Si ells es tapen la merda, per què no podem fer-ho nosaltres?

dimecres, 9/04/2014

El que ha acabat passant és fruït de la lògica que imposa la realitat. L’aficionat viu en un món on les seves esperances són la base sobre la qual es mesura les probabilitats d’èxit, i per tant, són expectatives subjectives i sobretot, modelables a mesura que van passant la temporada. Avui ens veiem fora i l’endemà dins, passem de l’eufòria a la desesperació amb poc temps, i per tant, l’anàlisi immediat sol ser defectuós si es mesura en el barem del que nosaltres esperàvem aconseguir perquè simplement ho sentíem.  Per això hem d’anar als fets objectius i aquests, més enllà del camp, ens porta al funcionament particular de la junta directiva, i ens serveix per veure que està passant el que ens podíem esperar.

Si senyor, tenim una junta directiva que va arribar amb l’obsessió de repetir la paraula “ètica” cada vegada que obrien la boca. Primer consell del meu pare, no te’n refiïs mai d’una persona que té la necessitat de demostrar públicament que el que està fent es mou sempre dins la legalitat. Resulta que la generació de la ètica, va començar a mentir a la campanya electoral dient que no havien firmat cap paper amb els Boixos Nois, van continuar amb el patrocini de Qatar Foundation que ara resulta que és Airways perquè ho deia la lletra petita, han tractat de boig en Guardiola perquè va malparlar d’ells (Ens ataquen! Deia Nuñez anys enrera), no han explicat encara del tot on han anat a parar els diners de Neymar, han aprovat un projecte per fer un Camp Nou que és més car que el projecte Foster que ells tant van criticar (però no dèiem que en Laporta havia deixat la caixa buida?), i finalment,  han estat denunciats per la FIFA i enlloc de fer un punt d’autocrítica, segueixen encaparrats amb la mà negre, sense tenir en compte que si tus fas les coses bé, ja pot haver-hi deu mil mans del color que vulguis que no et podran agafar per enlloc. I amb tot això, el president més votat de la història ha fotut el camp i la directiva ignora que el soci vota el que va al capdavant de la llista, no el que s’ocupa de les seccions.

Explico tot això perquè si tu ets jugadors i veus els teus mandataris comportant-se d’aquesta manera, usant la mentida i les mitges veritats per amagar els propis defectes, no els hi podem demanar que siguin ells els primers a tirar-se pedres al seu propi teulat a l’hora de valorar un partit tant lamentable com el del Calderón. És humà, si ells es tapen la merda, per què no ho podem fer també nosaltres?

El paper de la paternitat en la crisis del Barça

dilluns, 10/03/2014

Hem d’agrair els jugadors del Barça el seu esforç per fer-nos apreciar la victòria, un sentiment oblidat que ens havia dut falsament a creure que l’èxit és gratuït i es va repetint rutinàriament sense deixar marge pel fracàs. De totes maneres, si volem ser seriosos com en Zubi a l’hora de fitxar un central, ens hem de preguntar les causes d’aquesta apatia que porta els jugadors a arrossegar-se pels camps on temps enrere, havia exhibit sense escrúpols una supremacia imperial. La resposta per mi és senzilla: un gruix de jugadors del primer equip han estat pares primerencs els darrers dos anys. Aquest fet objectivament positiu i lloable, porta en el nou pare una barreja de sensacions fins llavors desconegudes i que es resumeixen al dir que tot el que llavors era essencial passa a ser relativament secundari.

La centralitat de la teva vida, si ets una persona seriosa, la deixen d’ocupar elements que absolutitzaves i es redirigeix al teu fill, i és llavors quan l’ambició a altres terrenys es segueix tenint, però de manera diferent, o si més no, la vas reconstruint de mica en mica donant-li els retocs convenients per fer-ho compatible amb la nova vida. Molts d’aquests jugadors segurament fa uns mesos tenien el prestigi futbolístic com element vertebrador de la seva existència, i ara, afegit al fet alienable que ho han guanyat tot, se’ls hi ha sumat l’experiència de la paternitat que deu haver dut a molts d’ells a veure la seva feina com un modus de guanyar-se la vida, no com un mitja per arribar a ser  el número ú.

Aquest grupuscle de pares primerencs juntament amb la falta d’incorporacions, la promoció de joves que no tenen la força que tingueren Pedro i Busquets al seu dia, i a la presència d’elements com Dani Alves que cada cop que obra la boca sembla demanar a crits el traspàs immediat, fan que la plantilla del Barça hagi entrat a una situació de paràlisis que només pot solucionar un sotrac controlat.  Els jugadors també tenen dret a ser pares i necessiten, com tothom, temps per poder madurar una experiència com aquesta, és per això que mentre els compromesos fan el pas, el club ha de saber fer netejar dels pàries, incorporar gent amb fam i talent, i mantenir els pares indispensables perquè hi hagi certa continuïtat amb el model.

Parlar d’avortament i pensar amb vots

dijous, 13/02/2014

L’esquerra és especialista en fer de les seves reivindicacions un exemple de clam social. Ells són els que decideixen si hi havia una demanda de la societat sobre un tema o no, i a partir d’aquí van tirant milles amb la superioritat moral com a bandera. De totes maneres, els hi haig de donar la raó que no hi havia cap demanda majoritària dins la societat espanyola que exigís una reforma sobre la llei de l’avortament,  i que per tant, el Gallardón està tirant endavant una llei amb fins electoralistes, sobretot tenint en compte les retallades fetes amb tema de dependències, i que mostren el tint hipòcrita amb el que està repintada aquesta revisió de la llei de l’avortament.  Fins aquí d’acord, però la pregunta seria, i quan Zapatero va ampliar la llei, hi havia una demanada social sobre el tema? Hi havia un huracà de veus al carrer demanant un canvi? La resposta, a pesar de com puguin ara manipular el passat, és un no rotund. El govern socialista va modificar la llei per una necessitat de desmarcar-se de la manera de fer d’Aznar amb matèria social, més que res perquè per aquelles dates un tal Solbes seguia unes directrius semblants a les d’un tal Rato amb temes d’economia. Va ser un atac de pedra progressista que necessitava mostrar que la tenia més grossa que els altres. Per això, quan sento els socialistes mitinejant sobre la demanda social penso, si us plau, vosaltres vau fer exactament el mateix, o pitjor encara, ho vau fer perquè no teniu nassos d’aplicar allò d’obrer i socialista, i vau decidir anar per la vessant més fàcil i popular.  Així de senzill. A partir d’aquí toca pensar que el dia que es debati sobre l’avortament sense mirar l’electorat i intentant discernir la veritat, potser parlarem amb serenor d’un dels temes més greus sobre el que pot legislar un estat.

Depressió dominical

diumenge, 9/02/2014

Una grip d’aquelles que truquen a la porta la setmana menys indicada, m’ha portat a reviure un d’aquells diumenges a la tarda on l’apatia embolcalla tot el meu ser. Desallotjada la casa per evitar contagis inevitables, m’he quedat sol amb la final de Copa del Rei, un parell d’articles per llegir, i unes no ganes de fer qualsevol cosa que suposi activitat. Aquesta espècie de depressió temporal, ajudada pel fet que la febre torna a fer acte de presència a mesura que la foscúria és hegemònica, em brinda una nostàlgia difícil d’extirpar i en la que em sento molt a gust. Melangia pel que no ha passat, pel que no era tant fantàstic però amb el temps hem anat idealitzant, un enyor agradable que em manté al llit amb el rostre desencaixat i l’ànima feliç. Finalment, per aconseguir canalitzar aquestes sensacions, apunto al quadernet que em van regalar per reis, la idea d’un conte que ara mateix em sembla singular i demà al matí la veuré vulgar. Per tot això i més, crec convenient acabar l’article escoltant Esta boca es mía del Sabina i pensar que un dia fumaré tabac negre i escriuré poesia surrealista.

I per què escric?

dimarts , 4/02/2014

Sovint em pregunto el perquè de la necessitat d’escriure i no trobo la resposta. Em treu temps, m’aïlla de l’entorn, m’angoixa quan no tinc res a dir, em maltracto per veure’m incapaç d’escriure amb decència, em comparo amb els escriptors reals i em desespero, em comparo amb els escriptors potencials i em torno superb, m’enfilo a mons irreals que em desconnecten de la realitat, m’obsessiono, m’enfado, em treu hores de son, em rellegeixo i em semblo ridícul, i sobretot, analitzant-lo des d’un punt de vista pragmàtic, no guanyo ni un duro. Mirant-ho fredament, no em dóna res positiu a banda d’estalviar-me alguna visita trimestral al psicòleg, explicant-li les meves conclusions desenfrenades sobre la importància de la Venus de Willendorf per la creació dels sostenidors, però no puc deixar-ho perquè l’endemà, després d’haver estat escrivint durant una estona, estic més cansat però em trobo molt millor i llavors, tot el meu món real funciona amb més lleugeresa i eficàcia. Aquest deu ser el secret, escriure aparentment no em dóna res però m’ajuda a ser més feliç a mi i de retruc, a fer feliç el meu entorn.

American prick (41 shorts)

dilluns, 3/02/2014

Pàrquing del Corte Inglés. En Lluc i jo anem carregant el cotxe de l’enèsima compra compulsiva. Potser ens hem passat comprant dues dotzenes de iogurts de la Fageda? No Frank, no deixis entrar pensaments impurs a la teva ment. Has de controlar-te. No pot ser que et vinguin remordiments i encara no n’hagis menjat cap. A més, els fan nois amb discapacitat, o sigui, que tot arreglat. Seguim carregant el portamaletes. Quan aprendran a cagar el wàter? Ja arriben a ser cars els collons de bolquers. Et juro Lluc que quan tinguem dominat el tema, ens anirem a orinar a les portes de la fàbrica Dodot com a represàlia per haver-nos buidat les butxaques durant aquests anys. Una dona sent el comentari i em mira amb el rostre aïrat. Estàs malcriant el teu fill! Li dono els Donuts que he comprat. Apa bona dona, mengi una mica i així li passa la mala llet. El cotxe està ple a vessar quan el fil musical del Corte Inglés ens dóna un regal. American skin (41 shots). La cançó que Bruce Springsteen va escriure per denunciar la mort d’Amadou Diallo. Quatre policies li van disparar 41 trets perquè havia arrencat a córrer quan el van cridar. L’havien confós per un violador. Anava desarmat i els policies van ser exculpats per un tribunal. En Lluc em va fer notar que sonava la cançó.  Quan pensava que encara era massa petit per saber la història real d’aquells 41 shots, el fil musical es va tallar i va ressonar la veu d’una dona anunciant unes rebaixes trencadores amb shorts. No podíem desaprofitar la oportunitat. Ja no sona la cançó papa, em va dir en Lluc. No fill, ara anuncien shorts. Tornarà a sonar? No ho sé fill. La dona acaba d’anunciar shorts i torna la veu d’en Bruce cantant allò de 41 shots. Ja torna papa! En Lluc està content i jo confós. L’assassinat d’Amadou Diallo serveix per vendre shorts al Corte Inglés. I si, vaig pensar amb Els Pets i aquell “Sona la cançó que va ajudar a menjar-me el món, però ara es per vendre merda i quan la sento és només soroll”. Tampoc l’hi vaig explicar en Lluc, ja tindrà temps de saber que els reis són els pares, i que a vegades, hi ha persones que es pixen sense complexes sobre la teva història.

Hauries d’abraçar més l’osset de peluix

dimarts , 28/01/2014

Caminar per sobre els cadàvers del terrorisme d’ETA per tal de poder erigir-se com a protagonista, i sobretot, per intentar salvar una vida política finiquitada, ha estat l’enèssim exercici d’indecència de l’Alicia Sánchez-Camacho.  No té escapatòria. Ciutadans li està guanyant la partida amb la única arma de la oratòria i es troba tancada amb un carreró sense sortida. Ningú se la creu, ni els seus caps de Madrid quan demana una millora del finançament català, ni els d’aquí quan es compara amb les víctimes d’ETA. És més, els catalans, quan deixa anar aquests insults a la gent del seu propi partit que va morir per la llibertat d’expressió, la ignorem com si fos el bufó de la Cort que ha de fer riure els seus perquè fora els límits de palau, el futur el té negre com a causa de la seva exhibició pública d’incompetència.

És més estimada Alícia, a tu ja t’agradaria que hi hagués violència al carrer perquè podries instrumentalizar-lo pels teus fins polítics, però suposo que saps que menteixes. Ja sigui a la feina, a la família, o amb els amics, convivim i discutim de manera civilizada sobre la situació actual de Catalunya sense barallar-nos, és més, crec que el to de la conversa sol pujar més a l’hora de parlar del binomi Rosell – Laporta que no pas del referèndum. Si, és així, a la meva familia hi ha votants del PP, de Ciutadans, de CiU, PSC i d’ERC, i sincerament, mai he tingut la sensació que aquest fet ens divideixi com a tribu, a la feina tinc la sort de conviure amb votants del PP amb una talla moral que ja t’agradaria tenir, i d’altres militants de grups independentistes que són per mi un model com a persones. Tots parlem del tema, tots exposem mb la passió corresponen del que està tractant temes identitaris, però ningú s’insulta ni s’amenaça. I tu pots seguir anar donant voltes pel territori dient que et sents amenaçada i autoerigir-te com una màrtir de la causa unionista, però no t’equivoquis, només hi ha dos grups polítics amb les mans tacades de sang en aquest país, uns estan repartits per les pressons de tot Espanya, i els altres, fins no fa gaire, eren els pares del partit que tu defenses. Els demés deixe’ns amb pau perquè no hem fet res dolent, el que passa és que et fa mal que plorèssim el dia de l’atemptat de Miguel Àngel Blanco i volguem celebrar un referèndum. Massa complexitat. Ho entenc.

El millor és que pensem que som molt ben parits

dimecres, 22/01/2014

Al estudiar història sovint es pot caure en l’error de mirar el passat amb una lleugera superioritat moral, com si nosaltres fóssim els escollits per jutjar moralment els diferents períodes històrics perquè estem convençuts que per primera vegada, tenim un sistema polític que pretesament defensa les llibertats individuals, i fuig d’oligarquies tenyides amb llenguatge democràtic. Aquesta actitud de mestratge ètic amb el passat es fa palès quan un parla sobre les purgues totalitàries del segle XX i aprecia dins seu un sentiment de revolta contra els temps on la ideologia va esdevenir dogma, convençut que les democràcies occidentals són un teló d’acer vàlid per foragitar aquestes rèmores. A partir d’aquí no vull entrar a valorar la problemàtica del PSC com un fet únic, sinó com un exemple del que molts partits viuen en silenci, en els despatxos, en els reunions dels consells on es decreta una visió única dels fets ignorant que els votants acudeixen a aquests partits per elements genèrics comuns, però que són molt plurals amb els elements concrets. Aquesta situació d’homogeneïtat en problemes on la societat per naturalesa és heterogènia, perverteix el funcionament dels partits, que funcionen com petites dictadures legitimades democràticament pels vots del poble. I aquí parlaríem segurament de les llistes obertes com a via per assolir una democràcia el més neta possible, i seria aquí segurament, que actituds com les de CDC a l’hora de donar llibertat de vot als seus diputats amb temes com l’avortament, començarien a ser vistes com a lògiques i normals en un país on diem amb cinisme que tothom hi està representat. A fora el Parlament hi ha pluralitat, si en els partits no n’hi ha, estem vestint un món artificial per intentar governar el món real.

La dona enamorada de les flors

dijous, 9/01/2014

Tinc una veïna malalta d’Alzheimer que pateix d’un grau avançat de sordesa i ceguera. Tu pots estar entrant al cotxe al garatge, que dóna gairebé paret per paret amb casa seva, i ni es gira. Li dius un bon dia audible i mira amb dificultat cap a la zona on et mous sense capacitat de distingir si s’ha imaginat la salutació, o si l’ombra desdibuixada que té davant seu és producte de la seva fantasia. Ella, la veïna de l’Alzheimer que camina arrossegant les espardenyes pel seu pati, et pregunta quan et veu si som els nous veïns (fa tres anys que estem a la casa) i s’ofereix per ajudar-nos en qualsevol cosa que necessitem.  No sabem res del seu passat i quan tenim una conversa banal sobre el temps, mai aprofita per fer-te servir de contenidor emocional. El que no sap, ni sabrà mai la meva veïna que té Alzheimer i que pateix d’un grau avançat de sordesa i de ceguera, és que quan veig que comença a regar les flors, me’n vagi a la finestra de la nostra habitació i la contemplo mentre acaricia les seves roses sense punxar-se, palpa els seus geranis amb tendresa, i en un moment determinat, pren una flor que no sé el seu nom, i se l’acompanya lentament fins el nas per recuperar aquella aroma que deuria tenir la joventut que creu haver oblidat.

Quan en dèiem xampany i també èrem feliços

dimecres, 8/01/2014

La veritat sigui dita, el vaig pendre amb certa prudència perquè el record de Quan èrem feliços em demanava no ser traït per segones parts, és més, com aquelles dones que te’n allunyes acostant-hi, el tenia a la tauleta de nit al costat del Evangelii Gaudium del Papa Francesc, i me l’anava mirant de reüll com si no m’afectés la seva presència. El volia dominar jo, com quan et vas dient que avui no beuràs mentre omples el cul d’una cop tot afirmant que cada cosa en la seva justa mesura no pot fer mal. El final de la meva lluita s’explica breument: Quan en dèiem xampany m’ha durat una setmana perquè em vaig autoimposar degustar-lo com si estigués bevent per gust i no per necessitat, i  defugint de la comparació amb el Quan èrem feliços en tant que són llibres independents, haig de dir que m’ha deixat un deix nostàlgic singular del que sap que ha transitat per un exercici literari que excel.leix amb el seu equilibri de ritme argumental i elaboració formal de la narrativa.

Quan en dèiem xampany és molt planià a l’hora de triar els colors adients per fer brillar els sustantius, però no cau mai en la ornamentació que pateixen els artistes necessitats de mostrar el seu talent, i  d’aquesta manera,  en Rafel Nadal aconsegueix que una escriptura rica no sigui la cadena que esclavitza un ritme narratiu lleuger com les barques que es deixen portar pel vaivé de les onades mediterrànies. En aquest sentit és majestuós, i un dels punts àlgids de la novel.la on es fa pal.lés aquesta mesura de virtuisme és el capítol on descriu les olors dels diferents perfums de la Yvonne. El cito perquè de la mateixa manera que hi ha cançons que justifiquen discos, hi ha capítols que fan grans una novel.la.

D’altra banda, des d’una vessant argumental, l’exercici d’arqueòleg familiar el porta a mostrar-nos la història d’una generació que creix entre les dos guerres mundials, i que ens serveix per veure com les persones que no varen participar de forma activa en els conflictes, també van haver de pagar una factura pel simple fet d’estar a un lloc en un moment determinat. Dit d’una altra manera, perquè em sembla que és un dels punts més atractius del llibre, cap familiar va a lluitar al front i tant sols tenim noticies d’aquest a través dels amics del seu besavi, però les conseqüències de la guerra pels que no van al front no és la mort, sinó una mutilació personal que afecta al terreny familiar, laboral, i fins i tot, en els alguns casos pot ser moral.

En definitiva, que ja l’he guardat al costat del Quan èrem feliços amb un esguard d’agraïment, i és que per primera vegada, he begut una copa de xampany sense fer les mueques que fan que a casa meva, quan estem tots reunits, em comencin a fer bromes sobre la meva incapacitat de comportar-me com un home en els grans esdeveniments, i és que a mi, enlloc del xampany, m’agraden més els perfums de la Yvonne.