Darrerament, m’adormo mirant la tele, facin el que facin, no hi puc fer més. Però ahir, no. Ahir vaig tenir els ulls oberts com unes taronges fins a mitjanit, embadalit davant l’excel·lent exercici cinematogràfic de recreació històrica que va ser “14 d’abril: Macià contra Companys”. D’acord: no era ben bé una pel·lícula històrica, com les que hem vist tantes vegades, plena de figurants i d’acció. El pressupost s’hagués triplicat i no estic segur que el resultat hagués estat més bo. Era una mena de “documental fictici” i hi havia molta declaració davant la càmera, encara que les escenes clau (la proclamació de la República des del balcó o les reunions amb els representants espanyols) sí que van ser molt ben escenificades. Però, per a mi, aquesta barreja d’exercici periodístic i pel·lícula històrica, és el que li va donar més valor a l’experiment. Per què? Doncs, per les interpretacions, magistrals, dels dos protagonistes, Macià-Reixach i Companys-Ponce: les veus, les mirades, els silencis, els ulls… només parlant a càmera i explicant les seves emocions van ser capaços de transmetre’ns molt i molt. El recurs de passar del color al blanc-i-negre segons es tractava de declaracions als “ficticis periodistes” o d’escenes de moments històrics també va contribuir al dramatisme dels moments. Alguns altres actors secundaris van estar molt en el seu paper (genials en Massotkleiner fent de Casanovas o en Manrique fent de periodista Josep Maria Planes), mentre que en d’altres, la seva presència continuada en programes d’humor com Polònia o Crackòvia els restava credibilitat (com és el cas de l’actor que feia de policia a la porta del Palau, que no sé si identificàvem més com a Duran i Lleida o com a Guti).
El que em va agradar més del film és la manera com el discurs ideològic d’uns i altres es va clarificant mentre avancen els esdeveniments i com la figura de Macià es va imposant a poc a poc a la de Companys, que queda certament desdibuixada en el moment en què s’arriba a un acord per renunciar a la República Catalana a canvi de restablir la Generalitat i de la promesa d’un Estatut. Aquell Macià amb ulls plorosos abraçant la seva dona (Montserrat Carulla, com sempre magistral malgrat el poc paper que té) i dient que ha hagut de renunciar als ideals per evitar una guerra és el millor moment de la pel·lícula. No em negareu que les reflexions sobre Catalunya i Espanya no són ben actuals, 80 anys després, i no hem avançat gaire en la resolució del conflicte!!
En resum, enhorabona al trio Soler-Huerga-Escribano (quant de talent al servei del país) i un prec a qui correspongui: ens calen més “telemovies” com aquesta per entendre i analitzar la història recent de Catalunya.
Sóc periodista i treballo en el sector audiovisual des de fa dues dècades. Durant els darrers anys he dirigit l’empresa pública Comunicàlia. També faig classes de ràdio i televisió a la Universitat Autònoma de Barcelona i sóc membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils