Arxiu del mes: febrer 2013

Educar la frustració

dimecres, 27/02/2013

En una societat on la balança entre cor i cap; el primer guanya el segon per aclamació popular, l’educació es converteix en un terreny minat quan en nom de les bones intencions carreguem les maletes dels nostres fills de pedres feixugues. Així doncs, fàcilment veus pares que es responsabilitzen directament dels fracassos de la seva mainada i els hi treuen les castanyes del foc per evitar que aquests, indefensos si no tenen la Play a davant i el Whatsapp obert, tardin dos dies a aixecar-se tot acceptant la seva responsabilitat en els fets. Quin és el problema que genera aquest modus operandi? Doncs que amaguem als nostres fills l’experiència de la frustració i construïm personalitats dèbils que no saben encarar la contradicció que porta prendre tot compromís vital, ja sigui laboral, familiar, social o religiós. No es tracta de buscar el patiment del fracàs, sinó de no evitar-lo quan arribi, sabent que tu com a pare ets el primer a sofrir quan veus un dels teus frustrat per un fiasco.

Per tant, és urgent prendre de nou una cultura de la frustració, recordar el tòpic que les victòries sempre van precedides de derrotes, que l’èxit públic de futbolistes, músics, científics, etc… amaga moltes hores de labor silenciosa on es trobaven amb la impotència de no poder atènyer  immediatament els objectius que més tard han assolit. A la vida hi tenim de tot, dies lluminosos i d’altres grisos, gestes que explicarem als néts i fracassos que amagarem de nosaltres mateixos, i és d’una ceguera preocupant fer créixer els nostres fills com si això fos Alicia al país de les meravelles inexistents.

 I és que la discussió entre els dos punts de vista s’acaba quan el pare proteccionista diu “Ja tindrà temps de patir, deixa’l que gaudeixi”. Amb la segona part hi estic totalment d’acord, però deixa’l patir una mica perquè si no el dia que no hi siguis, serà un analfabet de les emocions incapaç de gestionar una simple contradicció; i després si que podrem començar a parlar d’una generació perduda.

La Pasionaria amb roba interior

dimecres, 27/02/2013

La febre nocturna de naturalesa gripal em sol portar un malestar carregat de somnis creuats i marejos estomacals. El pànic de posar-me el llit és proporcional al nombre de personatges que van apareixen davant meu sense solta ni volta, defensant interessos diversos i amenaçant-me amb una violència continguda. Debut aquest fet, em vaig despertant durant curts períodes de temps amb la sensació d’haver viscut una d’aquells mil vides que mai podria imaginar si no agonitzes gràcies a la calor glaçada d’un procés febril. De totes maneres, dins la tipologia de somnis que puc haver arribat a tenir, el d’aquesta nit ha estat d’un grau d’angoixa clarament rodó, superior.

Abans d’anar a dormir vaig llegir durant vint minuts La historia oculta del PCE de Joan Estruch. La radiografia de les purgues dirigides per Carrillo i Pasionaria durant els anys més viscerals de l’estalinisme. Enmig, la historia de Francisco Antón, antic amant de Pasionaria, membre destacat del partit, i portat davant un tribunal on s’havia d’humiliar públicament una i altra vegada per desig exprés de la gelosia de la Verge del poble.

Si, sé que hi heu arribat. Jo era Francisco Antón i Pasionaria havia vingut expressament de Moscú a París per jutjar-me en roba interior i preguntar-me si encara sentia atracció per ella. Carrillo, amb un esguard hieràtic, m’observava amb la fredor del buròcrata interessat en enviar-me a Sibèria per poder guanyar punts davant la Comintern. Mentrestant, s’anaven apareixen els fantasmes d’Andreu Nin i Joan Comorera avisant-me que utilitzarien qualsevol declaració per acusar-me de ser un espia franquisme que s’havia allitat amb la dama de negre per aconseguir informació del partit. Restava en silenci. Angoixat. Els rostres dels dirigents del PCE i la Pasionaria amb roba interior s’anaven intercalant davant meu demanat explicacions. Just en aquell moment m’he despertat. Portava dormint deu minuts des de l’últim somni i encara eren les tres de la matinada. Mai més llegiré gore abans d’anar al llit.