La Carassa i la discòrdia.

No em posaré a relatar les anades i vingudes dels musulmans a la peninsula Ibèrica i tampoc a Catalunya perquè ja les sabem o com a mínim ens hem adonat del seu llegat. Ara, la realitat és una altre. Un corrent migratori ha portat musulmans de nou a l’Estat Espanyol i Catalunya i així ha florit una societat i de pas aquells que la rebutgen.

Nova Carassa de Barcelona. Any 1988 pel solsoní Caserras.

Tampoc és l’intenció fer una radiografia de la situació política i social sinò d’observar quin és el llegat en el marc de les festes i de les tradicions. La cultura musulmana ha impregnat les nostres llegendes i costums més localistes de rituals carregats d’històries.

Posarem exemples: Festes de Moros i Cristians, Ball de Turcs i Cavallets, el Ball de Cotonines i la entranyable Carassa.  Un per un, les Festes de Moros i Cristians tant arrelades al País Valencià mostren una guerra a partir dels vestits i les desfilades. El Ball de Turcs i Cavallets -de la patrimoniada Patum de Berga- és una lluita en coreografia d’una altre batalla. I la Carassa és l’estimat desconegut.

De Carasses en tenim constància a Manresa, Vilafranca del Penedès, Girona, Vilanova i la Geltrú i Barcelona -entre d’altres-. La seva posició inicial era sota l’orgue de les Esglésies i consistien o consisteixen en la cara d’un moro amb la boca oberta que accionant un mecanisme vomitava avellanes i confits. Costum nadalenc d’antigues misses  va ser eliminat abans de la Guerra Civil per sorollós a la casa de Déu i algunes Carasses es van canviar d’emplaçament o fins i tot perdre.

Un dels casos més curiosos és el de Vilanova i la Geltrú. A la ciutat bressol del Carnaval català es celebrava al pati interior de l’Ajuntament amb la llegenda creada pels vilanovins del grup l’Estaquirot Teatre a finals dels setanta on un magrebí volia robar el Nadal. Prenia el nom de Moro Manani. Del Moro Manani només en queda un festival de música entre punk, ska i rock que porta el seu nom i la seva cara com a emblema. El grup de teatre i l’Ajuntament van decidir després de moltes històries que amb el fluxos migratoris actuals era poc correcte que els nens escoltessin la història que explica que un d’aquests senyors del Marroc, com el pare de la seva companya de classe, volia robar el Nadal i de pas venia en barca, en l’època de les pateres.

Ben trobat o no,  els vilanovins ja no tenen Carassa sinó retaule de Nadal amb un caganer que fa país i que manté l’escatologia, ja que no vomita però caga. I Barcelona manté les carasses penjades de la Catedral i de Sant Just i Sant Pastor però n’ha creat una de mòbil que surt pels carrers de Ciutat Vella per Santa Llúcia.

I a l’altre punta -de Catalunya i del pensament- hi està Perpinyà. Els nostres pares o avis -si, els avis, com passa el temps- anaven a la Catalunya Nord a veure les pel·lícules sense els talls o simplement a veure alguna que estava tallada sencera. Ara hi hauriem d’anar nosaltres per simplement veure una carassa penjada sota d’un orgue de l’Església de Sant Joan. Allà, a Perpinyà hi viu l’única Carassa on li pertoca. Qui ho hauria de dir.

I es que a vegades som més papistes que el Papa. Al Pais Valencià sempre guanyen els Cristians la batalla a les festes que lluiten contra els Moros, però a Lleida -tot i anar prohibint burkes- fan la inefable funció on un any guanyen uns, i al següent els altres.

1 comentari

  • Sedalina, cosa fina

    14/12/2011 16:56

    I s’ha de dir que el substitut del Moro Manani, no només caga, sinó que fuma dins d’un espai públic davant dels nens. Quin exemple, no?

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús