Sóc feliç, i què?

Cada any, quan les primeres intuïcions primaverals arriben a principis de març, les misèries esdevenen entrebancs sense importància, de les dificultats en fem reptes, i del sol de migdia; una fragància renovadora que ens revesteix un prisma allunyat de la melangia tardorenca i la pesantor hivernal.

Els jerseis prims de les tardes prenen el cromatisme d’una descripció planiana entesa per ser llegida en aquells dies on la naturalesa fa un exercici celebrat de narcisisme, i fins i tot els versos més tristos de Neruda semblen una oda a l’amor que ens espera pacient darrera un paisatge de tons fredament càlids. No tot és joia ni molt menys, però la veritat no és l’essencial; sinó l’anhel de viure una realitat que s’anirà desfent amb les primers xafogors estivals. No s’ha de demanar permís per ser feliç, s’és i ja està, com l’home de gris que es revesteix de peces llampants, com el poeta ebri de melangia que observa la primavera amb un posat de nen amb sabates noves.

Per això, perquè estic submergit en aquesta roda orgiàstica de carrincloneria, em ve l’anhel de cridar a les bondats de la verdor primaveral, de l’optimisme gratuït en una època de pessimisme visceral, de l’alegria present que es venja d’un futur incert, d’aquell estúpidament feliç que cantaven Els Pets i que defensava que no cal ser un amargat per adonar-se de quina és la realitat.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús