De la independència de Catalunya (I): els arguments

La històrica Diada de l'11 de setembre de 2012

La primera victòria de l’independentisme català ha estat ocupar el lloc central en la política del país. Ara per ara, tot el debat polític català –des de les retallades socials fins a la possible convocatòria d’eleccions anticipades, passant per la creació o no d’un front sobiranista o el posicionament futur de forces com CiU o el PSC- s’ha de llegir en clau d’independència. A favor o en contra. Romandre ambigu o alié al debat ha passat a ser impossible o, com a mínim, un camí directe cap al suïcidi o la marginalitat política.

D’això, no en són aliens a Espanya. En un altre moment i amb unes altres circumstàncies, la manifestació de la Diada hauria sigut menystinguda en els mitjans oficials del règim. Com a molt, s’hauria qualificat d’“algarabía”, com ja va intentar el president Rajoy en un exercici de miopia política sense precedents, o com un bram “de los cuatro nacionalistas de siempre”. Però vet ací que ajuntar un milió i mig de persones al carrer no és gens fàcil i que, a més a més, aquesta fita ha provocat la segona gran victòria de l’independentisme: guanyar un espai propi en els mitjans de comunicació internacionals, inclosos els principals diaris i televisions europeus i nord-americans, i, a més, fer-ho amb el vent de cara, és a dir, amb un clima d’opinió cada colp més favorable.

L’escenari, doncs, és completament nou. I la reacció a l’auge indepedentista, tant a favor com en contra, també. En els darrers dies, la centralitat del sobiranisme dins del debat polític ha deixat una bona collita d’arguments per a justificar-ne el recolzament o l’oposició que, en molts casos, denoten per sí mateixos el canvi de paradigma.

Catalunya, nou estat d'Europa

Dins de l’independentisme, per exemple, el salt qualitatiu dels arguments és evident. Ara ja no es debat l’estratègia per a convéncer la societat de la idoneitat d’assolir un estat propi, sinó que més haviat es parla de com s’hi arribarà i, sobretot, del dia després. Temes com l’estatus del castellà dins del nou estat, la divisió territorial, les relacions amb altres nacions –especialment, és clar, amb Espanya-, l’entrada a la Unió Europea, les conseqüències de la independència sobre les empreses implantades al territori, etcètera… parlen d’un sobiranisme madur que, sense donar per fet allò que encara no ha passat, ja pensa en el dia a dia que s’haurà de resoldre a partir de l’endemà.

Des dels sectors contraris a la independència i, en especial, des de Madrid, una volta superat el sutrac de la Diada, tant els mitjans de comunicació com els think tanks de l’Espanya indivisible també s’han posat a la feina de llançar missatges per mirar d’apaivagar l’entusiasme sobiranista. En concret, des de l’11-S ençà, ens han bombardejat amb tres tipus bàsics d’arguments: els ridículs, els de la por i els del mea culpa.

Els arguments ridículs, com n’indica el nom, no mereixen ni esmerçar un minut en rebatir-los. Pensar que l’independentisme pot perdre adeptes pel fet que el Barça haja d’abandonar la lliga espanyola per jugar una hipotètica competició catalana és senzillament absurd i, a més a més, palesa un desconeixement de les motivacions reals de l’independentisme. Tampoc cal fer esment d’altres “inconvenients” del trencament amb Espanya, com la pèrdua de determinats festius. Tot plegat, bajanades de qui no té res a oferir.

El coronel Alaman, el rostre sinistre de l'amenaça desesperada

Els arguments de la por, en canvi, malden per evitar la independència a colp d’amenaça. En aquest apartat, hi troben diverses submodalitats com l’amenaça directa, amb la invocació al famós article vuité de la Constitució que, evidentment, només un boig podria fer efectiu; ací es podria incloure també la hipotètica suspensió de l’autonomia catalana, si bé fins i tot el Govern espanyol es pregunta què caram faria després per a desfer l’embolic.

L’amenaça econòmica, en canvi, intenta “convéncer” els catalans de la necessitat de romandre a l’estat espanyol amb una aparença d’objectivitat i, fins i tot, de paternalisme. “Mireu que, si marxeu, us quedareu fora de la Unió Europea”, “haureu de deixar l’euro”, “el vostre nivell econòmic estarà al nivell de Xipre”, etcètera, etcètera. Arguments tots que, d’altra banda, es poden contradir amb la mateixa contundència ja que, entre altres coses, el procés d’independència obri un ventall d’opcions que, a hores d’ara, ningú no pot predir amb exactitud.

En tot cas, les postures economicistes dels defensor de la unitat espanyola –Catalunya, inclosa- pateixen la incongruència que el seu propi discurs conté de fons. D’una banda, s’obstinen en acusar els catalans de ser la rèmora d’Espanya, negant l’espoli fiscal i apel•lant al deute autonòmic o la mala praxis político-economica dels successius Governs; sembla, però, que aquest argument no s’adiu amb el suposat daltabaix econòmic que Espanya patiria si Catalunya s’independitza. En què quedem, doncs? Catalunya espolia o és espoliada? El fet que la hipotètica independència els faça tremolar i traure foc pels queixals dóna una idea de per on va la veritat.

Arribats a aquest punt, hi apareix el tercer argumentari que, a diferència de les amenaces de l’estil de l’article vuité o les estupideses com l’adéu del Barça a la lliga de futbol, mira de mostrar una cara amable. Són els arguments del mea culpa, aquells que admeten que cal fer alguna cosa i proposen un model federal i, fins i tot, una reforma constitucional per a millorar “l’encaix” dels catalans dins d’Espanya. Hi arriben tard, però.

Joan Maragall: "Escolta, Espanya". Ningú no va respondre mai...

Els intents d’aquest encaix han sigut nombrosos al llarg de la història i, des de l’establishment espanyol, s’han boicotejat miserablement. Ningú no va escoltar Castelao fora de Galícia quan proposava aquest model per a resoldre el trencaclosques plurinacional de l’estat espanyol, com ningú no va fer cas quan Joan Maragall va llançar el famós crit: “escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana”. Després, l’alçament feixista del 36 va trencar els avanços que s’havien fet en aquest sentit durant la II República i, ja en l’actual democràcia, ni les tímides propostes de Zapatero de repensar una Espanya “plurinacional”, ni el nou Estatut sorgit del Parlament català van ser respectats.

La via federal –i l’autonòmica, no cal dir-ho- són ja vies mortes. Un munt de ferralla abandonada per la qual ja no ha de passar cap tren. Arribat el moment de la veritat, Espanya no té resposta, ni model, ni cap projecte abellidor que puga acomboiar Catalunya a seguir la unió forçosa que manté amb un estat que mai no l’ha mirat amb bons ulls i que només hi veia un territori per espoliar. “Por justo derecho de conquista”, com deien…

Els intents de buscar un encaix de Catalunya a última hora sonen a aquella vella promesa de “canviaré” que algú fa quan l’han enxampat en falta però que ningú no compleix. I, a més, si ja ofereixen un canvi constitucional i un estat federal és perquè saben que Catalunya està en condicions d’assolir una constitució pròpia i la independència. I, tot i que és cert que qualsevol canvi d’aquesta magnitud té els seus riscos, també resulta il•lusionant i l’oportunitat de fer quelcom nou i millor.

A més a més, encara estic esperant que algú m’esmente un país que, després d’obtindre la independència, haja volgut tornar enrere. No n’hi ha. No existeix. Serà, dic jo, per alguna cosa…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús