València submissa

Existeixen dues Valències. O, per a ser més exactes, dos Països Valencians. Un, rebel i combatiu, es resisteix a morir d’inanició en meitat del paradís de la corruptel•la i el balafiament; és el País Valencià de la #primaveravalenciana, el que porta anys denunciant la política suïcida del PP, el que no oblida –ni renega- de les seues arrels, de la seua cultura o de la seua llengua. L’altre País Valencià, però, el que amaga el seu nom sota la marca mediocre, artificial i grissa de «Comunidad Valenciana», sembla tindre més ressò en la majoria de l’aparell mediàtic.

Reprenent la metàfora orwel•liana, hom té la sensació que hi ha algú, en alguna banda, que s’entesta a esborrar el primer País Valencià dels mitjans i a substituir-lo pel segon, per la València submissa del PP. Després dels fets de la #primaveravalenciana, amb els carrers tranquils i la València postfallera, de nou, cofoia i panxacontenta, el País Valencià torna a ser el lloc dels Fabra, dels Camps lisèrgics navegant en barca per l’Albufera, dels continents sense contingut amb marca de Calatrava, de la submissió més absoluta a Madrid.

La València submissa no s’altera, no es mou, tot s’ho empassa. Els nostres polítics tenen estómac per empassar-se la traició del govern espanyol que, en un acte de centralisme barat, ha sigut l’únic estat europeu en votar en contra del Corredor Mediterrani perquè –ai las!- no passa per Madrid, eixe melic immens d’on tot ha d’eixir i on tot ha d’arribar. El president Fabra s’ha menjat el marró amb delit, en un acte clar de coprofàgia política, com també calla quan Rajoy ens nega el deute històric que el govern central té amb el País Valencià, aquell deute que li reclamaven a ZP dia rere dia. O quan accepta sense dubtar ni un segon les retallas en Educació o Sanitat sense saber què suposaran per als seus ciutadans, els valencians que creuen tindre sotra el control ideològic etern i als qui miren com un Gran Germà provincià que busca l’adhesió d’un poble que menysprea.

El PP, amb Fabra al capdavant, és l’exponent de la València submissa, del gos que només sap obeir l’amo i llepar-li la mà quan li tira les restes de l’àpat que acaba de fotre’s. Afortunadament, malgrat el que plantege la caverna mediàtica, aquesta no és l’única València i, poc a poc, això es veu, es respira. Ja vaig dir en el seu dia que, després de la #primaveravalenciana, vindrien nous hiverns, però que la semilla ja està plantada i en una terra que hem assaonat amb esforç contra vents i ruixats.

Ara només ens cal tindre la pedagogia suficient per a plantejar-li als valencians el dubte capbdal: a quina València, a quin País Valencià, volen pertànyer? Al submís o al combatiu? Al que paga i calla o al que alça la veu i fa tremolar els qui fins fa quatre dies pensaven que això era el seu cortijo particular.

Mentre la València submissa agonitza, una altra de rebel va naixent. Només cal alimentar-la.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús