Arxiu del mes: juny 2011

“El siniestro del diestro”.

dijous, 9/06/2011

(No he imaginat mai escriure sobre això, però avui m’ha vingut de cop la curiositat…)

Són les dotze i poc de la nit, acaba d’acabar una pel·lícula de Nicolas Cage a Telecinco i comença un programa on retrobo al presentador dentut de Salsa Rosa que creia desaparegut.

Ortega Cano empitjora, música de piano. I de cop i volta, Love is in the air en la seva versió més canyera i surten els col·laboradors del programa. Bipolaritat comunicativa.

Us imagineu un programa d’aquest nivell parlant de l’accident de trànsit d’un reconegut casteller? O del casori d’un campió sardanista?

La capacitat de fer del folklore taurí un espectacle del paper couché ve de lluny i de ben segur que als més seguidors de la tauromàquia no els hi agrada gens. La mitificació de l’home folklòric, i de la cantant folklòrica és un fet excepcional que només passa a Espanya.

Repudiarem els toros, o no. Però són una tradició -estimada i odiada- que ha format i forma part del panorama mediàtic i a Catalunya d’aquestes no n’hi ha ni una.

 

L’àngel del bigoti.

divendres, 3/06/2011

L’àngel és un missatger, tradicionalment sense sexe. Ell, tot resseguint la Bíblia és l’encarregat dels assumptes més mundans amb els que Déu s’ha de posar en contacte amb nosaltres. Òbviament, sembla ser que Déu per coses més importants s’assegura la bona recepció i es planta a la terra, diuen que en forma d’arbre que es crema però no és combustible, en uns núvols que s’obren i deixen passar la llum del sol o en un comportament estrany d’alguns animals per les marededéus trobades. No es va fiar de cap àngel per la feina dels deu manaments i un cop fins i tot hi va enviar el fill, que els bèsties dels romans van crucificar. No deixa de ser com una pyme.

 

Realment, no sé qui és aquell home que m’atura -sempre i precisament- en moments decisius, crítics o d’alegria continguda a la meva vida. És alt, amb panxa, dents llargues, estràbic i amb un bigoti característic, d’aquells que fan forma de cara trista.

El primer cop va ser a la Rambla, on en cinc minuts em va donar lliçons d’humanitat i algunes màximes per viure feliçment. Si, és així: un home s’atansa a mi, que estic mig assegut en una jardinera que dóna vida a un margalló i em pregunta si em parlat abans. Darrera de la meva contestació en negatiu comença una horda de frases per aconseguir la felicitat. Perquè realment aquest és l’objectiu primari de l’existència i perquè tot comença per una simple pregunta: “Tu creus que ets feliç?”.

“Tot bé?”, així va ser la segona vegada. Vaig respondre amb el dit gros aixecat cap amunt. No sé si em va creure perquè a la meva cara no dibuixava el somriure. Preocupat? Una mica. No sé qui és, no sé que vol. I fa una mica de por.

Avui m’ha tornat a aturar. “He parlat amb tu algun cop?” m’ha dit. Li he contestat que si. M’ha preguntat sobre si li havia fet cas. Li he dit que a mitges. M’ha mirat amb cara de creure’m un trapella. I al girar el cap, sense preocupar-me, no l’he vist més. No perquè no hi fos sinó perquè no ho necessitava.

El dia que passa alguna cosa en algun dels àmbits en que recolzo la meva vida, ell em sorprèn. S’enxarxa amb la meva pròpia lluita entre el bé i el mal, allò que des del Ball de Diables fins als llibres més antics i els més nous representen. És potser un boig? Un aturat amb ganes de que els més joves no siguem com ell? És el pertorbat del poble? O és l’àngel del bigoti?