La Gàrgola ha aterrat per quedar-se

dimecres, 11/07/2018

FotoEl Brindis, l’òpera prima de Frank Bayer com a dramaturg i La Gàrgola com a productora teatral, és una obra que brinda a l’espectador el sentiment de nostàlgia davant el text que no voldries que s’acabés. Per analitzar la clau d’aquest èxit,  hem de reconèixer  la mà notòria de la direcció de Cristina Cervià a cada pas dels personatges, a cada subtil gest de la seva  expressió, i en les modulacions d’unes veus catapultades per una posta en escena minimalista que ajuda a centrar-nos la història gràcies un espai  circular, imperceptible, des d’on es salta del present al passat i del passat al present mentre els actors s’encaren amb qui un dia van ser. Així doncs, si el text de Bayer és rodó no ho és menys la seva poderosa interpretació i la subtilitat amb què els actors expressen el viatge emocional d’uns personatges esclavitzats pels seus secrets. En definitiva, l’excel·lència d’El Brindis ens va pensar que aquesta gent de La Gàrgola han aterrat per quedar-se.

Toni Cassany

Pintor.  Ha exposat la seva obra a  diverses galeries arreu d’Espanya, França, Taiwan, i la Xina.

www.tonicassany.cat

L’homo testosteronus

diumenge, 22/04/2018

RiveraS’han tornat bojos. Requisen bufandes i samarretes grogues abans d’un partit de futbol mentre fan tirar a la brossa cartells amb la paraula “Llibertat”. Parlen de violència per definir l’acte d’aixecar barreres de peatge i  ho equiparen d’aquesta manera a un furgoneta homicida atropellant nens per les Rambles, o com molt bé sabem a cosa nostra, a pistolers encaputxats disparant per la nuca per raons polítiques. Porten a Madrid una persona per dir allò de Borbons als taurons però els hi és igual si els Borbons s’han cobrat una fortuna personal indigesta i s’han fotut els taurons o els han fet servir per perpetrar l’espècie. D’altra banda, alts dirigents tenen màsters robats però tampoc dimitiran perquè com molt bé saben els interessats, els seus fraus han sortit a la llum per interessos partidistes no per un anhel de veritat, i per tant, poden seguir tranquil·lament als seus seients perquè si estiren de la manta no quedarà ni l’apuntador. De totes maneres, tot s’ha de dir, es queixen amb raó que una ministra de justícia d’un país que era amic però ara ja no és tant amic però tampoc ho poden dir clarament perquè és ell qui tria els amics i no tu, celebri una resolució judicial, però resulta que tu portes fent el mateix durant sis mesos amb l’agreujant que llençaves les campanes al vol abans de les decisions del jutge. Seguim. Tens un partit hegemònic amb una corrupció notòria i clara però no passa res perquè ningú sap qui collons és M.Rajoy, però ja se sap, ara els independentistes de convergència són molt dolents però el seu dia, quan t’ajudaven a mantenir la botigueta tu també els ajudaves a tapar la seva màfia particular. Hoy por ti, mañana por mi. Però al final, qui té la culpa? Doncs hi ha una part de la població enfadada amb el govern protagonista d’aquests desastres i segons les últimes enquestes els volen fer fora. Normal. Comprensible. Elogiable. Esperançador. Per quí? Doncs per una nova fornada que no té els complexes feixistes d’aquests darrers i parlen i actuen sense cap mena d’intenció de buscar la veritat, sinó de crear el relat adient perquè el votant es senti que el més putrefacte de les seves entranyes té lloc al Parlament. És el model Sálvame traslladat a la política, jo no prenc decisions perquè la gent sigui millor, sinó que prenc els seus desitjos més macabres i els porto a la palestra per sortir-ne beneficiat. En definitiva, tot plegat es resumeix en la gran decadència espanyola del “por mis huevos”, “a qué no hay”, “a mi no me digas esto porque se me para” i així amb un gran etc… No hi ha res a fer-hi, Millán Astray va guanyar Unamuno, Lorca va ser afusellat, i Machado va morir a Cotlliure. Només ens queda fer de la derrota bona literatura, o tenir clar que tard o d’hora hem de fotre el camp d’aquest esperpento de Valle-Inclán amb l’homo testosteronus com a personatge principal.

En defensa del professorat de l’escola diferenciada

dissabte, 3/02/2018

Bell-llocEl tema és mol senzill. Si unes forces del Parlament decideixen retirar per majoria absoluta el concert a les escoles diferenciades, doncs entrarem al debat perquè ens semblarà que cometran un error, però al final, hi ha l’acceptació del que conviu amb les regles del joc democràtic. Tots hem pensat alguna vegada que els nostres parlamentaris aprovaven per majoria decisions que consideràvem imprecises, algunes de les quals van a la lletra petita dels programes electorals conscients que la població vota seguint grans plantejaments de país, però al final només et queda esperar un canvi de tornes que pugui beneficiar-te. Així funciona el joc. El problema arriba quan per aconseguir legitimar els teus plantejaments entres al terreny de la difamació d’un col·lectiu, o sigui, treus el debat dels aspectes positius o negatius de l’escola diferenciada i directament parles de “masclisme”, “xenofòbia”, “homofòbia”, “elitisme”, i “classisme”, dit d’una altra manera per trobar un paral·lelisme ràpid, no parles de la legitimitat de fer un referèndum a Catalunya sinó que directament titlles de  “nazis” a aquells que ho plantegen, conscients evidentment que la població viu de les etiquetes i al final acabarà trobant normal que empresonis els teus “nazis” i treguis subvenció pública als “masclistes” o els “xenòfobs.

Així doncs, a partir d’aquí, si ens volen treure el concert perquè hi ha una majoria parlamentària amb aquest plantejament, ho discutiré, em mouré, però acabaré acceptant esportivament, ara, si s’usa la vessant miserable de titllar-me a mi, als meus companys, a les meves famílies i als meus amics, de funcionar amb paràmetres d’odi a l’estranger, de maltractament a la dona, de segregar segons criteris intel·lectuals o econòmics, i de vexar algú per la seva orientació sexual, llavors si que ens trobaran dempeus perquè no toleraré que em posin les característiques pròpies d’un feixista. Per aquí no passo. Si volen practicar la política indigna entre ells i treure’s els ulls prostituint el llenguatge que ho facin, però que a nosaltres ens deixin en pau i que no ens donin lliçons de dignitat moral. Més que res perquè si ens podem idiotes amb treure la porqueria, no costarà gaire començar a parlar de Manolo Sacristán, el referent ideològic d’una part d’aquesta nova esquerra, que entre d’altres actituds dogmàtiques, va prohibir els anys 60 de manera explícita l’entrada de Gil de Biedma al Partit Comunista per la seva condició d’homosexual, i podríem seguir pels hereus de la Gauche divine que cansats de menjar croissants per esmorzar treuen la seva mala consciència social prenen mesures populistes per tal d’acontentar una part del seu electorat i donar continuïtat a un discurs empastat de superioritat moral. Queda dit, si la problemàtica és la legitimitat que la nostra opció educativa rebi fons públics, cap problema, hi entrarem molt a gust, ara, si la discussió es podreix amb adjectius que insulten els professionals que dia rere dia fem la nostra feina seguint el principi de respecte màxim a tothom com fan la majoria de mestres d’aquest país, llavors ens trobaran dempeus com ens van trobar aquells que ens digueren nazis per voler fer quelcom tant senzill com votar.

El tema és si es vol solucionar el problema o no

divendres, 1/12/2017

Pengen ninots des d’un pont Votants VICde la carretera simulant votants. Lamentable i ho condemnem.  Insulten pel carrer un mitjà de comunicació estatal. Fatal i es censura des dels mitjans públics els quals se’ls acusa de falta de pluralitat. Es crema qualsevol bandera després de qualsevol manifestació. Avergonyeix i ho manifestem públicament.  Els presos polítics reconeixen errors en el procés. Assentiment i autocrítica. S’ha parlat de diàleg fins el darrer moment i se’ns ha tractat com a terroristes. Seguim demanant diàleg. Des dels ministeris se’ns acusa de nazis, culpables de 55 milions de morts i del genocidi hebreu. Silenci dels seus.  Des dels mitjans de comunicació es defensa que s’intervingui uns mitjans públics per assegurar la seva singularitat. Assentiment de la majoria. Des dels diferents ministeris se’ns acusa d’adoctrinar els nens per crear independentistes. Orgull col.lectiu per aixafar el cap als culpables. Certes manifestacions de les seves acaben sempre, si sempre, amb agressions violentes. Alzheimer sel.lectiu. El cinisme de demanar a les empreses que no marxin després d’haver incentiva fiscalment la fuga. Veus que som bones persones. Es nega les càrregues policials de l’1 d’octubre. Una gran massa assenteix. Conclusió: N’hi ha uns que no ho volen solucionar perquè no necessiten vots a Catalunya per governar, però si que necessiten una política concreta envers Catalunya per guanyar les eleccions a la resta d’Espanya. Una llàstima perquè al final als que vivim aquí som nosaltres, no els que utilitzen el territori pel propi benefici.

No és això Santi, no és això.

dijous, 23/11/2017

Santi VilaTothom amb una mica de sensatesa comprèn que et fessis enrere el darrer moment, cadascú es sap les seves circumstàncies i no seré jo qui et criticaré quan has hagut de pagar una fiança per acomplir amb el compromís de tirar endavant amb el referèndum de l’1 d’octubre. Ho dic amb el cor a la mà, molts et varen destrossar perquè t’acusaren de fer com les rates del vaixell, però m’hagués agradat veure aquests botxins a la teva situació. Fins aquí res a dir i màxim respecte. A partir de llavors, Santi, t’has passat de frenada a nivell estètic i com a conseqüència t’ha acabat rebotant a la vessant ètica que feia que alguns et veiéssim com un capital polític important pel país.

Fer la ronda per les televisions dient que tu ja ho havies dit quan vas estar-hi fins el darrer moment, deixant-te caure com a possible candidat d’una tercera via aprofitant l’evident error tàctic de l’independentisme a partir de l’1 d’octubre, i sobretot, fent servir el lloable discurs de la fraternitat i l’entesa per aparèixer públicament amb Rajoy i donar-li la mà quan la teva gent està a la presó, estèticament és deplorable i èticament mostra un polític preocupat en arrimar-se allà on en pot treure benefici.  Una llàstima. Dit això, em sembla necessari trobar ponts d’entesa entre les dues parts del conflicte i l’independentisme ha de fer una crítica sense pal·liatius per haver intentar tirar endavant aquesta procés amb un 47% de l’electorat a favor (una iniciativa que tu vas defensar fins el darrer dia), ara, no t’oblidis Santi que aquell a qui tu vares donar la mà és el responsable màxim d’haver deixat podrir el problema des del primer dia quan ni tant sols era president del govern. El temps depurarà responsabilitats i mentre l’independentisme haurà de demanar perdó per no haver sabut llegir la realitat de la situació, tu vas donar la mà a aquells que no només no es disculparan per haver facilitat que això passés i així fotre mà allà on sempre volien entrar, sinó que estan orgullosos d’haver aixafat allò que ells mateixos han generat.

Res més, dir-te que és una pena veure’t així, ja que és imprescindible que es torni a construir ponts, però mentre hi hagin els teus companys presos podies haver tingut la noblesa de fer-ho com s’ha de fer, de portes en dintre, sabent que llavors si que ho feies per ajudar i no per sortir net d’aquesta història. Una decepció.

Una DUI no arregla el problema

diumenge, 24/09/2017

Des de que existeix la pPuigdemontolítica com a tal sempre hem trobat dos tipus de polítics, aquells que prenen decisions per satisfer l’ara i l’aquí i d’aquesta manera aconseguir un prestigi caduc ignorant a consciència que estan creant un drama social a llarg termini, o aquells que governen amb visió històrica i transporten cadascuna de les seves decisions a una generació vista, quan segurament li arribarà el reconeixement que rarament podrà gaudir. Aquí hi ha el problema de Catalunya. Durant la transició Adolfo Suárez volia donar una singularitat de tracte als catalans com a nació històrica, conscient que donar un cop de puny a la taula amb aquest tema podia resoldre problemes majors en el futur, però la fresa dels sabres que ressonaven pels passadissos i l’actitud catalana de fer pinya per una objectiu comú, el va fer enrere. Ell va prendre el risc de normalitzar de cop la situació política de l’esquerra fent cas omís dels deliris militars, i als anys 80 Espanya va veure com un partit d’esquerres accedia el govern i aconseguia formar una majoria social progressista filla de la socialdemocràcia europea, o sigui, de la decisió amb visió històrica en va sorgir una estabilitat política, mentre que del gran error històric de no ser valent amb el tema català (començant pels propis polítics catalans) n’ha sorgit la situació que tenim avui en dia. El germen del problema en aquells moments no es veia i només era a l’abast d’aquells que el podien intuir, però hi era.

Avui ens trobem en un altre moment que s’han de prendre decisions pensant sobretot a trenta anys vista, i no intentant anar a satisfer al propi anhel dels meus,  i aquí és on entra el president Puigdemont. Primer de tot el President ha de ser conscient que el gran èxit de l’independentisme, que ha arribat a un suport social impensable fa quinze anys, ve donat perquè ha aconseguit prendre la recepta de les grans majories polítiques: la transversalitat del mateix.  Així doncs, hi ha independentistes identitaris, pragmàtics, una barreja de cada, i fins fa uns dies tenim un grup molt important que per damunt de tot apel·len a la seva dignitat democràtica pel dret a vot. No hi ha calaixos. No hi ha etiquetes. Tots som diferents, compartim pensaments comuns però diferim en les formes, els procediments, i la manera d’arribar a l’objectiu comú. Si ara neguem aquesta diversitat en pro d’una solució única, estarem tirant per la finestra la raó per la qual hem arribat fins aquí. Per això ara més que mai, és necessari  expulsar de la causa tot comportament que sigui un plagi de l’actitud del govern espanyol que ens ha dut els carrers: No s’assenyala a aquells que difereixen de nosaltres, no es crea un dualisme maniqueu entre els que volen la DUI o aquells que entenem que només es pot arribar a una solució amb un referèndum que tingui totes les garanties (no necessàriament pactat amb l’Estat), no es fa ni un sol esment a la possibilitat de violència si passa tal cosa o l’altra, no entrem a provocar la divisió social. No, no i no. Em nego a pensar que prenem decisions per satisfer l’anhel immediat i no estem tirant endavant amb la visió històrica del que vol construir de nou per tothom, i no només pels seus.  Per això ara el govern ha de fer l’esforç per mirar trenta anys endavant i entendre que el ritme el marquem nosaltres, que un DUI feta amb la base d’un referèndum avortat per l’absolutisme del PP, per molt que ens pesi, no és la manera de començar amb fermesa un projecte transversal. L’independentisme que hem defensat alguns i que seguirem defensant, vol fer els passos de forma impecable sabent que tenim nosaltres la paella pel mànec perquè cada negativa del govern espanyol enforteix la causa i la fa més viable. No ho oblidem, qualsevol decisió que sigui una rèplica del que nosaltres ens queixem, farà que molts independentistes segueixen sent independentistes, però no hi posin el coll perquè veurà que no s’està construint un país per tothom, i oblidar aquest fet, és tirar per la borda el plantejament que ens feia grans, i veient la pluralitat de la societat catalana, no solucionaríem cap dels problemes que tenim.

 

Albiol: 8 motius per recordar-te que la vergonya ens la provoques tu.

dissabte, 26/08/2017

Albiol1. Vergonya aliena la que ens provoques quan parles de totalitarisme per referir-te als sobiranistes, ignorant suposo que l’únic règim que s’ha assemblat al totalitarisme és aquell on el fundador del teu partit va ser ministre.

2. Vergonya aliena la que ens provoquen els membres del teu partit a Catalunya quan es comparen amb les víctimes d’ETA, gent que vivia amb l’amenaça de mort a la porta, una vergonya per cert, que es deu transformar amb indignació quan us senten els familiars de les víctimes.

3. Vergonya aliena la que ens provoques quan afirmes que a Catalunya es persegueix a la gent per parlar castellà, quan saps perfectament que no és veritat i ho dius amb finalitats electorals.

4. Vergonya aliena la que ens provoques quan fas una campanya electoral a la teva ciutat removent les passions més baixes de la població obviant completament la obligatorietat del polític de treballar perquè la gent s’aferri a uns valors nobles.

5. Vergonya aliena la que ens provoques quan la gent del teu partit reparteix banderes a una manifestació i al no sortir com tu volies, acuses els demés d’haver manipulat la mateixa.

6. Vergonya aliena la que ens provoques quan amb declaracions funestes provoques que gent honrada del teu partit a Catalunya, es quedin desarmats a l’hora d’afrontar els debats necessaris a peu de carrer.

7. Vergonya aliena la que ens provoques quan portes el discurs de barra de bar en un Parlament convertint la política en un món on s’eviten les subordinades.

8. Vergonya aliena la que ens provoques quan a l’hora de parlar de la corrupció del teu partit, comences amb el joc del tu més propi d’aquest país d’invàlids mentals.

Per tot això i més, avui, hauries d’haver aguantat el teu enèsim atac egocèntric i tenir la boca tancada, perquè molts catalans que estem cansats del tema de la independència, encara estem més cansat de polítics de baix cost com tu.

La melangia agradable de Semàfor en blau

dimecres, 26/10/2016

GSComençar un disc amb la guitarra stoniana d’Avions de paper i acabar-lo amb un Bon dia, dia! que remet sense complexes al Serrat dels setanta,  és una mostra de la singularitat d’aquest primer treball d’en Gerard Sabaté on fuig de la imatge tòpica del cantautor maleït que fa de la derrota una estètica gastada per seduir el respectable.  Així doncs, Semàfor en blau acaba essent una proposta optimista, on la melangia i la tristesa hi són però tenen un component agradable com passa a Ciutats adormides, la que és segurament la cançó més rodona de tot el disc, i on el gust de viure acaba essent una obligació a pesar de la volubilitat dels estats d’ànims, i és que com veiem a Plou, a vegades s’ha d’aprofitar els moments de soledat per veure qui som, ja que com es canta al final de la cançó: “Hi ha coses que no goso dir-me quan fa tant de sol”.

En definitiva, un dels mèrits literaris del disc és la capacitat d’agafar les imatges clàssiques relacionades amb estats d’ànims decaiguts i portar-los al terreny de l’optimisme vital amb unes melodies agradables creades per aquell que fa una declaració d’intencions quan fa moure els malucs del públic amb Mil i una vegades, una cançó amb vocació de single que necessita una sola audició per ser cantada de memòria al final de cadascun dels concerts que té per davant. Digue-m’ho ben fort els que ens agrada conviure amb els nostres silencis: en la melangia també hi ha benestar i alegria, i si no, escolteu Semàfor en blau i ho entendreu.

¡Vamos coño!

dilluns, 22/08/2016

Marca EspanyaImagineu un país on la dreta no és capaç de condemnar una dictadura feixista quaranta anys després de la mort del dictador, on hi ha un partit que pacta amb la dreta i el centre-esquerra en un interval de tres mesos i ningú ho valora com un acte de generositat, sinó com un exercici d’impostura política despullat per la retòrica camaleònica del seu líder, on el partit que diu que vol regenerar el sistema no defuig del vell esperit messiànic del líder i utilitza el passat que la dreta no ha paït per parlar del futur, on no es vol deixar votar els que volen marxar i se’ls acusa de traïdors d’una suposada pàtria que et volen fer teva sense tu haver-ho demanat, on la pseudo-intel.lectualitat progre dóna lliçons de llibertats individuals des de les seves torres de marfil però és la primera en treure l’esperit jacobí i posar-se al costat de la dreta centralitzadora amb matèria d’unitat territorial, on els clericals i els anti-clericals han oblidat les flames d’un maniqueisme pretèrit i segueixen fent capelletes en silenci en nom de la seva llibertat d’expressió, on hi ha un pacte no escrit de no tocar la monarquia perquè ningú podria aguantar una presidència de la República amb l’ex-president del partit contrari al que ell representa. Un país així cauria l’error d’establir vincles amb els diversos des de la sospita permanent i per tant, construiria una impostura constant per defensar allò propi i esperar el moment precís per enderrocar el contrari en nom d’aquest mateix país que tant diuen estimar. Això és el que hi ha i el pitjor de tot és que Catalunya ja fa temps que està agafant alguns d’aquests vicis, i mira, que ells acabin estant orgullosos de cuinar bé i guanyar medalles de bàsquet se me’n fot, però pensar que ens pot passar a nosaltres em preocupa perquè al final, quan acabes essent un inepte ho arregles tot amb un “¡Vamos coño!”, encara que no en tinguis ni idea de donde coño vamos.

El PSOE ens ha deixat (fa temps)

dilluns, 18/07/2016

PSOEEl problema del PSOE és que quan toca poder no es distingeix del PP en terreny econòmic , no accepta que Podemos li hagi segrestat el discurs dels 80 quan cridaven No a l’OTAN, i al final la seva línia acaba sent en estar molt enfadats amb la corrupció nauseabunda de la dreta, no mirar la pròpia, i anar en contra del govern sense donar una alternativa real més enllà d’un relat de progres que ha quedat anacrònic perquè fins i tot el PP té homosexuals que es casen i fa dimitir un ministre per voler restringir la llei de l’avortament. Conseqüència de tot plegat: no votaré a favor de l’investidura de Rajoy però no posaré excessius problemes perquè Pastor sigui la president del Congrés.

 En definitiva, en un país de circ que ha aprés a interpretar les grafies per emetre sons que no aconsegueix comprendre, el discurs d’esquerra falsària que té el PSOE seguirà calant a pesar de tenir un candidat de cartró pedra,i uns portaveus que tenen identitat en tant que són oponents d’algú. Tot plegat és una llàstima perquè si el centre-esquerra espanyol fos decent guanyarien les eleccions sense despentinar-se, però ja se sap que “De todas las historias de la Historia / sin duda la más triste es la de España, / porque termina mal. Como si el hombre, / harto ya de luchar con sus demonios, / decidiese encargarles el gobierno / y la administración de su pobreza.” Gil de Biedma dixit, que per cert, no va poder afiliar-se mai al Partit Comunista perquè era homosexual, però bueno, d’això Podemos tampoc en parla.