Arxiu del mes: febrer 2011

Els súmmums de l’American Way of Life (I)

dilluns, 21/02/2011

(Nota aclaratòria: el títol que tenia al cap és “Els ‘colmos’ de l’American Way of Life”, però he buscat la traducció a diversos diccionaris i tots m’assenyalen que en català ‘colmo’ es diu ‘súmmum’ -tot i que per a mi perd la connotació negativa del mot castellà. Dit això: tot sigui per tenir cura de la nostra llengua. El català correcte, passa’l!)

Amb l’article d’avui inauguro una sèrie d’articles -de regularitat incerta- que pretenen mostrar, a través de petits detalls quotidians, les absurditats (o els avantatges, però en qualsevol cas els extrems) de l’American Way of Life. L’individualisme de la societat nordamericana es reflexa a tot arreu, fins i tot a la neu.

És impossible que no sapigueu que a Nova York està nevant molt aquest hivern. Ho dic perquè, segons les fotografies que publiquen els mitjans de comunicació, sembla que només nevi a la Gran Poma. I sí, és molt maco veure els carrers de Manhattan empolsinats o passejar sobre el mantell de coto-fluix de Central Park, però quan han passat dos o tres dies més aviat enviaries la neu a pastar i no sortiries de casa en tres mesos.

Quan hi ha una forta tempesta de neu, com ha passat aquest hivern en diverses ocasions, l’ajuntament s’encarrega de buidar la neu dels carrers a través d’un servei semi-públic. Aquest es dedica bàsicament a l’asfalt, per tal que els cotxes puguin circular i el caos no assoleixi dimensions descomunals. En aquests casos és normal veure botiguers i cambrers armats amb grans pales metàl·liques, apartant la neu que ha quedat a les voreres just davant dels seus establiments. “Oh, què amables!” penses quan els veus al passar, “ho estan fent per tal de facilitar el pas als vianants”. Però no, la solidaritat dels botiguers no és pas tan gran, a Nova York. Aquí tothom té la seva part de la vorera ben neta, però no pas per amor al proïsme, sinó per evitar que algú rellisqui just en el seu territori i acabi posant-li una denúncia milionària.

El gran dilema són les cantonades: Si no pertanyen a ningú, qui les neteja? Fàcil. Si no són de ningú, simplement no es netegen. Per això et trobes amb situacions com aquesta:

IMG_0710.jpg

Tota la neu que els camions aparten de l’asfalt i els botiguers buiden de la vorera s’acumula en muntanyes gegantines a les cantonades, terra de ningú. Més que creuar el carrer, els vianants semblem participants del concurs Humor Amarillo. Cal pensar bé on poses el peu, perquè un pas en fals pot ser fatal… Sobre la neu ja trepitjada? Compte! Pot amagar-se un bassal a sota! Optar per la neu verge dels laterals, tan blanca i molsuda? Sí, i amb tan poca densitat que se t’enfonsarà la cama fins al genoll. Sovint acabes optant pel salt de llargada. I apa, a resar perquè la gambada sigui prou llarga.

Només superada una cantonada, amb els peus xops i els pantalons tacats de neu-fang, ja estàs patint per què et trobaràs a la següent -qui sap, potser serà el lluitador de sumo de deu tones. A mida que passen els dies i la neu es transfroma en un granissat de fang, probablement el panorama serà una cosa semblant a aquesta…

IMG_0722.JPG

Per als conductors, la cosa tampoc és que sigui molt més agradable. Si vols treure el cotxe de la sepultura blanca, apa, ja pots agafar la pala…

IMG_0706.JPG

N’hi ha alguns que ni així. A aquest conductor l’esperen bastants dies de transport públic i salts de llargada sobre bassals…

IMG_0717.jpg

I el més curiós és que, tot i així, no puc evitar somriure cada cop veig els flocs dansar cel avall.

The Clock – Quina hora és al cinema

dimarts , 8/02/2011

Molta gent critica l’art contemporani per ser massa críptic i introspectiu –quan no una presa de pèl. De vegades, però, et trobes coses com The Clock (El Rellotge) que et fan recuperar la fe. Com acostuma a passar amb les grans obres d’art, la idea darrera aquesta peça de videoart és ben senzilla: crear una filmació de 24 hores de durada recopilant milers d’escenes de pel·lícules en què aparegui un rellotge. El genial “clic” d’aquesta obra és que l’hora mostrada a la pantalla coincideix amb l’hora real de l’espectador.

“Quina hora és?” Us en farieu creus de la de vegades que es repeteix aquesta pregunta al cinema. Compilada per centenars a The Clock, l’anodina qüestió adquireix dimensions molt més profundes –i sense necessitat d’un manual en què l’artista, el californià Christian Marclay, ens ho expliqui. El collage d’imatges, per si mateix, ens fa reflexionar sobre el paper protagonista que el pas del temps juga al cinema –i, òbviament, a la vida de qualsevol.

Hi ha els primers plans en què el temps és el protagonista, on les agulles del rellotge (o els indicadors digitals) són el preludi dramàtic d’alguna cosa a punt d’esdevenir-se, o el tràgic punt i final d’allò que ha de deixar de ser. Hi ha les escenes amb rellotge decoratiu al fons, on l’aparell simplement enriqueix la descripció informant-nos del moment en què succeeix. Hi ha les interpel·lacions directes entre personatges, vitals o intrascendents, en què l’un pregunta a l’altre per l’hora. La descripció interna del personatge, que es mira desesperadament el rellotge de polsera. I fins i tot hi ha el temps com a concepte abstracte, quan els personatges mantenen una conversa filosòfica arran d’un rellotge de butxaca.

Explicat així, sembla que l’obra –que a més a més dura 24 hores!– hagi de ser un aiguabarreig d’agulles, esferes i números digitals a ritme de videoclip. Però res més lluny de la realitat. El gran mèrit de The Clock és que manté l’atenció de l’espectador en tot moment. Això ho aconsegueix a través de milers de petits detalls, però sobretot gràcies a les trames que va fabricant a mida que s’entrellacen escenes. Per exemple, passades les vuit del vespre, veiem a Anthony Hopkins assegut a la platea d’una òpera (en una escena d’Hannibal), mentre que en un balcó superior hi ha Cher i Nicholas Cage, també de gala (a Moonstruck, Hechizo de Luna). Cage mira cap avall, i el segueix un pla de Hopkins amb el cap elevat. Però de cop un director d’escena amb bigoti frondós apareix sobre l’escenari (probablement d’alguna pel·lícula de Hitchcock), i tothom applaudeix, Cage i Hopkins inclosos. Marclay és un geni del muntatge cinematogràfic –i es nota que ha estat treballant en el projecte durant dos anys.

Portes que s’obren, mirades fora de pla, telèfons que sonen… Milers d’històries que conviden a la imaginació es ramifiquen entre tic, tacs i ding, dongs –és curiós com, a mida que s’acosten les hores en punt, la tensió creix, les músiques s’intensifiquen, les expressions de por s’inflen al mateix ritme que l’agulla dels minuts.

I és també el temps el que crea una connexió tan íntima amb l’espectador. Les escenes que s’esdevenen a la pantalla coincideixen amb el ritme de vida dels que la miren: Sobre les vuit, els personatges sopen, van a l’òpera o queden per prendre una copa; passades les dotze, veiem nens desvetllats per un malson, parelles tòrrides, lladres esbudellant una joieria –i fins i tot l’explosió del Big Ben. Aquesta sincronia de ritmes vitals desperta el voyeur que tot espectador porta a dins. Un es sent com una Alícia al País de les Meravelles que pot espiar pel forat del pany milers de vides cinematogràfiques.

Part de la gràcia de seure durant hores davant la projecció és reconèixer a quina pel·lícula pertanyen les escenes –Això és de Terminator! Mira, és en James Bond, però no et sé dir quina d’elles! Em sembla que aquesta és Donnie Brasco… Quina és la peli en què en Hayden Christiansen es recolza a les agulles del Big Ben? [Perdoneu la meva manca de cultura cinematogràfica clàssica] – A més de pel·lícules, també hi vaig detectar retalls de sèries de televisió com The Office i els Simpson.

A part de reconèixer pel·lícules, un altre joc entretingut és endevinar quines apareixeran. La meva aposta és El Dia de la Marmota, la pel·lícula en què Bill Murray reviu el mateix dia eternament. Però és clar, qualsevol es presenta a la galeria Paula Cooper de Chelsea a les sis del matí…

[youtube BnWDL5bMTgs]

S’estrena The Daily, el primer diari per a iPad

dimecres, 2/02/2011

El magnat de la comunicació, Rupert Murdoch, ha presentat avui a Nova York la seva darrera aposta digital: The Daily. The Daily és un diari creat exclusivament per a iPad que es descarrega com una aplicació i costa 0,99 dòlars a la setmana. El nou diari, visualment molt llaminer, planteja alguns interrogants en un mercat ja de per si prou dubtós. Una cosa és clara: si Murdoch hi és al darrere, The Daily no passarà desapercebut.

El primer que transmet The Daily és ambició. El diari no té res a veure amb les versions per a telèfons intel·ligents i tablets dels mitjans tradicionals, sinó que visualment s’assembla més a les versions que algunes revistes com Wired han desenvolupat per a iPad. El mitjà conté fotografies de 360° que s’arrosseguen amb el dit, gràfics animats que ballen a la pantalla i mil virgueries més, fins i tot una bonica presentadora que, si tens un dia mandrós, t’explica les notíces del dia per tal que no les hagis de llegir.

A part de l’atractiu visual, l’ambició de The Daily recau en l’equip que el fa possible. Res de “copiar i enganxar” notícies d’agència; el diari compta amb un planter de 100 periodistes que es dedicaran a produir continguts exclusius. Aquest és un dels factors que diferencia The Daily d’altres projectes semblants que hagin aparegut anteriorment –i que potser el farà sobreviure. A més a més, els periodistes que integren la redacció no són pas desconeguts. N’hi ha que provenen de The New York Times, de revistes de prestigi com The New Yorker i The Atlantic, de portals web com The Daily Beast o AOL News. Tot aquest “múscul periodístic” s’ha pogut agrupar gràcies a un pressupost de 30 milions de dòlars.

Més enllà de les preguntes òbives que provoca el naixement de qualsevol mitjà de comunicació en les circumstàncies econòmiques actuals –funcionarà el sistema de fer pagar pel contingut? Tanta fotografia i efectes especials compensaran uns articles encara fluixos i una mica sensacionalistes? Podran 100 periodistes elaborar diàriament material de vídeo, àudio, text i infogràfics de qualitat?– The Daily en planteja una de més subtil, però no menys important: Serà l’iPad l’únic suport digital del futur?

Què passa amb el paper digital? Desapareixeran els e-Books? Tots els anys d’investigació invertits en desenvolupar un suport digital que no cansi la vista es llençaran per la borda? Murdoch ja ha deixat ben clar aquest matí al museu Guggenheim, on s’ha fet la roda de premsa, que no té intenció de desenvolupar una versió de The Daily per a altres suports digitals –un cop més, Steve Jobbs ha demostrat ser un gran estratega. Sembla que l’aparença llaminera fa guanyar lectors –encara que aquests aguantin cada dia menys temps llegint un article.

El magnat, propietari també del Wall Street Journal i la cadena de televisió Fox News, ha assegurat a més a més que The Daily és un producte “per a tothom”, que pretén arribar a les masses. Jo, per ara, hauré de continuar llambregant The Daily a través del que en publiquen les pàgines web d’ altres mitjans de comunicació perquè, com el 99,9% de la població mundial, no tinc iPad.

[youtube KHILJBw-104]