L’orgull de Lil·liput

Ara mateix, mentre pico quatre lletres per actualitzar aquest blog un mes després de la darrera entrada, falten dotze hores i escaig per conèixer el rival del Centre d’Esports l’Hospitalet a l’eliminatòria de setzens de final de la Copa del Rei, una competició que fa ben poques temporades era la nineta dels ulls de molts aficionats i alguns mitjans pel seu format àgil, fresc i donat a les sorpreses i que els equips grans i posteriorment els genis encarregats de programar els horaris dels partits han acabat enfonsant en una tristor definida en l’interès únic d’una final entre els dos peixos grossos del futbol espanyol, segurament europeu. Aquest, però, és objecte d’un debat totalment diferent i que, com diria el President Pujol, “ara no toca” ampliar.

La qüestió és que som a moments de conèixer quin equip de Primera Divisió s’enfrontarà a l’únic representant del que coneixem per ‘Futbol Català’. L’Hospi eliminava dimecres el Llagostera en un partit ple d’emoció, de gran ambient al Municipal llagosterenc i que al final, tot i les ocasions de tots conjunts va decidir-se per un gol de cap Lucas Viale a la sortida d’un córner. Cruel o no, l’atzar o l’encert no van voler prorrogar el somni continu dels homes d’Oriol Alsina, imparables des de fa ja moltes temporades d’ençà que van començar a remuntar categories per acabar (qui ho havia d’imaginar) a la Segona Divisió B: a la tercera categoria del futbol espanyol. Qui sap si l’entitat del Gironès tornarà a viure una oportunitat semblant de situar-se definitivament al mapa futbolístic espanyol i d’entrar en la voràgine mediàtica que envolta aquests duels entre equips semiprofessionals, allunyats de la parafernàlia de la LFP i els grans equips de la Lliga espanyola.

No és el cas d’un Hospi que, com el Llagostera, el Badalona o el Sant Andreu, perseguien amb la boca petita l’objectiu d’arribar a aquesta ronda copera per fer història, fer caixa, fer caliu i omplir els seus respectius estadis amb la visita d’un gran d’Espanya. Finalment, els de Jordi Vinyals han estat l’únic català en endur-se el gat a l’aigua i rebran l’il·lusionant premi d’enfrontar-se a tot un Primera Divisió. Un autèntic repte pels riberencs en l’aspecte esportiu, però també tot un nou univers que s’obrirà en l’aspecte social i institucional, especialment si Barcelona o Real Madrid trepitgen l’Estadi de Futbol de l’Hospitalet. Veure centenars de samarretes blaugranes o blanques es convertirà, no ens enganyem, en un fet més que probable.

Durant anys (i ara  més que mai), el cavall de batalla dels clubs catalans ha estat buscar fórmules i maneres diferents d’atreure l’atenció de la gent per venir als camps i augmentar la massa social. En el cas de l’Hospi, amb menys encert i imaginació que altra cosa, l’objectiu de veure l’Estadi ple va fregar-se fa any i mig en l’eliminatòria per l’ascens a Segona B davant del Rayo Vallecano B amb vora 6.000 espectadors. Barcelona o Real Madrid, llevat de sorpresa o d’entrades desorbitadament cares aconseguiran la fita somiada durant tant de temps. A quin preu, però? Dubto molt, per no dir que no guardo cap possibilitat, que bona part del públic que es doni cita a l’Estadi conegui Sergio Cirio, David Prats o Corominas, que acabi cantant el nom de David Haro o d’Ángel Sánchez o que ni tan sols hagi anat a un partit de l’equip de la seva ciutat en moltes temporades.

Qualsevol argument no violent per assistir a un partit de futbol és vàlid, lícit. Ho serà, també, que un aficionat vagi a l’Estadi amb una pancarta feta a casa demanant sortir a l’APM?, a Punto Pelota, demanant la samarreta a Maxwell o cridant Cristiano Ronaldo. Sabrà greu, però, que aquest oportunisme difumini l’efecte general de festa que una entitat tan modesta com històrica com és el Centre d’Esports l’Hospi visqui amb motiu d’aquesta eliminatòria. Difícilment s’hi pugui fer res. El més curiós de tot és que el millor, probablement, sigui no fer res al respecte i deixar que tot porti a la seva destinació. I és que tot i que siguem en camp propi, aquells que som aficionats de l’Hospi de tota la vida, els que dimecres vam ser a Llagostera fent costat a l’equip, els que es van deixar la veu somiant amb un Primera a ‘casa seva’ i els que no hi van poder anar.

Serà un dia fantàstic per a tots aquells que ens estimem l’Hospi, igual que ho van fer els de la Grama, el Terrassa, el Nàstic, el Figueres o el Badalona en la passa dècada enfrontant-se al Barcelona i al Madrid. Serà el dia per callar un minut, mirar al nostre voltant, fer una ullada al camp i fixar-nos en el que realment ens motiva que és la samarreta de l’Hospi. Aquella que ens mou sigui quin sigui el rival, aquella que ens farà gaudir contra tot un gegant del futbol i la que ens farà patir quan perd per la mínima a Terol. Al final, controlar els impulsos aliens és una tasca tan impossible que el millor és focalitzar tot l’interès en les nostres emocions. Sentir-nos únics pel que nosaltres sentim i patim i no pas pel que voldríem que els altres fessin. En definitiva, sentir-nos orgullosos de formar part de Lil·liput per molts Gullivers que puguin arribar.

1 comentari

  • Rafa Miret

    17/10/2011 13:04

    Un bon article, ja he comentat en el Facebook que estem acostumats a estar envoltats de Gegants però aquest costum ens fa mes grans aquest partit de copa del rei amb el millor equip del món.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús