L’últim dia

La casualitat ha volgut que el meu darrer dia a Benimaclet, després de nou anys molt intensos, haja coincidit amb una notícia negra per al periodisme: el tancament del diari digital L’Informatiu. Durant dos anys i dos mesos, he col·laborat gairebé cada setmana amb aquest mitjà amb vora un centenar d’articles d’opinió, entrevistes i informacions esparses i l’obituari del mestre de periodistes Emili Gisbert. I mai -mai!- m’han tocat ni una línia, ni una lletra, ni tan sols una cometa. L’Informatiu ha estat un mitjà que ha fet Periodisme amb majúscules i el lloc on he pogut exercir la meua primera vocació amb més llibertat i sense cap entrebanc. La miopia d’alguns, però, i un sistema fet perquè el peix gran engula el petit ens ha fet despertar del somni.

Des d’un pis mig buit a Benimaclet, esperant tot allò que ha de vindre de nou, escric aquestes ratlles com una mena de pròleg a la darrera columna que he tingut la sort d’escriure a L’Informatiu. No trobe millor manera d’acomiadar-me que reproduint “Tancar la porta”, l’esmentat article, així com agrair a Juan E. Tur i els seus col·laboradors tot l’esforç, les hores furtades a la son i a la família, els diners invertits i els somnis compartits en un projecte que va il·lusionar a milers i milers de valencians i que avui hem de posar en el cabàs d’allò que podríem ser i no ens hi atrevim.

Amb tot, i ho repetiré una i mil voltes, que quede clar: un final només és, al capdavall, l’inici d’una nova aventura…

Tancar la porta

Recorde que fosquejava la primera vegada que vaig xafar Benimaclet. Era una vesprada de tardor, amb un ventijol humit de jaqueta obligatòria, i l’aire estava amerat de l’olor a carn rostida de la casa argentina de menjars. El carrer Emili Baró tenia un to grisenc, melancòlic, amb la llum esmorteïda dels fanals dibuixant el camí que fuig cap a Alboraia. Una simfonia d’espetecs metàl•lics anunciava que els comerços ja tancaven les portes mentre a la dreta, perdent-se pels carrerons estrets, una parella d’ancians s’endinsava pel laberint d’allò que un dia va ser el primer poble al nord de la ciutat de València.
Durant nou anys, Benimaclet ha sigut ma casa. El lloc on acabaren les històries velles i començaren de noves. El refugi on tornar després de voltar pel món. El barri tranquil que t’abraça en les hores fosques on es creuen, com diria Sabina, el borratxo i el matiner. Benimaclet, el lloc buscat i viscut amb els cinc sentits.

Benimaclet sap a entrepà del Terra –en concret, al Mariola-, a mistela entre amics, a cassalla per costum. Té el regust d’orenga d’una pizza de Don Carlo i l’amargor d’un café al bar de Sara, amb el futbol com a banda sonora al rerefons. Benimaclet s’escolta: és la dolçaina de Blay acompanyant unes albades de matinada, la festa al carrer de les falles populars i combatives, el xivarri boirós de la plaça del Glop, el lladrucs dels gossos, les rialles d’uns xiquets enjogassats o una cançó d’Obrint Pas.

Benimaclet són les antenes de les cases baixes, i les façanes de colors, i els llençols estesos als balcons que voleien com la bandera d’un país remot i encara per descobrir, i el verd digne de l’horta que resisteix entre el gris del ciment, i el fum d’un cigarro, i la tomba de Carles Salvador, i el sabor d’un bes, i les llàgrimes vessades, i els somriures compartits, i la dona gran que et saluda quan passes per la porta de sa casa, i el passeig fins Cals Bessons, i les nits de dijous, i els matins de diumenge, i els apunts de Filologia, i les pàgines de Del Sud, i el tramvia que fa de frontera amb la resta del món…

Ara, dolçament, mirant-me les claus de casa, les claus que no he de ficar mai més dins la butxaca, Benimaclet comença a fer-se’m record. Una mirada color sèpia a la joventut usada i abusada. I una forta enyorança futura de la finestra oberta per Estellés. “Benimaclet ací, enllà veus Alboraia…”. No he escoltat mai les sirenes del port, però. Potser avui el soroll de Benimaclet s’ho empassa tot. Qui sap.

El destí vol que, a més a més, aquest camí que arriba al final coincidisca amb un altre recorregut que també s’acaba. Potser encara no m’enteneu, però aviat sabreu què vull dir. Això sí, a l’hora de tancar la porta, de sentir per darrera vegada el batec de fusta que ressona pel replà buit, hom comprén sense dubtes que ha arribat el final irremeiable. I somriu. Perquè, al capdavall, un final només és el principi d’una altra aventura.

(Publicat a L’Informatiu, el 24 de maig de 2012)

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús