L’eròtica de la màfia

Em conviden a sopar a El Poblet, un dels restaurants del famós cuiner Quique Dacosta a València. Com que el sarau és l’anomenat Gelato World Tour, gran part del menu es basa en el “gelat gastronòmic”, és a dir, gelats de sabors com l’all o la rúcula o, fins i tot, gelat calent que, en sí mateix, resulta gairebé una contradicció filosófica.

Més enllà de l’aspecte gastronòmic, el sopar em permet practicar el meu italià macarrònic amb gelaters i periodistes transalpins. Una de les converses més interessants –en castellà, val a dir- es produeix amb una bloguera siciliana que treballa a Madrid. Tot i que intuisc el que passarà, no puc estar-me de dir-li que tinc moltes ganes de visitar la seua terra i, en especial, Corleone i Forza d’Agro i Savoca, els dos pobles on es varen rodar realment les escenes sicilianes d’El Padrí i les seues seqüeles.

La xica arrufa el nas i es queixa amargament del tòpic i de la mitificació de la màfia i la Cosa Nostra fora d’Itàlia i, en especial, de Sicília. Diu que l’ofén eixa relació quasi immediata i, fins i tot, critica una coneguda cadena de restaurants de menjar pseudoitalià per triar el nom de “La mafia se sienta a la mesa”. Per a ella, és com si algú muntara un restaurant de pintxos bascos i l’anomenara “ETA se sienta a la mesa”. Així de clar i contundent.

Ignore els detalls de la seua vida personal i familiar i si ha patit les conseqüències del predomini mafiós en primera persona. En tot cas, mire de ser diplomàtic i li explique que entenc la seua postura i, fins i tot, li reconec que Gomorra, el conegut llibre de Roberto Saviano sobre el tema, em va corprendre fins al moll de l’os. Amb tot, no puc estar de dir que ha d’entendre la visió de qui només ha pres contacte amb eixe món mitjançant el cinema de Hollywood i que, en el fons, això atrau a molts visitants a l’illa mediterrània.

Com a comparació, li parle de la guerra civil espanyola. Per a molts historiadors, sobretot estrangers, es tracta de “l’última guerra romántica d’Europa”. Com diu l’historietista Carlos Jiménez en el pròleg del seu còmic 36-39. Malos tiempos, però, per als qui la patiren, va ser, simplement, la guerra. I sé de què parle.

Un dels meus besavis va morir a la batalla de l’Ebre sense cap heròica i un altre va patir dos condemnes a mort que, finalment, es commutaren per l’exili forçós. Una besàvia va passar deu anys a una presó de Canàries per “roja” i sa filla, la meua iaia, sent només una xiqueta, es va tirar tota la guerra buscant quelcom per mejar ella i son germà menut, fins que l’arreplegaren unes monges del convent de la Divina Infantita que encara existeix a Guadix, provincia de Granada.

De lluny, però, va ser una guerra per la llibertat contra el feixisme que s’estenia per tota Europa i, en aquest cas, per l’Espanya posterior al maleït 18 de juliol de 1936. Tanmateix, de lluny, la màfia és Vito Corleone acaronant un gat, seleccionant unes taronges abans de patir un atemptat davant la mirada atónita de l’inútil de Fredo, la vendetta furiosa de Sentino Corleone, els acords de Bruccia la terra o l’amor trencat de Michael Corleone amb Apollonia. “Hi ha traidors per totes bandes”, ja sabeu.

L’eròtica de la màfia és, però, una qüestió del cinema, de la pantalla gran i de la genialitat de Francis Ford Coppola i Mario Puzo. La realitat, en canvi, és molt més dura i, amb seguretat, sense cap mística posible. Només centenars de rius de sang travessant Sicília, una illa condenada a anar per sempre més de la mà del crim organitzat.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús