Hipocondríac

Tinc càncer. Tenia ganes de dir-li al doctor que no calia que mirés els resultats dels anàlisis ni les radiografies, i menys encara que comencés a fer les rutinàries escoltes perquè era temps perdut de cares un possible tractament que tant sols serviria per allargar l’agonia. Segurament el càncer seria els pulmons. Mai havia fumat, detestava la olor del tabac i el fum em feia estossegar de forma sorollosa, però durant la meva joventut universitària vaig conviure al mateix pis amb un parell de xemeneies que em varen convertir durant dos anys amb fumador passiu. A més, l’element clau per lligar caps era que tenia 49 anys, la mateixa edat que el meu referent literari Raymond Carver li varen detectar el càncer de pulmó que va acabà portant el seu realisme brut a la tomba, i la veritat, si havia estat incapaç d’arribar al nivell de Carver, morir com ell era una gran manera de dignificar-lo.

Durant la meva curta vida ja havia passat dues crisis complicades. La primera fou els vint-i-set anys, on el meu temor d’entrar al grup dels vint-i-set em va fer portar a fer-me vint revisions mèdiques amb vint metges diferents, els mateixos als que vaig acudir als trenta-tres quan el pànic de seguir Jesucrist em va perseguir fins que no vaig acomplir els trenta-quatre. De totes maneres, aquesta vegada no era qüestió de buscar més opinions perquè a la primera seria la bona. Vostè té un càncer avançat els pulmons. Li podem fer tractament però només seria per allargar l’esperança de vida mig any més del que li queda. Semblava que ho podia sentir. A més, el posat hieràtic del metge que estava mirant les radiografies i els anàlisis amb deteniment donarien molta més dignitat al fatal desenllaç.

–                          Res de res, vostè està perfectament. – Ho va dir com qui no vol la cosa, amb un convenciment cínic. – Té una mica de colesterol, però no és res que no es pugui arreglar menjant un xic de verdura.

–                          Com que no tinc res? I la tos continua que he tingut durant aquestes dues últimes setmanes? – Ho vaig preguntar implorant que em digués la veritat, que no m’amagués la naturalesa de la malaltia que m’anava massegant en silenci per dintre.

–                          Ja li dic, res de res. Una mica de règim i esport, que també li anirà bé per no pensar tant en tot plegat.

Es va aixecar de la cadira i em va donar la mà amb la mala llet del traïdor simpàtic. Vaig sortir al carrer amb una recepta per la tos a la mà i el seguit d’anàlisi i radiografies que no sabia interpretar. Va sonar el telèfon. Era la meva dona.

–                          Carinyu, què t’ha dit el metge?

–                          Que estic molt bé.

–                          Perfecte, no? – La veu dolça de la meva dona no va poder evitar la resposta que temia.

–                          Em sap greu reina però demanaré una segona opinió.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús