Fins els collons de la parelleta!

Tothom ho fa amb bona fe, buscant certa complicitat familiar que a pesar de meu somrís fariseu, no aconsegueixen trobar. Apa, vosaltres si que ho heu sabut fer. Veus que bé, feina feta. Això si que és saber fer les coses, que es portin pocs anys perquè puguin jugar i vinga, l’ocellet a la gàbia. Home, ja deus estar content, no? La parelleta. Aquesta és la paraula maleïda: la parelleta. Ho diré clar i català, ras i curt, amb contundència agrària i vulgaritat urbana: N’estic fins els putos collons de la parelleta! Ja no puc més. No aguanto que se’m tracti com un imbècil en nom d’una amabilitat genuïna d’una banda, però desesperadament redundant de l’altra.

Repeteixo, sé que no és amb mala fe, però aquesta necessitat de la gent de planificar-te la vida m’angoixa i m’aboca de pet al consum compulsiu de Nutella directament de la cullera. M’engreixo per culpa de la parelleta i llavors perdo atractiu davant la meva dona per poder buscar el trio. I si volem tenir-ne més què? Llavors passaré de ser un barbut atractiu que passeja de la mà amb dos criatures pel carrer, a ser un ultra catòlic d’aquells que l’escapulari els hi toca a terra. No ens enganyem, funcionem així amb tot. Tenir dos fills està molt ben vist, tenir-ne més despertes suspicàcies. És així. En fi, que ja us podeu anar preparant els de la parelleta perquè a mi, ja des de petit, m’han excitat més els trios enriquits. Així que aneu-vos pensant què em direu quan em trobeu.

2 comentaris

  • Miren Elía

    15/04/2013 11:00

    Nosotros vamos a por la parelleta!
    Sí, y a tí se te ve más de trios… :-)

  • fbayer

    23/04/2013 11:25

    Soy más de trabajo cooperativo…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús