Arxiu de la categoria ‘Cinema’

The Clock – Quina hora és al cinema

dimarts , 8/02/2011

Molta gent critica l’art contemporani per ser massa críptic i introspectiu –quan no una presa de pèl. De vegades, però, et trobes coses com The Clock (El Rellotge) que et fan recuperar la fe. Com acostuma a passar amb les grans obres d’art, la idea darrera aquesta peça de videoart és ben senzilla: crear una filmació de 24 hores de durada recopilant milers d’escenes de pel·lícules en què aparegui un rellotge. El genial “clic” d’aquesta obra és que l’hora mostrada a la pantalla coincideix amb l’hora real de l’espectador.

“Quina hora és?” Us en farieu creus de la de vegades que es repeteix aquesta pregunta al cinema. Compilada per centenars a The Clock, l’anodina qüestió adquireix dimensions molt més profundes –i sense necessitat d’un manual en què l’artista, el californià Christian Marclay, ens ho expliqui. El collage d’imatges, per si mateix, ens fa reflexionar sobre el paper protagonista que el pas del temps juga al cinema –i, òbviament, a la vida de qualsevol.

Hi ha els primers plans en què el temps és el protagonista, on les agulles del rellotge (o els indicadors digitals) són el preludi dramàtic d’alguna cosa a punt d’esdevenir-se, o el tràgic punt i final d’allò que ha de deixar de ser. Hi ha les escenes amb rellotge decoratiu al fons, on l’aparell simplement enriqueix la descripció informant-nos del moment en què succeeix. Hi ha les interpel·lacions directes entre personatges, vitals o intrascendents, en què l’un pregunta a l’altre per l’hora. La descripció interna del personatge, que es mira desesperadament el rellotge de polsera. I fins i tot hi ha el temps com a concepte abstracte, quan els personatges mantenen una conversa filosòfica arran d’un rellotge de butxaca.

Explicat així, sembla que l’obra –que a més a més dura 24 hores!– hagi de ser un aiguabarreig d’agulles, esferes i números digitals a ritme de videoclip. Però res més lluny de la realitat. El gran mèrit de The Clock és que manté l’atenció de l’espectador en tot moment. Això ho aconsegueix a través de milers de petits detalls, però sobretot gràcies a les trames que va fabricant a mida que s’entrellacen escenes. Per exemple, passades les vuit del vespre, veiem a Anthony Hopkins assegut a la platea d’una òpera (en una escena d’Hannibal), mentre que en un balcó superior hi ha Cher i Nicholas Cage, també de gala (a Moonstruck, Hechizo de Luna). Cage mira cap avall, i el segueix un pla de Hopkins amb el cap elevat. Però de cop un director d’escena amb bigoti frondós apareix sobre l’escenari (probablement d’alguna pel·lícula de Hitchcock), i tothom applaudeix, Cage i Hopkins inclosos. Marclay és un geni del muntatge cinematogràfic –i es nota que ha estat treballant en el projecte durant dos anys.

Portes que s’obren, mirades fora de pla, telèfons que sonen… Milers d’històries que conviden a la imaginació es ramifiquen entre tic, tacs i ding, dongs –és curiós com, a mida que s’acosten les hores en punt, la tensió creix, les músiques s’intensifiquen, les expressions de por s’inflen al mateix ritme que l’agulla dels minuts.

I és també el temps el que crea una connexió tan íntima amb l’espectador. Les escenes que s’esdevenen a la pantalla coincideixen amb el ritme de vida dels que la miren: Sobre les vuit, els personatges sopen, van a l’òpera o queden per prendre una copa; passades les dotze, veiem nens desvetllats per un malson, parelles tòrrides, lladres esbudellant una joieria –i fins i tot l’explosió del Big Ben. Aquesta sincronia de ritmes vitals desperta el voyeur que tot espectador porta a dins. Un es sent com una Alícia al País de les Meravelles que pot espiar pel forat del pany milers de vides cinematogràfiques.

Part de la gràcia de seure durant hores davant la projecció és reconèixer a quina pel·lícula pertanyen les escenes –Això és de Terminator! Mira, és en James Bond, però no et sé dir quina d’elles! Em sembla que aquesta és Donnie Brasco… Quina és la peli en què en Hayden Christiansen es recolza a les agulles del Big Ben? [Perdoneu la meva manca de cultura cinematogràfica clàssica] – A més de pel·lícules, també hi vaig detectar retalls de sèries de televisió com The Office i els Simpson.

A part de reconèixer pel·lícules, un altre joc entretingut és endevinar quines apareixeran. La meva aposta és El Dia de la Marmota, la pel·lícula en què Bill Murray reviu el mateix dia eternament. Però és clar, qualsevol es presenta a la galeria Paula Cooper de Chelsea a les sis del matí…

[youtube BnWDL5bMTgs]

James Franco, fins i tot a la sopa

dimarts , 25/01/2011

Ja només li faltava la nominació als Òscars com a millor actor. A Nova York, James Franco és per tot arreu. Vas al cinema i protagonitza la darrera estrena de Hollywood. Encens el televisor i apareix en una de les sèries més mítiques i longeves del país, Hospital General. Aixeques el cap mentre camines pels carrers i te’l trobes en un cartell de mida gegantina, lluïnt un elegant vestit de Gucci. Obres la revista The New Yorker i hi publiquen un conte escrit per –oh, sorpresa!- James Franco. Passeges per les galeries d’art del Soho i de cop en trobes una que exposa les esculptures, fotografies, videos i il·lustracions d’un jove artista que, curiosament, es diu James Franco. I, per si tot això no fos suficient, Franco encara té temps per estudiar un doctorat a la Universitat de Yale. La hiperactivitat artística de l’actor fa aixecar més d’una cella: es James Franco el nou “artista total” o simplement una presa de pèl?

James-franco.jpg

James Franco fotografiat per Solve Sundsbo / The New York Times Magazine

Cada cop que penso en tot el que en James Franco fa a la vegada, arribo a la mateixa conclusió: no és possible, el cos no ho pot aguantar. L’any passat, Franco estava matriculat en un màster d’escriptura creativa a la Universitat de Columbia i, al mateix temps, en un de cinema a la Universitat de Nova York –com a estudiant universitària als Estats Units us puc assegurar que cursar-ne un de sol ja significa no tenir vida. A banda d’assistir a classe, Franco no va deixar de gravar pel·lícules i sèries de televisió, protagonitzar anuncis, publicar contes i aparèixer en totes les festes glamouroses. No és d’estranyar, doncs, que l’acabessin enxampant en situacions com aquesta.

James Franco diu que “dorm poc” –a part de les estones en què ho fa a classe– però tot i així es fa difícil entendre com una persona té temps de fer tantes coses i, el que és més important, per què les fa. La inquietud artística de Franco continua sent un misteri, sobretot per la seva dispersió –ara el cinema, ara la literatura, ara l’esculptura, ara la fotografia, ara l’acadèmia. El millor intent d’explicar James Franco que he llegit és el retrat que Sam Anderson va escriure per a New York Magazine. No sé si el personatge es mereix tanta reflexió, però en qualsevol cas el text és excel·lent.

Franco, de 32 anys, va començar a fer-se famós en el món del cinema independent amb la sèrie “Freaks and Geeks” del director Judd Apatow, ara conegut per comèdies com Superbad o Lío Embarazoso. Després va aconseguir posar un peu en grans superproduccions com la trilogia de Spiderman i compatir cartell amb actors de renom a Milk, on feia de parella homosexual de Sean Penn. Amb 127 Hores Franco ha fet el cim: ha estat nominat com a millor actor tant als Globus d’Or com als Òscars.

Pel que fa als estudis, Franco és ara a Yale, on ha iniciat el seu doctorat en Anglès. Sembla que el petit poble de New Haven, on es troba la universitat, tampoc ha aconseguit calmar la hiperactivitat de Franco: l’actor ja ha organitzat un casting per decidir qui representarà el seu musical, que s’estrenarà a l’abril i, modestament, es dirà “James Franco presents”.

Tanta hiperactivitat artística ha fet que molta gent deixi de prendre’s seriosament James Franco. Ha arribat un punt en què ja no se sap si tot el que fa és pur màrqueting o realment és un “home del Renaixement” que només busca realitzar-se a si mateix –en qualsevol cas, el seu esforç li costa. Quan el veieu presentant la gala dels Òscars el proper 27 de febrer –sí, no n’hi ha prou amb que estigui nominat, també en serà el presentador– fixeu-vos en les bosses que li estan sortint sota els ulls!