La rebel.lió dels homes lights

M’irrita fins la sacietat de deixar-me els ulls a mode de Sartre quan veig una Simone de Beavouir femenista, desinhibida i asexuada, que s’agafa de bracet a una dona masclista per defensar mitjançant la ironia del que ostenta una superioritat moral, la simplicitat de l’home durant el seu dia a dia. És clar, és un home. Ja s’entén, només futbol, alcohol, i parlar del mamellam de la secretaria i del culet ters de la veïna del tercer, i si és Almodòvar doncs del mateix però enlloc de mamelles, parlem de titoles i el cercle ja està tancat. I vinga, pim, pam, pum, ja tenim etiquetat una part dels mascles ibèrics i estem tranquils. Això si, quan aquest mateix mascle de ment analfabeta fa algun acudit amb la baba caient sobre la complexitat femenina, llavors és un opressor masclista però la feminista no sap que ella mateixa és la més masclista de totes; negant l’home la possibilitat de prendre alguns dels modus operandi pròpiament femenins sense haver de ser titllat d’homosexual.

O no podem els homes sentir-nos omplerts amb els fills sense tenir la necessitat de ser president d’una multinacional? O no podem els homes gaudir fent el sopar? O no necessitem els homes vessants afectives? O no podem els homes veure la feina com un espai complementari a la vertadera felicitat de la llar? I aquestes preguntes van dirigides al flipat que amb trenta anys es queixa tot el dia de la feina i l’utilitza per sacrificar la família, i a les dones, ja siguin feministes o masclistes, que erren quan ens defineixen amb adjectius simplistes, que a mi, com a home, m’ofenen. I si, en Guardiola li agradava en Martí i Pol sense ser homosexual ni tenir el SIDA, em sap greu.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús