La segona i última naftalina.

L’evolució i el pas del temps demostren com es de forta una tradició. S’ha parlat molt de la dolenta salut de ferro de la sardana, de la invasió hippie a la cultura del foc i de fer de la Castanyada un Hallowen americà. Quines són les claus de que no olori a naftalina?

En el passat i primer article parlava del català, com a metàfora. Quina és la veritable raó per la que parlar català no olora a naftalina? Per que s’ha adaptat al canvi dels temps. Els avis el parlen d’una manera i els nens d’una altre, ni millor ni pitjor. Però les tradicions s’han de seguir al peu de la lletra, o no.

Les tradicions neixen, moren i es transformen. I són tant etnològiques com la centenària si són de vint anys endarrere. Les tradicions són útils i tenen raons. A Pamplona, cada any per San Fermín, els braus s’han de portar fins al corralet de Sant Domingo on sortiran a l’endemà al famós “encierro”. I és necessari per la festa i no té cap mena de gràcia, o si. Cada any i cada nit s’hi aplega una bona pila de gent per veure com uns braus creuen uns carrers en silenci solitari i fins i tot ara l’Ajuntament regula l’aforament. I d’això en fa res que passa, i que no és -ja- tradicional?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús