Explicació del procés d’acceptació d’un disc de Manel

El ferum a campanya institucional del nou disc de Manel em feia una mica de picor. Segurament perquè dins meu hi ha una porció d’aquell fals intel.lectual plegat de supèrbia que fuig dels fenòmens de masses en nom d’una estètica alternativa poc definida. De totes maneres, fos debut aquest síndrome de cineasta francès, o a unes setmanes de veneració idolàtrica a l’Hora del pati de l’Adrià Puntí, aquests atletes que baixaven de l’escenari ballant a ritme de Peret, em tenien a mig camí entre l’anhel de ser escoltats i l’avorriment de veure´ls fins i tot a la tapa dels iogurts cremosos llepades amb esmerç d’esquenes a la meva dona. Arriba el 16 d’abril. Aniversari del meu pare. Dos anys de la nostra adopció vilablarenca. Res portava a la Teresa Rampell que per cert, havia escoltat tant sols dues vegades. Per sorpresa, l’amic que mai falla, conscient que sóc un pringat em regala el disc. L’escolto. M’horroritzo perquè deixant de banda dues cançons no m’entra per enlloc. Una altra vegada em tornava a passar. Els millor professors europeus els vaig tenir tres mesos guardats sense deixar-los fer el nus de la corbata i les mil milles per veure una bona armadura es van passar dos mesos tancats, havent d’escoltar-se mil pestes per no arribar a l’altura del seu predecessor. Els dos s’han convertit amb discos de capçalera de la família.

De moment, els atletes només han aguantat una setmana guardats, avui els he tret i ja m’ha començat a semblar un disc acceptable que no està al nivell dels altres, però que és menjable. D’aquí un mes em trobareu plorant per les cantonades mentre recullo flors per decorar l’altar on imploraré als atletes, que si us plau, no baixin de l’escenari. I és que el dia que un disc de Manel ens entri a la primera, podem començar a preocupar-nos, fins llavors, estem tranquils perquè vol dir que han fet una vegada més, unes cançons fantàstiques. Oi, Yoko?

1 comentari

  • Atletes, pas a pas | Le petite journaliste catalane

    18/06/2013 15:29

    […] Que en un post anterior em queixés del nou disc de Manel “Atletes baixin de l’escenari” és una molt bona senyal. Fins avui el grup ens ha demostrat que les seves cançons, sobretot les més bones, no es paeixen a la primera, els cal paciència, cal descobrir-les. De moment sembla que la cosa acabarà bé, i tornarem a cantar el bon nom de Manel. Com deien en la pastanaga verda,  el dia que un disc de Manel ens entri a la primera, podem començar a preocupar-nos, fins llavors, estem tranquils perquè vol dir que han fet una vegada més, unes cançons fantàstiques. (http://blogspersonals.ara.cat/lapastanagaverda/2013/04/23/explicacio-del-proces-dacceptacio-dun-disc…) […]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús