La demagògia ben feta no té fronteres, ni té rival. Crònica apasionada d’un Carnaval a Cadis.

Los Duendes Coloraos, primer premi de Comparsa al COAC 2012.

Los Duendes Coloraos, primer premi de Comparsa al COAC 2012.

Diuen els entesos que la demagògia és apelar als sentiments de les persones per aconseguir que cali un missatge. Lícitament o no, l’utilitzen els nostres polítics un cop darrera d’un altre. Qui no recorda l’excèntric cas de “los xuxes” de Mariano Rajoy? Un dels primers en explorar-la va ser Aristòtil, que la taxava de forma impura de poder democràtic sobre les masses indisciplinades.
A Cadis cada any organitzen un concurs anomenat COAC (Concurso Oficial de Agrupaciones de Carnaval, també conegut com Concurso de Coplas o simplement el Concurso). És una festa, una tradició dins d’un teatre que vaig viure en primera persona l’any passat i que ara segueixo i espero amb candeletes. Les famoses agrupacions competeixen en quatre modalitats: Xirigota, Coros, Cuartet i Comparsa. Aquesta última, encara que la xirigota sigui la més famosa, és la que més passions aixeca. Els comparsistes tracten d’escriure pasdobles que toquin la fibra del públic indisciplinat del que parlava Aristòtil que omple nit darrera nit el Gran Teatre Falla. La comparsa aixeca passions, hi han compositors famosos, cantants famosos, directors de grup famosos. Tot al servei del mediatisme local. No m’ha frapat res més que escoltar una bona comparsa.

Fan demagògia, molta, i fins i tot sensacionalisme. Però ho fan amb un art que fa que oblidis que s’estan tractant temes cabdals com la guerra, la violència de genere o la pobresa. L’avortament, les càrregues policials, la corrupció, l’assassinat, l’atur i el racisme o la homofòbia són grans temes, carn de canó pels compositors, que presenten la seva proposta cada any en directe per la televisió i en un teatre ple.

És el ange, l’art, el duende. La seva manera de viure. Són bons, molt bons. Musicalment i amb les lletres. Amb gràcia i sentiment, alhora.

I es que la demagògia ben feta no té fronteres i molt menys rivals. Mitjançant un art, com és la música, i amb les paraules adients podrem aixecar els aplaudiments de tot un teatre i el reconeixement dels que escolten a l’altra banda de la televisió o la ràdio. Esperem que els nostres estimats polítics no acabin mai contractant entranyables músics gaditans que vendrien la seva ànima per fer demagògia de la que no té rival. Ara per ara, el Carnaval de Cadis és la veu del poble. Els romàntics del segle XVIII no han marxat, són els comparsistes de Cadis.


1 comentari

  • Aphrosiade

    21/01/2013 13:23

    Molt bon article. Jo farà uns quatre anys que m’hi vaig començar a aficionar (quan JC Aragón encara era un gran autor xD ara que no em senten els juancarlistes hahaha) i del Coac em va enamorar i ho segueix fent cada any, la creativitat d’alguns autors i capacitat per dir tant amb tant poc i tan ben dit. La constatació de que es segueix fent poesia. I la increíble sensació que proporciona seure davant la tele o pc i dir… sorpren-me! sabent que ho faran.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús