avui ens diu que som enemics d’Euràsia i, demà, d’Oceania, no ens espanta. Que encara som molts els que alcem la veu contra un stablishment que, en seixanta anys, ha canviat de forma i de mètode però manté la mateixa essència sinistra.

2 comentaris

  • Gerard Sostre

    15/03/2012 20:18

    Te’n deixes una molt important i recent: copagament per REPAGAMENT.

  • Antoni Rubio

    15/03/2012 21:01

    Tens tota la raó, Gerard. N’és un exemple claríssim!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús