Una DUI no arregla el problema

diumenge, 24/09/2017

Des de que existeix la pPuigdemontolítica com a tal sempre hem trobat dos tipus de polítics, aquells que prenen decisions per satisfer l’ara i l’aquí i d’aquesta manera aconseguir un prestigi caduc ignorant a consciència que estan creant un drama social a llarg termini, o aquells que governen amb visió històrica i transporten cadascuna de les seves decisions a una generació vista, quan segurament li arribarà el reconeixement que rarament podrà gaudir. Aquí hi ha el problema de Catalunya. Durant la transició Adolfo Suárez volia donar una singularitat de tracte als catalans com a nació històrica, conscient que donar un cop de puny a la taula amb aquest tema podia resoldre problemes majors en el futur, però la fresa dels sabres que ressonaven pels passadissos i l’actitud catalana de fer pinya per una objectiu comú, el va fer enrere. Ell va prendre el risc de normalitzar de cop la situació política de l’esquerra fent cas omís dels deliris militars, i als anys 80 Espanya va veure com un partit d’esquerres accedia el govern i aconseguia formar una majoria social progressista filla de la socialdemocràcia europea, o sigui, de la decisió amb visió històrica en va sorgir una estabilitat política, mentre que del gran error històric de no ser valent amb el tema català (començant pels propis polítics catalans) n’ha sorgit la situació que tenim avui en dia. El germen del problema en aquells moments no es veia i només era a l’abast d’aquells que el podien intuir, però hi era.

Avui ens trobem en un altre moment que s’han de prendre decisions pensant sobretot a trenta anys vista, i no intentant anar a satisfer al propi anhel dels meus,  i aquí és on entra el president Puigdemont. Primer de tot el President ha de ser conscient que el gran èxit de l’independentisme, que ha arribat a un suport social impensable fa quinze anys, ve donat perquè ha aconseguit prendre la recepta de les grans majories polítiques: la transversalitat del mateix.  Així doncs, hi ha independentistes identitaris, pragmàtics, una barreja de cada, i fins fa uns dies tenim un grup molt important que per damunt de tot apel·len a la seva dignitat democràtica pel dret a vot. No hi ha calaixos. No hi ha etiquetes. Tots som diferents, compartim pensaments comuns però diferim en les formes, els procediments, i la manera d’arribar a l’objectiu comú. Si ara neguem aquesta diversitat en pro d’una solució única, estarem tirant per la finestra la raó per la qual hem arribat fins aquí. Per això ara més que mai, és necessari  expulsar de la causa tot comportament que sigui un plagi de l’actitud del govern espanyol que ens ha dut els carrers: No s’assenyala a aquells que difereixen de nosaltres, no es crea un dualisme maniqueu entre els que volen la DUI o aquells que entenem que només es pot arribar a una solució amb un referèndum que tingui totes les garanties (no necessàriament pactat amb l’Estat), no es fa ni un sol esment a la possibilitat de violència si passa tal cosa o l’altra, no entrem a provocar la divisió social. No, no i no. Em nego a pensar que prenem decisions per satisfer l’anhel immediat i no estem tirant endavant amb la visió històrica del que vol construir de nou per tothom, i no només pels seus.  Per això ara el govern ha de fer l’esforç per mirar trenta anys endavant i entendre que el ritme el marquem nosaltres, que un DUI feta amb la base d’un referèndum avortat per l’absolutisme del PP, per molt que ens pesi, no és la manera de començar amb fermesa un projecte transversal. L’independentisme que hem defensat alguns i que seguirem defensant, vol fer els passos de forma impecable sabent que tenim nosaltres la paella pel mànec perquè cada negativa del govern espanyol enforteix la causa i la fa més viable. No ho oblidem, qualsevol decisió que sigui una rèplica del que nosaltres ens queixem, farà que molts independentistes segueixen sent independentistes, però no hi posin el coll perquè veurà que no s’està construint un país per tothom, i oblidar aquest fet, és tirar per la borda el plantejament que ens feia grans, i veient la pluralitat de la societat catalana, no solucionaríem cap dels problemes que tenim.

 

Albiol: 8 motius per recordar-te que la vergonya ens la provoques tu.

dissabte, 26/08/2017

Albiol1. Vergonya aliena la que ens provoques quan parles de totalitarisme per referir-te als sobiranistes, ignorant suposo que l’únic règim que s’ha assemblat al totalitarisme és aquell on el fundador del teu partit va ser ministre.

2. Vergonya aliena la que ens provoquen els membres del teu partit a Catalunya quan es comparen amb les víctimes d’ETA, gent que vivia amb l’amenaça de mort a la porta, una vergonya per cert, que es deu transformar amb indignació quan us senten els familiars de les víctimes.

3. Vergonya aliena la que ens provoques quan afirmes que a Catalunya es persegueix a la gent per parlar castellà, quan saps perfectament que no és veritat i ho dius amb finalitats electorals.

4. Vergonya aliena la que ens provoques quan fas una campanya electoral a la teva ciutat removent les passions més baixes de la població obviant completament la obligatorietat del polític de treballar perquè la gent s’aferri a uns valors nobles.

5. Vergonya aliena la que ens provoques quan la gent del teu partit reparteix banderes a una manifestació i al no sortir com tu volies, acuses els demés d’haver manipulat la mateixa.

6. Vergonya aliena la que ens provoques quan amb declaracions funestes provoques que gent honrada del teu partit a Catalunya, es quedin desarmats a l’hora d’afrontar els debats necessaris a peu de carrer.

7. Vergonya aliena la que ens provoques quan portes el discurs de barra de bar en un Parlament convertint la política en un món on s’eviten les subordinades.

8. Vergonya aliena la que ens provoques quan a l’hora de parlar de la corrupció del teu partit, comences amb el joc del tu més propi d’aquest país d’invàlids mentals.

Per tot això i més, avui, hauries d’haver aguantat el teu enèsim atac egocèntric i tenir la boca tancada, perquè molts catalans que estem cansats del tema de la independència, encara estem més cansat de polítics de baix cost com tu.

La melangia agradable de Semàfor en blau

dimecres, 26/10/2016

GSComençar un disc amb la guitarra stoniana d’Avions de paper i acabar-lo amb un Bon dia, dia! que remet sense complexes al Serrat dels setanta,  és una mostra de la singularitat d’aquest primer treball d’en Gerard Sabaté on fuig de la imatge tòpica del cantautor maleït que fa de la derrota una estètica gastada per seduir el respectable.  Així doncs, Semàfor en blau acaba essent una proposta optimista, on la melangia i la tristesa hi són però tenen un component agradable com passa a Ciutats adormides, la que és segurament la cançó més rodona de tot el disc, i on el gust de viure acaba essent una obligació a pesar de la volubilitat dels estats d’ànims, i és que com veiem a Plou, a vegades s’ha d’aprofitar els moments de soledat per veure qui som, ja que com es canta al final de la cançó: “Hi ha coses que no goso dir-me quan fa tant de sol”.

En definitiva, un dels mèrits literaris del disc és la capacitat d’agafar les imatges clàssiques relacionades amb estats d’ànims decaiguts i portar-los al terreny de l’optimisme vital amb unes melodies agradables creades per aquell que fa una declaració d’intencions quan fa moure els malucs del públic amb Mil i una vegades, una cançó amb vocació de single que necessita una sola audició per ser cantada de memòria al final de cadascun dels concerts que té per davant. Digue-m’ho ben fort els que ens agrada conviure amb els nostres silencis: en la melangia també hi ha benestar i alegria, i si no, escolteu Semàfor en blau i ho entendreu.

¡Vamos coño!

dilluns, 22/08/2016

Marca EspanyaImagineu un país on la dreta no és capaç de condemnar una dictadura feixista quaranta anys després de la mort del dictador, on hi ha un partit que pacta amb la dreta i el centre-esquerra en un interval de tres mesos i ningú ho valora com un acte de generositat, sinó com un exercici d’impostura política despullat per la retòrica camaleònica del seu líder, on el partit que diu que vol regenerar el sistema no defuig del vell esperit messiànic del líder i utilitza el passat que la dreta no ha paït per parlar del futur, on no es vol deixar votar els que volen marxar i se’ls acusa de traïdors d’una suposada pàtria que et volen fer teva sense tu haver-ho demanat, on la pseudo-intel.lectualitat progre dóna lliçons de llibertats individuals des de les seves torres de marfil però és la primera en treure l’esperit jacobí i posar-se al costat de la dreta centralitzadora amb matèria d’unitat territorial, on els clericals i els anti-clericals han oblidat les flames d’un maniqueisme pretèrit i segueixen fent capelletes en silenci en nom de la seva llibertat d’expressió, on hi ha un pacte no escrit de no tocar la monarquia perquè ningú podria aguantar una presidència de la República amb l’ex-president del partit contrari al que ell representa. Un país així cauria l’error d’establir vincles amb els diversos des de la sospita permanent i per tant, construiria una impostura constant per defensar allò propi i esperar el moment precís per enderrocar el contrari en nom d’aquest mateix país que tant diuen estimar. Això és el que hi ha i el pitjor de tot és que Catalunya ja fa temps que està agafant alguns d’aquests vicis, i mira, que ells acabin estant orgullosos de cuinar bé i guanyar medalles de bàsquet se me’n fot, però pensar que ens pot passar a nosaltres em preocupa perquè al final, quan acabes essent un inepte ho arregles tot amb un “¡Vamos coño!”, encara que no en tinguis ni idea de donde coño vamos.

El PSOE ens ha deixat (fa temps)

dilluns, 18/07/2016

PSOEEl problema del PSOE és que quan toca poder no es distingeix del PP en terreny econòmic , no accepta que Podemos li hagi segrestat el discurs dels 80 quan cridaven No a l’OTAN, i al final la seva línia acaba sent en estar molt enfadats amb la corrupció nauseabunda de la dreta, no mirar la pròpia, i anar en contra del govern sense donar una alternativa real més enllà d’un relat de progres que ha quedat anacrònic perquè fins i tot el PP té homosexuals que es casen i fa dimitir un ministre per voler restringir la llei de l’avortament. Conseqüència de tot plegat: no votaré a favor de l’investidura de Rajoy però no posaré excessius problemes perquè Pastor sigui la president del Congrés.

 En definitiva, en un país de circ que ha aprés a interpretar les grafies per emetre sons que no aconsegueix comprendre, el discurs d’esquerra falsària que té el PSOE seguirà calant a pesar de tenir un candidat de cartró pedra,i uns portaveus que tenen identitat en tant que són oponents d’algú. Tot plegat és una llàstima perquè si el centre-esquerra espanyol fos decent guanyarien les eleccions sense despentinar-se, però ja se sap que “De todas las historias de la Historia / sin duda la más triste es la de España, / porque termina mal. Como si el hombre, / harto ya de luchar con sus demonios, / decidiese encargarles el gobierno / y la administración de su pobreza.” Gil de Biedma dixit, que per cert, no va poder afiliar-se mai al Partit Comunista perquè era homosexual, però bueno, d’això Podemos tampoc en parla.

Xavier Domènech, t’explico perquè treballo a Bell-lloc.

dilluns, 11/07/2016

Fotos antigues del Bell-lloc que el centre ens ha cedit amb motiu del 50è aniversari.Les obsessions són legítimes perquè ens brinden una falsa seguretat psicològica amb el nostre dia a dia, que no ens fa ser més feliços però sí que ens ajuda a viure millor. Així doncs, si com a mi em passa, m’agrada que els llibres amb la coberta blanca siguin els que ocupen el moble blanc de la sala d’estar, doncs segurament m’ho pots respectar perquè a tu no t’afecta i a mi em dóna un cert plaer estètic veure una homogeneïtzació cromàtica a sobre la televisió. De totes maneres l’alarma saltaria quan aquesta paranoia afectés la vida dels altres, i a sobre, em negués a revisar els orígens psicosomàtics d’aquestes tendències destructives amb l’entorn.

A partir d’aquí, ara que han passat dies dels resultats esperpèntics del 26J on queda palesa la España de charanga y pandereta de què parlava Machado, em vénen ganes d’analitzar amb calma el discurs triomfant de Xavier Domènech després d’haver guanyat les eleccions, concretament el moment que parla dels coles de l’Opus. Analitzem. Guanyes a Catalunya unes eleccions generals per segona vegada en sis mesos amb una proposta de canvi, una victòria sumada al desastre del teu partit a la resta d’Espanya fent que reforci el teu lideratge, i el primer que se t’acut és parlar de les escoles de l’Opus? No ho sé, és com si al moment que naixia el meu primer fill hagués començat a cridar al quiròfan de la clínica que a la sala d’estar de casa volia llibres amb coberta blanca perquè lliguessin amb els colors del moble. La diferència és que la meva obsessió me la guardo per a mi, i la teva m’afecta a mi perquè jo treballo a Bell-lloc i si volguessis conèixer l’escola entendries perquè fa onze anys que hi sóc i no tinc cap mena d’intenció de marxar-ne. Així doncs, com que sé que no vindràs perquè prefereixes veure la teva realitat monolítica, t’explico els motius de per què hi treballo sabent que et parlo de Bell-lloc perquè és el que conec, ja que jo no faré com tu i generalitzaré per evitar caure en l’amalgama incòmode dels grisos.

Bell-lloc com totes les institucions té els seus aspectes a millorar, però cap d’aquests va relacionat a l’hora d’educar els alumnes a saber gestionar la seva llibertat. Mira, ras i curt, no ho deus saber però la meva escola no és elitista, hi estudia tothom qui vol estudiar-hi, a la meva escola hi ha pràctica religiosa però és voluntària, o sigui, no trobaràs cap alumne que l’obliguin a res, és més, si trobes un alumne que li hagin fet un comentari al respecte, m’ho dius que aniré a dir-ho a qui ho haig de dir;  a la meva escola es donen ajudes a les famílies que passen per problemes però el professorat no en té ni idea de quines ajudes es donen ni a qui es donen; a la meva escola un alumne se l’intenta fer créixer perquè prengui les seves pròpies decisions, i quan dic les seves vull dir les seves, ni les dels pares, ni les dels professors, ni les dels partits polítics obsessionats en dirigir les nostres vides; a la meva escola els professors tenen una llibertat absoluta de pensament i actuació política que ja voldrien tenir moltes facultats de lletres d’on sortiu vosaltres; a la meva escola hi ha un arrelament visceral amb el territori, ja sigui Girona o Catalunya, perquè entenem que només podrem arribar a certs paradigmes universalistes que defenseu vosaltres si tenim clar els elements identitaris més propers; i a la meva escola no hi ha cap d’aquests discursos nauseabunds on es relaciona la dona amb la fregall i l’home amb el bar dels diumenges a la tarda. Mira Xavier, si alguns d’aquests aspectes no funcionessin t’asseguro que demà mateix deixaria Bell-lloc i en trauria els fills, perquè al cap i a la fi, a mi m’interessa un centre educatiu que els hi ensenyi  a ser lliures i a prendre les seves pròpies decisions, perquè amb això estarem d’acord, que les mates es poden donar millor o pitjor però per si mateixes no et faran més o menys feliç.

En fi, perdona per la contundència perquè amb molts aspectes estem molt més a prop del que et pots imaginar ara mateix, però és una llàstima que l’esquerra d’aquest país seguiu amb un discurs troglodita on teniu dogmes més inamovibles que la Immaculada Concepció. El dia que us feu grans i tingueu ganes de fer propostes series, truqueu-me que us votaré.  Ah, per cert, no sóc de l’Opus Dei ni un catòlic de sagristia, encara que si ho fos tampoc passaria res, però sé que funcioneu bastant amb l’etiquetatge, doncs mira, ja us trec el gust. Com que no em coneixes pensaràs que és el típic escrit corporativista. També t’equivocaràs. El dia que vulguis estàs invitat a visitar-nos, t’ho prometo que et sorprendràs. Una abraçada.

En un país normal la proposta de Podemos seria lloable

divendres, 5/02/2016

PodemosPodemos ha passat de la denúncia a voler formar part d’un govern amb ministeris propis i per tant, accepta l’obligació de donar explicacions del què i del com. Aquesta decisió de voler prendre responsabilitats i no quedar-se en el paper fàcil de la queixa permanent, hauria de ser vist com un acte de maduresa política i no com una excusa per copsar els anhels individuals de poder dels caps visibles de la formació.

El problema és que a Espanya la mentalitat majoritària de l’opinió pública veu el desig d’ocupar una responsabilitat política com un mitjà d’enriquiment propi, i aquesta deformació justificada pels mil i uns casos de corrupció, acaba portant a actituds tant contradictòries com fer befa d’aquells que volen donar suport a un partit amb la condició de ser partícips directes de l’acció de govern. Així doncs, Podemos acaben sent casta perquè volen actuar i prendre responsabilitats, i la CUP, que segueix el dia a dia des de la distància, són els revolucionaris de veritat que ens fan de veu de la consciència, i d’aquesta manera, els nens inmadurs seran tractats com adults i els adults, com a nens que volen una simple piruleta per ser feliços. Així anem.

En Mas d’acord, però ERC també té mèrit

divendres, 15/01/2016

ercAbans de ser el que diguem som persones, i per tant, dins nostres es mouen un seguit de passions comunes que es controlen amb millor o menor mesura depenen de les armes del soldat en qüestió. Per això, perquè si nosaltres arribem de forma minoritària a una descoberta ens agrada tenir certs privilegis d’autoria, cal recordar el mèrit del paper d’ERC en tota aquesta història d’un país que camina un xic a les palpentes perquè ha decidit que el savi per conèixer no pot ser més neuròtic que el boig conegut.

Ho podem dir sense embuts ni edulcorants: quan a mitjans dels 90 ERC aglutinava el poc espai independentista d’aquest país, la seva militància venia del món de comarques i quatre catedràtics amics de Pompeu Fabra que s’asseien damunt les urnes amb un funcionament de mastegots assamblearis que la CUP, per exemple, porta amb més discreció. Ras i curt i sense voler ofendre amb les etiquetes: eren en Colom, la Rahola, en Carod, quatre xirucaires dels pobles, tres treballadors de zones industrials, cinc reciclats de Terra Lliure, i un grapat de filòlegs i historiadors amb ànims de defensar la llengua. Ells eren els únics que parlaven d’independència quan tot el pujolisme els mirava com els cosins rebotats que han marxat de casa i no volen tornar per l’orgull de reconèixer que han fracassat.

Dit això, quin era el pitjor trauma per aquesta gent? Dir-lis que vint anys després de ser quatre amics, l’independentisme a Catalunya tindria majoria absoluta i el lideratge d’aquest procés el portaria un polític de Convergència, o sigui, de la dreta que ells sempre havien criticat des de temps d’Heribert Barrera. No són sants ni filàntrops i cadascú fa els seus càlculs enmig d’aquesta història, però que la militància d’ERC i els seus dirigents hagin acceptat que els nouvinguts siguin la cara visible del que ells porten defensant fa anys, és si més no i amb totes les seves puntualitzacions, és digne d’elogi, i més ara que ja no són quatre amics.

Sobre el militant de la CUP que filmava a la premsa

dimecres, 6/01/2016

990_1451839440cup_roda_premsa2Ras i curt: un membre del consell polític de la CUP entra a dintre el recinte on decidiran no investir a Mas, i filma amb el seu mòbil, els periodistes que els esperen a l’entrada. Aquesta imatge fa molt més mal que qualsevol procés trencat perquè denota que alguns dels protagonistes d’aquesta quimera ho viuen com si fos un circ. Per això segurament vaig tenir sensació de país petit, de masia cutre on els masovers no sabran sortir mai de la seva condició per poder regnar amb decència el territori,  i ho dic perquè quan un sol membre d’aquest consell polític entra a una reunió on es decideix si 5 milions de persones aniran les urnes comportant-se com si estigués entrant a un sopar de promoció, fa pensar que realment ens estem fallant a nosaltres mateixos, i per tant, no val la pena començar amb Junts pel Si, pel No, pel No ho sé, pel Mas, pel Març, o pel Trostky.

Dit això, no m’agrada gens el discurs de l’Anna Gabriel, i em va semblar lamentable com va utilitzar el masculí per referir-se a la gent contrària al procés, i com va utilitzar el femení per parlar dels partidaris, però per lo menys, com la resta de membres de CDC, ERC, i la CUP, a nivell de formes estan a l’altura i a pesar del desacord no frivolitzen el moment amb actes tant lamentables i fastigosos com el d’aquest frívol mancat d’ego. Quin és es el problema? Doncs que en un país seriós, un personatge que fa una tonteria com aquesta l’endemà surt del consell polític de qualsevol òrgan, perquè per sobre del procés està la dignitat dels ciutadans a saber que les decisions que es prenen sobre el nostre futur, es prenen amb seriositat, i aquest és el problema de CUP, que mentre uns partits toleren una corrupció putrefacta, ells toleren aquestes actituds d’estar al pati de la universitat fumant-se un peta mentre protesten perquè han pujat deu cèntims el preu del tallat, i si, és trist, però de la mateixa manera que la corrupció d’alguns empasta a tot el partit, l’actitud infantil d’altres també acaba afectant a tot el grup.

El meu president

dissabte, 18/07/2015

BartomeuHa guanyat. Clarament alguns el veiem com a última opció per la seva imputació, la seva ambivalència amb Qatar, el seu seguirem el projecte de Rosell però aprofito la carambola per fer-ho com jo vull, el seu m’enfado molt però si ataquen el club no faig res objectiu, la seva falta d’autocrítica amb l’error de la Masia, el suport de certs mitjans de comunicació pel que representa políticament, i sobretot, perquè ha tingut la llet que tot li ha sortit rodó amb la connexió de Messi després d’Anoeta, i ja se sap, una part del soci vota resultats esportius no decència professional. A més, tot s’ha de dir, alguns no ens quedem indiferents amb la seva figura, sinó que de forma visceral havíem començat la nostra campanya a petita escala perquè no fos reelegit president. Doncs ara ha guanyat i ens hem d’aguantar. No podem caure en l’error de seguir creant una espècie de grupuscle crític permanent contra ell, és més, a partir de demà ens n’hem d’oblidar de tot i donar-li un suport fidel, que consisteix en defensar la figura del president del Barça recordant-li les accions que no considerem correctes des de la lleialtat, no des de la crítica destructiva que hem tingut alguns aquests dies perquè la gent veies que plantejava realment aquesta junta. Així doncs, primer som del Barça, i pel bé del club, els que no creiem en Bartomeu com a president hem de callar i donar suport a l’entitat perquè les coses funcionin. Ho dic amb la boca petita però ho haig de dir, a partir d’avui en Bartomeu també és el meu president.