Quan Benet XVI ha estat Ratzinger

En temps de falsos profetes i veritats de lloguer, actituds d’una honradesa conseqüent com les de Benet XVI donen un bri d’aire fresc en un ambient nauseabund que ofega les esperances i fa eflorir un cinisme autodestructiu. Ell, al llibre de La llum del món ja havia exposat sense embuts la possibilitat d’abdicar si no es veia en forces de donar el que li exigia el pes del Papat, i a nosaltres, els creients, no ens ha sorprès a pesar que un sector de la opinió pública ho utilitza per posar sobre la taula reformes que no tenen a veure amb la seva renúncia.

I és ara, al final del seu Papat que toca fer un primer balanç del Papa que s’ha apartat de la grandiloqüència de masses de Joan Pau II sabent que a vegades, la fresa dels aplaudiments impedeix esser escoltat amb claredat. I és que, el que alguns van voler vendre com un inquisidor hieràtic ha acabat traient a la llum sense por els escàndols més sòrdids i condemnables que podia patir l’Esglèsia, ha radicalitzat la figura d’un Déu pare que estima visceralment els seus fills, ha dialogat de portes enfora sense embuts, i per postra, posa el punt i final als seus anys a la seu de Pere amb una decisió que amb el temps acabarà essent la reforma més explícita des del Vaticà II, un pas endavant que mostra la personalitat transparent d’un teòleg conseqüent amb aquella màxima que ell va exposar durant els seus anys a Tübinga: la consciència individual està per sobre de la mateixa Església. No es pot fer una apologia més radical a la llibertat.

El Papa es sent molt sol, deia el dubitatiu Pau VI en ple batibull postconciliar i en part té raó, Benet XVI ha pres aquesta decisió en la més estricta soledat amb Déu, però quan ha sortit al balcó de Sant Pere s’ha trobat l’àmplia majoria dels catòlics aplaudint una decisió que explicita la honradesa que ha mostrat durant un Papat que ha estat de tot menys de transició. I és que Benet XVI, pel bé de l’Esglèsia i a pesar del desgrat d’alguns, mai ha deixat de ser el teòleg que debatia brillantment sobre fe i raó amb Habermas.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús