La crisis dels trenta

El millor dels vint és un sentiment genuí de joventut eterna i el pitjor, intentar sobreviure a un naufragi constant de pilars vitals. Ens veiem vagament immortals però alhora estem presos per la poca consistència del nostre dia a dia, una flexibilitat que paradoxalment ens brinda una aurèola de llibertat genuïna que ens fa feliços. Mai més es tornaran a donar aquesta disparitat d’elements que criden a pols oposats i congenien forçadament en nom d’una edat valenta i un xic superba. Així doncs, com reviure per un instant aquest temporal de Turner a dins nostre? Senzill. S’ha de prendre la cançó que un dia et va fer creure que et menjaries el món i posar-la mentre tornes sol a casa. Poemes i Promeses de Sau. Així, sense anestèsia. Et torna a venir tot de cop. Ho tens clar. Tornar no hi tornaries però no saps perquè et venen ganes de plorar amb veu baixa, i a pesar de tot, et sents bé. Segurament deu ser la crisis els trenta… i que d’aquí dos dies m’ha de venir la regla.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús