Arxiu del mes: juliol 2011

The Final Countdown

dijous, 28/07/2011

Havia promès no parlar de política en aquest blog, i en part així continuarà sent, perquè el pacte sobre el deute dels Estats Units comença a robar-li el protagonisme a Harry Potter com a pel·lícula de l’estiu. La prova definitiva ha aparegut avui a la pàgina web del diari Washington Post, el primer en endegar un compte enrere –amb dies, hores, minuts i segons– fins al temut 2 d’agost, quan els Estats Units, en cas que el govern i el congrés no arribin a un acord, es declarin en suspensió de pagaments.

Jo, honestament, he seguit l’etern debat amb una certa indiferència, o més aviat tranquil·litat. Alguna cosa dintre meu mai ha dubtat que el pacte arribarà. Potser, certmanent, ho farà a l’últim minut, quan ja tot sembla a punt d’esfondrar-se; però és que no és així com ha d’acabar un bon guió de cinema?

La setmana passada el president Obama interrompia l’emissió televisiva del vespre –com han fet tants presidents a la ficció per anunciar que un meteorit és a punt de fulminar el planeta, o que un allau d’alienígenes amenaça amb acabar amb la raça humana– per concienciar la població sobre la importància d’aconseguir un augment del deute nordamericà abans del 2 d’agost. Si no és així, regnarà el caos – sense que calguin alienígenes, meteorits o micos posseïts.

Reunions fins a altes hores de la matinada, polítics amb la corbata malgirbada passejant sense rumb pels passadissos de la Casa Blanca, sublevacions dins dels propis partits que tenen el cap en les eleccions del 2012 i no pas en el proper 2 d’agost. És el thriller de l’estiu. I la banda sonora em ve al cap fàcilment: ja sento els Europe tocant el seu “It’s the Final Countdown!”

[youtube 9jK-NcRmVcw&ob=av3e]

 

 

 

 

 

Súmmums de l’American Way of Life (II)*: Tu al ghetto i jo a l’Ivy League

dijous, 21/07/2011

 

* Una sèrie que pretén mostrar, a través de petits detalls quotidians, les absurditats (o els avantatges, però en qualsevol cas els extrems) de l’American Way of Life.

campus yale.jpg

Campus de la Universitat de Yale / Klaus Wagensonner, Flickr

Torno després d’una llarga pausa. Però ho faig a mitges, perquè avui no parlaré de Nova York, sinó d’una petita ciutat que es troba 120 quilòmetres al nord de Manhattan: New Haven. Probablement us heu quedat indiferents al sentir el nom d’aquesta població, però ja veureu com la cosa canvia quan esmento que és on es troba la universitat de Yale. Ah! Això ja és diferent. Ara us ve al cap l’Oxford de cartró-pedra, els adolescents reclenxinats amb jersei de punt i una Y gegant cosida sobre el cor, les misterioses lletres gregues sobre els portals d’alguns edificis i els birrets balancejant-se al ritme de la marxa de graduació.

El que segur no us vindrà al cap són les cases de fusta podrida que hi ha a dos carrers del campus, més inclinades que la torre de Pisa, i on només hi viuen famílies negres. Ni les desenes de negres sense sostre que remuguen asseguts eternament als bancs del “Green,” el parc central de la ciutat, amb la mirada perduda i la roba desfeta. Ni els trets que ressonen pels carrers algunes nits, fins i tot sota les finestres els estudiants privilegiats i blancs. “No et preocupis, es maten entre ells, a nosaltres només ens roben,” li comenta un Yalie a un altre mig de broma.

Parlar de racisme als Estats Units està mal vist, però la realitat és que la segregació social, causada exclusivament per factors econòmics o no, continua estant escandalosament lligada a la raça. Només cal passejar per qualsevol ciutat nordamericana una mica gran: els barris rics són dels blancs, als barris pobres només hi viuen negres. El cas de New Haven és probablement un dels més extrems: hi conviuen una universitat de l’Ivy League –la lliga de les 8 universitats més prestigioses dels EEUU, on també hi ha Harvard, Princeton i Columbia– i un dels centres industrials més deprimits del país –va ser un important port comercial segles enrere i un dels principals fabricants d’armes; ara les armes s’han quedat, però bàsicament són al servei del tràfic de drogues. Actualment, un informe elaborat per Business Insider amb dades del FBI situa New Haven com la quarta ciutat més perillosa dels Estats Units.

La tensió es respira als carrers d’aquesta petita ciutat sense cap tipus d’encant. Joves blancs i somrients amb pantalons chinos i el carnet de Yale penjant del coll passegen per la mateixa gespa que els negres obesos de mal humor que s’escridassen els uns als altes. La interacció és nul·la. És difícil trobar punts en comú entre els dos mons.

Els estudiants de Yale paguen una matrícula de 35.000 dòlars l’any, al qual s’ha de sumar la manutenció i l’estada. Els estudiants viuen en residències que semblen tretes de la pel·lícula de Harry Potter, on gaudeixen de menjador, sales d’estudi, biblioteques i en alguns casos fins i tot cinema o piscina. De fet, no els caldria sortir mai del campus. Correus electrònics constants de la policia privada de Yale els imbueixen “subtilment” a no fer-ho: ahir va haver-hi un tiroteig al carrer X cantonada Z a les 12 de la nit; una estudiant va ser atacada a les 8 del vespre mentre tornava a casa seva i li van robar la cartera. “Eviteu anar sols pel carrer”, els recomana el sheriff.

És per això que Yale posa a disposició dels alumnes un servei de “shuttle” o petites furgonetes que transporten els estudiants allà on desitgin: només han de trucar, dir on són i on volen anar, i, si és un dissabte a la nit, probablement els tocarà esperar gairebé una hora fins que els vinguin a buscar.

Raons per esperar n’hi ha: el 2010 es van registrar a New Haven 1.584 crims violents i 628 robatoris per cada 100.000 habitants –el triple que la mitja nacional. Entre el 23 i el 24 de maig set tirotejos van tenir lloc a la ciutat, pocs dies abans que Tom Hanks i Martin Scorsese participessin a la cerimònia de graduació de Yale. El 2008, només el 7% dels estudiants de la universitat eren afro-americans. A tots els Estats Units, els afro-americans representen el 14% del total d’estudiants universitaris.

Tot i que Yale és la principal font d’ingressos de la ciutat i la que proporciona més llocs de feina, val a dir que les iniciatives d’integració per part del centre educatiu són molt escasses. La universitat mira New Haven per sobre l’espatlla, conscient que ells formen part de l’elit no ja de la ciutat, sinó del país sencer. Gairebé no hi ha programes solidaris d’ajuda als col·lectius més necessitats i alguns que sobrevivien han estat suspesos darrerament a causa de la crisi econòmica. A més a més, com que es tracta d’una entitat sense ànim de lucre, Yale no paga impostos pels terrenys que ocupa –és la universitat amb més extensió per estudiant de tot el país. “Els problemes de New Haven no són els problemes de Yale”, comentava un professor de manera informal. Fins que un dia, la bala et fereix a tu.