Fins aviat, Santboià

En plena voràgine de ‘Clàssics’ (i òbviament no em refereixo a l’Old Firm escocès tot i els paral·lelisme evidents entre la Scottish Premier League i la Lliga BBVA), el futbol de bronze i més concretament el nostre grup, el català, mediterrani o com vulgueu dir-li, s’apropa inexorablement cap a la seva finalització. 4 jornades, 360 minuts més el temps de descompte pertinent separen els 20 equips que conformen allò que a Twitter ja coneixem com a #2bg3 de l’assumpció dels objectius planejats a inicis de temporada… o del fracàs a l’hora d’assolir-los. Quatre jornades en què, i no és pas cap tòpic: a dia d’avui, qualsevol equip iniciarà la 35a jornada amb coses per jugar-se. Qui ho té més clar, per bé, és un Centre d’Esports Sabadell que tres temporades després tornarà a disputar un play-off d’ascens en què, d’entrada, no se les haurà amb el Real Unión. Altra cosa és que el comitè decideixi designar Ortiz Blanco en un hipotètic creuament amb el Múrcia… Per desgràcia, un altre català que ho té molt més que magre és el FC Santboià.

Els del Baix Llobregat, tocats des de fa jornades, van continuar cavant la seva tomba ahir diumenge a Alzira. Derrota contundent davant d’un rival directe per 3-0 que deixa els de Paco Clos cuers a 12 punts del Benidorm, 16è classificat quan en queden 12 per disputar; només la diferència de gols particular amb els de la Marina Baixa impedeixin un fet cantat des de fa ja jornades.

I és que ‘ l’aventura vermella’ a la tercera categoria del futbol espanyol després d’aconseguir un històric i sofert ascens a Tudela el passat mes de juny ha estat breu però intens. Ho recordava Paco Clos a la sala de premsa del Luís Suñer Picó en acaba el duel d’ahir: tal i com està la situació a Segona Divisió B que el Santboià, sentenciat de fa jornades estigui al dia en el tema dels pagaments és un exemple a seguir per gran part dels 80 equips que disputen la Segona B. Perquè el més fàcil, possiblement, per una entitat modesta com la que presideix Ramon Andreu hagués estat ‘deixar-se anar’ i seguir la tònica que molts dirigents incompetents duen a terme al futbol espanyol. Primera ovació. La segona té a veure, amb matisos, amb la proposta futbolística dels santboians, primer amb Quim Ayats i després amb Paco Clos. N’estem farts de veure partits avorrits, de pany i forrellat al #2bg3 i, per tant, és d’agrair que des del primer partit a Can Peixauet, i tot i les evidents limitacions de l’equip, l’extècnic del Santboià Quim Ayats apostés per jugar a futbol, prendre riscos i tractar de portar el Santboià el més alt possible amb un bon tracte a la pilota. Així, no és estrany que amb 21 gols marcats, el Santboià fos el cinquè equip més golejador a la fi de la primera volta i a només un gol dels més realitzadors.

Però aquests riscos han estat la base per exemplificar la teoria de la manta curta, aquella que t’impedeix escalfar els peus quan vols escalfar el cos i viceversa. No són només els 57 gols que els del Llobregat han rebut en els 34 partits disputats fins ara, tampoc que l’equip s’estigués les primeres 28 jornades de campionat encaixant gol o que gairebé un terç dels gols rebuts hagin arribat al darrer quart d’hora de partit. És la sensació generalitzada que Rafa Leva (que retornava a Segona B després d’haver-hi jugat amb l’Hospi 10 anys abans) ha estat, probablement, l’home més regular de l’equip, amb múltiples intervencions que han salvat el Santboià de perdre més punts… o de caure d’una manera més àmplia.

Toni, Pedro, Blas Vílchez, Monty, Maik Molist, Guillem Cornellà, Fran Erencia,… Què tenen en comú aquests jugadors? Les lesions. Set jugadors que, com a mínim, han estat allunyats dels terrenys de joc durant un mes per culpa de les lesions, una de les plagues i una de les causes que ha impedit que primer Ayats i després Clos hagin pogut donar continuïtat als onzes inicials. Si aquestes lesions són fortuïtes, fruit de mala sort o conseqüència d’una mala preparació física se m’escapa; la pregunta i la resposta han de fer-les els afectats, però el que és indubtable és que aquest factor ha tingut un pes important en la trajectòria de l’equip. Tant o més (o no), com els arbitratges.

I és que el Santboià ha viscut una relació d’amor-odi amb els àrbitres o millor dit, una relació amb poc amor i molt d’odi. Vagi per endavant que un equip, sigui quina sigui la seva situació, ha de saber canalitzar l’estat de nervis i tensió i no pot caure en alguna de les situacions com la que ha viscut el Santboià aquesta temporada, com ara la batussa final a l’Hospitalet o al Collao. Des de la distància, es fa difícil de prensar en una persecució ‘personalitzada’ quan t’han assenyalat 7 penals a favor (a només un del més ‘beneficiat’, el Sabadell), però quan te n’han xiulat 9 en contra i ets aficionat del Santboià, pot haver-hi dubtes. Es fa difícil pensar en una mà negra quan als teus rivals li han expulsat un total de 14 jugadors en 34 jornades i acumulen un total de 356 minuts d’expulsions. En canvi, les 20 expulsions que han rebut els vermells en les mateixes jornades, els 454 minuts d’expulsions acumulats o els 7 partits en què l’equip ha acabat amb més d’un expulsat (i no comptem el cos tècnic ni el delegat Ricardo Albadalejo) podrien considerar-se motius suficients com per pensar malament. El mateix passa amb partits com el de Terol de fa dues setmanes, en què els aragonesos van acabar amb 9 jugadors i Calderé montant en còlera i amb l’encontre contra l’Alacant de fa 8 dies, en què Marín Álvarez va fer mèrits per baixar de cop a Regional amb un espectacle lamentable.

Línies i línies per intentar entendre o explicar la situació d’un equip, el Santboià, que a nivell institucional va haver de passar un moment amarg el passat mes de desembre amb la mort en accident de trànsit del fill del president santboià, Ramon Andreu. Un cop dur per la família santboiana i un tràngol difícil de superar, també en l’aspecte esportiu. D’altra banda, la resposta de la ciutat de Sant Boi a l’ascens ha estat més aviat freda, tot i les iniciatives endegades per l’entitat per tal d’atraure públic al Joan Baptista Milà amb reduccions de preu, portes obertes, sortejos… Arguments per plantejar-se que, si el Santboià mereixia la Segona B, de debò Sant Boi mereix el Santboià?

Dijous sant, davant el Gandia, una no-victòria dels catalans implicaria convertir-se en equip de Tercera Divisió 10 mesos després de l’ascens. Ho faria quatre dies després que l’antítesi del Santboià a Segona B, el Barakaldo, consumés després de 23 anys de presència ininterrompuda al futbol de bronze el seu descens al grup 4 de Tercera. La temporada en què històrics de la categoria com la Gramenet o el Pontevedra també veuen el seu futur més que negre. Hi ha una diferència: el Santboià, a nivell institucional/econòmic compta amb un coixí tan evident com necessari per únicament pintar de negre el futur esportiu, suficient com per agafar aire, baixar a l’infern de Tercera per tornar a agafar impuls. I per tornar-nos a veure. Aviat.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús