Arxiu del mes: març 2013

Sexe a la biblioteca

dijous, 28/03/2013

Un moment que no puc més. Deixo la bossa dels llibres a terra, confio els nens a la responsabilitat d’un saludat, i entro al lavabo de la biblioteca Ernest Lluc per viure un d’aquells moments tant masculins de quedar descansat amb pocs segons. Acabo, em rento les mans (des d’aquí dic que hi ha molts homes ben vestits que no se les renten i després donen la mà a qualsevol desconegut), i mentre m’ajudo amb els texans per tenir un assecat més ràpid i de qualitat, veig aquella màquina de xiclets tant especial. Me la remiro. Una màquina de condons a una biblioteca pública? Ostres, si que estem apurats, no? No ho sé, m’imagino un home a un racó de la mateixa llegint un assaig sobre les democràcies populars de l’Europa de l’Est com mira amb un somriure infantil a mode de Mr.Bean, a una dona que imita la Meg Ryan mirant la porta d’una novel.la de Jane Austen. Entenc que no es puguin aguantar, el context és d’una sensualitat desbordant. Necessitem estar preparats per si l’instint se’ns desperta en els llocs més inhòspits.

Per un moment m’imagino l’home de l’assaig de les democràcies populars dient-li a la dona de Jane Austen que si té un euro, que no li arriba per anar a comprar el condó als lavabos de la biblioteca. Entenc que per nosaltres l’escena pot resultar estranya, és normal, nosaltres no som els bibliotecaris, ells veuen aquests quadres cada dia, fins i tot a vegades n’han de deixar en préstec. Diuen que és un no parar. Els lectors de Kafka van amb les de Simone de Beauvoir, els de Marsé amb les d’Almudena Grandes, i els de Cernuda amb els de Lorca. Es veu que està molt marcat, que si per exemple, tu estàs amb Nietzche no pots anar amb una que llegeixi Lucía Etxeberria, poden pensar que t’aprofites d’ella. És molt curiós i perquè no dir-ho, útil, perquè ensenyar a llegir és una cosa, però sobretot, s’ha d’ensenyar a la gent que a la biblioteca si vols també hi pots anar a follar. Està molt bé, educació sexual.

La gran virtut d’Els amics de les arts

dimecres, 27/03/2013

Ens envolten dies de queixa perenne, d’actituds depressives envers el demà, d’un aspre nihilisme que si no vigilem, ens pot embolcallar el nostre dia a dia i fer-nos caure en un absurd tràgic. Com em deia una amiga no fa gaire, estic fart de veure homes amb una feina i un bon sou que es troben per parlar amb cara de pomes agres de l’abisme que tenen davant seu, ignorant que hi ha persones que fa temps que han caigut i no tenen on agafar-se per aixecar-se. Per això, perquè anem mancats d’actituds d’agraïment i satisfacció, és un luxe anar a veure un concert d’Els amics de les arts, un luxe poder presenciar com hi ha persones que agraeixen el reconeixement, com gaudeixen de l’èxit sense creure’s uns divos que leviten ignorant el paper que hi juga el públic. Com a grup i tenint en compte que porten poca experiència a l’esquena, és per felicitar-se el nivell musical tot i que sempre hi ha marge de millora, però sobretot, és per demanar-lis que no perdin mai aquest feedback amb el públic que ara mateix, podríem definir com a singular o rara avis.

Vam anar amb la meva dona al Palau de la Música fa deu dies. Era la segona vegada que els vèiem i per tant, no ens podem definir com a fans irreductibles que els segueixen a cada una de les seves parades de la gira, és més, tot i que hem escoltat molt la seva música no el teníem com a grup de capçalera. Ens agradaven i prou, i la veritat, vam sortir impressionats de la seva capacitat per fer sentir el públic com a part protagonista del seu espectacle, com a còmplices de cada una de les seves cançons, com a membres actius del seu quefer musical. Genial. No ho perdeu mai amics, esforçeu-vos per mantenir encesa la flama de la il.lusió perquè si no la cuideu perdreu el vostre actiu principal, que encara que toqueu molt bé, no és només musical. Felicitats i encavant.

Aquests que es defineixen com intel.lectuals

dilluns, 25/03/2013

En un país llunyà on la creativitat està embolcallada d’una mediocritat notòria, qualsevol artista que sobresurt un xic esgotant el filó d’una temàtica qualsevol; es elevat sense fissures a l’altar dels mites i la seva paraula esdevé un punt de referència pels altaveus públics. Així doncs, quan es parla de toros, és important saber què pensa l’intel·lectual de mantega en qüestió, quan el tema a debatre és la unitat d’Espanya també hem de córrer que es transfiguri, quan tenim sobre la taula qualsevol àmbit que atenyi els drets individuals llavors ja, ens excitem tots i comencem a preparar el seu obituari per dir “que era compromès políticament”. És curiós. Si ets d’esquerres i morts, automàticament passes a ser elogiat pel teu compromís sense jutjar si aquest et portava a estar al costat de Fidel Castro; o algun dinosaure semblant perquè ja se sap, la nostra gran decepció fou Moscú i no en tinguérem la culpa.

Així doncs, amb el pas dels anys, aquest artista que segurament als seus inicis tingués alguna creació trencadora i ha anat caient fent caricatures de si mateix, acabarà essent més recordat per les seves declaracions pontifícies a un àmbit que rarament té a veure amb el seu camp natural, que no pas pel que va saltar a la plataforma pública.

En fi, que la realitat és genial però no arriba al Disneyworld que alguns voldrien, però no patiu, d’Almodòvars, Aznars, Aguirres, Vargas Llosas, també en deu haver-hi a Burkina Faso i comparat amb nosaltres, tampoc estan tant malament.

Energúmens que posen la música alta als espais públics

divendres, 22/03/2013

La radiografia del personatge en qüestió és clara i nítida: noi entre l’adolescència biològica i mental que utilitza un transport públic per fer propaganda de la seva música amb un aparell electrònic de dubtosa qualitat. L’element descrit sol fer certs moviments espàsmics amb el cap marcant el ritme de la melodia metal.litzada, pensant que els que estan compartint aquell trajecte amb ell tenen un mínim interès en saber quins són els seus gustos musicals.

Curiosament coincideix que l’estètica de la diferent tipologia de personatges que sovintegen aquestes pràctiques exhibicionistes sol ser bastant comuna, i sobretot, comparteixen un mateix registre musical de cops continuïtats que desemboquen a un silenci parcial que serveix de pausa per l’orgasme de soroll. Aquets punts en comú em fan pensar per què aquests analfabets de l’educació no escolten mai, per posar un exemple, els Beatles. Curiosa observació. Serà que els que escolten certs tipus de música tenen un concepte clar del respecte a la intimitat musical en els espais públics? Generalitzo, ho sé. Tots els que els hi agrada la música desmusicasada no la posen a tot drap a llocs públics, però coincideix que tots els que tiren endavant amb aquestes pràctiques execrables, és amb música desmusicada de rerefons.

Hipocondríac

dimecres, 20/03/2013

Tinc càncer. Tenia ganes de dir-li al doctor que no calia que mirés els resultats dels anàlisis ni les radiografies, i menys encara que comencés a fer les rutinàries escoltes perquè era temps perdut de cares un possible tractament que tant sols serviria per allargar l’agonia. Segurament el càncer seria els pulmons. Mai havia fumat, detestava la olor del tabac i el fum em feia estossegar de forma sorollosa, però durant la meva joventut universitària vaig conviure al mateix pis amb un parell de xemeneies que em varen convertir durant dos anys amb fumador passiu. A més, l’element clau per lligar caps era que tenia 49 anys, la mateixa edat que el meu referent literari Raymond Carver li varen detectar el càncer de pulmó que va acabà portant el seu realisme brut a la tomba, i la veritat, si havia estat incapaç d’arribar al nivell de Carver, morir com ell era una gran manera de dignificar-lo.

Durant la meva curta vida ja havia passat dues crisis complicades. La primera fou els vint-i-set anys, on el meu temor d’entrar al grup dels vint-i-set em va fer portar a fer-me vint revisions mèdiques amb vint metges diferents, els mateixos als que vaig acudir als trenta-tres quan el pànic de seguir Jesucrist em va perseguir fins que no vaig acomplir els trenta-quatre. De totes maneres, aquesta vegada no era qüestió de buscar més opinions perquè a la primera seria la bona. Vostè té un càncer avançat els pulmons. Li podem fer tractament però només seria per allargar l’esperança de vida mig any més del que li queda. Semblava que ho podia sentir. A més, el posat hieràtic del metge que estava mirant les radiografies i els anàlisis amb deteniment donarien molta més dignitat al fatal desenllaç.

–                          Res de res, vostè està perfectament. – Ho va dir com qui no vol la cosa, amb un convenciment cínic. – Té una mica de colesterol, però no és res que no es pugui arreglar menjant un xic de verdura.

–                          Com que no tinc res? I la tos continua que he tingut durant aquestes dues últimes setmanes? – Ho vaig preguntar implorant que em digués la veritat, que no m’amagués la naturalesa de la malaltia que m’anava massegant en silenci per dintre.

–                          Ja li dic, res de res. Una mica de règim i esport, que també li anirà bé per no pensar tant en tot plegat.

Es va aixecar de la cadira i em va donar la mà amb la mala llet del traïdor simpàtic. Vaig sortir al carrer amb una recepta per la tos a la mà i el seguit d’anàlisi i radiografies que no sabia interpretar. Va sonar el telèfon. Era la meva dona.

–                          Carinyu, què t’ha dit el metge?

–                          Que estic molt bé.

–                          Perfecte, no? – La veu dolça de la meva dona no va poder evitar la resposta que temia.

–                          Em sap greu reina però demanaré una segona opinió.

Esperem que amb Bergoglio tremolin els Borghese

dilluns, 18/03/2013

Aquestes primeres hores apologètiques del pontificat de Francesc no haguessin estat possible sense l’etapa depuradora de Benet XVI. El gest de Ratzinger de renunciar al Papat portava inscrit uns condicionants que Francesc ha sabut llegir a la perfecció. Per això penso que utilitzar l’adjectiu trencador per definir els primers dies del papat de Bergoglio; és ignorar la feina feta per Ratzinger a l’hora de fer explícita la necessitat de construir de manera distinta per guanyar credibilitat amb els de dins i amb els de fora. Benet XVI va deixar els plànols a sobre la taula i Francesc és l’encarregat d’aixecar l’edifici on el nom de Borghese sigui substituït pel sants que en èpoques difícils han salvaguardat els principis de la paraula de Crist.

Fet l’exercici de continuisme històric entre els dos papats, celebro els primers gestos de Francesc, sobretot el nom escollit per un Papa que espero que ens interpel·li directament al Primer Món, a aquell que es queixa de la crisis perquè ja no pot viatjar per vacances, aquell que es mira al melic i pren de l’Evangeli els passatges que l’interessa, aquell que segueix creient que el Cristianisme és més europeu que universal, aquell que sol prendre el nom de Déu en va sense usar blasfèmies explícites. I sobretot, prego perquè  s’arreceri del síndrome de Joan Pau II, dit d’aquell Papa que fou tant aclamat pels seus que la fresa dels aplaudiments impedia escoltar el que estava dient. Ho dic perquè de moment tothom l’elogia i l’aplaudeix, però fora adient que com ha demanat ell; no fóssim tant papistes que ens acabem pensant que s’ha de venerar la paraula del Papa enlloc de la de Crist.

En fi, que seria esperançador que  prengués el punt mig entre el mediàtic Wojtyla i el recollit Ratzinger, el Bergoglio que té la proximitat de Joan Pau II però sap interpel·lar els seus amb la valentia explícita de Benet XVI. Preguem perquè ho aconsegueixi. Ho necessitem.

La rebel.lió dels homes lights

divendres, 15/03/2013

M’irrita fins la sacietat de deixar-me els ulls a mode de Sartre quan veig una Simone de Beavouir femenista, desinhibida i asexuada, que s’agafa de bracet a una dona masclista per defensar mitjançant la ironia del que ostenta una superioritat moral, la simplicitat de l’home durant el seu dia a dia. És clar, és un home. Ja s’entén, només futbol, alcohol, i parlar del mamellam de la secretaria i del culet ters de la veïna del tercer, i si és Almodòvar doncs del mateix però enlloc de mamelles, parlem de titoles i el cercle ja està tancat. I vinga, pim, pam, pum, ja tenim etiquetat una part dels mascles ibèrics i estem tranquils. Això si, quan aquest mateix mascle de ment analfabeta fa algun acudit amb la baba caient sobre la complexitat femenina, llavors és un opressor masclista però la feminista no sap que ella mateixa és la més masclista de totes; negant l’home la possibilitat de prendre alguns dels modus operandi pròpiament femenins sense haver de ser titllat d’homosexual.

O no podem els homes sentir-nos omplerts amb els fills sense tenir la necessitat de ser president d’una multinacional? O no podem els homes gaudir fent el sopar? O no necessitem els homes vessants afectives? O no podem els homes veure la feina com un espai complementari a la vertadera felicitat de la llar? I aquestes preguntes van dirigides al flipat que amb trenta anys es queixa tot el dia de la feina i l’utilitza per sacrificar la família, i a les dones, ja siguin feministes o masclistes, que erren quan ens defineixen amb adjectius simplistes, que a mi, com a home, m’ofenen. I si, en Guardiola li agradava en Martí i Pol sense ser homosexual ni tenir el SIDA, em sap greu.

Sóc feliç, i què?

dimecres, 13/03/2013

Cada any, quan les primeres intuïcions primaverals arriben a principis de març, les misèries esdevenen entrebancs sense importància, de les dificultats en fem reptes, i del sol de migdia; una fragància renovadora que ens revesteix un prisma allunyat de la melangia tardorenca i la pesantor hivernal.

Els jerseis prims de les tardes prenen el cromatisme d’una descripció planiana entesa per ser llegida en aquells dies on la naturalesa fa un exercici celebrat de narcisisme, i fins i tot els versos més tristos de Neruda semblen una oda a l’amor que ens espera pacient darrera un paisatge de tons fredament càlids. No tot és joia ni molt menys, però la veritat no és l’essencial; sinó l’anhel de viure una realitat que s’anirà desfent amb les primers xafogors estivals. No s’ha de demanar permís per ser feliç, s’és i ja està, com l’home de gris que es revesteix de peces llampants, com el poeta ebri de melangia que observa la primavera amb un posat de nen amb sabates noves.

Per això, perquè estic submergit en aquesta roda orgiàstica de carrincloneria, em ve l’anhel de cridar a les bondats de la verdor primaveral, de l’optimisme gratuït en una època de pessimisme visceral, de l’alegria present que es venja d’un futur incert, d’aquell estúpidament feliç que cantaven Els Pets i que defensava que no cal ser un amargat per adonar-se de quina és la realitat.

Salvador Allende i escopinyes amb olives

dilluns, 11/03/2013

La disposició que tenim de justificar-nos davant les nostres mancances és directament proporcional a la força per inflar-nos quan som capaços d’acomplir una gesta minsa. El propòsit d’aquest mecanisme mental és revestir una valoració personal on el got sempre estigui mig ple i saber, que no l’acabem d’emplenar del tot perquè les circumstàncies, l’entorn, ens boicoteja. En definitiva, sustentem la salut de la nostra autoestima en un exercici d’introspecció personal necessàriament defectuós perquè no es desbordin les consultes del psicòlegs.

I en front d’aquesta problemàtica la pregunta és: quines són les mancances que ens amaguem de nosaltres mateixos? Doncs depèn de l’exigència moral que hom té, però en general, poden anar molt lligades amb com actuem davant les injustícies que condemnem de paraula sense deixar-hi una plasmació pràctica, i aquí és on entra la diatriba entre dir i fer: la gran qüestió.

Així doncs, com funcionem? Tenim clara la teoria, què trontolla i quin principi s’hauria de recuperar per edificar de nou, però com tot a la vida, hi ha la gnosis però hi manca el agapé, sabem vertebrar un discurs genial a l’hora del cafè; però ens costa arremangar-nos perquè ja se sap, cadascú quan arriba a casa té els seus merders i amb prou feines salvo al meu cul que només em falta posar-hi pomada al dels altres.

 Per tant, des de la nostra posició relativament privilegiada anem sermonejant la necessitat d’un canvi però que s’hi emboliquin els demés, així nosaltres passarem a la història com uns grans teòrics que mai van deixar el seu croissant de mig matí tot esperant un Gramsci que camufli les seves indigències morals. Una espera, que evidentment, gràcies a l’exercici d’autojustificació esmentat, serà un període de glòria personal al veure’s un mateix com un fals agent de canvi, i així la roda girarà i girarà fins la mort del subjecte envoltat d’un homenatge institucional pel seu reconegut compromís polític i social.

 En fi, no us atabalo més. Us deixo que haig de rellegir un recull de discursos de Salvador Allende abans d’anar a fer l’aperitiu.El pueblo unido jamás será vencido!

L’abstenció com a solució

divendres, 8/03/2013

Espanya, país d’extrems on el gris malviu oblidat als suburbis del pensament col·lectiu, la demagògia es banya d’una banda, en els discursos d’aquells que defineixen tots els polítics com a corruptes, i en l’altra, en les apologies falses dels polítics que abans de les eleccions lluiten contra l’abstenció parlant de l’obligació del ciutadà a mantenir la puresa del sistema democràtic exercint el seu dret a vot, i d’aquesta manera, col·locar sobre la consciència del votant un pes que els serveix per perpetuar-se en nom del sentir democràtic.

Davant aquestes dues posicions cíniques i destructives per la salut mental d’una societat desalenada quan es situa el terreny polític, cal fer autocrítica de les generalitzacions que podem fer davant la impotència de contemplar el mercat de compravenda de corrupció, però sobretot, cal reflexionar sobre la necessitat d’usar l’abstenció com a opció única per protestar contra un sistema on el vot en blanc és la protesta falsària que engreixa majories.

Així doncs, per què hem de seguir donant força a uns partits que neguen les  llistes obertes? Per què hem de legitimar un sistema que allunya els ciutadans de la possibilitat de votar en referèndum les decisions fonamentals preses en un programa electoral on mai t’hi veus reflectit en la seva totalitat? Per què hem de fer el joc a autòmats obsessionats a no sortir de la línia del partit? No us sona franquista o soviètic això de la línia del partit?

Finalment, i amb la consciència que tinc moltes possibilitats de menjar-m’ho més endavant, em plantejo l’abstenció, i no me la plantejo perquè cregui que després de la democràcia ha de venir la tirania per solucionar la corruptela del sistema, me la plantejo perquè cada cop hi veig més una oligarquia emmascarada que no pas una democràcia sana. Em sap greu, no diviso cap més sortida.