¡Vamos coño!

dilluns, 22/08/2016

Marca EspanyaImagineu un país on la dreta no és capaç de condemnar una dictadura feixista quaranta anys després de la mort del dictador, on hi ha un partit que pacta amb la dreta i el centre-esquerra en un interval de tres mesos i ningú ho valora com un acte de generositat, sinó com un exercici d’impostura política despullat per la retòrica camaleònica del seu líder, on el partit que diu que vol regenerar el sistema no defuig del vell esperit messiànic del líder i utilitza el passat que la dreta no ha paït per parlar del futur, on no es vol deixar votar els que volen marxar i se’ls acusa de traïdors d’una suposada pàtria que et volen fer teva sense tu haver-ho demanat, on la pseudo-intel.lectualitat progre dóna lliçons de llibertats individuals des de les seves torres de marfil però és la primera en treure l’esperit jacobí i posar-se al costat de la dreta centralitzadora amb matèria d’unitat territorial, on els clericals i els anti-clericals han oblidat les flames d’un maniqueisme pretèrit i segueixen fent capelletes en silenci en nom de la seva llibertat d’expressió, on hi ha un pacte no escrit de no tocar la monarquia perquè ningú podria aguantar una presidència de la República amb l’ex-president del partit contrari al que ell representa. Un país així cauria l’error d’establir vincles amb els diversos des de la sospita permanent i per tant, construiria una impostura constant per defensar allò propi i esperar el moment precís per enderrocar el contrari en nom d’aquest mateix país que tant diuen estimar. Això és el que hi ha i el pitjor de tot és que Catalunya ja fa temps que està agafant alguns d’aquests vicis, i mira, que ells acabin estant orgullosos de cuinar bé i guanyar medalles de bàsquet se me’n fot, però pensar que ens pot passar a nosaltres em preocupa perquè al final, quan acabes essent un inepte ho arregles tot amb un “¡Vamos coño!”, encara que no en tinguis ni idea de donde coño vamos.

El PSOE ens ha deixat (fa temps)

dilluns, 18/07/2016

PSOEEl problema del PSOE és que quan toca poder no es distingeix del PP en terreny econòmic , no accepta que Podemos li hagi segrestat el discurs dels 80 quan cridaven No a l’OTAN, i al final la seva línia acaba sent en estar molt enfadats amb la corrupció nauseabunda de la dreta, no mirar la pròpia, i anar en contra del govern sense donar una alternativa real més enllà d’un relat de progres que ha quedat anacrònic perquè fins i tot el PP té homosexuals que es casen i fa dimitir un ministre per voler restringir la llei de l’avortament. Conseqüència de tot plegat: no votaré a favor de l’investidura de Rajoy però no posaré excessius problemes perquè Pastor sigui la president del Congrés.

 En definitiva, en un país de circ que ha aprés a interpretar les grafies per emetre sons que no aconsegueix comprendre, el discurs d’esquerra falsària que té el PSOE seguirà calant a pesar de tenir un candidat de cartró pedra,i uns portaveus que tenen identitat en tant que són oponents d’algú. Tot plegat és una llàstima perquè si el centre-esquerra espanyol fos decent guanyarien les eleccions sense despentinar-se, però ja se sap que “De todas las historias de la Historia / sin duda la más triste es la de España, / porque termina mal. Como si el hombre, / harto ya de luchar con sus demonios, / decidiese encargarles el gobierno / y la administración de su pobreza.” Gil de Biedma dixit, que per cert, no va poder afiliar-se mai al Partit Comunista perquè era homosexual, però bueno, d’això Podemos tampoc en parla.

Xavier Domènech, t’explico perquè treballo a Bell-lloc.

dilluns, 11/07/2016

Fotos antigues del Bell-lloc que el centre ens ha cedit amb motiu del 50è aniversari.Les obsessions són legítimes perquè ens brinden una falsa seguretat psicològica amb el nostre dia a dia, que no ens fa ser més feliços però sí que ens ajuda a viure millor. Així doncs, si com a mi em passa, m’agrada que els llibres amb la coberta blanca siguin els que ocupen el moble blanc de la sala d’estar, doncs segurament m’ho pots respectar perquè a tu no t’afecta i a mi em dóna un cert plaer estètic veure una homogeneïtzació cromàtica a sobre la televisió. De totes maneres l’alarma saltaria quan aquesta paranoia afectés la vida dels altres, i a sobre, em negués a revisar els orígens psicosomàtics d’aquestes tendències destructives amb l’entorn.

A partir d’aquí, ara que han passat dies dels resultats esperpèntics del 26J on queda palesa la España de charanga y pandereta de què parlava Machado, em vénen ganes d’analitzar amb calma el discurs triomfant de Xavier Domènech després d’haver guanyat les eleccions, concretament el moment que parla dels coles de l’Opus. Analitzem. Guanyes a Catalunya unes eleccions generals per segona vegada en sis mesos amb una proposta de canvi, una victòria sumada al desastre del teu partit a la resta d’Espanya fent que reforci el teu lideratge, i el primer que se t’acut és parlar de les escoles de l’Opus? No ho sé, és com si al moment que naixia el meu primer fill hagués començat a cridar al quiròfan de la clínica que a la sala d’estar de casa volia llibres amb coberta blanca perquè lliguessin amb els colors del moble. La diferència és que la meva obsessió me la guardo per a mi, i la teva m’afecta a mi perquè jo treballo a Bell-lloc i si volguessis conèixer l’escola entendries perquè fa onze anys que hi sóc i no tinc cap mena d’intenció de marxar-ne. Així doncs, com que sé que no vindràs perquè prefereixes veure la teva realitat monolítica, t’explico els motius de per què hi treballo sabent que et parlo de Bell-lloc perquè és el que conec, ja que jo no faré com tu i generalitzaré per evitar caure en l’amalgama incòmode dels grisos.

Bell-lloc com totes les institucions té els seus aspectes a millorar, però cap d’aquests va relacionat a l’hora d’educar els alumnes a saber gestionar la seva llibertat. Mira, ras i curt, no ho deus saber però la meva escola no és elitista, hi estudia tothom qui vol estudiar-hi, a la meva escola hi ha pràctica religiosa però és voluntària, o sigui, no trobaràs cap alumne que l’obliguin a res, és més, si trobes un alumne que li hagin fet un comentari al respecte, m’ho dius que aniré a dir-ho a qui ho haig de dir;  a la meva escola es donen ajudes a les famílies que passen per problemes però el professorat no en té ni idea de quines ajudes es donen ni a qui es donen; a la meva escola un alumne se l’intenta fer créixer perquè prengui les seves pròpies decisions, i quan dic les seves vull dir les seves, ni les dels pares, ni les dels professors, ni les dels partits polítics obsessionats en dirigir les nostres vides; a la meva escola els professors tenen una llibertat absoluta de pensament i actuació política que ja voldrien tenir moltes facultats de lletres d’on sortiu vosaltres; a la meva escola hi ha un arrelament visceral amb el territori, ja sigui Girona o Catalunya, perquè entenem que només podrem arribar a certs paradigmes universalistes que defenseu vosaltres si tenim clar els elements identitaris més propers; i a la meva escola no hi ha cap d’aquests discursos nauseabunds on es relaciona la dona amb la fregall i l’home amb el bar dels diumenges a la tarda. Mira Xavier, si alguns d’aquests aspectes no funcionessin t’asseguro que demà mateix deixaria Bell-lloc i en trauria els fills, perquè al cap i a la fi, a mi m’interessa un centre educatiu que els hi ensenyi  a ser lliures i a prendre les seves pròpies decisions, perquè amb això estarem d’acord, que les mates es poden donar millor o pitjor però per si mateixes no et faran més o menys feliç.

En fi, perdona per la contundència perquè amb molts aspectes estem molt més a prop del que et pots imaginar ara mateix, però és una llàstima que l’esquerra d’aquest país seguiu amb un discurs troglodita on teniu dogmes més inamovibles que la Immaculada Concepció. El dia que us feu grans i tingueu ganes de fer propostes series, truqueu-me que us votaré.  Ah, per cert, no sóc de l’Opus Dei ni un catòlic de sagristia, encara que si ho fos tampoc passaria res, però sé que funcioneu bastant amb l’etiquetatge, doncs mira, ja us trec el gust. Com que no em coneixes pensaràs que és el típic escrit corporativista. També t’equivocaràs. El dia que vulguis estàs invitat a visitar-nos, t’ho prometo que et sorprendràs. Una abraçada.

En un país normal la proposta de Podemos seria lloable

divendres, 5/02/2016

PodemosPodemos ha passat de la denúncia a voler formar part d’un govern amb ministeris propis i per tant, accepta l’obligació de donar explicacions del què i del com. Aquesta decisió de voler prendre responsabilitats i no quedar-se en el paper fàcil de la queixa permanent, hauria de ser vist com un acte de maduresa política i no com una excusa per copsar els anhels individuals de poder dels caps visibles de la formació.

