La felicitat està entre Roses i Cadaqués

Una tramuntana de migranya hivernal em remou a un pic de les muntanyes que arreceren Cadaqués. El dia és gris. Obro els braços i tanco els ulls. Sento a Déu com es gronxa en cada un dels esbufecs que em tallen la cara. Un petit retall del golf de Roses a l’horitzó dóna la profunditat necessària al paisatge per decorar-lo d’una franca sublimitat. Fem balanç de tot plegat amb dos minuts. No canviaria res del que ha passat i del que passa. Caminante no hay camino, se hace camino al andar, i la sensació, és que els errors són els fonaments en els quals es sostenen els mig encerts de l’avui.

Giro sobre el meu eix. Estic sol. Em ve al cap aquell pobre, brut i somrient de Sopa de Cabra. No tenim la ingenuïtat dels divuit i ens hem revestit d’una capa d’escepticisme davant de segons quines situacions, però aquí a dalt, entre Roses i Cadaqués, trepitjant el relleu de la meva terra, m’atropella un anhel desaforat de viure. Un parenostre d’agraïment. El silenci es trenca. És el murmuri de la meva gent. Tot quadra. Benestar perenne. Felicitat.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús