Benvinguda, Irene

dissabte, 27/08/2011

Screen shot 2011-08-27 at 5.34.25 PM.jpg

Skyline de Manhattan divendres al vespre | Pablo Mediavilla

Un sol de gelat de taronja s’allunya a càmera lenta, més enllà del skyline de Manhattan. Xarrupem cervesa en un terrat de Brooklyn, mentre observem els centenars de cotxes fugint del sud del barri, de les zones costaneres que l’alcalde ha obligat a desallotjar. Bufa una brisa suau i els núvols vénen ganes de menjar-te’ls, tots rosats i molsuts.

“Sembla mentida que demà s’acabi el món, no?” comento al meu amic amb un somriure. Desvio la vista cap a l’esquerra, on uns núvols morats comencen a fer-se més i més grosses. Aleshores sona la botzina d’un camió taronja gegantí, que ens saluda alegrement.

Potser és el fet de no saber què passarà demà, la panxa remoguda de la incertesa, però el fet és que la ciutat és més viva que mai aquest divendres al vespre. Sortim a sopar i Brooklyn bull. La gent somriu, aixeca la veu, els seus ulls brillen. Tenen ganes de xerrar, ballar, passar la nit amb la persona amb qui intercanvien mirades sota un cel negre però apaivagador.

Parlen de què faran demà. Conjecturen a partir del que han vist a la televisió o llegit a la premsa, que ens venen l’hecatombe mundial. Hi ha una sensació sorneguera d'”aquests americans estan exagerant”, però també se’ns escapa el riure nerviós, la mil vegades repetida pregunta “i si aquesta nit fos l’última?”

Només per la gran nit de divendres que ens has donat, benvinguda siguis, Irene.

 

Menjars motoritzats

diumenge, 21/08/2011

A Nova York es pot menjar a tot arreu i a tota hora, segur que ho heu sentit moltes vegades. Però, sobretot a l’estiu, els plats més deliciosos no tenen per què ser en algun dels milers de restaurants de la ciutat. No, no: els menjars més deliciosos de Nova York estan motoritzats.

4432869521_ddf5cf702d.jpg

Postres sobre rodes al Cupcake Stop | Flickr Cupcake Stop

A Nova York, les delícies es mouen en cotxe. Són els “food carts”, els camions de menjar que sovint et trobes parats pels carrers de Manhattan. Tot i que no tinguin massa bon aspecte i serveixin més aviat entrepans o menjar ràpid, cada cop més els food carts s’estan tornant gourmets i amaguen grans sorpreses.

A Nova York tothom té molta pressa, així que d’això de seure a taula i dinar tres plats, ni parlar-ne! Dinar és una necessitat molesta per als New Yorkers, perquè els destorba de la feina, i d’aquí va néixer el concepte del food cart, que serveix menjar ràpid i barat a peu de carrer. Últimament, però, els New Yorkers busquen alguna cosa més que hot dogs i hamburgueses als camions, ara busquen menjar de qualitat. I això ha fet que alguns d’aquests food carts es converteixin en un autèntic objecte de desig que van perseguint per tota la ciutat.

Avui us parlaré d’alguns dels més buscats, així que apunteu bé, perquè és la millor manera de menjar bé i barat si esteu estiuejant per aquí. Primer de tot, heu de saber que els food carts, tot i que sovint es troben sempre al mateix lloc, n’hi ha molts que van canviant de localització segons el dia. Els que ja tenen ‘club de fans’ utilitzen Twitter i allà anuncien cada matí on seran durant aquella jornada. Ja ho veieu, tot és tecnologia a la Gran Ciutat: menjars mòbils i Twitter.

Comencem per un gran clàssic, el Halal Cart del carrer 53 amb la 6a avinguda. Aquest camió sempre és al mateix lloc, no us preocupeu pel Twitter, però sí val la pena que arribeu d’hora, perquè acostuma a haver-hi cua per tastar els seus deliciosos shawarmes i kebabs. A Nova York és difícil trobar bon menjar àrab i molts consideren que el del Halal Cart és el millor de la ciutat. Podeu agafar-vos el plat de xai o pollastre amb arròs i salsa picant (aneu amb compte, perquè és famosa per com n’és de forta) i acostar-vos fins al Rockefeller Center a menjar, que és un parell de carrers per sota.

Si en canvi us ve més de gust menjar mexicà, la millor opció és buscar al Twitter on serà avui el camió Calexico Carne Asada. Aquests germans californians serveixen uns burritos i tacos de carn deliciosos. Normalment els trobareu per la zona del So-ho i Nolita, el barri que es diu així perquè queda al Nord de Little Italy. (No-L-Ita)

Però potser us fa més alguna cosa asiàtica… Sens dubte, no us podeu perdre el Rickshaw Dumplings, el camió de la xef Anita Lo, que abans de pujar-se a la furgoneta treballava al restaurant Annisa, que té una estrella Michelin. Al Rickshaw Dumplings hi serveixen aquesta mena d’empanadilles xineses que són toves per fora i se suquen amb salsa. Us recomano les d’ànec. Delicioses! Normalment trobareu el camió al Midtown, a l’alçada del carrer 46 amb l’avinguda 11 o bé al carrer 52 amb Lexington. En qualsevol cas, millor assegurar-se consultant primer el seu Twitter!

I ara alguna cosa de postre, no? Sí, també hi ha lloc per als dolços als camions. Podeu optar pel Dessert Truck, on hi trobareu els millors pastissos que heu tastat mai (què me’n dieu d’un pastís de formatge de cabra? O d’un bon brownie amb festucs i gelat de vainilla?) o bé pel Cupcake Stop el camió amb el postre més famós de Nova York. Us recomano la Red Velvet (vellut vermell) que tot i el seu aspecte fastigós (la magdalena és vermella, vermella i la cobertura blanca) és el més característic de la ciutat. El Dessert Truck es mou sempre pel Village, tant l’est com l’oest, i el Cupcake Stop el trobareu a la 5a avinguda, o bé a l’alçada del carrer 23 o bé a la del carrer 13.

Aquest estiu, als sibarites ens toca córrer darrere els camions!

 

 

 

The Final Countdown

dijous, 28/07/2011

Havia promès no parlar de política en aquest blog, i en part així continuarà sent, perquè el pacte sobre el deute dels Estats Units comença a robar-li el protagonisme a Harry Potter com a pel·lícula de l’estiu. La prova definitiva ha aparegut avui a la pàgina web del diari Washington Post, el primer en endegar un compte enrere –amb dies, hores, minuts i segons– fins al temut 2 d’agost, quan els Estats Units, en cas que el govern i el congrés no arribin a un acord, es declarin en suspensió de pagaments.

Jo, honestament, he seguit l’etern debat amb una certa indiferència, o més aviat tranquil·litat. Alguna cosa dintre meu mai ha dubtat que el pacte arribarà. Potser, certmanent, ho farà a l’últim minut, quan ja tot sembla a punt d’esfondrar-se; però és que no és així com ha d’acabar un bon guió de cinema?

La setmana passada el president Obama interrompia l’emissió televisiva del vespre –com han fet tants presidents a la ficció per anunciar que un meteorit és a punt de fulminar el planeta, o que un allau d’alienígenes amenaça amb acabar amb la raça humana– per concienciar la població sobre la importància d’aconseguir un augment del deute nordamericà abans del 2 d’agost. Si no és així, regnarà el caos – sense que calguin alienígenes, meteorits o micos posseïts.

Reunions fins a altes hores de la matinada, polítics amb la corbata malgirbada passejant sense rumb pels passadissos de la Casa Blanca, sublevacions dins dels propis partits que tenen el cap en les eleccions del 2012 i no pas en el proper 2 d’agost. És el thriller de l’estiu. I la banda sonora em ve al cap fàcilment: ja sento els Europe tocant el seu “It’s the Final Countdown!”

[youtube 9jK-NcRmVcw&ob=av3e]

 

 

 

 

 

Súmmums de l’American Way of Life (II)*: Tu al ghetto i jo a l’Ivy League

dijous, 21/07/2011

 

* Una sèrie que pretén mostrar, a través de petits detalls quotidians, les absurditats (o els avantatges, però en qualsevol cas els extrems) de l’American Way of Life.

campus yale.jpg

Campus de la Universitat de Yale / Klaus Wagensonner, Flickr

Torno després d’una llarga pausa. Però ho faig a mitges, perquè avui no parlaré de Nova York, sinó d’una petita ciutat que es troba 120 quilòmetres al nord de Manhattan: New Haven. Probablement us heu quedat indiferents al sentir el nom d’aquesta població, però ja veureu com la cosa canvia quan esmento que és on es troba la universitat de Yale. Ah! Això ja és diferent. Ara us ve al cap l’Oxford de cartró-pedra, els adolescents reclenxinats amb jersei de punt i una Y gegant cosida sobre el cor, les misterioses lletres gregues sobre els portals d’alguns edificis i els birrets balancejant-se al ritme de la marxa de graduació.

El que segur no us vindrà al cap són les cases de fusta podrida que hi ha a dos carrers del campus, més inclinades que la torre de Pisa, i on només hi viuen famílies negres. Ni les desenes de negres sense sostre que remuguen asseguts eternament als bancs del “Green,” el parc central de la ciutat, amb la mirada perduda i la roba desfeta. Ni els trets que ressonen pels carrers algunes nits, fins i tot sota les finestres els estudiants privilegiats i blancs. “No et preocupis, es maten entre ells, a nosaltres només ens roben,” li comenta un Yalie a un altre mig de broma.

Parlar de racisme als Estats Units està mal vist, però la realitat és que la segregació social, causada exclusivament per factors econòmics o no, continua estant escandalosament lligada a la raça. Només cal passejar per qualsevol ciutat nordamericana una mica gran: els barris rics són dels blancs, als barris pobres només hi viuen negres. El cas de New Haven és probablement un dels més extrems: hi conviuen una universitat de l’Ivy League –la lliga de les 8 universitats més prestigioses dels EEUU, on també hi ha Harvard, Princeton i Columbia– i un dels centres industrials més deprimits del país –va ser un important port comercial segles enrere i un dels principals fabricants d’armes; ara les armes s’han quedat, però bàsicament són al servei del tràfic de drogues. Actualment, un informe elaborat per Business Insider amb dades del FBI situa New Haven com la quarta ciutat més perillosa dels Estats Units.

La tensió es respira als carrers d’aquesta petita ciutat sense cap tipus d’encant. Joves blancs i somrients amb pantalons chinos i el carnet de Yale penjant del coll passegen per la mateixa gespa que els negres obesos de mal humor que s’escridassen els uns als altes. La interacció és nul·la. És difícil trobar punts en comú entre els dos mons.

Els estudiants de Yale paguen una matrícula de 35.000 dòlars l’any, al qual s’ha de sumar la manutenció i l’estada. Els estudiants viuen en residències que semblen tretes de la pel·lícula de Harry Potter, on gaudeixen de menjador, sales d’estudi, biblioteques i en alguns casos fins i tot cinema o piscina. De fet, no els caldria sortir mai del campus. Correus electrònics constants de la policia privada de Yale els imbueixen “subtilment” a no fer-ho: ahir va haver-hi un tiroteig al carrer X cantonada Z a les 12 de la nit; una estudiant va ser atacada a les 8 del vespre mentre tornava a casa seva i li van robar la cartera. “Eviteu anar sols pel carrer”, els recomana el sheriff.

És per això que Yale posa a disposició dels alumnes un servei de “shuttle” o petites furgonetes que transporten els estudiants allà on desitgin: només han de trucar, dir on són i on volen anar, i, si és un dissabte a la nit, probablement els tocarà esperar gairebé una hora fins que els vinguin a buscar.

Raons per esperar n’hi ha: el 2010 es van registrar a New Haven 1.584 crims violents i 628 robatoris per cada 100.000 habitants –el triple que la mitja nacional. Entre el 23 i el 24 de maig set tirotejos van tenir lloc a la ciutat, pocs dies abans que Tom Hanks i Martin Scorsese participessin a la cerimònia de graduació de Yale. El 2008, només el 7% dels estudiants de la universitat eren afro-americans. A tots els Estats Units, els afro-americans representen el 14% del total d’estudiants universitaris.

Tot i que Yale és la principal font d’ingressos de la ciutat i la que proporciona més llocs de feina, val a dir que les iniciatives d’integració per part del centre educatiu són molt escasses. La universitat mira New Haven per sobre l’espatlla, conscient que ells formen part de l’elit no ja de la ciutat, sinó del país sencer. Gairebé no hi ha programes solidaris d’ajuda als col·lectius més necessitats i alguns que sobrevivien han estat suspesos darrerament a causa de la crisi econòmica. A més a més, com que es tracta d’una entitat sense ànim de lucre, Yale no paga impostos pels terrenys que ocupa –és la universitat amb més extensió per estudiant de tot el país. “Els problemes de New Haven no són els problemes de Yale”, comentava un professor de manera informal. Fins que un dia, la bala et fereix a tu.

Nova York recupera la memòria

dilluns, 2/05/2011

Durant 10 anys els New Yorkers preferien no aixecar la vista quan passaven a prop del solar del World Trade Center, on dues grues gegants sembla que hi hagin fet arrels per a l’eternitat. A Nova York no hi ha temps per les llàgrimes, només per al futur, la feina, l’ambició. Els New Yorkers semblaven patir una greu amnèsia, com si l’atac terrorista del 11-S no s’hagués endut gairebé 3.000 persones i no hagués ensorrat un dels edificis més simbòlics de la ciutat. Els únics que se’n recordaven eren els bombers, que des d’aquell dia reivindiquen el seu rang d’herois ensordint els carrers de la ciutat al seu pas.

Però ahir a la nit Nova York va despertar de sobte i per sorpresa, quan ningú s’ho esperava. Ja era tard, fins i tot per a la ciutat que mai dorm. El president Barack Obama va comparèixer a les 23:30 hores i va anunciar que “s’havia fet justícia,” que Osama Bin Laden era mort. Milers de New Yorkers no s’ho van pensar dues vegades i van sortir, tot i la nit freda, a celebrar que havien assassinat l’assassí. El solar del World Trade Center semblava Canaletes quan el Barça guanya un títol. Gent penjada dels fanals i brindant amb xampany, banderes immenses onejant, càntics patriòtics, crits de “Yes, we did” i fins i tot un marcador improvisat: Obama 1 – Osama 0.

La catarsi ha trigat 10 anys. Ha estat un dol llarg i reprimit –perquè a Nova York no es comparteixen els problemes, un se’ls guarda ben endins i fa el que pot, i si no sempre hi haurà una farmàcia oberta. Avui la ciutat s’ha despertat amb un cel gris i malenconiós. Potser després de la nit eufòrica, ara sí, és hora de plorar.

celebration_bin-laden.jpg

Milers de persones celebren la mort de Bin Laden a la Zona Zero de Nova York | CS Muncy per a The Daily News

bombersNYmortBinLaden.jpg

Un grup de bombers celebra la mort de Bin Laden a Times Square | Michael Appleton per a The New York Times

 

Broadway: renovar-se o morir

dimarts , 5/04/2011

Si Spider Man i els personatges de South Park s’enfrontessin, qui creieu que guanyaria? Doncs bé, quan el combat té lloc sobre els escenaris de Broadway, els malcarats i infinitament malparlats nens de Colorado deixen el superheroi aràcnid en ridícul. Mentre Spider Man, el músical més car de la història, continua endarrerint la seva estrena a causa de tots els desastres imaginables –actors que cauen de 10 metres d’alçada, protagonistes que abandonen, crítiques nefastes– el musical “The Book of Mormon” (El llibre del mormó), concebut pels creadors de la sèrie de dibuixos animats South Park, està arrasant a Manhattan tant entre la crítica com els espectadors. Trobar entrades per al polèmic espectacle és gairebé impossible, mentre que els tiquets per veure el superheroi de Marvel gairebé hauran de regalar-los –si és que finalment el musical s’estrena algun dia.

bookmormon.jpg

Rema Webb, Andrew Rannells i Josh Gad a "The Book of Mormon", el musical dels creadors de South Park / Foto: Joan Marcus/Boneau/Bryan-Brown

La victòria inesperada dels càustics Trey Parker i Matt Stone és més significativa del que sembla. Només cal mirar enrere i veure què ha passat a la cartellera de Broadway en el darrer any. A banda de la gran expectació que el musical sobre Spider Man ha generat durant mesos, l’altra gran estrena del 2010 va ser “La Família Addams”. Ambdós són expectacles creats sota els patrons clàssics de Broadway i que, donada la seva popular temàtica, es podria dir que tenien el públic assegurat. Però no ha estat així. Precedits de males crítiques, els dos musicals es troben amb sales mig buides i unes reserves d’entrades minúscules –recentment, “La Família Addams” ha incorporat l’actriu Brooke Shields com a Mortícia Addams per intentar revifar les xifres.

Els personatges malgirbats i l’humor negre de “The Mormon Book” no són els primers que posen al descobert les carències dels “grans musicals” que s’han estrenat darrerament. La biografia de Fela Kuti, el músic nigerià inventor de l’Afrobeat que per a molts continua sent un desconegut, va fer tremolar els poderosos des d’un petit teatre on la música bullia i el públic no es podia estar assegut als seients, ansiós per ballar. El “germà pobre”, que venia de l’escena alternativa, va passar a Broadway gràcies al recolzament econòmic de personatges afro-americans influents, com el raper Jay-Z o el matrimoni d’actors Will i Jada Smith. “Fela!” Va ser el musical que va aconseguir més nominacions (11) als TONY l’any passat, els Òscars del teatre –La Família Addams només en va treure 2.

spiderman.jpg

Diversos actors s'han lesionat durant els assaigs del musical "Spider-Man: Turn off the dark" / Foto: Jacob Cohl/AP

Un altre dur competidor va ser el musical “American Idiot”, amb música del grup de punk Green Day. Tot i que l’èxit de l’espectacle ha caigut amb el pas dels mesos, “American Idiot” va atraure tanta gent jove a Broadway com un concert del grup. Era la primera vegada que el hard rock es colava als teatres més cars de Manhattan, i l’arriscada aposta els va sortir bé –fins i tot es van endur un parell de Tonys.

Hard rock, Afrobeat, el dimoni practicant sexe oral a Hitler amb uns mormons de fons… El públic té ganes de veure coses noves a Broadway, i els és igual que fer volar Spider Man –això sí, llançant unes teranyines increïblement reals!– hagi costat 65 milions de dòlars.

El ‘journologue’, al rescat del periodisme

dimarts , 22/03/2011

Mentre tothom parla de la mort del periodisme, a Nova York alguns prefereixen deixar de banda el pessimisme i posar-se a pensar en nous gèneres per a revifar l’ofici. Ja ho diuen que és en els moments de crisi quan la creativitat s’aguditza, i sembla que en el camp del periodisme això s’està materialitzant en la fusió de gèneres.

Un bon exemple és el “journologue”, nom amb el que han batejat un nou gènere híbrid que barreja el periodisme amb el monòleg –d’aquí “journologue”, la fusió dels mots “journalism” i “monologue”. Durant el darrer hivern s’ha pogut veure al teatre Public de Nova York el primer d’aquests experiments periodístics. Es tracta de ‘The Human Scale’, un relat sobre la situació a la Franja de Gaza “interpretat” pel famós periodista Lawrence Wright, guanyador del premi Pulitzer el 2007 i escriptor de la prestigiosa revista The New Yorker.

El que Wright ha fet és readaptar per al teatre un reportatge que ell va escriure per a la revista uns mesos abans, titulat “Captius”. Així doncs, el contingut és totalment periodístic, però el format és apte per a l’escena –un producte que es queda a mig camí entre el monòleg teatral i la conferència d’un professor. A dalt de l’escenari només hi apareix el periodista, acompanyat d’un escriptori ple de llibres i una cadira que reposen sobre uns estora vermella. Al fons també hi ha una sèrie de pantalles blanques de diferents formes rectangulars i grandàries, on s’hi van projectant fotografies dels protagonistes, vídeos i música.

D’alguna manera és com incorporar l’avantage “multimèdia” -combinar fotografia, so i video- a un reportatge escrit. Però això és precisament el que fa Internet, oi? Quina és la innovació, aleshores? Doncs que amb el journologue el que es guanya és aquesta connexió tan íntima que només s’consegueix a través del teatre. El periodista és allà, davant teu, ell és qui ha parlat amb tota aquesta gent que surt fotografiada, qui ha vist amb els seus propis ulls les bombes, les runes, la fam i la pobresa. I ara és aquí, davant teu, miran-te als ulls, explican-t’ho i intentat ajudar-te a entendre per què passa el que passa a Gaza –si és que algú pot entendre-ho.

Per tal d’explicar-ho, Wright se’n va molt enrere, parla de la Bíblia i de Jescrist, de llegendes Síries i de l’Iraq de fa segles. Però tant és, l’espectador està tan captivat pel seu relat i per la seva presència que l’hora i tres quarts (sense pausa), es passen volant. L’estructura narrativa del journologue és impecable i fa una gran tasca de sintetització sobre un conflicte inabarcable. El centre de la història és Gilad Shalid, un jove soldat israelià que va ser segrestat per Hamas, fet que va desencadenar el bombardeig de Gaza l’estiu de 2009. Com el seu títol indica, ‘L’Escala Humana’, el discurs de Wright gira al voltant d’una simple pregunta: quantes vides palestines equivalen a la vida d’un israelià?

I a més a més, podríem dir que l’espectacle és “interactiu”, ja que el periodista, un cop acabada la representació, s’asseu amb els espectadors per respondre a les seves preguntes -sovint hi ha algun jueu o israelià entre els assistents que aprofita per mostrar la seva incomoditat amb el discurs “esbiaixat” de Wright.

‘The Human Scale’ ha tingut una gran rebuda a Nova York. Ha estat un èxit tant de crítica com de públic, sobretot per la seva combinació innovadora de la veracitat del periodisme i la connexió humana del teatre. Sembla que la idea ha calat fons, perquè Wright fins i tot ha rebut ofertes per representar el seu journologue a Israel. Jo l’he vist dues vegades i en totes dues ocasions m’he quedat captivada. Veure Wright sobre l’escenari m’omple d’emoció i energia, només de pensar en les enormes possibilitats d’aquest nou gènere periodístic.

Aquí teniu un petit reportatge sobre ‘The Human Scale’, per tal que us feu una idea de com es representa visualment:

[youtube 4OKbn-2a-tM]

 

 

 

Els súmmums de l’American Way of Life (I)

dilluns, 21/02/2011

(Nota aclaratòria: el títol que tenia al cap és “Els ‘colmos’ de l’American Way of Life”, però he buscat la traducció a diversos diccionaris i tots m’assenyalen que en català ‘colmo’ es diu ‘súmmum’ -tot i que per a mi perd la connotació negativa del mot castellà. Dit això: tot sigui per tenir cura de la nostra llengua. El català correcte, passa’l!)

Amb l’article d’avui inauguro una sèrie d’articles -de regularitat incerta- que pretenen mostrar, a través de petits detalls quotidians, les absurditats (o els avantatges, però en qualsevol cas els extrems) de l’American Way of Life. L’individualisme de la societat nordamericana es reflexa a tot arreu, fins i tot a la neu.

És impossible que no sapigueu que a Nova York està nevant molt aquest hivern. Ho dic perquè, segons les fotografies que publiquen els mitjans de comunicació, sembla que només nevi a la Gran Poma. I sí, és molt maco veure els carrers de Manhattan empolsinats o passejar sobre el mantell de coto-fluix de Central Park, però quan han passat dos o tres dies més aviat enviaries la neu a pastar i no sortiries de casa en tres mesos.

Quan hi ha una forta tempesta de neu, com ha passat aquest hivern en diverses ocasions, l’ajuntament s’encarrega de buidar la neu dels carrers a través d’un servei semi-públic. Aquest es dedica bàsicament a l’asfalt, per tal que els cotxes puguin circular i el caos no assoleixi dimensions descomunals. En aquests casos és normal veure botiguers i cambrers armats amb grans pales metàl·liques, apartant la neu que ha quedat a les voreres just davant dels seus establiments. “Oh, què amables!” penses quan els veus al passar, “ho estan fent per tal de facilitar el pas als vianants”. Però no, la solidaritat dels botiguers no és pas tan gran, a Nova York. Aquí tothom té la seva part de la vorera ben neta, però no pas per amor al proïsme, sinó per evitar que algú rellisqui just en el seu territori i acabi posant-li una denúncia milionària.

El gran dilema són les cantonades: Si no pertanyen a ningú, qui les neteja? Fàcil. Si no són de ningú, simplement no es netegen. Per això et trobes amb situacions com aquesta:

IMG_0710.jpg

Tota la neu que els camions aparten de l’asfalt i els botiguers buiden de la vorera s’acumula en muntanyes gegantines a les cantonades, terra de ningú. Més que creuar el carrer, els vianants semblem participants del concurs Humor Amarillo. Cal pensar bé on poses el peu, perquè un pas en fals pot ser fatal… Sobre la neu ja trepitjada? Compte! Pot amagar-se un bassal a sota! Optar per la neu verge dels laterals, tan blanca i molsuda? Sí, i amb tan poca densitat que se t’enfonsarà la cama fins al genoll. Sovint acabes optant pel salt de llargada. I apa, a resar perquè la gambada sigui prou llarga.

Només superada una cantonada, amb els peus xops i els pantalons tacats de neu-fang, ja estàs patint per què et trobaràs a la següent -qui sap, potser serà el lluitador de sumo de deu tones. A mida que passen els dies i la neu es transfroma en un granissat de fang, probablement el panorama serà una cosa semblant a aquesta…

IMG_0722.JPG

Per als conductors, la cosa tampoc és que sigui molt més agradable. Si vols treure el cotxe de la sepultura blanca, apa, ja pots agafar la pala…

IMG_0706.JPG

N’hi ha alguns que ni així. A aquest conductor l’esperen bastants dies de transport públic i salts de llargada sobre bassals…

IMG_0717.jpg

I el més curiós és que, tot i així, no puc evitar somriure cada cop veig els flocs dansar cel avall.

The Clock – Quina hora és al cinema

dimarts , 8/02/2011

Molta gent critica l’art contemporani per ser massa críptic i introspectiu –quan no una presa de pèl. De vegades, però, et trobes coses com The Clock (El Rellotge) que et fan recuperar la fe. Com acostuma a passar amb les grans obres d’art, la idea darrera aquesta peça de videoart és ben senzilla: crear una filmació de 24 hores de durada recopilant milers d’escenes de pel·lícules en què aparegui un rellotge. El genial “clic” d’aquesta obra és que l’hora mostrada a la pantalla coincideix amb l’hora real de l’espectador.

“Quina hora és?” Us en farieu creus de la de vegades que es repeteix aquesta pregunta al cinema. Compilada per centenars a The Clock, l’anodina qüestió adquireix dimensions molt més profundes –i sense necessitat d’un manual en què l’artista, el californià Christian Marclay, ens ho expliqui. El collage d’imatges, per si mateix, ens fa reflexionar sobre el paper protagonista que el pas del temps juga al cinema –i, òbviament, a la vida de qualsevol.

Hi ha els primers plans en què el temps és el protagonista, on les agulles del rellotge (o els indicadors digitals) són el preludi dramàtic d’alguna cosa a punt d’esdevenir-se, o el tràgic punt i final d’allò que ha de deixar de ser. Hi ha les escenes amb rellotge decoratiu al fons, on l’aparell simplement enriqueix la descripció informant-nos del moment en què succeeix. Hi ha les interpel·lacions directes entre personatges, vitals o intrascendents, en què l’un pregunta a l’altre per l’hora. La descripció interna del personatge, que es mira desesperadament el rellotge de polsera. I fins i tot hi ha el temps com a concepte abstracte, quan els personatges mantenen una conversa filosòfica arran d’un rellotge de butxaca.

Explicat així, sembla que l’obra –que a més a més dura 24 hores!– hagi de ser un aiguabarreig d’agulles, esferes i números digitals a ritme de videoclip. Però res més lluny de la realitat. El gran mèrit de The Clock és que manté l’atenció de l’espectador en tot moment. Això ho aconsegueix a través de milers de petits detalls, però sobretot gràcies a les trames que va fabricant a mida que s’entrellacen escenes. Per exemple, passades les vuit del vespre, veiem a Anthony Hopkins assegut a la platea d’una òpera (en una escena d’Hannibal), mentre que en un balcó superior hi ha Cher i Nicholas Cage, també de gala (a Moonstruck, Hechizo de Luna). Cage mira cap avall, i el segueix un pla de Hopkins amb el cap elevat. Però de cop un director d’escena amb bigoti frondós apareix sobre l’escenari (probablement d’alguna pel·lícula de Hitchcock), i tothom applaudeix, Cage i Hopkins inclosos. Marclay és un geni del muntatge cinematogràfic –i es nota que ha estat treballant en el projecte durant dos anys.

Portes que s’obren, mirades fora de pla, telèfons que sonen… Milers d’històries que conviden a la imaginació es ramifiquen entre tic, tacs i ding, dongs –és curiós com, a mida que s’acosten les hores en punt, la tensió creix, les músiques s’intensifiquen, les expressions de por s’inflen al mateix ritme que l’agulla dels minuts.

I és també el temps el que crea una connexió tan íntima amb l’espectador. Les escenes que s’esdevenen a la pantalla coincideixen amb el ritme de vida dels que la miren: Sobre les vuit, els personatges sopen, van a l’òpera o queden per prendre una copa; passades les dotze, veiem nens desvetllats per un malson, parelles tòrrides, lladres esbudellant una joieria –i fins i tot l’explosió del Big Ben. Aquesta sincronia de ritmes vitals desperta el voyeur que tot espectador porta a dins. Un es sent com una Alícia al País de les Meravelles que pot espiar pel forat del pany milers de vides cinematogràfiques.

Part de la gràcia de seure durant hores davant la projecció és reconèixer a quina pel·lícula pertanyen les escenes –Això és de Terminator! Mira, és en James Bond, però no et sé dir quina d’elles! Em sembla que aquesta és Donnie Brasco… Quina és la peli en què en Hayden Christiansen es recolza a les agulles del Big Ben? [Perdoneu la meva manca de cultura cinematogràfica clàssica] – A més de pel·lícules, també hi vaig detectar retalls de sèries de televisió com The Office i els Simpson.

A part de reconèixer pel·lícules, un altre joc entretingut és endevinar quines apareixeran. La meva aposta és El Dia de la Marmota, la pel·lícula en què Bill Murray reviu el mateix dia eternament. Però és clar, qualsevol es presenta a la galeria Paula Cooper de Chelsea a les sis del matí…

[youtube BnWDL5bMTgs]

S’estrena The Daily, el primer diari per a iPad

dimecres, 2/02/2011

El magnat de la comunicació, Rupert Murdoch, ha presentat avui a Nova York la seva darrera aposta digital: The Daily. The Daily és un diari creat exclusivament per a iPad que es descarrega com una aplicació i costa 0,99 dòlars a la setmana. El nou diari, visualment molt llaminer, planteja alguns interrogants en un mercat ja de per si prou dubtós. Una cosa és clara: si Murdoch hi és al darrere, The Daily no passarà desapercebut.

El primer que transmet The Daily és ambició. El diari no té res a veure amb les versions per a telèfons intel·ligents i tablets dels mitjans tradicionals, sinó que visualment s’assembla més a les versions que algunes revistes com Wired han desenvolupat per a iPad. El mitjà conté fotografies de 360° que s’arrosseguen amb el dit, gràfics animats que ballen a la pantalla i mil virgueries més, fins i tot una bonica presentadora que, si tens un dia mandrós, t’explica les notíces del dia per tal que no les hagis de llegir.

A part de l’atractiu visual, l’ambició de The Daily recau en l’equip que el fa possible. Res de “copiar i enganxar” notícies d’agència; el diari compta amb un planter de 100 periodistes que es dedicaran a produir continguts exclusius. Aquest és un dels factors que diferencia The Daily d’altres projectes semblants que hagin aparegut anteriorment –i que potser el farà sobreviure. A més a més, els periodistes que integren la redacció no són pas desconeguts. N’hi ha que provenen de The New York Times, de revistes de prestigi com The New Yorker i The Atlantic, de portals web com The Daily Beast o AOL News. Tot aquest “múscul periodístic” s’ha pogut agrupar gràcies a un pressupost de 30 milions de dòlars.

Més enllà de les preguntes òbives que provoca el naixement de qualsevol mitjà de comunicació en les circumstàncies econòmiques actuals –funcionarà el sistema de fer pagar pel contingut? Tanta fotografia i efectes especials compensaran uns articles encara fluixos i una mica sensacionalistes? Podran 100 periodistes elaborar diàriament material de vídeo, àudio, text i infogràfics de qualitat?– The Daily en planteja una de més subtil, però no menys important: Serà l’iPad l’únic suport digital del futur?

Què passa amb el paper digital? Desapareixeran els e-Books? Tots els anys d’investigació invertits en desenvolupar un suport digital que no cansi la vista es llençaran per la borda? Murdoch ja ha deixat ben clar aquest matí al museu Guggenheim, on s’ha fet la roda de premsa, que no té intenció de desenvolupar una versió de The Daily per a altres suports digitals –un cop més, Steve Jobbs ha demostrat ser un gran estratega. Sembla que l’aparença llaminera fa guanyar lectors –encara que aquests aguantin cada dia menys temps llegint un article.

El magnat, propietari també del Wall Street Journal i la cadena de televisió Fox News, ha assegurat a més a més que The Daily és un producte “per a tothom”, que pretén arribar a les masses. Jo, per ara, hauré de continuar llambregant The Daily a través del que en publiquen les pàgines web d’ altres mitjans de comunicació perquè, com el 99,9% de la població mundial, no tinc iPad.

[youtube KHILJBw-104]