“Itàlia no és un país lliure”

dimarts , 18/01/2011

Italia_no_es_lliure.JPG Ultimes declaracions del Primer Ministre italià. Finalment ha comparegut explicant la “seva veritat” als italians. Una veritat que explica no només perquè ell és innocent sinó perquè tots els magistrats, òbviament d’esquerres, estan duent a terme una croada contra ell.

I és que des de que es va separar de la seva segona esposa, Veronica Lario, té una relació sentimental amb una altra dona, el nom de la qual no rebel·la. Segons Silvio Berlusconi la seva actual parella hauria assistit a tots els sopars i festes “bunga-bunga” realitzats a casa seva i això l’exculparia automàticament de les acusacions ja que “és impensable que ella hagués permès que durant els sopars o després dels sopars es produïssin els fets que alguns diaris han hipotitzat”. I amb aquesta confessió pública d’amor es dóna de nou per justificat i exculpat.

Però això no és tot. En el missatge en vídeo, retransmès durant les notícies de del canal Italia Uno “Studio Aperto” i el TG4, Berlusconi va assegurar rotundament que Itàlia “no és un país lliure” ja que és inadmissible que “una casta de privilegiats puguin cometre qualsevol tipus d’abús en contra dels altres ciutadans sense mai, mai haver de donar explicacions”. No podria estar més d’acord amb ell.

La relació de Berlusconi amb la justícia en xifres

dissabte, 15/01/2011

Divendres 14 de gener el Primer Ministre italià Silvio Berlusconi va participar al programa Mattino Cinque en una entrevista telefònica. Gran decepció: s’esperava que parlés de la veritat sobre les acusacions i els processos judicials contra ell.

En canvi va explicar que des de que va decidir “posar-se al servei del país” al 1995 “els jutges d’esquerres han començar una persecució contra la meva persona”, declaracions molt poc novedoses. Però va resumir la seva relació amb els processos judicials en xifres: “100 investigacions, 28 processos judicials, 2560 audiències, 1000 magistrats treballant en els casos, i 300 milions d’euros en advocats i consultes”. Dels 28 processos ha obtingut 10 absolucions, 13 han estat arxivats i 4 estan actualment en curs.

reconstruccio.JPG

Immatge extreta d'una reconstrucció en 3D de la trobada entre Berlusconi i Ruby realitzada per una televisió xinesa

I es que ara en comptes de tres processos judicials en té quatre: també està acusat de presumpte prostitució de menors. És el cas Ruby, prostituta menor d’edat (en el moment de les trobades amb Silvio) a la que el Primer Ministre presentava als seus amics com la neboda del President Mubarak.

Abans d’acabar l’entrevista Berlusconi va contestar al periodista sobre la possibilitat de convocar eleccions anticipades després de la sentència de la Cort Constitucional: “El que menys necessita aquest país ara són eleccions anticipades que provocarien una situació d’especulació internacional sobre els 250.000 milions de deute públic” i aquest fet es representaria per als italians “l’augment de la pressió fiscal i de les taxes”. Més que una resposta sembla una amenaça.

Doncs, haurem de continuar esperant per conèixer la “veritat de Berlusconi”.

La immunitat té un forat

dijous, 13/01/2011

Avui el Tribunal Constitucional Italià ha declarat parcialment inconstitucional la Llei 52/2010 , coneguda com a “llei salva-primer ministre”, que ha permès a Silvio Berlusconi posposar durant un any tres judicis per corrupció i frau. Sembla ser que ara l’escut immunitari que s’havia construït ja no és invencible.

immunitat_2.JPGÉs una bona notícia a mitges, ja que, tot i que no podrà trobar excuses banals per no presentar-se als judicis, els jutges admeten que si es pot demostrar que en aquella data el Primer Ministre està ocupat realment en temes que poden afectar a l’estabilitat del país aquesta es posposarà.

Pobre Berlusconi! Li esperen dies de Cimeres Internacionals, viatges a l’estranger, reunions d’Estat, Consell de Ministres,… tot per no tenir ni un minut lliure per passar comptes amb la justícia.

Ell continua pensant que jurant sobre els seus fills i els seus néts que és innocent, queda automàticament lliure de culpa. I demà compareixerà al programa televisiu “Matino Cinque” per explicar “la veritat” (la seva) sobre un poder judicial que s’està extralimitant en les seves funcions.

A partir de les 8.50 cita amb la televisió.

Bon Nadal Berlusconi…

dissabte, 25/12/2010

Silvio_Berlusconi_shakes_hands_with_Bush.jpgAra fa un any Silvio Berlusconi no va poder fer el seu tradicional discurs de Nadal als mitjans de comunicació perquè una estàtua del Duomo de Milà el va deixar KO.  El passat dia 24, però, es va presentar als periodistes i va deixar anar un monòleg de 32 minuts on va repassar alguns dels temes més actuals però sobretot, va voler deixar molt clar que ell no té “cap debilitat”.

Una vegada més s’ha demostrat que a egocèntric no el guanya ningú. I es que tot i haver-se salvat pels pèls de la moció de censura del 14 de desembre, continua convençut de poder governar sense problemes i fins i tot “ampliar la majoria”.

En la roda de premsa va voler deixar clar que si la seva filla Barbara el critica és perquè està completament influenciada per la mare: “Treballo tot el dia i si un cop al mes convido uns quants amics i unes quantes dones boniques és un fet del que gaudeixo jo i els meus convidats”. Una curiosa manera de justificar les seves festes pujades de to.

Berlusconi es considera un màrtir dels complots que volen desprestigiar-lo i treure’l del poder però no perd la confiança en les seves capacitats i ha declarat que si al gener la tensa situació a la cambra de diputats no li permet governar convocarà eleccions “que estic segur de guanyar”.

Itàlia viu unes festes nadalenques marcades per la inestabilitat política i la sensació de bloqueig, i és que donada l’actual situació governativa i de tensió a les cambres, la presa de decisions està estancada. Tot i això, el Primer Ministre treu pit orgullós i assegura que no dimitirà mai. I és que, tal i com escrivia Tobias Jones, periodista del The GuardianBerlusconi no farà mai un gest honorable, continuarà procurant sempre només pels seus interessos i no els del país. Així els Italians tindran sobre els seus caps un personatge que els fa avergonyir cada vegada que es presenta a l’escena mundial i que no està sent jutjat en un tribunal per la simple raó d’estar al poder.

Aquest fet podria canviar en breu ja que el dia 13 de gener una comissió d’11 jutges valorarà si la llei que atorga immunitat al Primer Ministre és inconstitucional. Ell no perd la calma: “no he estat mai preocupat per unes acusacions que no existeixen”.

Bon Nadal Berlusconi, gaudeix d’aquest parèntesis festiu que al gener les coses podrien canviar.

Soroll de fons

divendres, 3/12/2010

SAM_1573.JPG

Manifestació a Pàdua

“Els veritables estudiants estan a casa estudiant, els que protesten al carrer són dels centres socials i els que estan endarrerits”. Són paraules del Primer Ministre italià Silvio Berlusconi, que intenta desacreditar una mobilització que des de fa mesos aconsegueix bloquejar ciutats com Roma, Pàdua, Bolonya o Pisa. Estudiants d’institut, universitaris, professors surten al carrer i fan soroll, molt soroll, per oposar-se a una reforma que consideren que va en contra del dret a l’ensenyament i a la cultura.

Segons Berlusconi estudiants han d’anar a casa a estudiar, o millor, que no estudiïn directament que a l’Estat li surt molt car. I jo em pregunto: és això el que pretén Berlusconi tallant el finançament a l’universitat? Eradicar la cultura i convertir al poble italià en una massa informe i submisa sense capacitat de contestació? Per a un Primer Ministre acostumat a la impunitat total dels seus actes els milers d’estudiants al carrer el molesten… Són un obstacle entre ell i la seva vida de divinitat. Un home que ha portat al límit totes les seves accions i que tal i com faria un nen mal criat davant la falta de conseqüències continua provocant, amb fatxenderia i arrogància, a tot un país.

“Povera Italia” comenten els mateixos italians. I es que Berlusconi es creu invencible, i fins ara ha estat, efectivament, intocable convertint el país que governa en un acudit.

En el programa “Vieni via con me” de dilluns 29 de novembre, el periodista i escriptor Roberto Saviano va parlar de la desil·lusió creixent dels italians en vers a la política i va voler fer referència a les conseqüències de la passivitat creixent i de la indiferència que provoca la política. Durant el seu monòleg explicava una història extreta del discurs que al 1955 va fer el polític Piero Calamandrei als estudiants de l’universitat de Milà per il·lustrar la importància o millor dit, les conseqüències de la falta de participació política. Segons Calamandrei no participar pot semblar l’opció més fàcil, i en realitat ho és, et permet de jutjar i de sentir-te que no formes part d’un sistema polític considerat ineficaç i corrupte. La història metafòrica de Calamandrei deia aproximadament això:
“En un vaixell que està travessant una tempesta hi naveguen un mariner i dos immigrants. Un dels immigrants dorm i l’altre observa terroritzat com la tempesta amenaça de fer naufragar el vaixell. L’immigrant li diu al mariner: “si continuem per aquest camí naufragarem”. Però el mariner continua impassible sense fer cas al immigrant. L’immigrant insisteix “Hem de canviar de ruta si volem salvar-nos!”. Però el mariner no l’escolta i continua a endinsar-se en la tempesta. L’immigrant desesperat desperta al company i li diu “M’has d’ajudar a convèncer al mariner a canviar de ruta o naufragarem!”, però l’altre respon: “Deixa’m dormir! Si naufraguem que m’importa, en el fons el vaixell no és meu!”.

Els estudiants surten al carrer per intentar evitar que el govern, acostumat a dirigir el país sense prendre el pols a l’opinió pública, redueixi la qualitat de les universitats incrementant la ja preocupant fuga de cervells. Però al Primer Ministre, el que més els preocupa no és tenir els estudiants en contra, sinó les conseqüències de les manifestacions: bloquegen el tràfic, tallen les vies del tren, ocupen monuments emblemàtics i criden davant del Senat.

Berlusconi està acostumat a governar sol, i ara que la tempesta amenaça d’enfonsar el vaixell ell fa veure que no passa res. Els ex-aliats de Berlusconi -Fini i Casini- juntament amb l’oposició -el Partito Democratico i l’Italia dei Valori- diuen que el Popolo de la Libertà, el partit governant, no té la confiança del poble ni del Parlament. El dia 14 de desembre han convocat una moció de censura contra el Govern. El Primer Ministre els ha titllat d’insensats. És una amenaça de qui té la seguretat de sortir-ne airós.

Mentrestant els estudiants continuen fent soroll. Els precedents polítics a Italià però, no garanteixen que les protestes i les manifestacions canviïn les coses, malauradament, els polítics -i també els ciutadans- estan acostumats a ignorar -i a que s’ignori- el soroll de fons.

La procastinació o l’art de posposar

diumenge, 28/11/2010

P1016801.JPGQui no ha mai posposat una activitat, una reunió, una feina, un treball? És curiós veure com de sobte un dia aparentment buit de contingut s’acaba convertint en una jornada atapeïda d’activitats que res tenen a veure amb el que realment havíem de fer.

Exemple: hem de presentar un treball per la setmana vinent. Tenim una setmana de temps i decidim posar-nos-hi avui mateix per poder-ho acabar a temps. La intenció és bona, però no és tant senzill com sembla. Una setmana és molt de temps i evidentment et permets el luxe de dedicar uns minuts a acabar un llibre, a quedar amb una amiga, anar a fer un cafè amb el company de classe que no veus des de fa dos anys. Aprofites per trucar a un familiar, per endreçar la cuina, l’armari, els calaixos de l’escriptori on hi trobes un carret de fotos sense revelar des del 2002 i portes el carret a revelar. Vas a recollir les fotos. Quedes per sopar, mires una pel·lícula, mires una altra pel·lícula i mentre està planxant (després de descobrir endreçant l’armari que tens planxa) t’adones que ja no falta una setmana sinó que el treball s’ha d’entregar demà mateix. I ara, amb nervis, estrès i maleint els propis ossos, t’asseus davant l’ordinador i comences a teclejar desesperadament, sense temps per reconstruir la història, sense marge d’error, a contra rellotge. I mentre les neurones s’exprimeixen i ho donen tot per acabar a temps t’assegures, et promets, et jures! que no tornaràs (mai més) a deixar res per a l’últim moment.

Però en el fons saps que tornarà a passar, perquè inexplicablement, tot i que la racionalitat i l’experiència ens diuen de fer les coses amb temps i de no deixar-ho per demà, la temptació és massa forta. És gairebé una infracció morbosa que ens porta a la transgressió. És el que s’anomena procastinació.

I mentre escric, a Itàlia mig país s’està revolucionant en contra de la reforma universitària que talla fons per la recerca, fa fora els professors, anul·la subvencions i beques i tanca facultats. La majoria de països estan duent a terme plans d’austeritat per retallar despeses, però a cap altre li ha vingut en ment l’absurda idea de tallar els fons a l’educació. Però clar… aquesta és una altra història.