El problema és que a Espanya la mentalitat majoritària de l’opinió pública veu el desig d’ocupar una responsabilitat política com un mitjà d’enriquiment propi, i aquesta deformació justificada pels mil i uns casos de corrupció, acaba portant a actituds tant contradictòries com fer befa d’aquells que volen donar suport a un partit amb la condició de ser partícips directes de l’acció de govern. Així doncs, Podemos acaben sent casta perquè volen actuar i prendre responsabilitats, i la CUP, que segueix el dia a dia des de la distància, són els revolucionaris de veritat que ens fan de veu de la consciència, i d’aquesta manera, els nens inmadurs seran tractats com adults i els adults, com a nens que volen una simple piruleta per ser feliços. Així anem.

En Mas d’acord, però ERC també té mèrit

divendres, 15/01/2016

ercAbans de ser el que diguem som persones, i per tant, dins nostres es mouen un seguit de passions comunes que es controlen amb millor o menor mesura depenen de les armes del soldat en qüestió. Per això, perquè si nosaltres arribem de forma minoritària a una descoberta ens agrada tenir certs privilegis d’autoria, cal recordar el mèrit del paper d’ERC en tota aquesta història d’un país que camina un xic a les palpentes perquè ha decidit que el savi per conèixer no pot ser més neuròtic que el boig conegut.

Ho podem dir sense embuts ni edulcorants: quan a mitjans dels 90 ERC aglutinava el poc espai independentista d’aquest país, la seva militància venia del món de comarques i quatre catedràtics amics de Pompeu Fabra que s’asseien damunt les urnes amb un funcionament de mastegots assamblearis que la CUP, per exemple, porta amb més discreció. Ras i curt i sense voler ofendre amb les etiquetes: eren en Colom, la Rahola, en Carod, quatre xirucaires dels pobles, tres treballadors de zones industrials, cinc reciclats de Terra Lliure, i un grapat de filòlegs i historiadors amb ànims de defensar la llengua. Ells eren els únics que parlaven d’independència quan tot el pujolisme els mirava com els cosins rebotats que han marxat de casa i no volen tornar per l’orgull de reconèixer que han fracassat.

Dit això, quin era el pitjor trauma per aquesta gent? Dir-lis que vint anys després de ser quatre amics, l’independentisme a Catalunya tindria majoria absoluta i el lideratge d’aquest procés el portaria un polític de Convergència, o sigui, de la dreta que ells sempre havien criticat des de temps d’Heribert Barrera. No són sants ni filàntrops i cadascú fa els seus càlculs enmig d’aquesta història, però que la militància d’ERC i els seus dirigents hagin acceptat que els nouvinguts siguin la cara visible del que ells porten defensant fa anys, és si més no i amb totes les seves puntualitzacions, és digne d’elogi, i més ara que ja no són quatre amics.

Sobre el militant de la CUP que filmava a la premsa

dimecres, 6/01/2016

990_1451839440cup_roda_premsa2Ras i curt: un membre del consell polític de la CUP entra a dintre el recinte on decidiran no investir a Mas, i filma amb el seu mòbil, els periodistes que els esperen a l’entrada. Aquesta imatge fa molt més mal que qualsevol procés trencat perquè denota que alguns dels protagonistes d’aquesta quimera ho viuen com si fos un circ. Per això segurament vaig tenir sensació de país petit, de masia cutre on els masovers no sabran sortir mai de la seva condició per poder regnar amb decència el territori,  i ho dic perquè quan un sol membre d’aquest consell polític entra a una reunió on es decideix si 5 milions de persones aniran les urnes comportant-se com si estigués entrant a un sopar de promoció, fa pensar que realment ens estem fallant a nosaltres mateixos, i per tant, no val la pena començar amb Junts pel Si, pel No, pel No ho sé, pel Mas, pel Març, o pel Trostky.

Dit això, no m’agrada gens el discurs de l’Anna Gabriel, i em va semblar lamentable com va utilitzar el masculí per referir-se a la gent contrària al procés, i com va utilitzar el femení per parlar dels partidaris, però per lo menys, com la resta de membres de CDC, ERC, i la CUP, a nivell de formes estan a l’altura i a pesar del desacord no frivolitzen el moment amb actes tant lamentables i fastigosos com el d’aquest frívol mancat d’ego. Quin és es el problema? Doncs que en un país seriós, un personatge que fa una tonteria com aquesta l’endemà surt del consell polític de qualsevol òrgan, perquè per sobre del procés està la dignitat dels ciutadans a saber que les decisions que es prenen sobre el nostre futur, es prenen amb seriositat, i aquest és el problema de CUP, que mentre uns partits toleren una corrupció putrefacta, ells toleren aquestes actituds d’estar al pati de la universitat fumant-se un peta mentre protesten perquè han pujat deu cèntims el preu del tallat, i si, és trist, però de la mateixa manera que la corrupció d’alguns empasta a tot el partit, l’actitud infantil d’altres també acaba afectant a tot el grup.

El meu president

dissabte, 18/07/2015

BartomeuHa guanyat. Clarament alguns el veiem com a última opció per la seva imputació, la seva ambivalència amb Qatar, el seu seguirem el projecte de Rosell però aprofito la carambola per fer-ho com jo vull, el seu m’enfado molt però si ataquen el club no faig res objectiu, la seva falta d’autocrítica amb l’error de la Masia, el suport de certs mitjans de comunicació pel que representa políticament, i sobretot, perquè ha tingut la llet que tot li ha sortit rodó amb la connexió de Messi després d’Anoeta, i ja se sap, una part del soci vota resultats esportius no decència professional. A més, tot s’ha de dir, alguns no ens quedem indiferents amb la seva figura, sinó que de forma visceral havíem començat la nostra campanya a petita escala perquè no fos reelegit president. Doncs ara ha guanyat i ens hem d’aguantar. No podem caure en l’error de seguir creant una espècie de grupuscle crític permanent contra ell, és més, a partir de demà ens n’hem d’oblidar de tot i donar-li un suport fidel, que consisteix en defensar la figura del president del Barça recordant-li les accions que no considerem correctes des de la lleialtat, no des de la crítica destructiva que hem tingut alguns aquests dies perquè la gent veies que plantejava realment aquesta junta. Així doncs, primer som del Barça, i pel bé del club, els que no creiem en Bartomeu com a president hem de callar i donar suport a l’entitat perquè les coses funcionin. Ho dic amb la boca petita però ho haig de dir, a partir d’avui en Bartomeu també és el meu president.

Esperem que ell no sigui el President

divendres, 17/07/2015

BartomeuLes tres darreres Champions  del Barça són guanyades amb Laporta, Rosell i Bartomeu a la llotja, un fet que significa que el Barça ha adquirit una dinàmica com a club a l’àmbit esportiu que va més enllà del canvi d’imatge a la presidència. Ara més que mai podem afirmar que les persones passen i el club queda, o dit d’una altra manera, els protagonistes varien i l`èxit ha esdevingut perenne. Així doncs, a diferència d’altres comtesses electorals, quin hauria de ser el criteri a l’hora d’anar a votar? Doncs segurament la decència professional, o sigui, la noblesa a l’hora de tractar els socis i aficionats, i de tots els candidats, el que va més coix en aquest àmbit és en Josep Maria Bartomeu. Ell, l’home mesurat, dialogant, tolerant, que ven la careta de nen que s’acaba d’assabentar que els reis són els pares, ha comés errors com tots els presidents, però ell, a diferència d’altres, ha pres l’actitud tant pròpia del nuñisme tardà de lligar els seus interessos personals als del Barça. Perquè al cap i a la fi el problema no és Qatar, ni la imputació del Cas Neymar, ni haver fet la pinça als Boixos perquè tornessin, ni haver jugat amb els números de l’era Laporta, res de tot això, el drama arriba quan el president en qüestió comença a parlar d’una campanya orquestrada contra el Barça que recau en la seva figura, o sigui, ell, màrtir absolut de les causes perdudes, es queda a mercè de l’enemic per poder defensar el bon nom i l’èxit de l’entitat. Aquí és on comença la desconfiança i on es té la sensació que el club està regentat per gent que no va de cares, i la veritat, podem guanyar o perdre, però no podem permetre que ens tractin com a idiotes.

Votants majors d’edat

dijous, 16/07/2015

La llista unitàrmasjunquerasia salva la dignitat moral del votant independentista. El problema real durant aquests mesos d’estira i arronsa, on s’han passat de les fórmules egòlatres del novembre, a la paradoxa d’intentar fer una llista sense polítics per tirar endavant un procés polític, ha estat la forma implícita de com s’ha tractat de menor d’edat el votant independentista. No ens enganyem, la por principal d’aquesta llista no es sustentava només en la força dels egos dels protagonistes, sinó amb el pànic que la gent no pogués enderrocar uns tabús partidistes. Per això aquesta unió ha estat un triomf dels manifestants que compartien les diades sabent que la pluralitat política enfortia l’objectiu comú. Conseqüentment, podem dir una vegada més que han estat els votants que han empès la classe política a fer-se grans.

De totes maneres ara comença el més complexa, un cop s’ha enderrocat el pànic cap a la pròpia militància, ve el moment de la renúncia personal. Queda molt bé i és molt útil per recollir una Creu de Sant Jordi el discurs de tots una, del tot en favor de les parts, de jo vaig vuitè perquè tu siguis setè… Però ara es necessiten persones d’altura que entenguin l’engranatge de la seva funció en base al global, i que si, l’anxaneta la veu tothom però si la pinya no funciona anirem cap avall en qüestió de segons. Per això podem afirmar categòricament que ve el més complicat, perquè quan la política no funciona no és per culpa d’aquesta, sinó de les persones que en formen part.

Així doncs, en aquests anys on els polítics s’han convertit en la diana fàcil d’una part de la població frustrada amb el seu dia a dia, han d’aconseguir prendre aquest tòpic del propi benefici i seguir fent-lo a miques com han fet amb la llista unitària. Més que res perquè han de ser conscients que en tot aquest procés, Romeva, Forcadell i Casals tenen molt a guanyar, i ells, seran el buc expiatori si hi ha picabaralles internes. Que ho tinguin clar i no dubtin tant com han fet amb la llista. El vot independentista està preparat per anar conjuntament i salvar durant aquest temps les diferències ideològiques, i ells, representants legítims d’aquesta part de la societat, han de seguir fent l’esforç d’entendre que electoralment Catalunya ja fa temps que té la majoria d’edat.

 

Si ells es tapen la merda, per què no podem fer-ho nosaltres?

dimecres, 9/04/2014

El que ha acabat passant és fruït de la lògica que imposa la realitat. L’aficionat viu en un món on les seves esperances són la base sobre la qual es mesura les probabilitats d’èxit, i per tant, són expectatives subjectives i sobretot, modelables a mesura que van passant la temporada. Avui ens veiem fora i l’endemà dins, passem de l’eufòria a la desesperació amb poc temps, i per tant, l’anàlisi immediat sol ser defectuós si es mesura en el barem del que nosaltres esperàvem aconseguir perquè simplement ho sentíem.  Per això hem d’anar als fets objectius i aquests, més enllà del camp, ens porta al funcionament particular de la junta directiva, i ens serveix per veure que està passant el que ens podíem esperar.

Si senyor, tenim una junta directiva que va arribar amb l’obsessió de repetir la paraula “ètica” cada vegada que obrien la boca. Primer consell del meu pare, no te’n refiïs mai d’una persona que té la necessitat de demostrar públicament que el que està fent es mou sempre dins la legalitat. Resulta que la generació de la ètica, va començar a mentir a la campanya electoral dient que no havien firmat cap paper amb els Boixos Nois, van continuar amb el patrocini de Qatar Foundation que ara resulta que és Airways perquè ho deia la lletra petita, han tractat de boig en Guardiola perquè va malparlar d’ells (Ens ataquen! Deia Nuñez anys enrera), no han explicat encara del tot on han anat a parar els diners de Neymar, han aprovat un projecte per fer un Camp Nou que és més car que el projecte Foster que ells tant van criticar (però no dèiem que en Laporta havia deixat la caixa buida?), i finalment,  han estat denunciats per la FIFA i enlloc de fer un punt d’autocrítica, segueixen encaparrats amb la mà negre, sense tenir en compte que si tus fas les coses bé, ja pot haver-hi deu mil mans del color que vulguis que no et podran agafar per enlloc. I amb tot això, el president més votat de la història ha fotut el camp i la directiva ignora que el soci vota el que va al capdavant de la llista, no el que s’ocupa de les seccions.

Explico tot això perquè si tu ets jugadors i veus els teus mandataris comportant-se d’aquesta manera, usant la mentida i les mitges veritats per amagar els propis defectes, no els hi podem demanar que siguin ells els primers a tirar-se pedres al seu propi teulat a l’hora de valorar un partit tant lamentable com el del Calderón. És humà, si ells es tapen la merda, per què no ho podem fer també nosaltres?