Soroll de fons

SAM_1573.JPG

Manifestació a Pàdua

“Els veritables estudiants estan a casa estudiant, els que protesten al carrer són dels centres socials i els que estan endarrerits”. Són paraules del Primer Ministre italià Silvio Berlusconi, que intenta desacreditar una mobilització que des de fa mesos aconsegueix bloquejar ciutats com Roma, Pàdua, Bolonya o Pisa. Estudiants d’institut, universitaris, professors surten al carrer i fan soroll, molt soroll, per oposar-se a una reforma que consideren que va en contra del dret a l’ensenyament i a la cultura.

Segons Berlusconi estudiants han d’anar a casa a estudiar, o millor, que no estudiïn directament que a l’Estat li surt molt car. I jo em pregunto: és això el que pretén Berlusconi tallant el finançament a l’universitat? Eradicar la cultura i convertir al poble italià en una massa informe i submisa sense capacitat de contestació? Per a un Primer Ministre acostumat a la impunitat total dels seus actes els milers d’estudiants al carrer el molesten… Són un obstacle entre ell i la seva vida de divinitat. Un home que ha portat al límit totes les seves accions i que tal i com faria un nen mal criat davant la falta de conseqüències continua provocant, amb fatxenderia i arrogància, a tot un país.

“Povera Italia” comenten els mateixos italians. I es que Berlusconi es creu invencible, i fins ara ha estat, efectivament, intocable convertint el país que governa en un acudit.

En el programa “Vieni via con me” de dilluns 29 de novembre, el periodista i escriptor Roberto Saviano va parlar de la desil·lusió creixent dels italians en vers a la política i va voler fer referència a les conseqüències de la passivitat creixent i de la indiferència que provoca la política. Durant el seu monòleg explicava una història extreta del discurs que al 1955 va fer el polític Piero Calamandrei als estudiants de l’universitat de Milà per il·lustrar la importància o millor dit, les conseqüències de la falta de participació política. Segons Calamandrei no participar pot semblar l’opció més fàcil, i en realitat ho és, et permet de jutjar i de sentir-te que no formes part d’un sistema polític considerat ineficaç i corrupte. La història metafòrica de Calamandrei deia aproximadament això:
“En un vaixell que està travessant una tempesta hi naveguen un mariner i dos immigrants. Un dels immigrants dorm i l’altre observa terroritzat com la tempesta amenaça de fer naufragar el vaixell. L’immigrant li diu al mariner: “si continuem per aquest camí naufragarem”. Però el mariner continua impassible sense fer cas al immigrant. L’immigrant insisteix “Hem de canviar de ruta si volem salvar-nos!”. Però el mariner no l’escolta i continua a endinsar-se en la tempesta. L’immigrant desesperat desperta al company i li diu “M’has d’ajudar a convèncer al mariner a canviar de ruta o naufragarem!”, però l’altre respon: “Deixa’m dormir! Si naufraguem que m’importa, en el fons el vaixell no és meu!”.

Els estudiants surten al carrer per intentar evitar que el govern, acostumat a dirigir el país sense prendre el pols a l’opinió pública, redueixi la qualitat de les universitats incrementant la ja preocupant fuga de cervells. Però al Primer Ministre, el que més els preocupa no és tenir els estudiants en contra, sinó les conseqüències de les manifestacions: bloquegen el tràfic, tallen les vies del tren, ocupen monuments emblemàtics i criden davant del Senat.

Berlusconi està acostumat a governar sol, i ara que la tempesta amenaça d’enfonsar el vaixell ell fa veure que no passa res. Els ex-aliats de Berlusconi -Fini i Casini- juntament amb l’oposició -el Partito Democratico i l’Italia dei Valori- diuen que el Popolo de la Libertà, el partit governant, no té la confiança del poble ni del Parlament. El dia 14 de desembre han convocat una moció de censura contra el Govern. El Primer Ministre els ha titllat d’insensats. És una amenaça de qui té la seguretat de sortir-ne airós.

Mentrestant els estudiants continuen fent soroll. Els precedents polítics a Italià però, no garanteixen que les protestes i les manifestacions canviïn les coses, malauradament, els polítics -i també els ciutadans- estan acostumats a ignorar -i a que s’ignori- el soroll de fons.

Etiquetes ,

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús