Cròniques de les aromes de clavellina.

dilluns, 1/04/2013

Encara tanco els ulls i oloro la estranya però exhumant sensació que provoca l’encens, la cera i les flors. L’encens crea un núvol incert, d’entre el que apareixen imatges antiquíssimes de cult -artístic o teològic, que importa- que emanen els sentiments. Amb algunes confraries sents el so del silenci, transformat en com cauen les gotes de cera dels grans ciris que duen els penitents. La Macarena, amb tot l’art del sota pali, desfila per Sierpes i ho mirem des d’un balcó. Després, El Gran Poder passa i el veiem a peu de carrer, seguint les recomanacions de l’amic que hi trobes ràpidament en un andalús. Són tant diferents les meves tradicions i tant difícils de comparar!

Triana pel Carrer Sierpes, des del balcó on vaig veure "la Madrugá".

Converses. Fa unes hores amb un taxista, després amb molta gent. Madrilenys, asturians, un altre català. El taxista em diu que si plou la gent no surt, beneits els qui surtin, doncs trobaran les imatges refugiades. Als madrilenys no els hi venia de nou, els hi fascina. El català m’explica que “Això és l’art, és la fe i sinó és la identitat. Porto deu anys a Sevilla i això que vivim avui, a la calle Sierpes, és un privilegi. Mira compatriota, això és trianear”. Passa el Crist de les Tres Caidas de Triana i la seva Esperança. Els sevillans fan de perfectes amfitrions i recorden perfectament el que els hi he dit, que eren els dos passos que més m’agradaven.

La Setmana Santa de Sevilla cau dempeus davant meu i no puc fer res més que donar-li una abraçada. Porta una setmana plovent, i avui, que he fet un vol fugaç i que només passaré unes deu hores despert a la vora del Guadalquivir no plou. Gràcies a Déu? Potser si, com deia el comparsista: Déu és una immensa paraula buida que la gent ha omplert amb el que volia. Tinc clar que els sevillans i sevillanes l’han omplert de fe, tradició, fonamentalisme -bàsic en la teologia i la creença-, i sobretot de gust i de molt d’art. Déu a Sevilla és art. Que més dóna si existeix, ells han fet que a les set del matí, tot anant de nou amb un taxi cap al aeroport després d’una Madrugá excelsa només pugui pensar que si tot això serveix per ser millor persona, doncs li dono gràcies a Déu.

Agraït a la gent d’Aliter, que em va acollir d’una manera familiar i que són uns cracks, als fogons i al tracte.

 

La demagògia ben feta no té fronteres, ni té rival. Crònica apasionada d’un Carnaval a Cadis.

dijous, 3/01/2013

Los Duendes Coloraos, primer premi de Comparsa al COAC 2012.

Los Duendes Coloraos, primer premi de Comparsa al COAC 2012.

Diuen els entesos que la demagògia és apelar als sentiments de les persones per aconseguir que cali un missatge. Lícitament o no, l’utilitzen els nostres polítics un cop darrera d’un altre. Qui no recorda l’excèntric cas de “los xuxes” de Mariano Rajoy? Un dels primers en explorar-la va ser Aristòtil, que la taxava de forma impura de poder democràtic sobre les masses indisciplinades.
A Cadis cada any organitzen un concurs anomenat COAC (Concurso Oficial de Agrupaciones de Carnaval, també conegut com Concurso de Coplas o simplement el Concurso). És una festa, una tradició dins d’un teatre que vaig viure en primera persona l’any passat i que ara segueixo i espero amb candeletes. Les famoses agrupacions competeixen en quatre modalitats: Xirigota, Coros, Cuartet i Comparsa. Aquesta última, encara que la xirigota sigui la més famosa, és la que més passions aixeca. Els comparsistes tracten d’escriure pasdobles que toquin la fibra del públic indisciplinat del que parlava Aristòtil que omple nit darrera nit el Gran Teatre Falla. La comparsa aixeca passions, hi han compositors famosos, cantants famosos, directors de grup famosos. Tot al servei del mediatisme local. No m’ha frapat res més que escoltar una bona comparsa.

Fan demagògia, molta, i fins i tot sensacionalisme. Però ho fan amb un art que fa que oblidis que s’estan tractant temes cabdals com la guerra, la violència de genere o la pobresa. L’avortament, les càrregues policials, la corrupció, l’assassinat, l’atur i el racisme o la homofòbia són grans temes, carn de canó pels compositors, que presenten la seva proposta cada any en directe per la televisió i en un teatre ple.

És el ange, l’art, el duende. La seva manera de viure. Són bons, molt bons. Musicalment i amb les lletres. Amb gràcia i sentiment, alhora.

I es que la demagògia ben feta no té fronteres i molt menys rivals. Mitjançant un art, com és la música, i amb les paraules adients podrem aixecar els aplaudiments de tot un teatre i el reconeixement dels que escolten a l’altra banda de la televisió o la ràdio. Esperem que els nostres estimats polítics no acabin mai contractant entranyables músics gaditans que vendrien la seva ànima per fer demagògia de la que no té rival. Ara per ara, el Carnaval de Cadis és la veu del poble. Els romàntics del segle XVIII no han marxat, són els comparsistes de Cadis.


La Fia-Faia.

dimecres, 26/12/2012

Aquest any no he anat a la Fia-Faia. Tot i ser una festa de les que m’agraden i que em va robar prou el cor l’any passat, la família també és un gran què de la nit de Nadal. L’any passat vam fer un reportatge força complert de la festa i aquest any el repetirem, potser amb una altre vessant. Aquí mateix el podeu veure. Fia-faia, nostru sinyor ha nascut a la paia!

La cultura no es xiula.

dilluns, 24/12/2012

Avui recorre pels estomacs aquella sensació de les dates especials. El Nadal és, per a una bona part del món, una de les festes més entranyables i es celebra amb la mateixa intensitat de portes endins com al carrer. Els sopars i dinars ompliran aquests dies les cases i de la nostra vida prendran part tradicions com els pessebres -vivents o no-, les cantades de nadales o d’altres més locals com la Fia-Faia que celebren al Berguedà de manera recuperadament antropològica.

El que ja és una tradició per la gent de RAC1, ràdio líder a Catalunya, és congregar els seus preuats oients al Palau de la Música Catalana per animar el matí de la vígilia de Nadal amb un seguit d’actuacions. En cert moment, hi han sortit els nois del Versió RAC1, el programa que lidera les tardes al país. Amb un guió nadalenc han fet aparèixer un personatge més del programa que parodia un militant de Ciutadans. El públic l’ha xiulat per ensenyar una bandera d’Espanya i dir un parell de bajanades, prou divertit. De cop i volta, amb un guió tendenciós, ha entonat “Los peces en el rio” i per sorpresa meva el Palau ha tornat a escridassar el personatge.

Després l’ha seguit un “Si, si, pero esto lo cantareis todos esta noche”. Magnífic cop. Aquesta nit em submergiré en l’obrer i orgullosament poblat d’antics inmigrants andalusos i extremenys barri de les Roquetes, a Sant Pere de Ribes. Sonaran deu mil cançons com aquestes i tots parlarem en castellà, a taula s’hi aseuran independentistes, unionistes, federalistes que -colze a colze- es trobaran un any més amb la família. Cantarem des de la Marimorena a Los Peces en el Río acompanyats de la guitarra flamenca meva i del cosí, però demà tots menjarem la escudella que fa la iaia, cartagenera de naixement i catalana de per vida. Us n’asseguro la qualitat de la manduca tradicional catalana a casa meva.

Pobres peixos, pobre riu, pobre verge que es pentina. Quina culpa tenen ells de la desventura catalana amb l’Estat que no li dóna el que vol. I es que es poden xiular els símbols, i més si ens hi sentim oprimits. Encara més si no ens deixen decidir que volem ser. Però la cultura, i menys la popular -que és la mare de la cultura- no es xiula.

I bon Nadal!

La Carassa i la discòrdia.

dimecres, 14/12/2011

No em posaré a relatar les anades i vingudes dels musulmans a la peninsula Ibèrica i tampoc a Catalunya perquè ja les sabem o com a mínim ens hem adonat del seu llegat. Ara, la realitat és una altre. Un corrent migratori ha portat musulmans de nou a l’Estat Espanyol i Catalunya i així ha florit una societat i de pas aquells que la rebutgen.

Nova Carassa de Barcelona. Any 1988 pel solsoní Caserras.

Tampoc és l’intenció fer una radiografia de la situació política i social sinò d’observar quin és el llegat en el marc de les festes i de les tradicions. La cultura musulmana ha impregnat les nostres llegendes i costums més localistes de rituals carregats d’històries.

Posarem exemples: Festes de Moros i Cristians, Ball de Turcs i Cavallets, el Ball de Cotonines i la entranyable Carassa.  Un per un, les Festes de Moros i Cristians tant arrelades al País Valencià mostren una guerra a partir dels vestits i les desfilades. El Ball de Turcs i Cavallets -de la patrimoniada Patum de Berga- és una lluita en coreografia d’una altre batalla. I la Carassa és l’estimat desconegut.

De Carasses en tenim constància a Manresa, Vilafranca del Penedès, Girona, Vilanova i la Geltrú i Barcelona -entre d’altres-. La seva posició inicial era sota l’orgue de les Esglésies i consistien o consisteixen en la cara d’un moro amb la boca oberta que accionant un mecanisme vomitava avellanes i confits. Costum nadalenc d’antigues misses  va ser eliminat abans de la Guerra Civil per sorollós a la casa de Déu i algunes Carasses es van canviar d’emplaçament o fins i tot perdre.

Un dels casos més curiosos és el de Vilanova i la Geltrú. A la ciutat bressol del Carnaval català es celebrava al pati interior de l’Ajuntament amb la llegenda creada pels vilanovins del grup l’Estaquirot Teatre a finals dels setanta on un magrebí volia robar el Nadal. Prenia el nom de Moro Manani. Del Moro Manani només en queda un festival de música entre punk, ska i rock que porta el seu nom i la seva cara com a emblema. El grup de teatre i l’Ajuntament van decidir després de moltes històries que amb el fluxos migratoris actuals era poc correcte que els nens escoltessin la història que explica que un d’aquests senyors del Marroc, com el pare de la seva companya de classe, volia robar el Nadal i de pas venia en barca, en l’època de les pateres.

Ben trobat o no,  els vilanovins ja no tenen Carassa sinó retaule de Nadal amb un caganer que fa país i que manté l’escatologia, ja que no vomita però caga. I Barcelona manté les carasses penjades de la Catedral i de Sant Just i Sant Pastor però n’ha creat una de mòbil que surt pels carrers de Ciutat Vella per Santa Llúcia.

I a l’altre punta -de Catalunya i del pensament- hi està Perpinyà. Els nostres pares o avis -si, els avis, com passa el temps- anaven a la Catalunya Nord a veure les pel·lícules sense els talls o simplement a veure alguna que estava tallada sencera. Ara hi hauriem d’anar nosaltres per simplement veure una carassa penjada sota d’un orgue de l’Església de Sant Joan. Allà, a Perpinyà hi viu l’única Carassa on li pertoca. Qui ho hauria de dir.

I es que a vegades som més papistes que el Papa. Al Pais Valencià sempre guanyen els Cristians la batalla a les festes que lluiten contra els Moros, però a Lleida -tot i anar prohibint burkes- fan la inefable funció on un any guanyen uns, i al següent els altres.

“El siniestro del diestro”.

dijous, 9/06/2011

(No he imaginat mai escriure sobre això, però avui m’ha vingut de cop la curiositat…)

Són les dotze i poc de la nit, acaba d’acabar una pel·lícula de Nicolas Cage a Telecinco i comença un programa on retrobo al presentador dentut de Salsa Rosa que creia desaparegut.

Ortega Cano empitjora, música de piano. I de cop i volta, Love is in the air en la seva versió més canyera i surten els col·laboradors del programa. Bipolaritat comunicativa.

Us imagineu un programa d’aquest nivell parlant de l’accident de trànsit d’un reconegut casteller? O del casori d’un campió sardanista?

La capacitat de fer del folklore taurí un espectacle del paper couché ve de lluny i de ben segur que als més seguidors de la tauromàquia no els hi agrada gens. La mitificació de l’home folklòric, i de la cantant folklòrica és un fet excepcional que només passa a Espanya.

Repudiarem els toros, o no. Però són una tradició -estimada i odiada- que ha format i forma part del panorama mediàtic i a Catalunya d’aquestes no n’hi ha ni una.

 

L’àngel del bigoti.

divendres, 3/06/2011

L’àngel és un missatger, tradicionalment sense sexe. Ell, tot resseguint la Bíblia és l’encarregat dels assumptes més mundans amb els que Déu s’ha de posar en contacte amb nosaltres. Òbviament, sembla ser que Déu per coses més importants s’assegura la bona recepció i es planta a la terra, diuen que en forma d’arbre que es crema però no és combustible, en uns núvols que s’obren i deixen passar la llum del sol o en un comportament estrany d’alguns animals per les marededéus trobades. No es va fiar de cap àngel per la feina dels deu manaments i un cop fins i tot hi va enviar el fill, que els bèsties dels romans van crucificar. No deixa de ser com una pyme.

 

Realment, no sé qui és aquell home que m’atura -sempre i precisament- en moments decisius, crítics o d’alegria continguda a la meva vida. És alt, amb panxa, dents llargues, estràbic i amb un bigoti característic, d’aquells que fan forma de cara trista.

El primer cop va ser a la Rambla, on en cinc minuts em va donar lliçons d’humanitat i algunes màximes per viure feliçment. Si, és així: un home s’atansa a mi, que estic mig assegut en una jardinera que dóna vida a un margalló i em pregunta si em parlat abans. Darrera de la meva contestació en negatiu comença una horda de frases per aconseguir la felicitat. Perquè realment aquest és l’objectiu primari de l’existència i perquè tot comença per una simple pregunta: “Tu creus que ets feliç?”.

“Tot bé?”, així va ser la segona vegada. Vaig respondre amb el dit gros aixecat cap amunt. No sé si em va creure perquè a la meva cara no dibuixava el somriure. Preocupat? Una mica. No sé qui és, no sé que vol. I fa una mica de por.

Avui m’ha tornat a aturar. “He parlat amb tu algun cop?” m’ha dit. Li he contestat que si. M’ha preguntat sobre si li havia fet cas. Li he dit que a mitges. M’ha mirat amb cara de creure’m un trapella. I al girar el cap, sense preocupar-me, no l’he vist més. No perquè no hi fos sinó perquè no ho necessitava.

El dia que passa alguna cosa en algun dels àmbits en que recolzo la meva vida, ell em sorprèn. S’enxarxa amb la meva pròpia lluita entre el bé i el mal, allò que des del Ball de Diables fins als llibres més antics i els més nous representen. És potser un boig? Un aturat amb ganes de que els més joves no siguem com ell? És el pertorbat del poble? O és l’àngel del bigoti?

 

La festa per la festa.

dilluns, 30/05/2011

M’he escoltat molts cops a més d’un savi amb majúscules dir que la festa té un motiu religiós, sentimental. I si, el té. Però també penso en la utilitat de la festa.

El meu avi i la meva àvia es van conèixer i apropar per primer cop als balls del Foment Vilanoví, per Carnaval. L’ocasió d’or per apropar-se.

L’ocasió genial per sortir al carrer l’han constituïda les festes. L’excusa perfecte per reunir a una família al voltant de la taula. La millor per fer maleses amb seny i per ingerir més del compte de tot allò que sigui legal.

Ara, quan un comiat de solter pren les voreres sense esperar el Carnaval i una trobada qualsevol omple els carrers de bestiari en dates insignificants podem dir que existeix la festa per la festa. Sense més raons.

I és que les mares ja no es preocupen, perquè la nit de l’any que vulguin els fills arribaran a casa tant tard que serà aviat i no els hi caldrà dir allò de “mama, que és festa Major!”.

Benvinguts al museu.

dissabte, 28/05/2011

En els últims anys ha proliferat la intenció de crear, a través dels diferents Ajuntaments, museus o “cases” de la festa.

Que és un museu o casa de la festa? Simplement, un museu que expliqui les peculiaritats de la festa local, on s’hi allotgen també les peces de bestiari, gegants, mostra del vestuari dels balls i altres components bàsics d’un museu com els plafons, les projeccions  i els auriculars.

Personalment, n’he visitat la Casa dels Entremesos de Barcelona, el Museu de la Patum, la Casa de la Festa d’Algemesí i la de Tarragona.  Unes són espais amb vida, on es reuneixen i fan diferents tasques les associacions que tiren endavant la Festa i altres són aparadors.

Han quedat en ‘stand by’ projectes milionaris a Berga, on es parlava de construïr un museu patumaire. Segurament la festa tradicional i popular més important de Catalunya hauria de privar-se d’un gran museu que li prengués grandesa a la Festa amb majúscules i evitar així que no es converteixi en ‘la festa per la festa’. Que veure l’Àliga sigui un esdeveniment únic d’uns dies a l’any.

Sempre hem volgut compendre les forces màgiques com els sentiments, les emocions i els nussos a l’estomac, per a tot això tenim els llibres d’en Punset. Per a la festa dosis d’alliberació i d’alegria emocionada. No cal que cap plafó ens expliqui que és la pell de gallina.

“Bienvenidos a nuestro museo
y permítanme que sea su guía,
que en verdad esto es un cachondeo
porque sólo abrimos algunos días.”

Comparsa Los Muñecos, Carnaval de Cadis 2011

La Laia.

divendres, 18/02/2011

Amb la mania de treure els sants d’allà on siguin, la Laia s’ha fet un espai dins del calendari festiu barceloní.

Santa Eulàlia és la festa major “petita” o d’hivern dels laietans i és que diu la suposada història que amb tretze anys van torturar a la avui santa. Tretze, que són les oques que avui en dia hi ha al pati de la catedral. Tretze, que són els martiris que diu la història que va patir la noia. Tretze, que no és pas un número digne d’un supersticiós.

No sabem si aquesta joveneta barcelonina va existir, i si allà on diuen que va ser llençada nua, rodolant, dins d’una bota plena de claus i de vidres -i va sortir il.lesa!- avui pren el nom de Baixada de Santa Eulàlia per la realitat dels fets.

El que si que és veritat és que és una llegenda més de la resistència dels barcelonins al seu setge i com a mínim, centenars d’anys després, serveix per treure a passejar bèsties i gegants i fer festa.