Arxiu del mes: desembre 2010

Bon Nadal Berlusconi…

dissabte, 25/12/2010

Silvio_Berlusconi_shakes_hands_with_Bush.jpgAra fa un any Silvio Berlusconi no va poder fer el seu tradicional discurs de Nadal als mitjans de comunicació perquè una estàtua del Duomo de Milà el va deixar KO.  El passat dia 24, però, es va presentar als periodistes i va deixar anar un monòleg de 32 minuts on va repassar alguns dels temes més actuals però sobretot, va voler deixar molt clar que ell no té “cap debilitat”.

Una vegada més s’ha demostrat que a egocèntric no el guanya ningú. I es que tot i haver-se salvat pels pèls de la moció de censura del 14 de desembre, continua convençut de poder governar sense problemes i fins i tot “ampliar la majoria”.

En la roda de premsa va voler deixar clar que si la seva filla Barbara el critica és perquè està completament influenciada per la mare: “Treballo tot el dia i si un cop al mes convido uns quants amics i unes quantes dones boniques és un fet del que gaudeixo jo i els meus convidats”. Una curiosa manera de justificar les seves festes pujades de to.

Berlusconi es considera un màrtir dels complots que volen desprestigiar-lo i treure’l del poder però no perd la confiança en les seves capacitats i ha declarat que si al gener la tensa situació a la cambra de diputats no li permet governar convocarà eleccions “que estic segur de guanyar”.

Itàlia viu unes festes nadalenques marcades per la inestabilitat política i la sensació de bloqueig, i és que donada l’actual situació governativa i de tensió a les cambres, la presa de decisions està estancada. Tot i això, el Primer Ministre treu pit orgullós i assegura que no dimitirà mai. I és que, tal i com escrivia Tobias Jones, periodista del The GuardianBerlusconi no farà mai un gest honorable, continuarà procurant sempre només pels seus interessos i no els del país. Així els Italians tindran sobre els seus caps un personatge que els fa avergonyir cada vegada que es presenta a l’escena mundial i que no està sent jutjat en un tribunal per la simple raó d’estar al poder.

Aquest fet podria canviar en breu ja que el dia 13 de gener una comissió d’11 jutges valorarà si la llei que atorga immunitat al Primer Ministre és inconstitucional. Ell no perd la calma: “no he estat mai preocupat per unes acusacions que no existeixen”.

Bon Nadal Berlusconi, gaudeix d’aquest parèntesis festiu que al gener les coses podrien canviar.

Soroll de fons

divendres, 3/12/2010
SAM_1573.JPG

Manifestació a Pàdua

“Els veritables estudiants estan a casa estudiant, els que protesten al carrer són dels centres socials i els que estan endarrerits”. Són paraules del Primer Ministre italià Silvio Berlusconi, que intenta desacreditar una mobilització que des de fa mesos aconsegueix bloquejar ciutats com Roma, Pàdua, Bolonya o Pisa. Estudiants d’institut, universitaris, professors surten al carrer i fan soroll, molt soroll, per oposar-se a una reforma que consideren que va en contra del dret a l’ensenyament i a la cultura.

Segons Berlusconi estudiants han d’anar a casa a estudiar, o millor, que no estudiïn directament que a l’Estat li surt molt car. I jo em pregunto: és això el que pretén Berlusconi tallant el finançament a l’universitat? Eradicar la cultura i convertir al poble italià en una massa informe i submisa sense capacitat de contestació? Per a un Primer Ministre acostumat a la impunitat total dels seus actes els milers d’estudiants al carrer el molesten… Són un obstacle entre ell i la seva vida de divinitat. Un home que ha portat al límit totes les seves accions i que tal i com faria un nen mal criat davant la falta de conseqüències continua provocant, amb fatxenderia i arrogància, a tot un país.

“Povera Italia” comenten els mateixos italians. I es que Berlusconi es creu invencible, i fins ara ha estat, efectivament, intocable convertint el país que governa en un acudit.

En el programa “Vieni via con me” de dilluns 29 de novembre, el periodista i escriptor Roberto Saviano va parlar de la desil·lusió creixent dels italians en vers a la política i va voler fer referència a les conseqüències de la passivitat creixent i de la indiferència que provoca la política. Durant el seu monòleg explicava una història extreta del discurs que al 1955 va fer el polític Piero Calamandrei als estudiants de l’universitat de Milà per il·lustrar la importància o millor dit, les conseqüències de la falta de participació política. Segons Calamandrei no participar pot semblar l’opció més fàcil, i en realitat ho és, et permet de jutjar i de sentir-te que no formes part d’un sistema polític considerat ineficaç i corrupte. La història metafòrica de Calamandrei deia aproximadament això:
“En un vaixell que està travessant una tempesta hi naveguen un mariner i dos immigrants. Un dels immigrants dorm i l’altre observa terroritzat com la tempesta amenaça de fer naufragar el vaixell. L’immigrant li diu al mariner: “si continuem per aquest camí naufragarem”. Però el mariner continua impassible sense fer cas al immigrant. L’immigrant insisteix “Hem de canviar de ruta si volem salvar-nos!”. Però el mariner no l’escolta i continua a endinsar-se en la tempesta. L’immigrant desesperat desperta al company i li diu “M’has d’ajudar a convèncer al mariner a canviar de ruta o naufragarem!”, però l’altre respon: “Deixa’m dormir! Si naufraguem que m’importa, en el fons el vaixell no és meu!”.

Els estudiants surten al carrer per intentar evitar que el govern, acostumat a dirigir el país sense prendre el pols a l’opinió pública, redueixi la qualitat de les universitats incrementant la ja preocupant fuga de cervells. Però al Primer Ministre, el que més els preocupa no és tenir els estudiants en contra, sinó les conseqüències de les manifestacions: bloquegen el tràfic, tallen les vies del tren, ocupen monuments emblemàtics i criden davant del Senat.

Berlusconi està acostumat a governar sol, i ara que la tempesta amenaça d’enfonsar el vaixell ell fa veure que no passa res. Els ex-aliats de Berlusconi -Fini i Casini- juntament amb l’oposició -el Partito Democratico i l’Italia dei Valori- diuen que el Popolo de la Libertà, el partit governant, no té la confiança del poble ni del Parlament. El dia 14 de desembre han convocat una moció de censura contra el Govern. El Primer Ministre els ha titllat d’insensats. És una amenaça de qui té la seguretat de sortir-ne airós.

Mentrestant els estudiants continuen fent soroll. Els precedents polítics a Italià però, no garanteixen que les protestes i les manifestacions canviïn les coses, malauradament, els polítics -i també els ciutadans- estan acostumats a ignorar -i a que s’ignori- el soroll de fons.