La Cristina

dimecres, 20/03/2019

DSC_0316Parlar de tu Cristina requereix desgranar les moltes Cristines que s’abracen en una sola i que tots portem dins nostre mentre cridem que ets més present i futur que mai.  Per això, tots nosaltres, la gent que t’estima, ens comprometem a fer ressonar amb orgull la teva rialla que emmudeix les penes perquè tothom vegi a la Cristina de les paraules, l’artista que lluita a contracorrent regirant una i altra vegada el valor dels mots, sabent que només des del significat real de les mateixes es pot arribar a la veritat i a un sentit genuí de la llibertat. Unes paraules que sorgien de la Cristina de la mirada, del teu esguard quirúrgic per esbossar la bellesa inadvertible als ulls dels demés i que tenia la seva conseqüència en la Cristina dels petits detalls, del gest adient a l’escenari perquè allò invisible als espectadors sigui la base per crear veritats emmirallades en les petjades de les nostres vivències. Tampoc oblidarem de du  arreu la Cristina amiga, la que singularitza cadascun de nosaltres, la que et fa sentir que el millor temps de la seva vida te l’ha dedicat a tu, la que grava a cops de somriures petites històries eternes que aquests dies recordem entre plors riallers, laments feliços, i llàgrimes d’agraïment per ser posseïdors de tenir aquell dia concret al teu costat on participaves d’alegries i patiments donant peu a la Cristina creadora de noves amistats, capaç de presentar desconeguts amb l’únic element en comú de ser amics teus i que acaben creant branques pròpies sense oblidar mai l’arrel maternal de les mateixes. Uns amics que hem viscut de primera mà la Cristina gironina, la que fa de Girona la seva segona sala d’estar fent sentir anònims a la resta dels gironins, perquè passejar amb tu pel barri vell representa conèixer fins i tot a gent que no és de la ciutat però aquell dia ha decidit passar-lo a Girona. De totes maneres, si et sembla, per començar a escampar la teva llum agafarem com a punt de partida la Cristina acompanyada, la que sempre té gent al seu costat perquè quan tu et gires és ella qui t’està fent de contrafort, i evidentment, la Cristina del somriure, on la tristesa queda ofegada pel teu riure provinent d’aquesta ànima que tant ens enamora i que ens fa tenir clar, estimada amiga, que a partir d’ara, sense ser-hi del tot, seràs sempre amagada a les bambolines de les nostres vides. Gràcies per acompanyar-nos Cristina. T’estimem.

 

Sangre en la frente y plomo en las entrañas

divendres, 22/02/2019

MachadoMachado es lo más parecido a lo que podríamos conocer como poeta nacional, su modernismo poético donde la palabra era la paleta para representar el paisaje castellano y su lucidez social hija de la Generación del 98, visionarios todos del drama venidero de un pueblo más dado al embiste que al pensar, nos da como resultado un poeta enamorado de su tierra pero condenado a la vez por la tragedia de la misma. Machado nos explica con su muerte que de todas las historias la de España es la más triste porque siempre termina mal. De todas formas Machado no es inmune a las relecturas analfabetas de la historia, y como ya intentó hacer el franquismo en los años 50 utilizando su figura como ejemplo falsario de la concordia entre las dos Españas (una de las dos, la que ha de helarte el corazón, lo mandó a morir al exilio), ahora sale Casado, el mismo que utiliza el modus operandi fascista de vaciar de significado palabras que llevan el germen de la violencia para hacer de la mentira una verdad vendible a la masa (como ejemplo podríamos ir al uso que da golpista, terrorista, nazi, etarra, comunista, alta traición, sedición, rebelión…) para ensalzar la figura del poeta con un miserable tuit prefabricado que ofende la memoria del que luchó toda su vida contra entre simplismo autoritario que tantas veces ha llevado España al abismo. Casado, deja a Machado en paz y lee un poco más a Pemán.

2018: L’any d’en Mateu i l’Ernest

dilluns, 31/12/2018

El temps ens esberla la memòria amb prou elegància perquè no oblidem els grans titulars però alhora, anem perdent per les clivelles de l’oblit les petites històries diàries que han construït els fets hegemònics de la nostra vida, així doncs, fàcilment lligues un any concret amb el naixement d’un fill però vas deixant a les vores del camí les imatges de tendresa o les nits d’insomni: és com si la força del fet s’emportés per davant els detalls sense deixar presoners. Per això sempre més recordaré el 2018 com l’any del naixement d’El Brindis, el primer fill de la Gàrgola, la història trencada d’en Mateu i l’Ernest que ens porta acompanyant fa mesos per diferents poblacions de Catalunya. De totes maneres, el propòsit d’aquest 2019 és anar soldant dins meu els detalls més silenciosos d’aquest relat on la riquesa està amagada en les relacions establertes entre bambolines: les persones que m’han regalat prismes diversos d’una mateixa realitat, les amistats nascudes en l’aprofundiment de les contradiccions dels personatges i consolidades al parlar de les pròpies, la sacralització del valor de la paraula per comunicar sense filtres, l’estudi del gest com a mirall trencat de l’ànima, i en definitiva, tenir el regal de reis que el 2019 segueixi aquest aprenentatge.

25, 26 i 27 de gener – La Planeta (Girona)

http://www.laplaneta.cat/ca/programacio/c/1070-el-brindis.html?goto=funcions

7 al 24 de febrer – Teatre Gaudí (Barcelona)

http://teatregaudibarcelona.com/el-brindis/

2 de març – Teatre de Bescanó

https://entradas.codetickets.com/entradas/el-brindis/5561/elteatredebescano/online

30 de maig – La Cate de Figueres

https://figueresaescena.koobin.com/el-brindis

Grup de culte

dimecres, 24/10/2018

SOMEls grans discos d’Els Pets comencen pel final, el Bona nit, No tornaràs, El balcó de casa, Calafell, o Me’n vaig,  i des de fa uns dies, amb la magistral Som que ens remet a la tardor vital que deixa a la vista una essència buida d’artificis. Aquí comença aquest disc que no respon a l’anhel de la gent, sinó a l’ambició del grup d’anar sempre més enllà, de fugir de la fórmula d’èxit pretèrit que si no s’enterra amb elegància, acaba sent una autoparodia econòmicament rendible i estèticament àrida. Per això celebrem el Som com el que és, un pas més de l’evolució d’un grup que amb L’àrea petita va decidir forçar la màquina perquè els seus fans volguessin escoltar en directe l’antològica No vull que t’agradi aquesta cançó en lloc dels èxits del Bon dia, més que res perquè quan demanem cançons antigues ho fem perquè volem recordar qui érem nosaltres en lloc de gaudir de la pròpia cançó. Per això, ara més que mai, hem de celebrar l’enèsim exercici de Gavaldà com a lletrista de fer una radiografia del dia a dia on s’hi amaguen les grans veritats de les nostres vides, algunes lluents i d’altres d’un foscor que cantada per ells pot resultar atractiva, i d’altra banda, la labor per despullar les melodies d’artificis i aconseguir aquesta simetria del que intenta explicar el seu setembre amb la senzillesa del que no imposta identitats alienes. En definitiva, que després de més de trenta anys de música havent fet discos magistrals com Sol, Agost, i L’àrea petita, és d’agrair la honorabilitat del que no en té prou i col·loca Som dins la categoria de discos imprescindibles, per això es mereixen que la gent es  posi dempeus, perquè fer dos discos collonuts està bé, però seguir, seguir i seguir, et converteix al final amb un grup de culte.

El Brindis: una grata sorpresa – Àlvar Caixal

dimecres, 25/07/2018

BrindisLa companyia La Gàrgola debuta amb “El Brindis”, un text intens, àgil i ric en matisos, que explora sense embuts les febleses de la condició humana amb una posada escena impecable i un ritme alt que no decau mai. Ens trobem davant d’una proposta interessant, amarga i commovedora, sensible i plena d’emocions, amb una estètica molt bella gràcies a un suggerent disseny d’il·luminació i una extrema senzillesa formal que està sempre al servei d’una magnífica interpretació. En definitiva, una direcció eficaç i un gran duets d’actors fan absolutament versemblant una història que ens parla d’amistats traïdes i secrets que fan mal. Una grata sorpresa.

Àlvar Caixal – Premi Sant Joan 2013 amb la novel.la “Les llavors del silenci”.

La Gàrgola ha aterrat per quedar-se – Toni Cassany

dimecres, 11/07/2018

FotoEl Brindis, l’òpera prima de Frank Bayer com a dramaturg i La Gàrgola com a productora teatral, és una obra que brinda a l’espectador el sentiment de nostàlgia davant el text que no voldries que s’acabés. Per analitzar la clau d’aquest èxit,  hem de reconèixer  la mà notòria de la direcció de Cristina Cervià a cada pas dels personatges, a cada subtil gest de la seva  expressió, i en les modulacions d’unes veus catapultades per una posta en escena minimalista que ajuda a centrar-nos la història gràcies un espai  circular, imperceptible, des d’on es salta del present al passat i del passat al present mentre els actors s’encaren amb qui un dia van ser. Així doncs, si el text de Bayer és rodó no ho és menys la seva poderosa interpretació i la subtilitat amb què els actors expressen el viatge emocional d’uns personatges esclavitzats pels seus secrets. En definitiva, l’excel·lència d’El Brindis ens va pensar que aquesta gent de La Gàrgola han aterrat per quedar-se.

Toni Cassany

Pintor.  Ha exposat la seva obra a  diverses galeries arreu d’Espanya, França, Taiwan, i la Xina.

www.tonicassany.cat

L’homo testosteronus

diumenge, 22/04/2018

RiveraS’han tornat bojos. Requisen bufandes i samarretes grogues abans d’un partit de futbol mentre fan tirar a la brossa cartells amb la paraula “Llibertat”. Parlen de violència per definir l’acte d’aixecar barreres de peatge i  ho equiparen d’aquesta manera a un furgoneta homicida atropellant nens per les Rambles, o com molt bé sabem a cosa nostra, a pistolers encaputxats disparant per la nuca per raons polítiques. Porten a Madrid una persona per dir allò de Borbons als taurons però els hi és igual si els Borbons s’han cobrat una fortuna personal indigesta i s’han fotut els taurons o els han fet servir per perpetrar l’espècie. D’altra banda, alts dirigents tenen màsters robats però tampoc dimitiran perquè com molt bé saben els interessats, els seus fraus han sortit a la llum per interessos partidistes no per un anhel de veritat, i per tant, poden seguir tranquil·lament als seus seients perquè si estiren de la manta no quedarà ni l’apuntador. De totes maneres, tot s’ha de dir, es queixen amb raó que una ministra de justícia d’un país que era amic però ara ja no és tant amic però tampoc ho poden dir clarament perquè és ell qui tria els amics i no tu, celebri una resolució judicial, però resulta que tu portes fent el mateix durant sis mesos amb l’agreujant que llençaves les campanes al vol abans de les decisions del jutge. Seguim. Tens un partit hegemònic amb una corrupció notòria i clara però no passa res perquè ningú sap qui collons és M.Rajoy, però ja se sap, ara els independentistes de convergència són molt dolents però el seu dia, quan t’ajudaven a mantenir la botigueta tu també els ajudaves a tapar la seva màfia particular. Hoy por ti, mañana por mi. Però al final, qui té la culpa? Doncs hi ha una part de la població enfadada amb el govern protagonista d’aquests desastres i segons les últimes enquestes els volen fer fora. Normal. Comprensible. Elogiable. Esperançador. Per quí? Doncs per una nova fornada que no té els complexes feixistes d’aquests darrers i parlen i actuen sense cap mena d’intenció de buscar la veritat, sinó de crear el relat adient perquè el votant es senti que el més putrefacte de les seves entranyes té lloc al Parlament. És el model Sálvame traslladat a la política, jo no prenc decisions perquè la gent sigui millor, sinó que prenc els seus desitjos més macabres i els porto a la palestra per sortir-ne beneficiat. En definitiva, tot plegat es resumeix en la gran decadència espanyola del “por mis huevos”, “a qué no hay”, “a mi no me digas esto porque se me para” i així amb un gran etc… No hi ha res a fer-hi, Millán Astray va guanyar Unamuno, Lorca va ser afusellat, i Machado va morir a Cotlliure. Només ens queda fer de la derrota bona literatura, o tenir clar que tard o d’hora hem de fotre el camp d’aquest esperpento de Valle-Inclán amb l’homo testosteronus com a personatge principal.

En defensa del professorat de l’escola diferenciada

dissabte, 3/02/2018

Bell-llocEl tema és mol senzill. Si unes forces del Parlament decideixen retirar per majoria absoluta el concert a les escoles diferenciades, doncs entrarem al debat perquè ens semblarà que cometran un error, però al final, hi ha l’acceptació del que conviu amb les regles del joc democràtic. Tots hem pensat alguna vegada que els nostres parlamentaris aprovaven per majoria decisions que consideràvem imprecises, algunes de les quals van a la lletra petita dels programes electorals conscients que la població vota seguint grans plantejaments de país, però al final només et queda esperar un canvi de tornes que pugui beneficiar-te. Així funciona el joc. El problema arriba quan per aconseguir legitimar els teus plantejaments entres al terreny de la difamació d’un col·lectiu, o sigui, treus el debat dels aspectes positius o negatius de l’escola diferenciada i directament parles de “masclisme”, “xenofòbia”, “homofòbia”, “elitisme”, i “classisme”, dit d’una altra manera per trobar un paral·lelisme ràpid, no parles de la legitimitat de fer un referèndum a Catalunya sinó que directament titlles de  “nazis” a aquells que ho plantegen, conscients evidentment que la població viu de les etiquetes i al final acabarà trobant normal que empresonis els teus “nazis” i treguis subvenció pública als “masclistes” o els “xenòfobs.

Així doncs, a partir d’aquí, si ens volen treure el concert perquè hi ha una majoria parlamentària amb aquest plantejament, ho discutiré, em mouré, però acabaré acceptant esportivament, ara, si s’usa la vessant miserable de titllar-me a mi, als meus companys, a les meves famílies i als meus amics, de funcionar amb paràmetres d’odi a l’estranger, de maltractament a la dona, de segregar segons criteris intel·lectuals o econòmics, i de vexar algú per la seva orientació sexual, llavors si que ens trobaran dempeus perquè no toleraré que em posin les característiques pròpies d’un feixista. Per aquí no passo. Si volen practicar la política indigna entre ells i treure’s els ulls prostituint el llenguatge que ho facin, però que a nosaltres ens deixin en pau i que no ens donin lliçons de dignitat moral. Més que res perquè si ens podem idiotes amb treure la porqueria, no costarà gaire començar a parlar de Manolo Sacristán, el referent ideològic d’una part d’aquesta nova esquerra, que entre d’altres actituds dogmàtiques, va prohibir els anys 60 de manera explícita l’entrada de Gil de Biedma al Partit Comunista per la seva condició d’homosexual, i podríem seguir pels hereus de la Gauche divine que cansats de menjar croissants per esmorzar treuen la seva mala consciència social prenen mesures populistes per tal d’acontentar una part del seu electorat i donar continuïtat a un discurs empastat de superioritat moral. Queda dit, si la problemàtica és la legitimitat que la nostra opció educativa rebi fons públics, cap problema, hi entrarem molt a gust, ara, si la discussió es podreix amb adjectius que insulten els professionals que dia rere dia fem la nostra feina seguint el principi de respecte màxim a tothom com fan la majoria de mestres d’aquest país, llavors ens trobaran dempeus com ens van trobar aquells que ens digueren nazis per voler fer quelcom tant senzill com votar.

El tema és si es vol solucionar el problema o no

divendres, 1/12/2017

Pengen ninots des d’un pont Votants VICde la carretera simulant votants. Lamentable i ho condemnem.  Insulten pel carrer un mitjà de comunicació estatal. Fatal i es censura des dels mitjans públics els quals se’ls acusa de falta de pluralitat. Es crema qualsevol bandera després de qualsevol manifestació. Avergonyeix i ho manifestem públicament.  Els presos polítics reconeixen errors en el procés. Assentiment i autocrítica. S’ha parlat de diàleg fins el darrer moment i se’ns ha tractat com a terroristes. Seguim demanant diàleg. Des dels ministeris se’ns acusa de nazis, culpables de 55 milions de morts i del genocidi hebreu. Silenci dels seus.  Des dels mitjans de comunicació es defensa que s’intervingui uns mitjans públics per assegurar la seva singularitat. Assentiment de la majoria. Des dels diferents ministeris se’ns acusa d’adoctrinar els nens per crear independentistes. Orgull col.lectiu per aixafar el cap als culpables. Certes manifestacions de les seves acaben sempre, si sempre, amb agressions violentes. Alzheimer sel.lectiu. El cinisme de demanar a les empreses que no marxin després d’haver incentiva fiscalment la fuga. Veus que som bones persones. Es nega les càrregues policials de l’1 d’octubre. Una gran massa assenteix. Conclusió: N’hi ha uns que no ho volen solucionar perquè no necessiten vots a Catalunya per governar, però si que necessiten una política concreta envers Catalunya per guanyar les eleccions a la resta d’Espanya. Una llàstima perquè al final als que vivim aquí som nosaltres, no els que utilitzen el territori pel propi benefici.

No és això Santi, no és això.

dijous, 23/11/2017

Santi VilaTothom amb una mica de sensatesa comprèn que et fessis enrere el darrer moment, cadascú es sap les seves circumstàncies i no seré jo qui et criticaré quan has hagut de pagar una fiança per acomplir amb el compromís de tirar endavant amb el referèndum de l’1 d’octubre. Ho dic amb el cor a la mà, molts et varen destrossar perquè t’acusaren de fer com les rates del vaixell, però m’hagués agradat veure aquests botxins a la teva situació. Fins aquí res a dir i màxim respecte. A partir de llavors, Santi, t’has passat de frenada a nivell estètic i com a conseqüència t’ha acabat rebotant a la vessant ètica que feia que alguns et veiéssim com un capital polític important pel país.

Fer la ronda per les televisions dient que tu ja ho havies dit quan vas estar-hi fins el darrer moment, deixant-te caure com a possible candidat d’una tercera via aprofitant l’evident error tàctic de l’independentisme a partir de l’1 d’octubre, i sobretot, fent servir el lloable discurs de la fraternitat i l’entesa per aparèixer públicament amb Rajoy i donar-li la mà quan la teva gent està a la presó, estèticament és deplorable i èticament mostra un polític preocupat en arrimar-se allà on en pot treure benefici.  Una llàstima. Dit això, em sembla necessari trobar ponts d’entesa entre les dues parts del conflicte i l’independentisme ha de fer una crítica sense pal·liatius per haver intentar tirar endavant aquesta procés amb un 47% de l’electorat a favor (una iniciativa que tu vas defensar fins el darrer dia), ara, no t’oblidis Santi que aquell a qui tu vares donar la mà és el responsable màxim d’haver deixat podrir el problema des del primer dia quan ni tant sols era president del govern. El temps depurarà responsabilitats i mentre l’independentisme haurà de demanar perdó per no haver sabut llegir la realitat de la situació, tu vas donar la mà a aquells que no només no es disculparan per haver facilitat que això passés i així fotre mà allà on sempre volien entrar, sinó que estan orgullosos d’haver aixafat allò que ells mateixos han generat.

Res més, dir-te que és una pena veure’t així, ja que és imprescindible que es torni a construir ponts, però mentre hi hagin els teus companys presos podies haver tingut la noblesa de fer-ho com s’ha de fer, de portes en dintre, sabent que llavors si que ho feies per ajudar i no per sortir net d’aquesta història. Una decepció.