The Clock – Quina hora és al cinema

Molta gent critica l’art contemporani per ser massa críptic i introspectiu –quan no una presa de pèl. De vegades, però, et trobes coses com The Clock (El Rellotge) que et fan recuperar la fe. Com acostuma a passar amb les grans obres d’art, la idea darrera aquesta peça de videoart és ben senzilla: crear una filmació de 24 hores de durada recopilant milers d’escenes de pel·lícules en què aparegui un rellotge. El genial “clic” d’aquesta obra és que l’hora mostrada a la pantalla coincideix amb l’hora real de l’espectador.

“Quina hora és?” Us en farieu creus de la de vegades que es repeteix aquesta pregunta al cinema. Compilada per centenars a The Clock, l’anodina qüestió adquireix dimensions molt més profundes –i sense necessitat d’un manual en què l’artista, el californià Christian Marclay, ens ho expliqui. El collage d’imatges, per si mateix, ens fa reflexionar sobre el paper protagonista que el pas del temps juga al cinema –i, òbviament, a la vida de qualsevol.

Hi ha els primers plans en què el temps és el protagonista, on les agulles del rellotge (o els indicadors digitals) són el preludi dramàtic d’alguna cosa a punt d’esdevenir-se, o el tràgic punt i final d’allò que ha de deixar de ser. Hi ha les escenes amb rellotge decoratiu al fons, on l’aparell simplement enriqueix la descripció informant-nos del moment en què succeeix. Hi ha les interpel·lacions directes entre personatges, vitals o intrascendents, en què l’un pregunta a l’altre per l’hora. La descripció interna del personatge, que es mira desesperadament el rellotge de polsera. I fins i tot hi ha el temps com a concepte abstracte, quan els personatges mantenen una conversa filosòfica arran d’un rellotge de butxaca.

Explicat així, sembla que l’obra –que a més a més dura 24 hores!– hagi de ser un aiguabarreig d’agulles, esferes i números digitals a ritme de videoclip. Però res més lluny de la realitat. El gran mèrit de The Clock és que manté l’atenció de l’espectador en tot moment. Això ho aconsegueix a través de milers de petits detalls, però sobretot gràcies a les trames que va fabricant a mida que s’entrellacen escenes. Per exemple, passades les vuit del vespre, veiem a Anthony Hopkins assegut a la platea d’una òpera (en una escena d’Hannibal), mentre que en un balcó superior hi ha Cher i Nicholas Cage, també de gala (a Moonstruck, Hechizo de Luna). Cage mira cap avall, i el segueix un pla de Hopkins amb el cap elevat. Però de cop un director d’escena amb bigoti frondós apareix sobre l’escenari (probablement d’alguna pel·lícula de Hitchcock), i tothom applaudeix, Cage i Hopkins inclosos. Marclay és un geni del muntatge cinematogràfic –i es nota que ha estat treballant en el projecte durant dos anys.

Portes que s’obren, mirades fora de pla, telèfons que sonen… Milers d’històries que conviden a la imaginació es ramifiquen entre tic, tacs i ding, dongs –és curiós com, a mida que s’acosten les hores en punt, la tensió creix, les músiques s’intensifiquen, les expressions de por s’inflen al mateix ritme que l’agulla dels minuts.

I és també el temps el que crea una connexió tan íntima amb l’espectador. Les escenes que s’esdevenen a la pantalla coincideixen amb el ritme de vida dels que la miren: Sobre les vuit, els personatges sopen, van a l’òpera o queden per prendre una copa; passades les dotze, veiem nens desvetllats per un malson, parelles tòrrides, lladres esbudellant una joieria –i fins i tot l’explosió del Big Ben. Aquesta sincronia de ritmes vitals desperta el voyeur que tot espectador porta a dins. Un es sent com una Alícia al País de les Meravelles que pot espiar pel forat del pany milers de vides cinematogràfiques.

Part de la gràcia de seure durant hores davant la projecció és reconèixer a quina pel·lícula pertanyen les escenes –Això és de Terminator! Mira, és en James Bond, però no et sé dir quina d’elles! Em sembla que aquesta és Donnie Brasco… Quina és la peli en què en Hayden Christiansen es recolza a les agulles del Big Ben? [Perdoneu la meva manca de cultura cinematogràfica clàssica] – A més de pel·lícules, també hi vaig detectar retalls de sèries de televisió com The Office i els Simpson.

A part de reconèixer pel·lícules, un altre joc entretingut és endevinar quines apareixeran. La meva aposta és El Dia de la Marmota, la pel·lícula en què Bill Murray reviu el mateix dia eternament. Però és clar, qualsevol es presenta a la galeria Paula Cooper de Chelsea a les sis del matí…

[youtube BnWDL5bMTgs]

3 comentaris

  • Carles Ahicart

    09/02/2011 15:34

    Potser unes hores abans també podríem veure a Bill Murray compartint insomni amb Scarlett Johansson en un hotel de Tokio en la impagable escena de Lost in Translation.

  • tncatalunya

    09/02/2011 22:48

    El temps, que molts cops esdevé rotund i angoixant. El temps, que cada cop ens envolta i ens estreny amb més força, quan cada dia que passa suma i augmenta les deificultats. La película CUATRO MESES, TRES SEMANAS Y DOS DIAS, és un clar exponent del que dic. Quan fa força temps, la vaig veure al cinema, els minuts es feien eterns, l’ ansietat semblava que no tenia fi.

  • Xavier Martinez

    10/02/2011 14:59

    La pelicula dura 24 hores? uff, encara que t0agradi molt el cine aixo és massa, ja friso perque surti en catala o castella, o almenys que estigui subtitulada :)
    Per cert, molt bon article, estic segur que hi han articles als diaris menys bons que aquest. :)
    Que tot et vagi molt bé per allà.
    DW

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús